dilluns, 31 de juliol de 2006

Les obligacions de les vacances

Ja tenim a tot el país de vacances. Tothom a donar-se pressa, amb el cotxe, tren, vaixell o avió per anar al lloc més exòtic o estrany possible. No es pot perdre ni un minut per fugir ves a saber a on. Així a la tornada podrem explicar les meravelles de tots els llocs on hem anat i si es deixen, fastiguejar als amics amb les fotos o els vídeos de la nostra aventura. Les ciutats es buiden dels seus pobladors habituals i en alguns carrers es comença a escoltar el silenci de les vacances.
Aquesta és una altra de les febres de la modernitat, la obligació de viatjar per vacances. Anar a llocs que trobarem plens de gent com nosaltres fent el turista, o a les anomenades “ciudades de vacaciones”, plenes de llocs d’esbarjo artificial, terrasses de bar plenes de gom a gom, tendes de souvenirs.


Fins  i tot, és molt possible que et mirin com un bitxo rarot quan expliques que no has anat pràcticament en lloc, tret d’uns pocs dies als Pirineus, a caminar una mica o a fer algun cim si la meteorologia és propicia. o simplement a no fer res.
Quins són per mi els veritables objectius de les vacances ? Bàsicament descansar i trencar el ritme del llarg període de feina i poder tornar a la rutina diària amb les piles ben carregades per poder afrontar de nou tot un any de treball. Però molts dels viatges i del tipus de vacances que es fan dubto que realment s’aprofitin per descansar. En alguns casos crec que simplement s’acumula més stress i cansament.
La publicitat ens ho ha repeteix a bastament. Hem de passar de la rutina de la feina a la rutina de l’oci que algú ha pensat per nosaltres, per evitar-nos tota preocupació al respecte. Fins i tot, ens planifiquen les vacances d’aventura per tal que pensem a la tornada que hem fet una cosa diferent amb grans dosis d’adrenalina. No ens enganyem, ens donen uns dies de vacances per tal que malgastem els nostres diners de manera esbojarrada i sense control en els negocis del lleure i així fer funcionar la roda. I així tots contents i enganyats.

dissabte, 29 de juliol de 2006

L'home sol

S’ha acabat. Tanco el llibre. Feia pàgines que volia saber com es resoldria la història de Carlos. I ara què ? Hauré de trobar un altre llibre per omplir el buit que aquest ha deixat. Ha estat un dels millors llibres i de les millors històries que he llegit darrerament.
Gairebé tota l’acció succeeix en un hotel prop de Montserrat on s’allotja la selecció de Polònia en els mundials del 1982. Aquest hotel és propietat d’un grup d’ex-militants d’ETA. Tot passa en pocs dies. Malgrat que és una ficció, tot sembla plausible, tot sembla que ha pogut passar en realitat.
Carlos, l’home sol, és el narrador i l’eix de la novel·la que segueix fil per randa tot el procés de les seves decisions, i les relacions que s’estableixen en l’hotel entre tots els personatges.
Carlos és una personalitat complexa. L’aborden els fantasmes del seu passat i estableixen una mena de diàlegs amb ell: Sabino, el seu instructor quan entra a l’organització que li dóna consells assenyats, el Rata tot ho veu en negatiu l’omple de comentaris arrauxats i radicals que a vegades el fan ser imprudent, i també la veu i a vegades antigues cartes del seu germà, actualment tancat en un psiquiàtric, sempre sorprenents i amb uns punts de vista molt particulars. En alguns moments li costa imposar-se al que li dicten aquestes veus, i prendre les decisions més adients en cada situació. Dorm malament i l’aborden somnis estranys que a vegades l’obsessionen. Estableix un pla a base d’asteriscs i quan s’apropa el darrer d’aquests asteriscs comença un compte enrere primer lent, però que es va accelerant.
A mesura que avança el llibre tant les relacions amb els seus companys de l’hotel, com els fets van augmentant en la seva complexitat. Res passa perquè si. No queda cap detall per explicar. Tot es precipita cap un final que no pot acabar bé.
Ja vaig explicar en un post dedicat a Obabakoak que malgrat no em va enlluernar, em va fer venir ganes de llegir més obres d’aquest autor. Què dir després de llegir “L’Home Sol?. Està clar. Tindré que apropar-me a altres obres de Bernardo Atxaga i continuar gaudint amb el seu món literari.

dijous, 27 de juliol de 2006

Aire condicionat

Fa molts anys l’aire condicionat era quelcom reduït als cinemes. Recordo que la meva mare aprofitava les vacances escolars per portar-me dos dies a la setmana al cinema de programa doble per així estar fresquet. Amb el temps, els bancs, grans magatzems, algunes oficines i restaurants també van passar a engreixar la nòmina dels establiments privilegiats amb aquesta nova comoditat de la modernitat.
Ara ja fa uns anys que gairebé tots els mortals podem gaudir d’aquest privilegi. És més hi ha un bombardeig publicitari constant. Són incomptables les trucades i visites que rebo amb ofertes immillorables per poder gaudir de la fresqueta de l’aire condicionat a casa, però de moment m’hi resisteixo. Quan els hi dius que no estàs interessat en el que t’ofereixen et miren tot estranyats. Trobo que encara puc viure sense aquest aparell. De fet els dies de calor, calor són pocs al llarg de l’any. Si he pogut resistir fins ara, puc continuar vivint de manera primitiva, passant calor a l’estiu que es quan s’ha de passar calor, no ? M’estaré tornant antiquat ?
A més em resulta difícil d’entendre. Em sembla que m’hauré d’associar al grup d'amics de Zuleiman: N.E.N.C. Per una banda, no paren de fer propaganda, i de felicitar-se de l’augment constant dels beneficis d’algunes empreses, però per l’altra banda, a vegades, no sempre, és una qüestió molt preocupant aquest consum elèctric excessiu.
Ja se sap el canvi climàtic, l’ecologia, etc... Som una colla d’hipòcrites!
Finalment, una darrera consideració, malgrat tot, encara hi ha un reducte on no ha entrat l’aire condicionat: les escoles. Ara que tant es parla que aquestes han d’estar obertes tot l’any, ningú pensa que per obrir una escola a l’estiu, i tenir 25 alumnes en un aula serà imprescindible l’aire condicionat. De fet, ja he escoltat les queixes d’alguns alumnes quan comença a fer calor, ja que a casa seva gaudeixen de la temperatura ideal.

dijous, 20 de juliol de 2006

El Tour

Arriba l’estiu, arriben les vacances i arriba el Tour. Segurament són difícils d’entendre les primeres tardes de vacances sense el Tour, sobre tot, amb les etapes de muntanya.
Recordo que de petit esperava que acabessin les notícies de la nit per veure els reportatges en blanc i negre. Eren els temps de Julio Jiménez, Jan Jansen, Pérez Francés, i també de Merckx, Ocaña, Gimondi, Gandarias, Arroyo, Fuente... L’endemà al matí comprava el Mundo Deportivo per poder conèixer tots els detalls del que havia passat. Aleshores el meu joc preferit eren uns ciclistes de plàstic amb els que jugava a fer curses.
En l’època d’Hinault, Fignon i Lemond malgrat que ja feien les retransmissions televisives en directe per les tardes, ja no en feia un seguiment tan exhaustiu.
Va ser Perico Delgado i els seus duels amb Roche, i evidentment després Indurain, els que em van retornar l’afició. Des d’aleshores pràcticament ja no m’he perdut cap final d’etapa de muntanya i les contrarellotges. És una manera de fer passar millor la calor al costat del ventilador després de la migdiada.
Dos anys també vaig estar en el Peyresourde veient el pas dels corredors. Eren l’any de Pantani i el Festina i un dels primers Tours d’Amstrong. A quina velocitat són capaços de pujar aquelles rampes infernals!
I ara acabada la era del gran Amstrong i després de la selecció inicial degut al tema del dopatge, tenim un any amb un Tour espectacular. Cada etapa és una sorpresa, i realment a les alçades de la cursa que estem, encara és un enigma qui pot ser el guanyador d’aquest any: Landis ?, Sastre ?, Pereiro ?

dimarts, 18 de juliol de 2006

Una altra vegada NO A LA GUERRA

Avui fa 70 anys de la sublevació militar que va suposar 3 anys de Guerra Civil i 36 anys de ferotge dictadura militar. Aquest dies els diaris van plens de comentaris d’aquesta negra celebració, i a les televisions es poden veure molts reportatges del que va significar aquella guerra: els bombardejos, la mort d’innocents, les cares dels infants, les raons d’uns i altres,...
Al mateix temps que aquí recordem aquells fets que mai hem d’oblidar per tal d’evitar la seva repetició, a l’altra riba del nostre mar, s’ha iniciat un nou procés de guerra, la continuació d’un conflicte que fa anys i anys que dura sense que sembli que ningú desitgi posar-hi fi. Les causes venen de molt lluny i són complexes. La resta del món assistim impassibles a un conflicte que per la seva durada ja sona etern. Tinc la impressió que ningú està veritablement interessat en trobar una solució. Mentre a mi no m’afecti directament, ja s’ho faran.
Malgrat els anys no hem aprés que les guerres són inútils. Totes són iguals. Com diu la veu de l’experiència: “si un no vol, dos no es barallen”. Sempre hi ha qui vol. Està clar que reporten alguns beneficis a uns quants, però per la gran majoria de la població només són causa de dolor, mort, odi, venjança, ràbia, destrucció, ruïna, sofriment.
Fa més de dos anys tots els carrers del món eren un clam unànime. De poc va servir. Hi havia qui volia. De nou no servirà de res però crec que tornaré a desenterrar de l’armari la samarreta negra amb lletres vermelles: NO A LA GUERRA.

diumenge, 16 de juliol de 2006

Barcelona-Ripoll

El viatge en tren de Barcelona a Ripoll no es considera un rodalies. És un viatge d’unes dues hores. I quina és la meva sorpresa al pujar al tren: no hi ha aire condicionat !!! I com aquests dies no està fent calor ! Serà un viatge calorós. I tot això en ple segle XXI. I després els polítics parlen de promocionar el transport públic.
Però els greuges no s’acaben aquí. Els seients estan bruts, bruts. Són d’una mena de roba blava que fa dies que no rep el beneficiós contacte amb l’aigua i altres productes de neteja. Fa angúnia seure-hi, però no aniré dret tot el viatge! Malgrat que aquest seients estan preparats, tampoc disposen d’aquella roba per recolzar el cap d’una manera més higiènica.
Sortim de Barcelona i s’acaba el túnel. I per la llei de Murphy, estic assegut al cantó on toca el sol. Tampoc hi ha persianes! I els vidres també acumulen brutícia de dies! Vaig al lavabo i tampoc hi ha aigua!
Malgrat la calor, finalment aconsegueixo arribar a Ripoll sa i estalvi. Espero tenir més sort a la tornada.
Han passat els dies i l’aspecte exterior del tren no augura que millorin les condicions. Fins i tot, per fora està brut, brut. A l’interior la única millora és que aquest disposa de persianes. La resta està completament igual.
Alguna vegada he escoltat o llegit que en aquesta línia els usuaris i autoritats locals han protestat per la precarietat i el mal funcionament de la mateixa. Caldria afegir a la protesta aquestes condicions impròpies d’un país que es considera desenvolupat.
No vull ser mal pensat, però ¿ no serà que l’Estat està posant en aquesta línia els pitjors trens, tot esperant, que d’aquí pocs dies passarà a ser competència de la Generalitat ?

divendres, 14 de juliol de 2006

Voleu dir que anem bé ?

Molts de nosaltres tenim la sensació d’estar atrapats en un univers de fets que no entenem i que en gran part semblen estar fora del nostre control.
Estem en un món en el que la informació es processa cada cop amb més rapidesa i tan l’accés com la divulgació de la mateixa estan generalitzats. Però de la mateixa manera que rebem les notícies de forma immediata, i moltes vegades en directe, també ràpidament les notícies s’obliden i es canvien per altres. Per altra banda, en determinats moments algunes notícies es posen de moda i ocupen l’espai central de tots els mitjans d’informació sense excepció. Aleshores es fa molt difícil poder viure-hi al marge. Fàcilment ens passaran pel cap alguns exemples recents i no tan recents com la visita del Papa, l’Estatut, el mundial de futbol, ... Algunes vegades arribem a saber que passa a l’altra banda del món sense saber el que passa al costat de casa nostra.
Fas zapping i continues veient les mateixes imatges. Predomina la imatge amb la cultura visual instantània i amb el seu espectacle i superficialitat. Només cal assistir als telenotícies diaris. De fet podríem afirmar sense massa por a equivocar-nos que actualment una noticia sense imatge deixa de ser notícia, i per altra banda si s’aconsegueixen unes missatges espectaculars, qualsevol fet sense la més mínima importància pot passar a ser una notícia important.
Està clar que s’està substituint el discurs reflexiu i el debat polític públic rigorós per la cultura de la imatge. Voleu dir que anem bé ?

dissabte, 8 de juliol de 2006

Les dificultats per dir-se Ricard

Des d’aquesta setmana em dic oficialment Ricard. Ha estat força llarg tot el procés fins arribar aquí i poder treure la “o” final del nom. Tot va començar ara farà dos anys.
De sempre que ha estat possible havia tingut la idea de catalanitzar el meu nom. De fet tothom em coneix per Ricard, malgrat que al DNI i tota la documentació oficial figura Ricardo. Però quan no era per un all, era per una seva i ho deixava per més endavant. Finalment em vaig decidir i l’estiu del 2004 vaig anar al registre per fer-ho. Pensava que seria un tràmit senzill i ràpid, però anava errat. Necessitava tot un munt de papers per fer la sol·licitud.
Per tant, el primer pas era aconseguir tota la paperassa. No va estar tan difícil i abans d’acabar aquell estiu vaig anar al registre per posar mans a l’obra. Però quina va ser la meva sorpresa, quan amb tots els papers sobre el taulell l’únic que em van donar va ser dia i hora per poder tramitar la sol·licitud. Havia d’esperar a un dia d’octubre.
Un migdia d’octubre vaig anar al registre i un cop allà un altre entrebanc. La funcionària encarregada d’aquests tràmits estava de baixa. Ja em trucarien a casa per donar-me un altre dia.
Arriben les festes de Nadal i encara no m’havien dit res. Tot decidit em presento de nou al registre a preguntar què passava. Un cop donades les explicacions, vaig poder fer la sol·licitud de catalanització del meu nom. Era desembre del 2004. Ja m’avisarien quan tot el tràmit estigués finalitzat.
Passaven els mesos i havia oblidat el tema. Una tarda d’aquest febrer escolto un missatge al contestador de que ja puc anar a recollir el canvi de nom. Com podeu suposar ja no tenia cap presa, ja no venia d’un dia, ni d’un mes i vaig decidir a esperar les vacances per anar-hi.
I així ha estat, aquesta setmana he anat al registre i ha desaparegut la “o” del meu nom ja em dic Ricard oficialment. Total ha estat un petit tràmit de només dos anys de durada. Ara ja puc començar a canviar el nom a tots els documents oficials. Tinc feina per dies!!!

divendres, 7 de juliol de 2006

L'instint



 Un llibre senzill, fàcil de llegir en el que a partir del fet de que un poble petit i imaginari es queda sense llum es van succeint els fets. Persones, animals, plantes, i objectes als que passen coses i que desgranen els seus pensaments atrapats en aquesta adversitat. Coneixem a l’alcalde, a l’amo de la discoteca, i alguns dels seus empleats, al caçador que ha deixat sense llum al poble, el professor que està al poble per guarir-se d’una malaltia, la filla adolescent del forner, alguns gossos, la Clàudia, la noia del poble que ha arribat a ser miss, el riu, el capellà i el seu veí que ha pres mal, un foraster caça-talents i el taxista que l’ha portat fins el poble.
L’anècdota de que el poble es quedi sense llum serveix a Sergi Pàmies per explicar amb un llenguatge senzill, sense complicacions el que passa als personatges del poble en una nit sense llum i les seves diferents reaccions i pensaments. L’alcalde es posa en contacte amb la companyia elèctrica, però malgrat que en un moment de la història el truquen per comunicar-li que en un quart d’hora l’averia estarà resolta, no és així.
En definitiva una bona recomanació de lectura per l’estiu.

dissabte, 1 de juliol de 2006

Elisabeth Murray



Va ser fa uns dies al final d’un telenotícies, un cop ja fets els esports, moltes vegades la part més interessant de les notícies, on parlen d’alguna cosa que pot ser novetat perquè la primera part de les mateixes moltes vegades ja me les sé, ja que entre les diaris, radios, internet, etc arriba un moment que es fan repetitives, quan varen parlar d’una exposició a l’IVAM d’una artista per mi de nom desconegut: Elisabeth Murray. El que vaig veure em va sorprendre agradablement i em va agradar. Les seves formes i colors i els seus quadres de formes atípiques, o sigui, no quadrats ni rectangulars plens de relleus com si fossin un trencaclosques que sobresurt de la paret. És la primera exposició que es fa a Espanya d’aquesta artista. De fet gairebé mai ha exposat a Europa tret d’alguna obra solta. Malgrat que he cercat informació sobre ella ha estat poc el que he pogut aconseguir i m’agradaria veure alguna cosa més. Potser serà qüestió d’anar a València abans del 3 de setembre.