dissabte, 13 de gener del 2007

La vida

“Nadie puede decirle a otro como ha de vivir.
Hay una sola vida, pero dentro de esa vida uno vive muchas vidas, todas diferentes, una mejores, otras peores. Ninguna tiene mucho sentido.”

Roma (2004)


divendres, 5 de gener del 2007

La deslocalització és cosa del passat

En el segle XVII “hi havia el paraire-empresari que no feia teixits, sinó que els encomanava a teixidors de llana pròpiament dits. ... Contra els paraires-empresaris barcelonins que, perquè la mà d’obra rural va a més bon preu, deixen de donar feina a teixidors i teixidores de la ciutat, s’alçaran aquests en diferents ocasions: el 1600, el 1614, el 1626 i el 1628, al crit de “Via fora fam” i envaeixen la Casa de la Ciutat, “cridant i queixant-se de que los perayres treien fora ciutat la llana per cardar i filar”. Conflictes, sembla haver-n’hi també entre paraires-empresaris locals i paraires forasters més forts que els prenen la mà d’obra, com a Vic el 1597 i el 1598, d’on Roser Ortiz ens explica que els paraires vigatans no trobaven teixidors, els quals treballaven només per a paraires d’altres llocs. Prou repliquen els teixidors que si treballen per a forasters és pel poc que paguen els de Vic, i que si aquests paguessin millor, “no els faltassen teixidors”: els paraires exigeixen l’aplicació estricta de les ordinacions, segons les quals, “els teixidors no puguessen teixir als parayres forasters ninguna mena de drap, pessa ni sapolons sense llicentia expressa de la major part dels sobreposats paraires ...”

NURIA SALES
Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII)

dilluns, 1 de gener del 2007

Primer dia de l'any

El primer dia de l’any no deixa de ser un dia com un altre. Aquest matí hem sortit a prendre el cafè amb llet. No ha estat gens fàcil trobar un lloc obert al barri. Tots els bars habituals estaven tancats, això que ja era una mica tard. Al final hem trobat un lloc obert.
Mentre nosaltres preníem el cafè amb llet asseguts en una taula, la barra estava plena d’homes solitaris, majorment en silenci amb una copa de conyac o anís al davant. Alguns marxaven, però aviat algú altre prenia el seu lloc.
Al fons del bar un parell d’homes, també en silenci, davant del parell de màquines escurabutxaques. Allà han estat una bona estona provant fortuna sense trobar-la, fins que han estat substituïts per uns altres dos.
Allà a les 11 la barra s’ha buidat per una estona.

 
Ha durat poc la nova situació. Aviat han començat a entrar nous clients, aquest cop en grup. Alguns seguien demanant anís i xupito de whisky, (vindrien d’un altre bar?), d’altres ja demanaven cerveses o gots de vi. La clientela va canviant, fins i tot, entren un parell de dones amb un nen.
Decidim marxar. Ens apropem a la barra amb un bitllet a la mà:
- Dos cafès amb llet.
- Què ? – amb cara de no entendre res i de pocs amics.
- Dos cafès amb llet.
Ha cobrat sense més. Sembla que a la segona vegada ha entès les nostres estranyes paraules.


Passen els dies i els anys, però hi ha coses que no canvien.