diumenge, 13 de març de 2011

Adéu Pere

El Pere ja no hi és. S'ha complert el seu desig de les darreres setmanes. Des que va saber que ja no hi havia res a fer, que la malaltia ens havia guanyat, va perdre les ganes de viure. Al menys ha mort plàcidament sense patir com tots volíem. I ara el seu cos descansa a la Facultat de Medicina de la UB tal com ell havia manifestat. Esperem que sigui ben útil als estudiants.
Naixem, necessitem bolquers, no sabem caminar, n'aprenem a poc a poc agafats a una mà experta i amorosa. Guanyem en autonomia i independència. Cada cop som més capaços d'anar més lluny tots sols o amb companyia, a pobles i ciutats properes, però també lluny allà on parlen llengües estranyes i on no ens entenen i se'ns fa difícil fer-nos entendre i també podem pujar altes muntanyes i visitar racons naturals de somni, llacs, neus eternes, horitzons nets i inabastables, rius d'aigües transparents, paisatges magnífics.
Acumulem anys sobre les nostres espatlles, ens encorbem i ens empetitim de nou. El cercle de moviments s'estreny. Ja no ens agrada visitar llocs desconeguts. Preferim el que està proper i que coneixem des de fa temps. Deixem d'anar a l'estranger, les muntanyes que pugem són cada cop més petites i també més properes. No tenim ganes d'anar lluny. Passejant per la nostra ciutat ja en tenim ben be prou. Els nostres moviments es limiten. Tornem a caminar a poc a poc. Necessitem de nou l'ajuda d'una mà amiga. Tornem a necessitar bolquers. Ja només volem dormir i acabar.
El Pere estarà sempre en el record de tots nosaltres que l'hem conegut ple de vida, alegre, responsable, tossut, amb bon humor, elegant amb la seva americana i la seva corbata, amb il·lusió, a vegades amb geni, amic de la broma, xerraire, passejador infatigable. Li agradava la feina ben feta. Davant qualsevol cosa s'hi posava amb ganes i s'esforçava sense defallir fins assolir els resultats que desitjava. No es deixava vèncer fàcilment per les dificultats.
84 anys de vida donen per molt. D'un poble d'Osona sense massa perspectiva de futur en plena postguerra va baixar a Sabadell per establir-s'hi definitivament i viure aquí la resta de la seva vida.
Era emprenedor i atrevit. Per això amb alguna ajuda va muntar un petit taller metal·lúrgic on feien telers i on va treballar molts anys.
Va ser un dels pioners en viatjar, primer amb moto i després amb cotxe.
Entre d'altres tenia tres grans aficions: la música, la fotografia i les pel·lícules i viatjar, sobre tot, veure muntanyes.
Gairebé li agradava tot tipus de música, però sobre tot, les sardanes. Durant molts anys quan arribava la primavera i fins a primers d'estiu cada diumenge anaven a l'aplec corresponent, la major part a terres gironines. Aquests aplecs de cada diumenge formen part de la meva infantesa. A casa era habitual escoltar sardanes. Ja jubilat va aprendre a tocar el piano. Hi va dedicar moltes hores i se’n va sortir prou bé. Segurament per aquesta raó la Milena també ara toca el piano.
En la fotografia va passar per totes les fases, blanc i negre, diapositives, fins arribar a la càmera digital, i el tractament de la imatge per ordinador. El mateix amb les pel·lícules dels seus viatges, primer amb la vella super-8, després amb el VHS i ara també amb format digital i l'ordinador que tanta feina li donava a vegades.
A casa sempre hi hagut càmeres de tots tipus. Allà estan encara.
Aquestes s’han convertit en l’ofici del seu net i en l’afició de la seva neta.
Va viatjar per gairebé tot Espanya i tot Europa, primer amb moto i  després amb cotxe quan ningú ho feia i va voltar pels Pirineus i pels Alps per acabar escollint un racó dels Pirineus d'Osca que els  havia enamorat, Pineta. Allà van passar-hi gairebé 30 estius. Ja fa alguns anys que Pineta és va quedar solitària sense els seus “abuelos”.
I ara nosaltres ens hem quedat sense el marit de la Rosalia, sense el meu pare, sense el seu avi, sense el vostre amic. Pineta ja fa temps que el troba a faltar. Ara és casa nostra i els carrers de Sabadell els que es queden sense la seva presència. Som nosaltres els que el trobarem a faltar. La casa estarà buida sense la seva presència, però ens quedarà el seu record, les seves cassets, els seus vídeos, el seus DVDs i les seves fotos.
Fins sempre Pere.