Fuster i el nacionalisme, reflexions molt actuals

Com explica Jaume Pérez Montaner, el compilador dels textos que formen aquest volum de Joan Fuster, “el present volum recull pràcticament els principals textos de Fuster sobre el nacionalisme i altres aspectes relacionats” “La seua obra segueix oberta, plena de suggerències i possibilitats de present i futur encara no acomplides: per als valencians, potser, en primer lloc, per a tots els qui comprenem que un país -els Països Catalans- no pot reeixir i ser lliure si no el pensem i estimen en la seua més completa unitat”

I com diu Jaume Pérez Montaner recolliré uns quants d’aquests suggeriments que ens fa el gran Fuster i que ens poden ser molt útils en el moment present que estem vivint.

“La història és, no ho dubteu, un cove pintoresc d’on una persona relativament enginyosa pot treure arguments en defensa d’allò que li plagui”. Sempre hem d’anar en compte amb els arguments dels historiadors, ja que la història és fàcilment manipulable en funció de la ideologia i els interessos de qui l’escriu. Tenim un exemple clar en la fosca nit del franquisme que ens van voler imposar una visió única de la història. Per sort no van reeixir en el seu objectiu.

La importància de no perdre de vista la unitat dels Països Catalans

Ja Ramon Muntaner, el cronista medieval pressentia el risc: ”el risc estava en si perdien el sentit de la unitat” I per demostrar-ho posava l’exemple de la mata de joc que lligada resisteix i no pot ser arrencada i en canvi sense lligar, fins i tot, un infant la pot arrancar fulla a fulla. En cap moment hem de perdre de vista que els Països Catalans formem una unitat.

 “Jaume I va preparar la nostra “unitat”, i tot seguit la desbaratà ... D’”una” Catalunya que els catalans de la seva època es posaven a fer, en van sortir diverses, al capdavall, abocades a la dispersió” Tot comença amb Jaume I i del repartiment que en fa del territori entre els seus fills

En temps de Jaume I “com a “catalans” érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l’Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de “regnes”... Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de “catalans”. ... Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles” Amb el pas del temps aquesta unitat es va anar diluint i fins i tot van aparèixer certes reticències entre territoris de parla catalana. Però ens cal no perdre de vista que formem part d’una sola unitat lingüística i política.

El nom no fa la cosa

“Establerta la divisió jurídico-administrativa de “regnes”, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de “catalans”. ... Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat “polítiques” que, d’entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L’existència dels “regnes” comportava la inevitabilitat de les designacions locals”

“De cara a l’exterior tots podíem passar per “catalans”, però la unitat dels catalans es desglossava en tres “ciutadanies”: valencians, mallorquins i catalans. Hi hauria, de fet, uns catalans més “catalans” que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris- conservaren l’apel·latiu de “catalans”. I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme”: la paraula català tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts”

“A partir del regnat de Ferran el Catòlic, “catalans”, “valencians” i “mallorquins” van ser “tenidos por diferentes”. Abans, la diferència de noms no afectava l unitat del poble catalanoparlant ... Per a nosaltres s’enceta aleshores un període de decadència y “cada una de estas naciones”, efectivament “tira por su cabo”. Valencians, mallorquins, i catalans es distancien ... Mai no s’esfuma la memòria de la unitat anterior naturalment ni de bon tros”

Amb la imposició d’aquests noms per a cada una de les parts apareixen dificultats per esvair particularismes. En general s’accepta el nom de llengua catalana i el de Països Catalans com el nom que engloba a tots els territoris de parla catalana, però sense obviar-ne les dificultats i les discussions per la terminologia.

“La terminologia sembla asèpticament geogràfica, però té la seva malícia” “La unitat de catalans, valencians i mallorquins -amb els rossellonesos inclosos- es faria més clara per a tothom, si hi hagués una denominació comprensiva, superior, que no ferís les tossudes susceptibilitats regionals”. “Perdura una inèrcia ben significativa: la tendència a “pujar”, a marxar cap al nord (la Catalunya vella)” ... “La contrapartida és naturalment, el descuit o la ignorància del Sud: del sud del Principat, i de tot allò que ja no és el Principat”

“La denominació “Països Catalans”, amb el seu plural tan explícit, és d’una oportunitat innegable, a falta d’una altra millor.” No hi ha una altra opció. Aquesta és la millor que s’ha trobat.

“Som un poble, fins i tot, quan més divergents poden aparèixer els nostres destins “regionals” o més aïllats hem viscut els uns dels altres (catalans, valencians, mallorquins...)”

Nacionalisme en contra altres nacionalismes

Clarifiquem per quina raó som nacionalistes. Bé, de fet, no som els únics que ho som. Totes les nacions amb més o menys mesura ho són, fins i tot, quan diuen que ells no són nacionalistes i titllen als veïns de ser-ho.

“Soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. ... Perquè ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”

“Darrere l’antinacionalisme ... segueix la mateixa obsessió nacionalista de sempre ... L’actitud antinacionalista es encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.”

“Els antinacionalistes d’avui procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat”

“Una nació només té necessitat d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho” Possiblement aquesta és la raó principal de la major part dels nacionalismes inclòs el sentiment nacionalista català.

“Els nacionalistes estatals han tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, de l’altra, la de suprimir dràsticament les reminiscències nacionals discrepants”

“No solament les dretes han estat evidentment espanyolistes: també les presumptes esquerres. Si esquerres son”

“És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació diguem-ne perifèrica, quan algú la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre”: “aquests senyors es treuen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “pettiburgesos”, “maniobres de la burgesia” Aquesta és una de les acusacions típiques de sempre de l’esquerra espanyola i també d’una part de l’esquerra catalana als nacionalistes catalans.

“Els nacionalismes no emergeixen en el buit. Cada nacionalisme s’articula com a tal en funció d’un altre nacionalisme: conflictiu amb ell” “Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma -sentiment o ressentiment-, i denunciéssim el joc o contrajoc de classe que s’hi amaga”

I per acabar aquest apartat, un desig de Fuster que faig meu: “I quan ens faran el favor, “ells”, de no forçar-nos a ser “nacionalistes”?

La qüestió de la llengua

Una explicació breu i clara de quin és el problema i de que cal fer: “La solució, si n’hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de bilingüisme són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora. El nostre cas, a banda i banda dels Pirineus, és el de la interferència política d’una altra llengua, hegemònica per raons de classe, de prepotència administrativa i -a escala editorial, per exemple, i en tots els mitjans de comunicació de masses- de “mercat”. Hi ha llengües minoritàries, demogràficament minoritàries que tenen un estat al darrere, i una societat homogènia que les aguanta en els seus usos quotidians. Per nosaltres, la segona llengua obligatòria -l’espanyol o el francès imposada pels estats respectius- no serà mai una segona llengua, sinó la primera. Així queda legislat”

“L’ofensiva contra el català, en nom de què es fa? En nom d’un nacionalisme imperialista, de dos nacionalismes imperialistes” “Hi ha una llengua invadent, i una llengua resistent”

“Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’àrea lingüística ... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants dimitint de parlar en català, el saldo serà tenebrós” Clar i català.

El procés: una mirada cap el futur

“Ningú no pensava en els furs medievals, ni en fantasies retroactives: era el dia de demà, amb una proposta inèdita, el que ens mobilitzava: un nou “model de societat” Dit al 1981 referint-se a València també es podria aplicar a la Catalunya d’avui. Pensem en el futur i en establir un nou model de societat que dins d’Espanya és del tot impossible. No anem en contra de ningú, simplement anem a favor nostre i del nostre futur que esperem que sigui molt millor que el moment actual.

“Les collonades historicistes són inacabables. I el problema és ara. I és ara i és demà”

I per acabar aquestes reflexions ja al març del 1979 Fuster advertia: “Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és “perdre” sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionals” Cal anar amb molt de compte al pacte final en que conclogui el procés iniciat el 2010. Fins ara, la història ens ha demostrat que pactar amb l’Estat Espanyol significa perdre pels catalans.