La decisió

 

“Tot anirà bé. Si la llengua s’acaba, no passa res. Si consideres el suïcidi, val la pena abandonar la idea. Que tot està per fer i tot és possible, no en tinguis cap dubte... Millor girar full, al més ràpid possible, i avançar cap a la resolució de la història”

“Acabada la llengua, acabes tu. I si el metge ha dit que el procés és irreversible i que progressivament perdràs la memòria, el seny i el llenguatge, i si tu has negat el que el metge deia, si has volgut negociar, si les teves emocions han buscat blancs fàcils (i t’has enrabiat contra un Déu en qui no creus, has trobat injusta la Natura i l’Estat per condemnar-te a la indignitat d’un declivi vegetal) i si, finalment has acceptat la malaltia, aleshores ja saps el que toca... És qüestió de temps que s’arruïnin tantes parts de tu que només en quedi l’escorça. Ara perds la memòria de què fas, però aviat perdràs el record de qui ets i les paraules per retrobar-ho. De moment la malaltia no és més que una petita molèstia de no saber on guardes la, quedar-te a mig camí de, anar-t’ho repetint tot per no oblidar que, repetir-ho tot per recordar si. Després serà pitjor. El perill està a no saber traçar una línia de no-retorn. En quin moment el vespre passa a dir-se nit? Què fas quan no tens ni una paraula ni l’altra? Encara queda una mica de llengua. No res. Mossega-te-la. No ho expliquis a ningú. Serà una cosa entre el metge i tu... Pensa fredament. Sempre t’ha anat bé la fredor. Fes-ho per dignitat. Posa-hi remei sense assistència. Encara hi ets a temps. Ja saps què toca”

Aquest començament promet molt, però un cop comença la història i vaig passant pàgines vaig perdent l’interès. El que explica em resulta intranscendent i no té res a veure amb aquest inici tant potent i alhora original

La família es reuneix en un xalet a la vora d’un llac per celebrar el setanta-sisè aniversari de la mare. Van arribant tots els familiars i convidats. És el xalet on havien passat els estius de fa anys.

Carros de Foc, agost 2010

“Arriben. Van arribant. Sense saber com, el xalet s’ha omplert de gent... Totes les festes que pugui recordar, d’alguna manera, són la mateixa festa”

“La gent, sempre la gent. La gent són els altres. La gent són els que pensen diferent de tu. Tot tiraria endavant si no fos per culpa de la gent” Tots pensem que la gent no fa el que hauria de fer. Nosaltres ho fem bé, els altres no.

L’antic xalet familiar està com estava, situat en un lloc bucòlic, rodejat de bosc i al costat d’un llac. Tant el llac com el xalet també són en certa manera protagonistes.

No acabo d’entendre que té a veure aquell començament amb la resta de la novel·la, tret del darrer breu capítol final.

“El doctor em va confirmar que perdia, per moments, el cap i les paraules... Es perd un alfabet, una llengua, una biblioteca de memòries, ... i quan aquests records s’extingeixin, t’extingiràs amb ells. Tot plegat m’ha empès a revisar el passat... també he pensat molt en el futur immediat... I vist tot això, he pres una decisió. Em va costar... Vaig estalviar a tothom, però, el coneixement de la meva situació... Vivim en una breu escletxa de llum oblidant, en tot moment, que la resta és foscor...

... No és una decisió encara que ho sembli. No és el que vull. No estic llesta. No és l’hora. No és un bon moment. No hi ha bons moments. No hauria de saber el dia ni l’hora (com exigeix la Bíblia) però el sé. No soc forta. No soc valenta, em venç una por que és vasta i poderosa... Lamento cloure amb un monòleg, m’aterreix, de fet, saber que em quedo sola, monologant, i me’n vaig sola, monologant, però el dia està triat, la carta ho deixa tot ben clar, la carta que ha de convèncer els altres és la carta que m’ha de convèncer a mi, ...”

En definitiva un bon inici i un bon final i res més al mig.

VÍCTOR GARCIA TUR

L’aigua que vols

Enciclopèdia Catalana; 2020; 427 pàgines

Premi Sant Jordi 2020