Espiral

“Et trobes de sobre perdut en un desert llis, infinit, sec, monocrom. Albires, de lluny, una immensa caragola. T'hi acostes, a poc a poc. Només s'ou el batec del teu cor. Curiós, et plantes davant la colossal obertura. Sents una llunyana remor d'ones. T'aboques, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els qui han de venir, ets vertiginosament aspirat per l'espiral i entres a formar part, per sempre, de l'insondable oceà de l'oblit”

Amb aquesta història curta, la LXVIII de títol Espiral s'acaba el sorprenent llibre de Manuel Baixauli. He arribat a aquest llibre després de quedar totalment subjugat amb la lectura de l'home manuscrit aquest passat estiu. I de nou el tema de l'oblit.

Vaig consultar escriptors.cat i el catàleg de les Biblioteques Municipals de Sabadell  (bims) i d'aquest autor hi havia dos llibres més que vaig posar d'immediat a la meva llista de llibres per llegir i ara tot aprofitant les vacances de Nadal li ha arribat el torn. De nou m'ha sorprès. Son narracions originals, algunes petites joies. En algunes d'elles apareixen ja alguns dels temes, paisatges, vocabulari que tan em va agradar en L'home manuscrit. Fins i tot, m'atreviria a dir que en algunes d'aquestes històries hi ha en embrió el que després serà el llibre manuscrit. Són històries que trasbalsen, plenes d'imaginació, divertides, cruels. De nou m'ha fascinat i ara ja només em queda la lectura de Verso que ja tinc sobre la taula.