Una manera molt diferent de morir

Lluís Maria Xirinachs, va estar, i és encara, un personatge que no deixa indiferent. El recordo molt bé del període de la transició política en la que de forma tossuda s’asseia cada dia davant de la presó Model per demanar l’amnistia; i també de la seva època de senador. Amb el temps va deixar de ser un personatge públic, però de tant en tant encara va aixecar fortes polèmiques en els mitjans de comunicació. Com a molts, en va sorprendre la seva “misteriosa i estranya” mort a l’agost del 2007.

Vaig assistir al seu enterrament. No ho vaig dubtar en cap moment, però tampoc recordo quins van ser els motius exactes que em van dur a prendre aquella insòlita decisió en mi.  

L’aparició del llibre de Jordi Lara, “Sit nits d’agost” va despertar la meva curiositat i interès d’immediat.

Comença el llibre explicant el darrer viatge que el porta al lloc on havia decidit morir.

“Es van abraçar una estona llarga i es van dir coses que no sabrem mai; ens podem imaginar dos homes a qui ningú no obliga a acomiadar-se però ho fan i per sempre; ens podem imaginar l’abraçada a l’últim humà que veurem com en l’extinció de l’espècie?”

“Va mirar pel retrovisor. En aquella petita llenca de mirall va veure l’al·lucinació d’un home sol i radiant plantat en el desconcert d’una cruïlla de camins, envoltat d’arbres que semblaven esperar-lo per quedar-se’l, esguardant de perfil alguna cosa enlaire, qui sap què però enlaire, ja del tot aliè al cotxe que s’allunyava”

Tant la nota manuscrita de comiat que duia la bossa:

“En ple ús de les meves facultats

I ben lliurament

marxo

perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.

Si em voleu fer feliç

no em busqueu

no he de menester auxilis.

Si algú em troba

li prego que,

estigui jo com estigui,

no vulgui ell pertorbar

la meva soledat

i el meu silenci.

Gràcies!”

Com el que podem considerar una mena de testament vital

“He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya i França i per Itàlia

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta ...

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació esdevé

sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure,

perquè jo soc en vosaltres, amics.”

Encara ara m’impressionen.

El títol del llibre resulta enganyós. Esperava trobar una descripció “literària i fabulada” de com havien estat els darrers dies de Xirinachs a la muntanya en solitud. Això només ho trobo cap al final del llibre, però la major part de les pàgines es dediquen a fer una mica de repàs a una vida a una forma de ser i estar en el món que va deixar petjada. També explica les trobades i converses amb les persones que d’una forma o altra van tenir alguna mena de relació amb aquesta mort.

Darrerament he llegit força llibres que d’una manera o una altra tracten aquest tema. Seran coses de l’edat o seran meres coincidències temporals?

“¿Com s’escull, l’últim tros de terra que trepitjaràs? Però una hora o altra ve el gest sense retorn, quan s’asseu per no tornar-se a alçar; la vida és plena d’últimes vegades que no avisen però avui ell ho sap i coneix, a més, el valor de seure, sobretot de seure on la gent no sol seure o no ha de seure, com s’havia assegut tants dies al carrer Entença o la plaça de Sant Jaume; com no havia segut tants dies quan calia seure al senat. I avui, quan s’asseu, ¿per què protesta? ¿I davant de qui?” Aquesta manera de morir escollida amb tota la consciència genera molts interrogants. Impressiona tanta sang freda davant d’un fet que a tots ens fa molt de respecte. I la  seva planificació, ja que pel que sembla feia 5 anys que ho havia decidit.

“Morir sense fer fressa, sense funerals, en soledat, això és el que ell voldria. Però sobretot envejava la bestiola que podia morir sense acomiadar-se de ningú. Al capdavall familiars i amics van acabar acceptant aquella mort volguda encara que no l’entenguessin gaire, però molt pocs van pair que en Lluís no els hagués avisat abans per estalviar-los l’angoixa dels sis dies què va estar desaparegut, o el fet de sentir-se exclosos d’una intimitat que potser alguns es disputaven suaument” Va morir en soledat, però la seva mort va fer molta fressa. No va ser una mort qualsevol.

“El cert és que aquella mort va incomodar uns i altres”... “Xirinachs mort va ser el pacifista decebut, el malalt desesperat, el lluitador rendit, el màrtir malaguanyat” ... Cadascú ho interpretava a la seva manera, o de la forma que més convenia als seus interessos.

“... espiant-lo des d’aquestes pàgines, aferrats a la literatura però condemnats a la vida, compadint-lo i admirant-lo sense estar segurs que li escaigui una cosa o l’altra, contents de no ser ell però envejant-li el valor.”