Fragments personals: Sola

dilluns, 24 de juliol del 2023

Sola

“Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia”

ARISTÒTIL

“(O totes dues coses)”

Aquesta cita abans d’iniciar la lectura de la novel·la, juntament amb el propi títol de l’obra és tota una definició del que trobarem al llarg de les seves pàgines. Viure en solitud pot no resultar senzill per a moltes persones, però quan aquest viure sol és buscat i no obligat per les circumstàncies pot ser una molt bona manera de viure.

“Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’haurien vist néixer”. D’aquesta manera arriba la protagonista a la seva “nova” casa. De fet, la casa no és tan “nova. Ben aviat sabem que aquí va ser on va viure amb els seus pares.

“Jo aquí he vingut a estar sola”, però “no m’han dit, ... què fer-ne dels records que reptaven per terres, sostres i parets, ni si serà millor alimentar-los o exterminar-los... A cada passa m’he hagut d’espolsar els records que se’m tiraven al damunt”. En aquest lloc els records emergeixen de sota les pedres, darrera els mobles, i dels arbres i el bosc que envolta la casa.

El llibre és una mena de diari íntim i personal de la Mei on es despulla interiorment, i ens explica el que li passa, i com se sent en cada moment en forma de compte enrere fins el desenllaç final. Comença a l’abril i acaba al novembre, 8 mesos després. La narració m’atrapa i vull seguir llegint, avançar en la seva lectura, descobrir els misteris que amaga la vida de la Mei.

Davant els dubtes i les incerteses de trobar una resposta espera que... “els segons i els minuts es dissolguin, fins a narcotitzar el temps, per no haver de tornar a casa i retrobar-me el setge dels dubtes que m’esperen arraulits sota el llit”. La casa se li cau a sobre per moments.

El Guim, el seu company de molts anys, del que s’acaba de separar per viure sola, es mor en un accident de cotxe poc després d’haver parlat amb ella, en el seu retorn a Barcelona. La Mei es sent culpable. “No penso res, no sento res. Estic estabornida. He sortit de la realitat i m’he ficat en un parèntesi ple d’ulls que no paren de rajar”

La Mei és un mar de dubtes:

“Qui soc? Em preguntava... ningú no sap qui soc. Ni jo mateixa”
“Costa molt trobar algú que t’entengui i, tot i així, mai no t’entén del tot o ets tu qui no l’entén”
“Començar de nou amb el mateix material i fer-ho millor. Si fos tan fàcil”

No resulta gens fàcil deixar la ciutat i tornar al poble a la casa on va néixer i viure allà..... enfrontant-se als fantasmes actuals i del passat. La casa es converteix en una protagonista més.

“Podria cremar el mas i fer desaparèixer la catifa, el llit, el celler, el terra que em va veure néixer. Calcinar els meus orígens per esborrar les empremtes... Tots els records que no sé si val més esborrar-los o rebolcar-s’hi...” Qui sap el què és millor o més desitjable?

La natura l’envolta. Per moments l’ajuda, però en altres moments se li posa en contra. Les sensacions que ens ofereix la natura depenen directament del nostre propi estat. La Mei té reaccions molt viscerals, més properes a la irracionalitat animal que a l’ésser humà racional. Potser som més irracionals del que pensem.

“He tirat amunt, boscúria a través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava i he tornat cap a casa”

“I marxo amb passes llargues, afanyant-me, com si fos possible deixar allà la bola de tendresa que tinc a dins, però em persegueix, rodolant al meu darrere, tendresa apilotant-se com neu en un pendent, estalonant-me, es fa gegantina. Començo a córrer perquè no m’esclafi”