dimarts, 31 de desembre de 2019

Reflexions per acabar la dècada.


Es tracta d’un petit llibre, tan sols 60 pàgines. Conté quatre cartes que Albert Camus va escriure entre 1943 i 1944 a un amic alemany fictici quan França estava ocupada pels nazis, i un pròleg de Xavier Antich i un epíleg de David Fernández.

Paga la pena dedicar una tarda a la seva lectura. Alguna de les seves reflexions es poden aplicar a l’actualitat catalana com si d’unes cartes a un amic espanyol es tractessin.

La justícia és com la democràcia, o és total o no existeix. Qui gosarà dir-me que jo soc lliure, quan els més orgullosos dels meus amics encara estan dins les presons d’Espanya?” Acabem l’any amb persones innocents a la presó. Qui ens rescabalarà de tantes injustícies?

Ho hem pagat molt car i ho pagarem encara, però tenim les nostres certeses, les nostres raons, la molta justícia: la vostra derrota és irreversible” Ho estem pagant molt car. Les il·lusions que van viure a l’octubre del 2017 ens han portat fins aquí, però sabem que malgrat tot, el camí iniciat és irreversible

A vosaltres ja vençuts en les grans victòries, què no us depararà la desfeta que s’acosta!”. Encara que no ho pensin, tard o d’hora, la desfeta de l’Estat Espanyol s’acabarà produint.  

Sabem el que hem perdut en aquesta llarga deriva, coneixem el preu que paguem per aquesta joia aspra de combatre d’acord amb nosaltres mateixos. I és precisament perquè tenim un sentiment viu d’allò irreparable, que la nostra lluita guarda tanta amargor com confiança

El nostre poble ha escollit... la lluita obstinada i col·lectiva, el sacrifici sense explicacions”...“No compteu amb la tossuderia que fa que França lluiti contra el temps. És aquesta esperança desesperançada la que ens sosté en hores difícils”. No està resultant gens fàcil. S’està fent molt i molt llarg. Però seguim endavant tossuts i esperançats de que al final es resoldrà al nostre favor.

El combat que lliurem té la certesa de la victòria perquè té l’obstinació de les primaveres... Ara mateix en nosaltres, hi ha una superioritat que us destruirà”. Sabem que el que demanem és just.

Puc dir-vos que, fins i tot ara que som a punt de destruir-vos sense pietat, no us odiem... Podem garantir que no odiarem”. No volem cap mal als espanyols, ni tan sols, a  l’Estat Espanyol. Simplement volem que ens deixin en pau, i poder prendre les nostres decisions sense el llast que arrosseguem des de fa molts anys.

És a punt de trencar l’alba en què finalment sereu vençuts”. Ja m’agradaria, però crec que estem molt més lluny del que molts desitgem.

Cap silenci ens salvarà i el que segur que no serveix per res és no fer res”. S’ha acabat el temps de restar callats i de no fer res. Denunciarem tot el que no ens agradi i ens mobilitzarem sempre que calgui.

I com que la llibertat no es relloga ni ens ven ni s’hipoteca -perquè si es fa, s’esfuma, s’esvaeix, s’autoliquida-, queda encara l’opció d’un epíleg molt més breu en forma de pregunta incessant. Quantes cartes podríem escriure avui? Quines haurien de ser? A qui les hauríem d’adreçar en aquesta Europa encara per fer que s’autodestrueix per moments? A qui li escriuries tu? Què li diríem exactament? ...”