La mort

Malgrat que és un autor que mai m’ha defraudat feia temps que no llegia cap llibre de Vivenç Villatoro. Aquest és un llibre breu, escrit el 2006, però que no ha publicat fins el 2019. Recull els seus pensaments al voltant de la mort en els dies previs al traspàs de la seva mare, quan tota la família, inclosa la mare, ja sabien que era irreversible.

La mort és un tema que acostumem a tenir lluny de les nostres reflexions. Tan sols ens hi apropem quan ens colpeja a prop. Mentrestant no en volen saber res i vivim com si no hagués d’arribar mai.

Personalment em va colpir molt més del que mai havia esperat la mort del pare aviat farà 9 anys, una mort, per altra banda que quan es va produir ja feia un parell o tres de mesos que esperàvem.

“La presència de la mort excita la memòria, empeny a lliscar per la nostàlgia” No només la presència de la mort, també el fer anys comporta rascar en el racó dels records, a intentar destriar entre els veritables records i les possibles falsedats. No resulta gens fàcil.

“I la por de morir tot sol al carrer” Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Potser és el nostre terror més profund, acabar en la soledat i en el dolor” La soledat tant més, ja m’agrada, però el dolor si que em fa por i molt, potser també per no haver estat mai malalt i no haver-ho patit mai.

“Les famílies, però també les persones, han de fer la seva vida sense emprenyar els altres, jo no vull ser cap molèstia, cap nosa per a ningú”. Això ho tinc molt clar. Fa temps que vull deixar-ho explicitat en el Document de Voluntats Anticipades, també conegut com a Testament Vital. Els meus fills i el meu entorn ho sap: no vull viure una vida que no pugui considerar vida.

“Acabem sent un àlbum de fotos. Un àlbum és una vida liofilitzada”. Cert, el meu pare és el records que puguem tenir d’ell tots els que el vam conèixer, però també és en molts moments la gran quantitat de fotos i vídeos que va deixar de la seva vida.

Parla de la seva mare i com viu aquests darrers moments: “Morir-se ha de fer por, pel fet mateix, més enllà del dolor. No s’adona que en el seu cas no cal que tingui por per tal de ser admirable. El que la fa admirable és la seva força, la seva serenitat lúcida, malgrat la por que ´té dret a tenir, que té l’obligació de tenir”.

“La mare estaria al mig de dues forces contradictòries. D’una banda, les ganes d’acabar amb el patiment, que no és dolor, però que és feblesa i angoixa. De l’altra, les ganes d’aprofitar fins al final les coses bones de la vida, en aquest cas la companyia dels seus. I a més, amb la consciència lúcida que les dues coses van lligades, que són la cara i la creu de la mateixa moneda”

“El naixement i la mort són individuals i intransferibles, però no pas solitaris ... És tota la casa la que viu l’embaràs o la malaltia i l’agonia d’una persona”

Quan arriben els darrers moments la família pensa que el millor és acabar com abans millor i sense patir, però aquests pensaments generen mala consciència. També hi reflexiona: “La mala consciència de desitjar que s’acabi i al mateix temps no desitjar que s’acabi. El metge ens recorda que els que se’n van no tornen i cal aprofitar fins a l’últim instant la seva presència. Però entén també l’esgotament, el caràcter inútil de l’agonia, el patiment que s’hi acumula sense cap mena d’esperança” Els dies sobrers en els que ja se sap que tot està acabat, però que no acaben del tot es fan interminables.

“No és igual que les coses vinguin que saber que poc o molt les vas a buscar, tot i que a hores d’ara el trajecte és molt curt. No és igual que et vinguin suposadament per sorpresa que adonar-te que el moment ha quedat marcat. La sensació d’estar en presència dels fets essencials de la vida i de la mort, eixuts i despullats, d’una antiga veritat tel·lúrica, per damunt del temps i de les generacions”