diumenge, 25 de maig de 2014

Tòquio Blues. Norwegian Wood

Norwegian Wood

I once had a girl
Or should I say
She once had me
She showed me her room
Isn't it good?
Norwegian wood
She asked me to stay
And she told me to sit anywhere
So I looked around
And I noticed there wasn't a chair
I sat on a rug
Biding my time
Drinking her wine
We talked until two
And then she said
"It's time for bed"
She told me she worked in the morning
And started to laugh.
I told her I didn't
And crawled off to sleep in the bath
And when I awoke
I was alone
This bird had flown
So I lit a fire
Isn't it good
Norwegian wood.


Com sempre, aquella melodia em va commoure. Bé... diria que aquell cop em va trasbalsar com no ho havia fet mai. .... Vaig pensar en tot el que havia perdut: en el temps desaprofitat, en la gent que havia mort o que havia marxat, en els pensaments que ja no tornarien.

Han passat divuit anys, però encara recordo perfectament el paisatge d'aquell prat ...Amb tot els meus records són cada cop més llunyans i he oblidat algunes coses.
Si no escric les coses no sóc capaç d'entendre-les com cal ....

Així comença Tòquio Blues, la primera novel·la de Haruki Murakami que vaig llegir i que ara he rellegit pel Club de Lectura. En tenia un record agradable, i m'ha tornat a agradar. És un llibre de fàcil lectura i que enganxa. Com el seu títol indica és com una mena de blues, al melodia senzilla i trista de la vida a Tòquio d'un noi de 20 anys.
Una música al baixar de l'avió a Hamburg fa que Toru Watanabe s'endinsi en el túnel del temps i rememori els seus anys de joventut, els anys de la formació del caràcter i de la personalitat, anys en que encara hom no sap massa què fer i què ser. Són els anys en que cal prendre moltes decisions sense tenir prou experiència. No són anys fàcils.

Tota l'acció transcorre entre 1968 i 1970. En aquests mateixos anys l'autor també tenia 20 anys. Fa pensar en possibles paralelismes entre el protagonista i l'autor. De fet la biografia pública de Murakami explica que havia treballat en una tenda de música. La música és un dels elements claus de la història. En alguns moments no deixa de ser una enumeració de grans èxits de l'època.  En aquests dos anys farcits de dubtes el protagonista cerca l'amor. Passa per mals tràngols. D'alguna manera a través de la resta de personatges de la història té la mort ben a prop: "moltes vegades la mort és una part de la vida". Viu en solitud tractant de trobar el seu lloc en el món. Passa moments difícils però sembla que finalment troba la manera de sortir-se'n.


Naoko: "És estrany, però és com si estigués perduda enmig d'un bosc espès. Estic sola, tot és fred i fosc, i no ve ningú a salvar-me"


Reiko: "Al voltant dels vint anys és l'edat en què s'acaba de formar el caràcter, i si et deixes deformar pel que sigui, quan ets més gran ho acabes pagant"


Toru Watanabe: "... En fa l'efecte que aquest no és el món real. És com si la gent i el que m'envolta fossin de mentida."

En molts moments Toru Watanabe m'ha recordat a Tengo el protagonista masculí de 1Q84

A la xarxa es poden llegir altres opinions: 

Bailando entre libros 
Pas a pas
Relatsentertuliats
Els llibres del Senyor Dolent
Temps de metàfora
Pon's blog


dimarts, 20 de maig de 2014

La cinquena planta

Vaig descobrir Baixauli amb "L'home manuscrit" l'any 2009. Em va impressionar i aleshores vaig llegir la resta de la seva obra. A finals del mes de gener d'enguany es va publicar La cinquena planta. Tenia ganes de llegir les noves històries d'aquest escriptor de Sueca. El vaig comprar de immediat, i ha restat a sobre la taula esperant el seu moment.
No m'ha decepcionat gens. He tornat a submergir-me el que podríem batejar com el món Baixauli. El millor elogi que puc utilitzar és dir que en alguns moments m'ha recordat L'Home Manuscrit, encara que aquella em va agradar més.

"Totes les meves obres són fragments d'un mateix, d'un únic llibre, que s'acabarà quan jo m'acabe"
Imaginació, fantasia, realitat, records, somnis, intuïció, caos, fragments, desordre, solitud, aventures, racons de la ment, misteri, vida, o potser no vida, però si literatura. Tot això és la cinquena planta. El llibre parteix d'un fet real, una estranya malaltia del propi autor, però a mesura que avança l'obra em van entrar molts dubtes de la veritable realitat d'aquesta suposada malaltia.

"És autobiogràfic? No. Sempre dic això quan m'ho pregunten, però és fals. Tot el que escric és autobiogràfic. Pot ser d'una altra manera? De que coi he d'escriure, si no és del que em passa o veig que passa a prop meu? Es pot escriure d'assumptes que et són aliens ? La ficció és l'excusa per a escriure amb màxima llibertat. Si redactara una autobiografia, o unes memòries, no seria tan sincer"

"Escriure ? ... Dir en tot cas. Dir segons el lloc, l'instant, el receptor. Dir sabent que l'obra mor en ser dita. Per morir, cal haver estat viu. Escriure és dissecar. Quina vida té un animal dissecat? Fan fàstic els animals dissecats. Imagineu un avantpassat vostre, dissecat. Afigureu-vos vosaltres mateixos, dissecats. Terrible. L'art és fugaç o no és. Les obres completes, les integrals, els opus ... Putrefacció. L'histrió que es vol etern. Qui ho és d'etern? Qui perdura? Només l'ara i ací és etern i l'ara i ací no es pot enquadernar. L'art no sols ha d'estar viu. L'art ha de ser en si mateix vida"

Del que no tinc dubte és de que les obres de Baixauli són vida i per tant són art. És una manera diferent d'escriure novel·la que si aconsegueixes entrar en el seu particular món no et deixa indiferent. Crec que és un escriptor que agrada o no. Personalment em segueix agradant i esperaré impacient la propera obra.

Visc en el quart pis d'un bloc de 4 plantes. Potser el meu bloc també té una cinquena planta que no tothom pot veure, però que està allà. Vosaltres també teniu una cinquena planta ? De ben segur, que és així. Seguiré intentant esbrinar que s'oculta en la meva misteriosa i particular cinquena planta.

A la xarxa també podeu llegir més opinions: