Tot comença un parell d’anys després del final de la guerra
civil.
Ben aviat es descobreix el per
què del títol del llibre ... “va veure
amb angúnia el color més fosc que tenia la sorra davant del parapet, xopa de
sang resseca ... Es va quedar quiet i capcot, com sempre. No podia suportar la
imatge dels cossos desplomant-se com sacs sobre la sorra vermella. Sentia que la seva inacció el convertia en
còmplice d’aquella infàmia”.
Són paraules del capellà que
assisteix a l’execució de la Núria juntament amb altres companys al Camp de laBota. Aquest va ser uns dels llocs on es van executar un nombre més alt de
represaliats pel franquisme. Moments abans de l’execució la Núria parla amb el
capellà a qui deixa un parell de cartes i un encàrrec sobre la seva filla, la
Clara.
“Nosaltres els vençuts, no en podem esperar res d’aquesta gent. Ja és
molt que no ens engarjolin a tots”
“Tots foren acusats de rebel·lió militar i condemnats a mort. Faria
riure si no fes plorar, qui s’havia rebel·lat contra qui?”
La notícia arriba al Pedro, el company
de la Núria i pare de la Clara. Decideix tornar de l’exili per recuperar a la seva
filla. Ho fa amb el Quilis, que es converteix en el narrador principal de la
història, com a testimoni de la major part dels fets que es relaten.
A partir d’aquests fets inicials
i a mesura que es va desgranant el relat, també anem coneixent els fets
anteriors. Resulta una història convincent i que enganxa, però en la que en
massa moments es notes les costures de la construcció literària, les fitxes de
documentació que en un moment o altre col·loca com una mena de falca per
posar-nos en la situació social en la que passen tots els esdeveniments.
“En va
venir al pensament el nostre pas per la Jonquera: un eixam de fugitius amb els
peus baldats i la cara encetada pel fred, mig morts de fam, avançant per una
carretera atapeïda de vehicles abandonats, amb canons trabucats als vorals,
munició escampada pertot, un tanc estimbat que fumejava al fons d’un barranc
com un gran escarabat de potes enlaire” La imatge dels vençuts fugint cap a
França sempre em trasbalsa.
“La guerra dejó miles de
huérfanos. No hablo ya de los hijos no deseados de prostitutas o jóvenes solteras
mancilladas. No, padre, le hablo de los hijos de la revolución, como esa niña.
¿Cuál es nuestra obligación con ellos? Muy simple: protegerlos y formarlos
debidamente hasta que encontremos para cada uno el hogar adecuado. ¿Por qué
íbamos a darlos al primer familiar que los reclamara? ¿Para que los volvieran a
llenar sus corazones de inquina contra Dios y contra España?
Nuestra misión es más bien
la opuesta: combatir y arrancar de cuajo cualquier propensión degenerativa que
aún pueda anidar en ellos. ¿No lo comprende usted? ¡Esos niños han mamado Leche
roja! ¿Cómo vamos a decir a sus familiares: tómenlos, llévenselos a sus casas,
son suyos? No sea tan iluso, padre. A nuestra institución se le encomienda la regeneración
humana y patriótica de esos huérfanos. Aquí les libramos de su aciago destino,
de crecer como crecieron sus padres, alimentándose de rencor y de quimeras
ponzoñosas. Aquí los bautizamos y los ponemos en la senda de convertir en buenos
cristianos, al tiempo que buscamos para ellos el hogar idóneo, una familia que
les dé amor y buenos principios, en cuyo seno puedan crecer y llegar a ser
dignos hijos de la nueva España. Esta es nuestra sagrada tarea.” Amb
aquest discurs abrandat defensa la seva feina el director de l’hospici davant
del capellà. No s’allunya massa d’alguns arguments encara podem escoltar avui
en dia entre algunes opcions polítiques.
“Va reveure el cos ensangonat de la Núria quan acabava de ser
afusellada, i com el posaven al taüt. I com després, clac, clac, clac, un so
que li repicava encara dins el cervell. I l’endemà a la matinada, més homes i
dones amararien la sorra amb la seva sang. La sorra roja. Més sang, més sang.
Quan s’estroncaria aquest doll terrible?” Aquesta imatge de la sorra vermella
amarada de sang no deixava de perseguir al capellà. Havia de fer alguna cosa.
Li havia promès a la Núria.
“La gent
s’havia tornat més esquiva i desconfiada, sempre amb la por reflectida a la
mirada. Els carrers eren plens de soldats, policies i falangistes. Davant les
botigues s’hi feien llargues cues. També es veien molts captaires i mutilats de
guerra demanant almoina. La llengua que predominava, almenys al carrer, era la
castellana, com si la població, de cop i volta, hagués oblidat la del país”.
Acabada la guerra així era Barcelona. Bé així devia ser tot el país i van haver
de passar molts anys per tal que es produïssin alguns millores. Els vençuts van
patir molt sota la bota dels guanyadors que semblen que encara ara ens ho
vulguin recordar amb algunes de les seves actituds actuals.
Podeu trobar altres opinions a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada