Aloma

Seguint les meves lectures cronològiques de Mercè Rodoreda, ha arribat el torn a Aloma. És la darrera novel·la escrita abans de la guerra civil i la primera que l’autora permet que es publiqui a les seves obres complertes.

Aloma viu en una casa de Sant Gervasi amb el seu germà Joan i la seva cunyada Anna i el Dani, el fill d’ells dos. Estant esperant l’arribada de Robert el germà de l’Anna. Estem a la primavera.

“L’hivern havia estat trist. Tancats sempre a casa, sense res per distreure’s, sense que passés mai res. Les tardes al menjador, cosint rampoines”. L’Anna “sempre estava una mica trista ... semblava que li haguessin cremat les il·lusions”. Tot era sempre igual, rutinari, “la tarda s’acabava i el cel s’anava tornat de color jacint. Vindria la nit. I el matí, i una altra tarda. I la pluja i el sol, l’estiu, la tardor i l’hivern ..., tot aniria tornant fins al dia que es moriria ... com tothom”

L’arribada del Robert genera un gran enrenou a la casa. Tot de veïns i veïnes venen a conèixer-lo: el vell Cabanes, la Coral, la senyora Concepció, la senyora Maria Baixeres, la Mercè. La Coral es converteix en el centre d’atenció del Robert, però també del Joan. La Aloma enveja la seva bellesa. No es dona compte del tot, però el Robert l’atrau. “És una sort que no m’agradi... si em vol enamorar tindrà feina”

“Estava segura que no l’estimava ningú, però l’amor no devia adobar res. Per a una dona la vida era fer el menjar, netejar la casa. Els homes... El seu germà havia de treballar molt, i tot el que trobava en arribar a casa era el mal humor d’Anna”

La relació passional i secreta amb el Robert la neguiteja molt. “Després d’aquella nit va ser com una bogeria. Mai no havia imaginat que algú pogués estimar-la tant... Aquell deliri semblava que no s’hagués d‘acabar mai”

Aloma és una noia molt inestable que passa ràpidament d’un estat d’ànim a un altre. Vol i no dol. “Es sentia vella. Anna tenia Dani i Joan. Ella no tenia ningú. Robert s’aniria” ... “No sabia ben bé que volia”. “Potser només soc feliç, quan estic al meu jardí, mirant les estrelles”

“De tant en tant els vidres dels aparadors els reflectien i els convertien en ombres. Aloma sentia que el seu destí s’anava enfosquint. Les dues rengleres de cases, a banda i banda, eren com les seves vides: iguals i separades”

“L’havien feta servir de ninot. ... Es sentia voltada de mentides, de persones que només se li acostaven perquè els feia falta”

El Robert retornava a sudamerica. “Mentre baixava la passarel·la amb el seu germà al costat li va semblar que deixava tota una vida darrera d’ella”

“Estava arraulida al seient. Ja no el veuria mai més i era l’home amb qui hauria hagut de viure tota la vida... Li va semblar que mai més tindria força per somriure. La seva desesperació creixia amb la soledat... Hauria cridat que tornés, li hauria explicat ben bé com era: ni tan indiferent ni tan dolenta... Es va mirar les mans: eren les mans d’una persona morta. Ella no estimaria mai més ningú... Callaria. No havia fet altra cosa: callar. Dissimular” Ja era hivern, i feia fred, els arbres despullats sense fulles.

“I no va poder més. Es va fer petita dintre els braços del seu germà, tan desgraciat com ella, i va esclatar en plors per la soledat que venia”

Robert li diu en un moment: “Si fossis d’una altra manera... De vegades no t’acabo d’entendre. No sé ben bé que vols”

És la típica història mil vegades explicada en la literatura universal i en el cinema de la noia que desperta a la vida adulta i s’enamora del foraster d’una certa edat que s’instal·la a viure a prop d’ella i sense saber massa com i sense comprendre massa les raons es deixa anar en mans de l’experiència d’aquell home que sempre acaba marxant. Tot això explicat de manera magistral i envoltat de simbolismes: de la primavera inicial a l’hivern final, la venta de la casa de tota la vida, ...

“I Aloma es va perdre carrers avall com una ombra, dintre de la nit que l’acompanyava” Aloma és totalment una ombra que viu en una nit que no sap fins quan s’allargarà ni si serà capaç de sortir-ne.