dimecres, 29 de juliol de 2015

Guerras del siglo XXI


Ignacio Ramonet és tot un referent. Donant un tomb per la biblioteca vaig veure aquest llibre i em van entrar ganes de llegir-lo. El títol és ben suggeridor: "Guerras del Siglo XXI. Nuevos miedos, nuevas amenazas"
Està escrit al 2002, un any després de l'atac a les Torres Bessones. Serà interessant poder comparar entre el que es comentava aleshores amb tot el que ha passat uns anys després. I. Ramonet no augura un futur massa bo. En aquells moments teníem la guerra de l'Afganistan, la cerca de Bin Laden, un grup de terroristes en presó permanent i sense judici, i la famosa expressió de l'eix del mal que formaven Corea del Nord, Iran i Iraq que havia fet fortuna. Podríem dir que ha passat el temps i no ha millorat massa tot plegat: les primaveres àrabs, un moviment d'esperança en el seu inici, però sense final feliç, l'aparició del violent Estat Islàmic, la continuació del terrorisme jihadista amb capacitat per colpejar arreu del planeta, la guerra civil enquistada des de fa 4 anys a Síria, l'etern conflicte entre sunnites i xiïtes, la presó de Guantánamo encara en funcionament i el conflicte etern de l'Orient Mitjà sense resoldre i més embolicat si cap i al que I. Ramonet dedica tot un capítol sota el títol de "la nueva guerra de los 100 años". 

Fa molt èmfasi en les desigualtats socials entre els que més tenen i els que menys tenen. I també del poc poder dels polítics elegits democràticament i del gran poder de les grans fortunes que són les que dominen el món i les que prenen les decisions. També fa esment de la fusió de les grans empreses; d'aquesta manera el poder queda en poques mans  Passen els anys i estem on estàvem, o més aviat pitjor, malgrat el gran nombre d'intel·lectuals que ens avisen d'aquesta evolució sense fi i que sembla del tot imparable.
Les grans empreses es fusionen i així creixen i es fan més i més grans i augmenten de manera exagerada els seus actius i els seus beneficis. Al mateix temps, els Estats privatitzen els seus serveis per guanyar líquid que es gasten de forma immediata i queden de nou en mans d'aquestes grans empreses que dominen l'economia global a través d'organismes com FMI, Banc Mundial, OCDE, OMC.
"Los auténticos dueños del mundo son quienes controlan los mercados financieros, los grupos mediáticos planetarios, las autopistas de la información, las industrias informáticas y las tecnologias genéticas" De fet, tot això genera una gran desconfiança en els governs i en els governants, desconfiança que va en augment i que possiblement ha provocat l'esclat de moviments tipus 15-M

Per exemplificar-ho explica el cas d'Argentina: Argentina des del 1989 seguia les recomanacions del FMI i la resta d'organismes internacionals: "había privatizado el conjunto del patrimonio estatal, liberalizado el comercio exterior, suprimido el control cambiario y despedido o recortado sueldos y pensiones a decenas de miles de funcionarios para reducir el déficit público". "Argentina era el mejor alumno del FMI" però el seu deute no parava de créixer. Això va ser així fins que el 2002 van deixar d'aplicar aquestes receptes. No us sonen ? Està clar que aquests organismes internacionals no aprenen i només estan per defensar els seus interessos. Costa d'entendre que les seves receptes encara mantinguin credibilitat i s'apliquin sense més.

Introdueix el concepte de messianisme mediàtic: la globalització d'Internet i l'ús de les xarxes socials permeten de forma relativament senzilla si se saben manejar per a benefici propi convertir en algú o alguna idea com va ser el mateix Bin Laden en una especie "de héroe o mesías elegido y enviado por Dios que viene a librar del mal a la humanidad". Bin Laden s'aprofita d'un Estat buit i desestructurat per teixir la seva xarxa i la seva organització i des d'allà llançar-se sobre els seus enemics i a la conquesta del món. D'alguna manera és el mateix model que estan utilitzant a hores d'ara l'Estat Islàmic i Boko Haram, tal com reflexa la pel·lícula Timbuktu. 

Algunes de les seves reflexions encara són plenament vigents i amb els 13 anys que han passat poc ha canviat tot plegat:
  • "En la actualidad en muchos lugares del planeta la vida cotidiana es sencillamente infernal. No es de extrañar que un número creciente de personas, en especial los màs jóvenes, quiera huir del caos y la violencia e intente emigrar a toda costa hacia zonas desarrolladas y pacificadas de Europa occidental y América del Norte"
  • "Aprovechando la guerra mundial contra el terrorismo , otros países -el Reino Unido, Alemania, Italia, España, Francia, ...- han reforzado sus legislaciones represivas. Así pues los defensores de los derechos públicos tienen motivos de sobra para inquietarse: el movimiento general de nuestras sociedades, que tendía hacia un respeto cada vez mayor por el individuo y sus libertades, se ha visto brutalmente atajado. Y todo indica que ha empezado la deriva hacia un Estado crecientemente policial."  
  • La fam al món es podria eradicar amb voluntat política per fer-ho. Però és exactament a l'inrevés s'està utilitzant com arma de guerra i dominació. 
  • Estem sota la llei del màxim benefici amb el mínim cost i el mínim treball o esforç.

Acaba el llibre amb 5 propostes per sortir d'aquest atzucac en el que ens trobem. Algunes d'aquestes propostes apareixen en els programes dels partits emergents i no tant emergents, però que caldrà veure si s'acaben complint, ja que de promeses de partits encara pendents de compliment n'estem farts:
  • Gravar les transaccions financeres (tasa Tobin)
  • Acabar amb els paradisos fiscals
  • Nova distribució del treball. Menys hores de treball per cadascú, i per tant,més persones treballant.
  • Renta bàsica universal
  • Reestructurar o anular els deutes dels països del Sud



divendres, 10 de juliol de 2015

Els emigrats

Arribo a la lectura de W.G. Sebald per dos camins:
  • L'any passat després de llegir la cinquena planta de Manuel Baxauli en un fòrum a través de twitter @homemanuscrit va explicar que estava influenciat per aquest autor en el moment d'utilitzar fotografies dins de les seves narracions. 
  • L'anunci de l'exposició al CCCB "les variacions Sebald" que em crida l'atenció sobre aquest autor malgrat que encara no he anat a visitar-la. M'hauré d'afanyar si encara la vull veure ja que finalitza el proper 26 de juliol.
W.G. Sebald explica en una mena de biografia on barreja ficció i realitat la història de 4 personatges amb els que d'alguna manera comparteix sensacions, ja que ell mateix també és un emigrat d'Alemanya a Anglaterra:
  • Doctor Henry Selwyn:
  • Paul Bereyter:
  • Ambros Adelwarth: 
  • Max Aurach:

He nascut i he viscut tota la meva vida a la mateixa ciutat. Per tant, no he viscut en pròpia pell el fenomen de l'emigració, encara que d'alguna manera sempre l'he tingut a prop, ja que al meu voltant sempre he tingut emigrats, ja sigui entre amistats i coneguts, a la feina, o en els diferents barris de la perifèria en que he viscut.
De petit en boca dels meus pares escoltava sovint la paraula xarnego amb to despectiu. Per ells, xarnegos eren tots els castellans que venien a Catalunya, i sobre tot, els que venien i no acceptaven parlar el català, i encara més, feien bandera de continuar expressant-se en castellà. Ja de jove i després de la lectura d'Els Altres Catalans de Francesc Candel vaig anar canviant la meva forma de pensar al respecte.
No ha de ser gens fàcil decidir abandonar el lloc del teu naixement i anar a viure en terres estranyes on et caldrà adaptar-te a d'altres costums. Acostumen a conservar d'una manera o una altra lligams amb el seu lloc d'origen. Fins i tot, quan allà hi malvivien servent bons records i hi tornen, si més no per vacances.

El doctor Henry Selwyn una persona ja gran que ja no treballa reconeix que des de feia uns anys es consumia d'enyorança. Havia emigrat del seu poble lituà a l'edat de 7 anys. Durant anys les imatges d'aquella emigració se li havien esborrat de la memòria, però quan arriba a la vellesa i es tanca en la solitud de casa seva i perd els últims contactes amb el món real, aquestes es repeteixen de forma constant, fins que perpetra el seu suïcidi, amb una escopeta de caça que no havia utilitzat mai abans. "A vegades, al cap de més de set dècades, emergeixen del glaç i jauen vora la tartera, un munt d'ossos afilats i un parell de sabates amb claus" Una imatge, com a metàfora de l'emergència del records que havia estat ocults anys i anys, i que quan menys ho esperem tornen a aparèixer en la línia de flotació de la nostra memòria. La memòria i el funcionament del nostre cervell és així.

Paul Bereyter, el seu mestre de primària a principis dels 50, s'havia llevat la vida al gener de 1984, estirant-se a la via del tren. "En mirar-me les fotografies vaig tenir la sensació, que encara tinc ara, que els morts tornaven o bé que nosaltres estàvem a punt de fondre'ns amb ells"."La inquietud provocada pel lapsus momentani -a vegades em fa l'efecte que aquell dia vaig veure la mort de cara- va durar només un instant i em va passar per sobre com l'ombra d'un ocell" Vivim d'esquena a la mort. La mort és quelcom amb el que no pensem, com si realment no existís i de cop i volta en alguns moments de les nostres vides se'ns fa molt present i quedem com astorats, sense saber que hem fer davant d'aquesta aparició sobtada.

Ambros Adelwarth: besoncle llunyà al que Sebald pràcticament no havia conegut, emigrat a Amèrica de molt jove i que acaba els seus dies en un manicomi. Sebald acaba reconstruint part de la seva història preguntant i també llegint un diari seu.


Els quatre personatges són d'origen jueu com el propi autor i en part la seva odissea és conseqüència de la persecució que l'Alemanya nazi sotmet al seu propi poble. Segurament cal distingir entre l'emigrat perquè ho desitja del emigrat forçós, obligat ja sigui per les circumstàncies laborals o perseguit. De segur que ha de ser ben diferent.


"Si bé de manera conscient o inconscient vaig prendre mesures per immunitzar-me contra el dolor que havien patit els meus pares i contra el meu propi sofriment, i encara que recollint-me en mi mateix vaig aconseguir a vegades preservar l'equilibri psíquic, la dissort del meu noviciat juvenil havia arrelat dins meu d'una manera tan profunda que després va poder tornar a brotar, treure flors malignes i cobrir-me amb la volta de fulles verinoses que ha entenebrit i enfosquit tant els meus últims anys"

No és un llibre que recomani. Està ben escrit, però se'm va fer llarg i pesat, però haig de reconèixer que en alguns moments em va conduir a reflexionar sobre el fet de la gran quantitat de persones que avui en dia es mouen amunt i avall, uns per simple plaer, i d'altres per obligats per la seva situació vital. Dos camins, dos maneres de fer que rarament es troben. Des del nostre món confortable veiem amb indiferència els milers de refugiats que hi ha al món i els milers d'emigrats que arriben a diari a les costes del nostre món. Simplement ens miren el nostre melic i ells no ens preocupen el més mínim, encara que a vegades posem el crit al cel i fem veure que no és així. Quanta incomprensió i hipocresia!

