divendres, 3 de juliol de 2015

Pedra de Tartera: tot un clàssic


Fa 30 anys de la seva publicació. L'havia llegit fa una dècada i gairebé no la recordava. Arrel d'un club de lectura de quellegeixes he tornat al llibre. Haig de dir que m'ha enganxat i m'ha agradat molt i molt des del primer moment: "Es veia prou que a casa érem molts ...."
Amb poques paraules va desgranant poc a poc i sense pressa el que passa a la protagonista, la Conxa, una pedra de tartera, una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies.... I amb ella assistim als esdeveniments de gairebé tot el segle XX. Les descripcions són breus i contundents. Les imatges són clares i concises. Les frases són curtes. M'agrada aquesta senzillesa, alhora que la precisió del llenguatge i el vocabulari, "una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa": tota una declaració de principis.
És la descripció de tota una època i d'un paisatge que ja no tornarà. Un centenar de pàgines per explicar gairebé tots els 80 anys de la vida de la Conxa, des d'un poble del Pallars, allunyat de la modernitat a un racó de Barcelona, la capital.
"La dona fa la casa" ens presenta una societat plenament masclista, però on la dona era el pal de paller de les cases i de la organització social. Malgrat la rebel·lió interna en alguns fragments del relat, gairebé en tot moment es destil·la una acceptació passiva del destí i de les decisions dels altres sobre la seva vida. En poques ocasions pren les regnes del destí en les seves mans. Simplement es deixa portar.
També trobem l'oposició entre la vida de camp i la vida de ciutat: "els de ciutat són fets diferents, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos"
La vida de la protagonista és grisa i trista al llarg de tota la primera part, malgrat tenir una vida interior prou rica i intensa. Fa el que li diuen i el que li manen. Tot és treballar i res més. Però al final d'aquesta part s'albirà un canvi, un canvi, que promet de cara a la segona part: "Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida: que encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles". Un bri d'esperança que comença amb l'amistat de la Delina, "una minyona alegre i valenta que no s'amagava de res" i explota amb la coneixença del Jaume: "el cor se'm va revoltar davant un somriure lluent". I acaba amb "no em sentia d'aquest món: semblava que somiava".
En la segona part i ja casada, ben aviat comencen els neguits per les filles, i també les rutines d'aquesta nova vida. El que podem qualificar de vida feliç i esperançada dura ben poc.Però malgrat la gran feinada a la casa i al tros és la part més feliç de la vida de la Conxa. Encara que alguns núvols ben negres també travessen aquest temps en forma de premonicions de quelcom que passarà en la tercera part, sobre tot, el somni premonitori repetitiu i la carta en castellà, que anuncia l'inici de la guerra civil. "Em rodolen unes llàgrimes grosses galta avall. Sento el cor encongit"
A la tercera part els esdeveniments es precipiten. Els vencedors passen comptes amb els perdedors. Arriba l'hora de la venjança. Una història que per molt coneguda no deixa d'emprenyar-me cada cop que la llegeixo de nou. "¿Tan dolents som, Déu meu, per enviar-nos tant sofriment?" .... "ens miren de lluny com si portéssim la pesta. I la portem: la por, la incertitud, el sofriment ..." "El meu mort no era com els altres, era un assassinat que s'ha d'oblidar de seguida, i davant del seu nom s'han d'aclucar les parpelles, i totes les boques amb ciment espès" Passava el temps, però la guerra i totes les seves conseqüències no restava en l'oblit i la Conxa es pregunta "Per què la gent es dedicava a fer-nos mala sang?" ..."Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, ja que a fora semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim escarmentats, inferiors, que demanéssim com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones"
"Els dies s'enllaçaven els uns als altres en un llarg rosari sense misteris. Els uns, passaven de pressa; els altres, a pleret, però quan comptaves ja se n'havia fet un feix, de temps". "Els anys de després de la guerra eren un punt fix, immòbil, igual. M'havia quedat quieta en aquell matí que els guàrdies havien trucat a la porta ..."
I per acabar les seus darrers dies a Barcelona, un lloc que se li fa estrany i on es trobarà mai bé. "Barcelona és no conèixer a ningú, ... i a vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules, ... un pa petit que s'acaba cada dia, ... i llet d'ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet" "Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets" Barcelona "és l'últim graó abans del cementiri"

Ha pagat la pena la seva relectura. Han passat els anys, però no ha perdut interès, i m'han entrat ganes de llegir la resta de llibres de l'autora. 



També es pot llegir a la xarxa: