“Els til·lers, com totes les plantes, viuen en un son etern que té els inicis dins de la llavor de l’arbre. El son no creix, no es desenvolupa juntament amb la llavor, sinó que és sempre el mateix. Els arbres estan empresonats dins de l’espai, però no pas dins del temps. Del temps els n’allibera el seu son, que és etern. Ni hi bateguen sentiments, com dins del son dels animals, ni tampoc s’hi creen imatges, com dins del son dels humans.
 |
| Til·ler de la Plaça Espanya de Sabadell |
Els arbres viuen per mitjà de la matèria, gràcies al flux de les sabes que pugen de les profunditats de la terra i a la capacitat de girar les fulles cap al sol. L’ànima de l’arbre descansa després de peregrinacions multiformes. L’arbre percep el món tan sols a través de la matèria. Per a un arbre una tempesta és un raig fred-càlid-calmós-abrivat. Quan s’acosta, el món sencer es converteix en tempesta. Per a un arbre no hi ha un món d’abans de la tempesta i un altre de després.
Sotmès als quatre canvis d’estació, l’arbre no sap que existeix el temps i que les estacions són consecutives. Per a un arbre aquests quatre accidents coexisteixen. L’hivern forma part de l’estiu, la primavera engloba la tardor. El fred és una part de la calor i la mort, ho és del naixement. El foc és una part de l’aigua i la terra ho és de l’aire.
Els arbres perceben els humans com a éssers eterns: no és veritat que els homes, ni del tot mòbils, ni del tot petrificats, travessen sempre l’ombra dels til·lers del camí ral? Per als arbres els humans han existit sempre, però això equival a dir que no han existit mai.
 |
| Gran til·ler a la Plaça de Catalunya de Sabadell |
La fragor de les destrals i el retruny dels llamps i trons violen el son etern dels arbres. Allò que la gent anomena mort d’un arbre no és més que una violació temporal del seu son. En allò que la gent anomena la mort d’un arbre hi ha un acostament a l’existència atribolada dels animals. Perquè com més clara i més aguda és la consciència, més por s’hi amaga. Tanmateix, els arbres no entraran mai al regne de la inquietud dels animals i dels humans.
Quan mor un arbre, un altre arbre es fa càrrec del seu son sense significats ni sensacions. Per això els arbres no moren mai. La ignorància del fet d’existir és un alliberament del temps i de la mort”
OLGA TOKARCZUK
Un lloc anomenat Antany
Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski
Ed.Proa, 2020; original 1992; 316 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada