dissabte, 11 d’agost de 2018

La Terra Prohibida I: Les portes del passat


La Terra Prohibida està formada per quatre llibres que Pedrolo va escriure el 1957, però no es van publicar fins 20 anys després, com explica el pròleg i també en una nota al final d’aquest primer volum “Les portes del passat va ser escrita per Manuel de Pedrolo a Barcelona entre el 7 i el 31 de maig del 1957 ... i publicada el novembre de 1977” Em fa gràcia que fos escrit el mateix any del meu naixement, en concret el va començar a escriure quan jo tot just tenia 4 dies.

Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre ...”

Així comença la narració en Jesús Maristany, després del seu retorn a Barcelona passats tretze anys a l’exili. Comença la recerca de la Victòria, un dels fils que es va trencar amb la seva fugida. Aquesta cerca el condueix a saber que la Victòria va tenir una filla d’ell, la Maria Jesús.
Parla amb altres exiliats de com han trobat la ciutat i quins són els seus sentiments en aquest retorn

“- Des de fora ens ho imaginàvem d’una manera, no sé si millor o pitjor ...
Va assentir, però ell no havia pas trobat la ciutat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si n’hi havia, era en ell, perquè la ciutat, d’una manera o altra, ... havia seguit la seva vida; allò que s’havia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop d’absència i sofriment, a cop d’enyorança ...
-          -    De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja se que és una impressió mentidera....
-      -    Com us deia... Hom s’adona que es troba en terra conquerida. T’hi han deixat tornar, però precisament per això perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen

És pessimista, la guerra no havia servit per res: “El temps no havia resolt res, sinó que ho va deixar tot en suspens malgrat la derrota i la victòria ... la sang vessada no havia rebrotat ni florit en res, ni en un món nou, com esperaven, ni en una pàtria neta, rentada al preu d’aquella sang, ...

Es fa el ferm propòsit de trobar a la Victòria, però sobretot a la seva filla. Fa tot el que pot per aconseguir-ho i mentrestant pensa com serà aquest retrobament després de tants anys de no saber un de l’altre i també que haurà passat en aquest parèntesi.

La sorprendria després de tretze anys, potser per donar-li una alegria, potser per donar-li un disgust, perquè ara totes dues, mare i filla, devien haver-se acostumat a la seva absència. Un costum vell, de sempre, fins i tot per a la Victòria, perquè mai no havien viscut plegats i aquella mica d’amor que va haver-hi entre tots dos només va ser això, una mica d’amor, encara que fos un amor aleshores gran ...”

En Jesús té 36 anys. Es retroba amb alguns companys del grup 11, una de les patrulles anarquistes, que seguint ordres mataven als contraris a les seves idees.

 Ara ja no seria capaç de matar, ni simplement de morir, com aleshores, quan entre ells i l’enemic s’establia encara quelcom, un vincle que no reconeixen, però que existia, un lligam de generositat a partir d’unes posicions ben delimitades i en nom de les quals estaven disposats a ofrenar-se sense reserves -i això els unia, això els feia generosos, semblants en el refús i en l’acceptació. Ara era una cosa del passat que ni per a ell ni per a cap dels seus ja no retornaria; darrere d’ells havia crescut una altra joventut que no sabia quin gust tenia la sang i, en canvi, acceptava l’odi com un teixit matern on vivien aïllats i ben protegits els botxins

Des que se n’havia anat, tretze anys enrere, vivia sense il·lusions, desinteressat d’ell mateix i dels altres

Ara tot era diferent. La derrota i els llargs anys d’exili l’havien gastat d’una manera que l’edat no justificava. Ben mirat, no era pas tan vell com això. Als trenta-sis anys tot és permès, encara. Però potser ell en tenia molts més que no assenyalava la seva data de naixença. Els fills dels temps de crisi no tenien edat.

Però hom s’ha d’agafar a una cosa o altra, no es pot viure sense lligams. Potser era aquesta l’explicació del seu sobtat interès per la Victòria?

No tot era com es pensava ... “Era tot tan diferent! Només després, a poc a poc, es va anar adonant que hi havia altres coses i va acabar per fer-se a la idea que, en gran mesura, el temps de les brutalitats físiques ja havia passat mentre persistia, potser més inflexible que mai, una actitud que, actuant en un nivell superior i més eficaç controlava i influïa tot allò que és impalpable i invisible i, alhora, essencial; que una veritable xarxa s’estenia d’una banda a l’altra de península i els empresonava tots, dirigents i dirigits, en la mateixa mentida, públicament coneguda però mai no confessada ...”

L’exili, marxar del teu país derrotat i sense saber que trobaràs més enllà havia de ser molt dur, però la tornada a casa després de tants anys per viure sota el govern contra el que havies lluitat tampoc havia de ser gens fàcil, i menys en una ciutat grisa on tothom tenia prou feina per poder sobreviure i sempre amb la por a ser enxampat.

Més opinions a la xarxa: