dimecres, 19 de març del 2014

El jersei

És el primer llibre que llegeixo de Blanca Busquets. És un llibre de lectura fàcil i entretinguda, un llibre de dones escrit per una dona. 
El personatge central és la Dolors que des de la seva cadira al menjador observa tot el que passa al seu voltant. Ja gran, amb poca mobilitat i sense poder parlar fa un jersei per la seva neta. Els secrets ocults de tots els membres de la família s'entrecreuen amb la seva pròpia història personal.
Al llarg de la novel·la es van desvelant els secrets ocults de cadascú. No hi ha cap personatge sense el seu secret més o menys inconfessable. Tots tenim els nostres enigmes que amaguem de la mirada dels altres. Si ens aturem a reflexionar aviat arribem a la conclusió que no podem pas afirmar que coneixem a les persones que ens envolten. En aquesta història es fa evident que tothom té parts de la seva vida que no explica.
Tots tenim una part privada i oculta en la nostra vida. Mostrem la nostra part pública, però no mostrem a tots el mateix. D'alguna manera som diferents en funció del lloc i les persones que ens rodegen. Tendim a pensar que ho fem tot bé, però és així realment ? Som força egoistes i ens posem nosaltres per davant dels altres.
"Cadascú té el tema de conversa convenient amb cadascú, és a dir que depèn qui trobis o qui coneguis, tens un tema de conversa o un altre, i et tornes una mica com aquest o com l'altre ..."

Els nostres pares ens són molt propers, però alhora llunyans. Qui són? Com ha estat la seva vida ? Tot un enigma. Poques vegades t'ho preguntes quan estan vius, però quan desapareixen t'entra la curiositat i vols saber qui han sigut. L'únic que et queda és el record del que has viscut amb ells i com a molt les empremtes que han deixat a la seva llar. És el que et resta per a seguir-hi pensant.
De fet, fins i tot, conèixer que va passar en el nostre passat no ens és del tot possible. Tan sols ens resten records a la memòria, records que amb el temps manipulen segons els nostres interessos. Penso que moltes vegades volem quedar bé davant de nosaltres mateixos i tan sols recordem el que ens convé, i amb els canvis adients.

"La veritat no existeix. Només tenia fragments dispersos i el fet mateix d'ordenar-los constituïa per si sol una ficció. Fos el fos el que escrigués, em movia en una faula"

Un cop morta la Dolors no acaba la novel·la. En l'epíleg final assistim al seu funeral i davant del taüt amb les seves restes i mentre el capellà fa el seu ritual i el seu sermó, Blanca Busquets ens desvela els pensaments dels assistents a l'acte.

Altres opinions a la xarxa:

Col·lecció de moments
Quadern de mots
Pas a pas
Tu mateix - llibres
La finestra digital

dilluns, 17 de març del 2014

Poeta

Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites a les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d'un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.

Es perd el senyal
Joan Margarit