Escriure o no escriure

“D’un escriptor i la seva obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la destinació es confon amb l’origen: la solitud”

“Com més descobrim un fragment del món, més ens apareix la immensitat del que és desconegut i de la nostra ignorància”

“De l’ànima humana no en podem saber res, no hi ha res a saber-ne”

Tres afirmacions lapidàries que trobem en les primeres pàgines del llibre i que ens endinsen en aquesta novel·la que ens farà reflexionar a mesura que avancem en la seva lectura.

Tercer llibre de “literatura africana” que llegeixo en poc temps, primer va ser un autor de Sudàfrica, després una autora marroquina, i ara és un autor senegalès. Tots tres escriuen en llengües europees: anglès en el primer cas i francès en els altres dos.

El protagonista és Diégane Latyr Faye, un senegalès aspirant a escriptor que viu a París. Una escriptora consagrada, la Siga D. li regala un exemplar de “El laberint de l’inhumà”. T.C. Elimane és l’autor de “El laberint de l’inhumà”. S’ha convertit en un mite, però no se sap res d’ell: “havia escrit un sol llibre i havia desaparegut sense deixar rastre”

En Diégane Latyr el llegeix: “he llegit el llibre fins a l’extenuació”. Aleshores inicia un recerca obsessiva per saber qui és  T.C. Elimane i que se’n va fer d’ell un cop escrit i publicat el llibre. Aquesta recerca el porta als orígens, al Senegal. És allà on hi ha la veritat, la seva veritat. Europa és un miratge, una falsedat, potser una falsedat necessària. L’únic lloc on podrà ser autèntic és en el seu origen, és Àfrica. És allà on ha de retornar. “Busco les ruïnes dels antics camins enterrats. Els seus rastres encara indiquen una sendera. No figura en cap mapa.” Segueix la seva intuïció i no defalleix encara que passa per moments de tot.

“L’atzar només és un destí que ignorem, un destí escrit amb tinta invisible”

“Res no entristeix tant un home com els seus records, fins i tot quan son feliços”

“La por del passat només porta el pes de la pròpia inquietud. Ni tan sols el remordiment o els penediments no basten per modificar el caràcter irrevocable del passat; ben al contrari: fins i tot el confirmen en la seva eternitat. No ens penedim només del que ha estat; ens penedim també i sobretot del que serà per sempre”. El passat, el nostre passat, sempre està allà tant si ens agrada com no. A voltes el modifiquem al nostre gust, però no el podem evitar.

“Res no causa més esglai que la intromissió en la realitat, i en l’estat de la raó, de fenòmens estranys que hem de comprendre sense les crosses de la irrealitat... No accepten la idea que la realitat tingui diverses cares”. No hi ha única realitat. Volem ser racionals, però a la vida s’entrecreuen moments i situacions del tot irracionals que no podem controlar.

Coves de Can Riera, gener 2020

I com escriptor que és obsessionat pels llibres ens parla del que considera la seva pàtria, “la pàtria dels llibres: els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat i que ja no sabem si algun dia hem obert, els llibres que afirmem haver llegit, els llibres que no llegirem mai però dels quals tampoc ens separarem per res del món, els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient... Juraré lleialtat a aquest regne, el regne de la biblioteca”

I també reflexiona sobre els polítics i la política i com ens hi relacionem: “Què fem, individualment, col·lectivament, per merèixer alguna cosa millor que unes figures polítiques immorals, corruptes?” Algunes persones entren en la política per “transformar les coses des de dins.... A dins, qui es transforma som nosaltres. No les pràctiques polítiques. No les coses. Les coses no canvien mai.” ¿Visió pessimista o realista de la política?

Un escriptor africà amic del protagonista que ha tornat al poble on va néixer li escriu: “T’escric des del lloc d’on han sortit els meus llibres per més que sempre hagi refusat aquesta idea: un pou inacabat. No creia que l’hi trobaria. Creia, per esperança o per temor, que feia anys que l’havien destruït. Tota la resta sí que ha estat destruïda o oblidada. La casa s’ha esfondrat: només en queden unes tristes parets que els fantasmes mateixos no es digne a travessar. Però el pou inacabat, el pou de l’angoixa, encara hi és”

En alguns moments de la lectura he arribat a pensar que T.C. Elimane i el seu llibre havien existit. Però no és així, Mohamed Mbongar Sarr es va inspirar en la vida d’autor malià YamboOuologuem que va publicar amb èxit “Le Devoir de violence” i que es va veure embolicat en controvèrsies similars a les de T.C. Elimane.

Coneixem parts de la vida de l’Elimane explicada per diferents persones, les persones que el narrador es va trobant en la seva recerca d’informació i que en algun moment l’havien conegut. Així anem reconstruint la seva vida com en un puzle on encaixem les diferents peces.

Al final arriba al poble on va néixer l’Elimane. Allà parla amb una de les seves madrastres. Elimane ha mort fa una mica més d’un any.

En Madag, l’Elimane ja vell “era un home. Vivia dins de records dolorosos i amb preguntes sense resposta. Podem apiadar-nos d’ell. No és sinó això, l’home una criatura de qui ens podem apiadar”

“... murmurarà els termes de la terrible alternativa existencial que va ser el dilema de la seva vida: l’alternativa davant la qual dubta el cor de tota persona obsedida per la literatura: escriure o no escriure”

 

MOHAMED MBONGAR SARR

La memòria més secreta dels homes

2022; 471 pàgines

Premi Goncourt