Som el cervell i poca cosa més.

El cervell i el seu funcionament sempre m’ha interessat. Segueix sent l’òrgan més desconegut, però els científics han realitzat una gran tasca i anem coneixem molts dels seus secrets. Des de les meves primeres lectures en els anys 70 el panorama ha canviat molt.

Aquest llibre és una recomanació de Luis Copete, amb qui compartim aficions (córrer, muntanya i lectures) en la distància, a través de les xarxes socials.

L’autor deixa clar l’objectiu del llibre: “mostrar que el naturalisme neural pot servir per a satisfer l’astorament sobre la naturalesa de la ment i la realitat i, alhora, per a alleujar l’angoixa que produeix la dificultat de la vida en un univers vast i aparentment sense propòsit... Conjuntament, la filosofia i la ciència poden dibuixar un escenari plausible de com la ment (fins i tot una ment que no és res més que un cervell) pot comprendre la realitat, prendre decisions amb eficàcia, actuar moralment i dur una vida plena, amb objectius valuosos”

Oposa religió i fe, a ciència i evidència demostrable. El guanyador clar en aquesta comtessa és la ciència, “les evidències científiques proporcionen una font de coneixement millor que la fe religiosa o la raó pura”. “El pensament basat en l’evidència sovint ens obliga a adonar-nos que les nostres velles teories, i els conceptes associats, són insuficients i que cal elaborar-ne de noves que encaixin molt millor amb tot el ventall d’observacions. Per això la nostra cerca de saviesa no s’ha de basar en la fe o en la raó pura, sinó que exigeix que ens fixem en totes les evidències rellevants, especialment en tot allò que puguem aprendre de la recerca”. Estic convençut que és així, però cal ser cautelós i no menysprear del tot altres vies de coneixement.

“Un pas fonamental en aquesta cerca és adonar-se que la ment és el cervell” No hi ha cap evidència de l’existència de l’ànima. Tot resideix en el nostre cervell. Quan pensem o realitzem activitats intel·lectuals tenim la clara sensació que el treball s’efectua dins del nostre cap.

Ara bé, si la ment és el cervell, qui som nosaltres? Tan sols un conjunt de neurones i les seves interconnexions? No hi ha cap evidència que pugui demostrar el contrari, però com éssers humans orgullosos de la nostra condició d’éssers racionals ens costa acceptar-ho.

Som uns éssers molt complexos: “El nostre cervell pot treballar amb aproximadament cent mil milions de neurones”. Es tracta d’un sistema d’alta complexitat. D’aquí la dificultat en el seu estudi.

També passa revista a com coneixem la realitat. Ho fem a partir de percepcions. “El cervell coneix la realitat mitjançant una combinació de percepció i d’inferència a la millor explicació d’allò que s’observa”. “Obtenir coneixement és una qüestió de cercar coherència entre diferents hipòtesis i proves, no de partir d’uns fonaments immutables”

Però no en tenim prou amb les percepcions, “per a posseir saviesa i apreciar el sentit de la vida no n’hi ha prou amb conèixer la realitat; cal saber quins aspectes de la realitat són realment importants, i per què són importants. La saviesa sense coneixement és buida, però el coneixement sense saviesa és cec. Necessitem la capacitat del cervell d’obtenir coneixement mitjançant la percepció i la inferència a la millor explicació si volem adquirir saviesa, però també ens cal la capacitat de poder assignar valors positius i negatius a allò que es representa.” Aquí entren en joc les emocions.

Actualment ja “sabem que àrees concretes del cervell estan associades a emocions positives i negatives”. “Quan ens passa alguna cosa lògicament avaluem com afecta la nostra vida”. “Les emocions són patrons d’activació en diverses àrees cerebrals que integren l’apreciació cognitiva i la percepció corporal per a produir experiències conscients i guiar les accions”

Però les emocions no ho expliquen pas tot. Som ésser emocionals i racionals alhora. El repte és assolir un equilibri entre les dues esferes. “Un dels problemes centrals de la racionalitat és com combinar aquestes dues facetes essencials del pensament humà. El pensament necessita integrar cognició i emoció perquè sigui plenament efectiu”

“Les causes de les emocions sovint són socials i estan molt influïdes per la nostra interacció amb altres persones”

Paul Thagard ens proposa sentir “emocions no massa intensament, preferentment felices”

“Som el nostre cervell que decideix què fer en el nostre entorn físic i social”. “Les decisions són processos cerebrals i totes les nostres accions estan provocades pel cervell quan interactua amb un entorn físic i social”.

Reduir-ho tot a processos cerebrals em planteja dubtes i preguntes sense respostes. Si les decisions son simples processos cerebrals, tenim lliure albir? Si tot es resumeix a un conjunt de processos cerebrals complexos, com és que tenim visions del món tan diferenciades i oposades?

Segons l’autor: “La neurociència mostra que el lliure albir és una il·lusió... Si les persones no són ànimes que escullen lliurament els seus actes immorals, no podem afirmar que mereixin ser castigades com a resultat d’un lliure albir absolut”

“Com podem considerar que som nosaltres qui escollim les nostres accions si les decisions són simplement una activitat neuronal?” Aquestes afirmacions ens condueixen a conclusions molt perilloses, al descarregar-nos de responsabilitat de les decisions que prenem i de les nostres pròpies accions.

L’autor considera que “la nostra vida té sentit en tant en quant:

1.- Tenim objectius, que són representacions mentals amb una valoració emocional de situacions i que consisteixen en patrons d’activitat neuronal.

2.- Hem assolit, en un grau suficient, alguns dels nostres objectius

3.- Tenim altres objectius que encara no hem assolit però que creiem que podrem assolir raonablement.

4.- Els nostres objectius són coherents entre ells, i

5.- Els nostres objectius són objectivament valuosos”

També m’han semblat de gran interès les tres necessitats psicològiques fonamentals que postulen Edward Deci i Richard Ryan (2000 i 2002): “competència, autonomia i relació. La competència és la necessitat de les persones de sentir-se efectives en llurs activitats, assumint reptes i dominant els mons social i físic; la necessitat de competència duu les persones a buscar reptes que siguin adequats a les seves capacitats. L’autonomia és la necessitat de les persones de sentir que són elles mateixes les que trien i aproven les seves activitats, cosa que els permet organitzar i regular el seu comportament com a expressió de llurs interessos i valors. La relació és la necessitat de sentir una proximitat amb els altres per mitjà de l’afecte i dels sentiments de seguretat, pertinença i intimitat, i vol un sentiment de connexió amb aquells que estimem i que ens estimen”

Les investigacions i troballes sobre el funcionament del cervell seguiran avançant i “la revolució del cervell continuarà generant resultats sobre com pensem, sentim i prenem decisions, incloses aquelles sobre la moralitat de les accions i sobre la direcció correcta per a dur una vida plena de sentit”. I per poc que pugui seguiré llegint llibres que m’aportin més coneixement al respecte. Aquest va ser publicat el 2010. Segur que en aquesta darrera dècada s'haurà avançat força.