divendres, 3 de juliol de 2015

Pedra de Tartera: tot un clàssic


Fa 30 anys de la seva publicació. L'havia llegit fa una dècada i gairebé no la recordava. Arrel d'un club de lectura de quellegeixes he tornat al llibre. Haig de dir que m'ha enganxat i m'ha agradat molt i molt des del primer moment: "Es veia prou que a casa érem molts ...."
Amb poques paraules va desgranant poc a poc i sense pressa el que passa a la protagonista, la Conxa, una pedra de tartera, una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies.... I amb ella assistim als esdeveniments de gairebé tot el segle XX. Les descripcions són breus i contundents. Les imatges són clares i concises. Les frases són curtes. M'agrada aquesta senzillesa, alhora que la precisió del llenguatge i el vocabulari, "una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa": tota una declaració de principis.
És la descripció de tota una època i d'un paisatge que ja no tornarà. Un centenar de pàgines per explicar gairebé tots els 80 anys de la vida de la Conxa, des d'un poble del Pallars, allunyat de la modernitat a un racó de Barcelona, la capital.
"La dona fa la casa" ens presenta una societat plenament masclista, però on la dona era el pal de paller de les cases i de la organització social. Malgrat la rebel·lió interna en alguns fragments del relat, gairebé en tot moment es destil·la una acceptació passiva del destí i de les decisions dels altres sobre la seva vida. En poques ocasions pren les regnes del destí en les seves mans. Simplement es deixa portar.
També trobem l'oposició entre la vida de camp i la vida de ciutat: "els de ciutat són fets diferents, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos"
La vida de la protagonista és grisa i trista al llarg de tota la primera part, malgrat tenir una vida interior prou rica i intensa. Fa el que li diuen i el que li manen. Tot és treballar i res més. Però al final d'aquesta part s'albirà un canvi, un canvi, que promet de cara a la segona part: "Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida: que encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles". Un bri d'esperança que comença amb l'amistat de la Delina, "una minyona alegre i valenta que no s'amagava de res" i explota amb la coneixença del Jaume: "el cor se'm va revoltar davant un somriure lluent". I acaba amb "no em sentia d'aquest món: semblava que somiava".
En la segona part i ja casada, ben aviat comencen els neguits per les filles, i també les rutines d'aquesta nova vida. El que podem qualificar de vida feliç i esperançada dura ben poc.Però malgrat la gran feinada a la casa i al tros és la part més feliç de la vida de la Conxa. Encara que alguns núvols ben negres també travessen aquest temps en forma de premonicions de quelcom que passarà en la tercera part, sobre tot, el somni premonitori repetitiu i la carta en castellà, que anuncia l'inici de la guerra civil. "Em rodolen unes llàgrimes grosses galta avall. Sento el cor encongit"
A la tercera part els esdeveniments es precipiten. Els vencedors passen comptes amb els perdedors. Arriba l'hora de la venjança. Una història que per molt coneguda no deixa d'emprenyar-me cada cop que la llegeixo de nou. "¿Tan dolents som, Déu meu, per enviar-nos tant sofriment?" .... "ens miren de lluny com si portéssim la pesta. I la portem: la por, la incertitud, el sofriment ..." "El meu mort no era com els altres, era un assassinat que s'ha d'oblidar de seguida, i davant del seu nom s'han d'aclucar les parpelles, i totes les boques amb ciment espès" Passava el temps, però la guerra i totes les seves conseqüències no restava en l'oblit i la Conxa es pregunta "Per què la gent es dedicava a fer-nos mala sang?" ..."Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, ja que a fora semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim escarmentats, inferiors, que demanéssim com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones"
"Els dies s'enllaçaven els uns als altres en un llarg rosari sense misteris. Els uns, passaven de pressa; els altres, a pleret, però quan comptaves ja se n'havia fet un feix, de temps". "Els anys de després de la guerra eren un punt fix, immòbil, igual. M'havia quedat quieta en aquell matí que els guàrdies havien trucat a la porta ..."
I per acabar les seus darrers dies a Barcelona, un lloc que se li fa estrany i on es trobarà mai bé. "Barcelona és no conèixer a ningú, ... i a vegades, sentir parlar per unes estranyes paraules, ... un pa petit que s'acaba cada dia, ... i llet d'ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet" "Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets" Barcelona "és l'últim graó abans del cementiri"

Ha pagat la pena la seva relectura. Han passat els anys, però no ha perdut interès, i m'han entrat ganes de llegir la resta de llibres de l'autora. 



També es pot llegir a la xarxa: