Una segona part per no resoldre els enigmes

La segona part de “La Mort del Comanador” continua la història del protagonista allà on la va deixar en elprimer llibre.

“El temps et dona coses i te’n pren. El més important és aconseguir que el temps et faci costat”

Aquest volum és molt més fantàstic que no pas el primer. Ja des de l’inici passen coses del tot inesperades. Em resulten interessants unes reflexions sobre l’acte de pensar i els pensaments mateixos.

• “Allà a dins es notava una sensació estranya. La sensació d’estar absolutament absort en el mateix acte de “pensar””
• “Les idees no esdevenim idees fins que algú ens pensa”
• “És pràcticament impossible que algú pensi que vol deixar de pensar alguna cosa i deixi de pensar-la. Pensar que vols deixar de pensar alguna cosa també és un pensament, i mentre tinguis aquest pensament estaràs pensant aquella cosa. Per deixar de pensar alguna cosa has de deixar de pensar que la vols deixar de pensar.”
• “Tots pensem coses. No ho podem evitar. Però el camí que les coses segueixen en realitat només es pot saber amb el temps.”

Dues visions contraposades sobre l’avorriment:

• “Que jo recordi, no m’he avorrit mai. Podríem dir que no he tingut temps d’avorrir-me.
•  M’he avorrit sovint. Però l’avorriment s’ha convertit en una part indispensable de la meva vida... Diria que ja estic acostumat a avorrir-me. No em fa patir gens”

De nou Murakami ens porta de sorpresa en sorpresa. A mesura que avança la narració més elements irreals i fantàstics fan la seva aparició i dominen el contingut del llibre. Crea moments de tensió, però malgrat el misteri que els envolta es fan agradables.

“La realitat que m’envoltava havia perdut de debò algun dels cèrcols que ho mantenien tot cohesionat. Si jo també em deixava anar, no hi hauria manera de posar ordre en res”

“Originàriament els murs es construïen per protegir les persones. Per protegir-les dels enemics externs o de les inclemències del temps. Però de vegades també s’han fet servir per tancar-les. Un mur alt i robust et fa sentir impotent. Visualment i mentalment.”

El protagonista va a la residència on viu Tomohiko Amada el pintor famós ara amb demència. Va  a visitar-lo amb el seu fill Masahiko Amada: “Em fa l’efecte que el pare se’n vol anar d’aquest món amb uns quants secrets ben amagats. És com si tingués una caixa forta molt robusta al fons del cor, amb uns quants secrets molt ben guardats. La caixa està tancada amb clau, i la clau o l’ha llençat o l’ha amagat en algun lloc. En algun lloc que ni ell mateix recorda.”

Els secrets eren tot el que havia viscut a Viena el 1938. El quadre de La mort del comanador era aquella “clau amagada”. “El que no havia pogut complir en la realitat, ho va representar dins el quadre canviant-ne la forma, és a dir, camuflant-lo. Com un fet que no s’havia produït però que hauria hagut de produir-se. ... Era una expressió pura de la seva ànima... Vol dir que el fet que jo exposés el quadre a la llum va ser el començament de tot plegat? Això és el que va obrir el cercle?”

La trobada entre el narrador i en Tomohiko Amada, s’acaba convertint en l’escena clau. “Va semblar que se li esgotés tota la força... Va deixar anar una bona alenada i va tancar els ulls, com si ja hagués vist tot el que havia de veure. Ho va fer a poc a poc, feixugament, com si abaixés unes persianes... Al rostre no s’hi reflectia el patiment. El dolor havia desaparegut. El que tenia el rostre era una expressió de pau i tranquil·litat. Pel que semblava, havia tornat al món pacífic del son, a un món on no hi havia consciència ni dolor”

I el protagonista entra en un món soterrat. “Ja era incapaç de distingir què era correcte i què no. Era en un món on no regien ni l’espai ni el temps, on fins i tot havia desaparegut la sensació de dalt i baix, d’abans i després. Tenia la sensació que havia deixat de ser jo. Que estava separat de mi mateix” No heu tingut mai aquesta sensació? ¿De veure-us des d’un lloc el que esteu fent i el que està passant com si estiguéssiu fora de vosaltres mateixos i tot el que passa és una simple pel·lícula de la que sou espectador, a l’hora que en sou protagonista?

“Potser simplement havia tingut sort. O potser ja estava decidit per endavant que les coses anirien d’aquesta manera. Potser a la vida tot ja està decidit com anirà i nosaltres tan sols hi transitem i no decidim res, tot i que a vegades ens dona la impressió que som nosaltres els que prenem les decisions!”

“L’home alt que hi havia al meu davant no tenia rostre” Per fi apareix l’home sense rostre del pròleg. Es resoldran ara els enigmes i preguntes suscitades?. Però no serà pas així. És una aparició fugissera que no aporta cap resposta.

I com escriu el  propi Murakami jo mateix “vaig deixar de sentir la necessitat de trobar una explicació lògica a tot plegat”, però no puc resistir la temptació de cercar una explicació.

Tot el pas del narrador/protagonista pel món subterrani, fosc, i estrany, amb un riu i unes coves molt estretes i personatges sorgits d’un quadre, o del fons de la pròpia ment del narrador és una metàfora (de fet parla del perillós món de les dobles metàfores, com el doble llaç, una de les explicacions de l’adquisició de l’esquizofrènia) dels imbricats passos pel nostre món mental quan no estem bé i cerquem la sortida d’una situació mental i personal difícil en la que a vegades ens posem en perill de no poder-ne sortir mai més.

De fet el narrador busca la sortida al seu procés creatiu com a artista que es troba estancat i també a la situació personal que ha comportat el seu divorci: primer un viatge físic, després una època d’aïllament personal, per acabar amb un viatge mental. Aquest pas pel món subterrani li dona una nova perspectiva i surt amb les decisions fermes del que ha de fer per sortir de la seva situació.

I quan surt al cap de tres dies es pregunta “Allò era de debò el món real? Vaig tornar a mirar el món que m’envoltava. Hi havia les coses que estava acostumant a veure. L’aire que bufava a l’altra banda de la finestra feia l’olor de sempre i del meu voltant m’arribaven els sorolls que estava acostumat a sentir. Però podia ser que allò només tingués l’aparença del món real i que en realitat no ho fos. Podia ser que només m’ho semblés...  Enlloc no hi havia cap garantia que el món on havia arribat fos el mateix d’on havia sortit”

De fet jo mateix mentre llegia les llargues pàgines del món subterrani volia tirar la tovallola, tenia la sensació que a H. Murakami se li havia anat l’olla. Estava fora d’aquest món i si s’havia de mantenir allà sense sortir-ne, la història que m’havia d’explicar ja no m’interessava.

“Vaig passar uns quants dies enmig d’aquell silenci. Era un silenci dens, però no pas desagradable. Era una calma pura, no estava lligada a res. Era com el final d’un seguit d’esdeveniments. Aquesta era la sensació que feia. Era una mena de silenci com el que queda després que un gran problema s’hagi resolt”

“Tot i que soc jo qui viu la meva vida, potser el que hi passa es decideix en un lloc que no té res a veure amb mi, que potser tot avança sol. És a dir, que visc segons el meu lliure albir, però que en realitat potser no puc triar cap de les coses importants que em passen”

Fins a mig llibre ha aconseguit mantenir el meu interès, però a partir del moment en que entra en el subsol em deixa d’agradar. He tractat de trobar-li una explicació, però està una mica agafada pels pèls. Tinc la impressió que no acaba de trobar com acabar una història que prometia molt. Una veritable llàstima.