dijous, 10 de març de 2011

Darrers moments

Hem passat dies dolents i hores amargues veient com patia, com era conscient que això era el final, com demanava acabar d'una vegada. Perdia les ganes de fer coses, fins i tot, de menjar. Estava irritable, plorava d'impotència. Estava ben fart de les pastilles que no servien de res. Com més anava més malament es trobava. El seu pensament era cada cop més lent i més confús. Com una vegada vaig escoltar dir a Chillida en un vídeo d'una exposició, ja no era ell, el que quedava d'ell era ben  diferent de com havia estat en un altre temps. Ja feia dies que no sortia al carrer. Es passava totes les hores que podia dormint. La mare el cuidava el millor que sabia, però ho passava molt malament.
Diumenge feia 61 anys que s'havien casat. Cap celebració. En el record quedava que l'any passat havíem anat a dinar a les 7 portes tots junts, el mateix lloc on van anar quan es van casar a gastar-se els pocs diners que aleshores tenien.
L'han ingressat i ja no pateix. Està sedat i així estarà fins que la seva maquinària digui prou.
Nosaltres estem més tranquils. Millor així. Mai més tornarà a casa. Allà queden les seves coses. Què en farem? Fa dies que ho sabíem però és molt dur aquest buit quan entres per la porta. Fa temps que ja van deixar les sardanes, però encara gaudia de la música a casa.
Després van deixar de viatjar i d'anar a la muntanya, però gaudien de les fotos i de les explicacions de les meves sortides. Encara li quedaven els passeigs per Sabadell i el seu Parc de Catalunya, però ara ja s'ha acabat tot. Només ens resta esperar el moment que per sort serà molt immediat.