“Els til·lers, com totes les plantes, viuen en un son etern que té els
inicis dins de la llavor de l’arbre. El son no creix, no es desenvolupa
juntament amb la llavor, sinó que és sempre el mateix. Els arbres estan
empresonats dins de l’espai, però no pas dins del temps. Del temps els
n’allibera el seu son, que és etern. Ni hi bateguen sentiments, com dins del
son dels animals, ni tampoc s’hi creen imatges, com dins del son dels humans.
Til·ler de la Plaça Espanya de Sabadell
Els arbres viuen per mitjà de la matèria, gràcies al flux de les sabes que
pugen de les profunditats de la terra i a la capacitat de girar les fulles cap
al sol. L’ànima de l’arbre descansa després de peregrinacions multiformes.
L’arbre percep el món tan sols a través de la matèria. Per a un arbre una
tempesta és un raig fred-càlid-calmós-abrivat. Quan s’acosta, el món sencer es
converteix en tempesta. Per a un arbre no hi ha un món d’abans de la tempesta i
un altre de després.
Sotmès als quatre canvis d’estació, l’arbre no sap que existeix el temps i
que les estacions són consecutives. Per a un arbre aquests quatre accidents
coexisteixen. L’hivern forma part de l’estiu, la primavera engloba la tardor.
El fred és una part de la calor i la mort, ho és del naixement. El foc és una
part de l’aigua i la terra ho és de l’aire.
Els arbres perceben els humans com a éssers eterns: no és veritat que els
homes, ni del tot mòbils, ni del tot petrificats, travessen sempre l’ombra dels
til·lers del camí ral? Per als arbres els humans han existit sempre, però això
equival a dir que no han existit mai.
Gran til·ler a la Plaça de Catalunya de Sabadell
La fragor de les destrals i el retruny dels llamps i trons violen el son
etern dels arbres. Allò que la gent anomena mort d’un arbre no és més que una
violació temporal del seu son. En allò que la gent anomena la mort d’un arbre
hi ha un acostament a l’existència atribolada dels animals. Perquè com més
clara i més aguda és la consciència, més por s’hi amaga. Tanmateix, els arbres
no entraran mai al regne de la inquietud dels animals i dels humans.
Quan mor un arbre, un altre arbre es fa càrrec del seu son sense
significats ni sensacions. Per això els arbres no moren mai. La ignorància del
fet d’existir és un alliberament del temps i de la mort”
Què és Antany? Segons el diccionari de l’IEC és sinònim
d’antigor, temps passat. I on és?
“L’Antany és un lloc situat al bell mig de l’univers. Si volguéssim
creuar l’Antany de nord a sud a bon pas trigaríem una hora. I d’est a oest, el
mateix. I si algú se li acudís de vorejar l’Antany a pas lent, tot
contemplant-ne els detalls i reflexionant-hi, necessitaria un dia sencer. Des
de bon matí fins al vespre”
És un petit territori imaginari al bell mig de Polònia on hi viuen Genowefa
i Michal amb la seva família, fills i nets. Al llarg de la novel·la viurem tota
la història del segle XX a Europa i, al mateix temps, la saga d’aquesta
família.
Tot comença el 1914. Dos soldats tsaristes venen a buscar a Michal per anar
a la guerra. Deixa a la Genowefa, la seva dona, sense saber que està
embarassada. La guerra s’allarga i en Michal no torna fins l’estiu del 1919. Entremig
neix la Misia que com tothom té el seu àngel. Els àngels “estan assignats a
cada cosa, cada animal i a cada planta de l’univers... Veuen més coses que els
homes, però no pas tot”
“L’home aprèn del món, de les circumstàncies, adquireix coneixements
sobre les coses i sobre ell mateix... Un àngel no ha d’agafar res de fora, sinó
que aprèn a còpia de buscar al seu interior. Conté tota la coneixença del món i
de si mateix. Déu, l’ha fet així”. En canvi, “l’home és un ésser estúpid
que ha d’aprendre. Així doncs, s’arrebossa de coneixements”
“Com tots els humans, la Misia va néixer feta a miques, incompleta, a
trossos. Cada cosa va arribar pel seu compte: veure, olorar, entendre, sentir,
pressentir i experimentar. El seu cosset obeïa reflexos i instints. Tota la
vida futura de la Misia havia de consistir a reunir-ho tot en una sola peça i,
a continuació, permetre que es descompongués.”
Al llarg de la narració podem llegir reflexions sorprenents:
“La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els
vegetals i, no cal dir-ho de les coses. Els animals intueixen que viuen amb més
intensitat que els coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més
vida que en lloc”
“Si alguna vegada mirem els objectes de prop i amb els ulls tancats per
no deixar-nos enganyar per les aparences que totes les coses creen al seu
voltant, si ens permeten el luxe de la desconfiança, podrem veure, encara que
sigui només per un instant, el seu rostre veritable.”
“El joc és una mena d’itineraris on, a cada instant, s’ha de fer una
elecció... L’elecció es fa tota sola, però el jugador té sovint la sensació que
tria d’una manera conscient. Això el pot esparverar, perquè de sobte se sent
responsable del lloc on pot anar a parar i de les coses que allà li puguin
passar”
“Qui soc!, es pregunta Déu, “Un déu o un home? O potser soc totes dues
coses alhora? O cap d’elles? Soc jo qui he creat als humans, o ells m’han creat
a mi?”
“La lluna no és més que una màscara del sol. El sol se la posa quan surt
a la nit per vigilar el món. La lluna té poca memòria i no es recorda del que
va passar fa un mes”
“Imaginar-se coses és, en el fons, crear-les; és com estendre el pont
d’aliança entre la matèria i l’esperit. Sobretot, si algú ho fa sovint i amb
gran intensitat. Aleshores, la imatge es converteix en una gota de matèria i
s’uneix als fluxos de la vida. De tant en tant, pel camí, s’hi produeix alguna
deformació o algun canvi. O sigui que tots els desitjos humans es compleixen si
son prou forts. Tanmateix, no sempre ho fan exactament com ens ho esperàvem”
Al novembre del 1928 neix un segon fill, l’Izydor.
A Antany i viu més gent i coneixem les seves vicissituds i les seves
cabòries (els Boski, l’Espiqueta, la Florentynka, l’Home Dolent,...). La Misia
es casa amb el Pawel Boski (1936) i tenen sis fills. L’Espiqueta té una filla
amb l’Home Dolent, la Ruta. Ruta i Izydor es fan amics i passegen per diferents
indrets d’Antany.
“Aquí s’acaba l’Antany i, més enllà, no hi ha res... Aquí tot s’acaba...”
Segons la Ruta ningú ha sortit de l’Antany: “Tots ells només s’ho han
imaginat. Surten de viatge, arriben a aquesta frontera, i es queden
paralitzats. I potser somien ... Un dia la mare em va ensenyar aquesta gent
petrificada... No es belluguen, tenen els ulls esbatanats. Després al cap d’un
temps es desperten, tornen a casa, i prenen els seus somnis per records.”
I segueixen les reflexions: “La gent té por d’allò que és inestable i
versàtil i, per això, s’ha empescat una cosa que no existeix, la
invariabilitat, i ha decidit que tot és etern i constant és perfecte. En
conseqüència, ha atribuït la invariabilitat a Déu. I, d’aquesta manera, ha
perdut la capacitat d’entendre’l”
S’escolten els tambors de guerra a Antany: l’arribada dels alemanys, la
matança dels jueus, la retirada i l’arribada dels russos. Una guerra mai és
innòcua, sempre té conseqüències en les persones que la viuen; tot son
malvestats: execucions, morts violacions... No porta res de bo. Ben bé que ho
sabem, però es repeteixen i repeteixen.
Russos i alemanys s’enfronten a Antany. Els seus habitants fugen al bosc. “A
tot l’Antany no hi havia ningú. Dins de l’aire es bombava el so dels batents de
les portes del graner sacsejats pel vent... La pineda esclarissada era plena
d’arbres truncats i fumejava. A terra s’obrien uns clots enormes. El dia abans
devia haver passat per allà la fi del món. Entre l’herba espigada hi havia
centenars de cossos humans que es refredaven. La sang s’evaporava en forma d’un
tuf vermell cap al cel gris... Les ànimes s’esmunyien dels cossos,
desconcertades i atuïdes. Feien tentines com si fossin ombres o globus
transparents... N’hi havia centenars, potser milers.”
Corbera d'Ebre, 2013
La novel·la s’acosta a la seva fi i la vida dels protagonistes també. Primer
són la Genowefa i en Michal i després la Misia. “A poc a poc s’anaven fent a
la idea que la Misia moriria. Se n’aniria a un altre lloc... desapareixien...
els seus pensaments, les seves paraules, els esdeveniments en què havia
participat, vulgars i corrents com la seva vida... Quan contemplaven la Misia
asseguda al llit ... i el posat absent, es preguntaven com devien ser els seus
pensaments. Estaven estripats, fets miques, com les seves paraules? Potser,
amagats ben al fons de la ment, havien conservat tota la frescor i la força? O
més aviat s’havien convertit en simples imatges plenes de color i de
perspectives? També admetien la possibilitat que la Misia hagués deixat de
pensar...”
Després de la Misia, l’Izydor que viu en una residència: “El temps es un
asil de vells no transcorre de la mateix manera que pertot arreu, el seu
corrent és més minso. L’Izydor anava decaient en forces de mes a mes... Estava
decebut. Creia que la vellesa obria un tercer ull que permetria veure-ho tot de
banda a banda, que ajudava a entendre com funciona el món. Però res s’havia
aclarit. Només li feien mal els ossos i no podia dormir... A la nit se li
apareixien sovint les imatges de sempre... cada vegada li semblaven més
descolorides i borroses... Aprenia a oblidar, perquè l’oblit li donava
consol... Va deixar de poder caminar... moria a poc a poc... Aquest morir era
un procés de desintegració sistemàtica de tot allò que havia estat. Era un
procés en cascada, irreversible... Com si algú esborrés les informacions
desactualizades... Van empal·lidir els llocs estimats, després les cares de les
persones estimades, els seus noms, i finalment, tothom va caure en l’oblit. Es
van perdre els sentiments... les emocions de feia anys, els desespers, les
alegries... ”
Amb gairebé tota la família morta, a la casa encara s’amunteguen els
objectes polsosos que des de sempre han estat allà: “Has tornat massa tard...
Tot s’ha acabat. És l’hora de morir”
L’Antany ha quedat buit, com sempre queda buit el lloc on hem viscut quan
morim. Allà resten quiets els objectes dels que ens hem rodejat en vida.
El llibre m’ha agradat molt. L’autora, Olga Tokarczuk, tot hi haver guanyat
el Premi Nobel de 2018 és per a mi tota una desconeguda. De ben segur que
reincidiré properament en la lectura de més obres seves.
