“My bones hold
a stillness, the far
Fields melt my
heart.
They threaten
To let me
through to a heaven
Starless and
fatherless, a dark water.”
SYLVIA PLATH
Sheep in fog
“Després
del viatge que he fet amb la Celeste estic molt, molt cansada. Sembla que hàgim
anat a les mars perdudes, i en realitat aquesta noia de pell bruna que m’ajuda
i jo, que tinc més de vuitanta anys, tot just ens hem desplaçat fins a Taiba, a
l’altre extrem de l’illa... Podem començar a fer el que m’ha demanat l’Aina, la
neta del Jaume ... Faci memòria de tot ...”
“A
partir d’una edat va bé refrescar la memòria i mirar d’explicar-se ordenadament”
Ara
bé “de vegades no sé si les coses que recordo són veritat”
Al
llarg del llibre la Margalida va desgranant la història de la seva vida de
manera desordenada, amb petites intervencions de la Celeste, la seva cuidadora,
que l’escolta pacientment. Una llarga conversa, o més aviat un monòleg entre la
Margalida que rememora tota la seva vida, llocs, persones i fets. Al mateix
temps, fa una mena de balanç ara que la vida s’acaba i li queda poc.
“Al
pati de casa em puc imaginar el que vull i, pensant, pensant, acabes que dius:
allò podia haver anar d’una altra manera, determinades coses podien haver estat
diferents...”
De
fet, passats ja els vuitanta la Margalida diu que “únicament necessito
quietud, la quietud en què m’agradaria viure el temps que em queda”, la
quietud del títol del llibre. Però molt més endavant ja no ho té tan clar: “necessito
quietud, em repetia, però la idea mateixa de quietud també em neguitejava. Què
volia dir quietud? Segons com, la quietud també semblava un abisme paorós. Era
quietud el que necessitava?”
Vaig
descobrir Jordi Coca fa molts anys amb un llibre del que servo un gran record “Dies
meravellosos”. Des d’aleshores he llegit molts dels seus llibres. La
majoria m’han agradat. No puc pas dir el mateix d’aquest. Els records de la
protagonista se m’han fet llargs i carregoses en un llibre massa extens pel meu
gust.
Comparteixo algunes reflexions que m’han fet aturar una estona i pensar:
- “Les persones som complicades ... no sabem viure sense rancúnies...”
- “La vida, que mentre ets jove sembla infinita, després és un batec accelerat...”
- No és “possible recular en el temps, tirar enrere els rellotges i els calendaris i refer el que no ens agradava prou”
- “No tot pot ser entès i explicat... hi ha misteris que és preferible mantenir-los secrets”
- “A aquestes alçades no tinc res a amagar. Algunes coses que he viscut m’han fet feliç, altres em saben greu, n’hi ha que m’avergonyeixen, i gairebé totes em ballen pel cap contínuament, però en el fons no tinc res a amagar”
- “El temps em semblava la clau de tot; la vida era un temps molt breu”
- “Qui és aquesta vella? Soc jo, aquesta vella? És clar que soc jo, encara que em costi d’acceptar-ho. Amb dubtes, però sí que soc jo”
- “Ni t’imagines què vol dir ser vella. No t’imagines que és aquest cansament profund de què costa tant refer-se, i la por de perdre el cap...”
- “No ets únicament el que dius, sinó com ho dius, com rius, com em mires, com calles...”
- “No sempre podem explicar els nostres actes”
- “...
amb els anys t’adones que tot potser entès de maneres diverses i que no hi ha
cap punt de vista que pugui ser considerat el bo”
“Cada
vegada més moments de silenci, dies i dies gairebé sense parlar...”
JORDI COCA
La quietud
Edicions 62; 2004; 510 pàgines
