dimecres, 4 de desembre de 2019

No és or tot el que llueix


Claude Lévi-Strauss i, en especial, aquest llibre sortia gairebé referenciat a totes les bibliografies de quan era universitari. Dues informacions em sorprenen abans de submergir-me en la seva lectura: el traductor al català del llibre és el poeta Miquel Martí i Pol i Lévi-Strauss va ser centenari. Moria a la tardor del 2009, tot just fa una dècada amb els 100 anys fets.
Tristos tròpics més que un llibre d’antropologia, que també, és un llibre de viatges i reflexions. Escrit al 1955, fa més de 60 anys, comença amb una mena declaració de principis:
  • Em reconec, viatger, arqueòleg de l’espai”. “Hom concep, generalment, els viatges com un desplaçament en l’espai. És poc. Un viatge s’inscriu simultàniament en l’espai, en el temps i en la jerarquia social
  • Voldria haver viscut al temps dels veritables viatges, quan s’oferia en tota la seva esplendor un espectacle encara no fet mal bé, contaminat i maleït”. No sé que opinaria de la forma actual de viatjar.
Té moments i descripcions d’una gran poesia:
  •  No hi ha res de més misteriós que el conjunt de procediments sempre idèntics, però imprevisibles, mitjançant els quals la nit succeeix el dia. La seva marca apareix al cel, acompanyada d’incertesa i d’angoixa. Ningú s’atreviria a pressentir la forma que adoptarà, aquesta vegada única entre totes les altres, el sorgiment nocturn... La tarda cedí el lloc a la nit. Tot canvià. Al cel, opac a l’horitzó,... guspirejaven els darrers núvols posats en joc per l’acabament del dia. Ben aviat no foren sinó ombres amagrides i malaltisses...”
  •  L’home, antigament i per poc temps ha posseït solars grans com províncies; després, se n’ha anat a un altre lloc. Darrera seu, ha deixat un relleu esmortit, embrollat de vestigis. I als camps de batalla on, durant unes quantes desenes d’anys, s’enfrontà a una terra ignorada, reneix lentament una vegetació monòtona, en un desordre tant més enganyador quant, sota l’aparença d’una falsa innocència, preserva la memòria i la formació dels combats
Ens presenta Calcuta com l’antítesi del progrés. Per tot arreu “porqueria, desordre, promiscuïtat, contactes; ruïnes, cabanes, fang, immundícia; humors, femta, orina, pus, secrecions, supuracions: tot allò contra què ens sembla que en la vida urbana hi trobem la defensa organitzada, tot allò que odiem, tot allò que defugim a tan alt preu, tots aquells subproductes de la cohabitació, aquí no troben mai límit

Oposa l’Àsia i l’Amèrica tropical. Una Àsia superpoblada en front a una Amèrica amb un paisatge amb poca densitat de població. “En aquest sentit, Europa ocupa una posició intermèdia entre els dos mons”... “El que m’horroritza a l’Àsia és la imatge que anticipa del nostre futur. Amb l’Amèrica índia, venero el reflex,... d’una era en què l’espècie era la mesura del seu univers i en què persistia una relació adequada entre l’exercici de la llibertat i els seus signes

La llibertat és el resultat d’una relació objectiva entre l’individu i l’espai que ocupa, entre el consumidor i els recursos de què disposa

Repassa el seu pas per diferents pobles de l’Amazònia. Suposo que avui en dia molts d’ells ja no deuen existir com a tals.

Dels bororo diu que “L’estructura del poblat ... resumeix i assegura les relacions entre l’home i l’univers, entre la societat i el món sobrenatural, entre els vius i els morts”.

En la seva visita als Nambikwara pensa que “el que va passar a l’Amèrica tropical no ho sabrem mai exactament, per culpa de les condicions climàtiques, desfavorables a la preservació dels vestigis arqueològics”... La base de les nostres especulacions és precària ...  l’essencial s’ha perdut, ... tots els  esforços quedaran reduïts a gratar la superfície... La nit en què temptegem és massa fosca perquè gosem afirmar-ne res”

Reflexiona sobre l’escriptura: “La seva aparició determina canvis profunds en les condicions d’existència de la humanitat... Multiplica prodigiosament l’aptitud dels homes per a preservar les coneixences. Hom la concebria fàcilment com una memòria artificial, el desenvolupament de la qual hauria d’anar acompanyat d’una millor coneixença del passat, per tant, d’una més gran capacitat d’organitzar el present i el futur” Distingeix entre  els “pobles amb escriptura o sense, els uns capaços d’acumular les adquisicions antigues i en progrés cada vegada més ràpid..., mentre que els altres, impotents per a retenir el passat més enllà d’aquella franja que la memòria individual es basta a fixar, restarien presoners d’una història fluctuant a la qual mancaria sempre un origen i la consciència durable d’un projecte

I també fa unes interessants consideracions sobre el poder: “El consentiment és a l’origen del poder, i és igualment el consentiment allò que manté la seva legitimitat. Un comportament reprensible o manifestacions de mala voluntat per part d’un o dos descontents poden comprometre el programa del cap i el benestar de la petita comunitat... El cap no disposa de cap poder de coerció. Només pot desembarassar-se dels elements indesitjables en la mesura que és capaç de fer compartir la seva opinió per tots”... “El consentiment és alhora, origen i límit del poder” ... “El consentiment és el fonament psicològic del poder però en la vida quotidiana s’expressa per un joc de prestacions i de contraprestacions que es desenrotlla entre el cap i els seus companys, i que fa de la noció de reciprocitat un altre atribut fonamental del poder. El cap té el poder, però ha d’ésser generós. ... Entre ell i el grup s’estableix perpètuament un intercanvi de prestacions i de privilegis, de serveis i d’obligacions

Hi ha caps perquè, en tot grup humà, hi ha homes que, a diferència de llurs companys, estimen el prestigi per si mateix, se senten atrets per les responsabilitats, i per als quals la càrrega dels afers públics aporta en si mateix la recompensa.

Les societats no són iguals i no es pot determinar quina és millor. Tot, o gairebé tot, acaba sent relatiu. “Cap societat no és perfecta. Totes comporten una impuresa incompatible amb les normes que proclamen, i una certa dosi d’injustícia, d’insensibilitat, de crueltat.... Si és veritat que la comparació d’un petit nombre de societats les fa aparèixer molt diferents entre si, aquestes diferències s’atenuen quan s’eixampla el camp d’investigació. Hom descobreix aleshores que cap societat no és genuïnament bona; però cap no és absolutament dolenta. Totes ofereixen certs avantatges a llurs membres, sense oblidar un residu d’iniquitat

Ens hem de convèncer que certs costums que ens són propis, considerats per un observador provinent d’una societat diferent, li semblarien de la mateixa naturalesa que aquesta antropofàgia que ens sembla estranya a la noció de civilització. Penso en els nostres costums judicials i penitenciaris. Estudiant-los de defora estant, hom se sent temptat d’oposar dos tipus de societats: les que practiquen l’antropofàgia, és a dir, que veuen en l’absorció de certs individus detentors de forces temibles, l’únic mitjà de neutralitzar-les, i àdhuc d’aprofitar-se’n; i les que, com la nostra, adopten el que hom podria anomenar l’antropemia (del grec emein, vomitar); situades davant el mateix problema, han escollit la solució inversa, que consisteix a expulsar aquests éssers temibles fora del cos social mantenint-los temporalment o definitivament isolats, sense contacte amb la humanitat, en establiments destinats a aquest ús. Aquest costum inspiraria horror a la major part de societats que nosaltres anomenen primitives; ens marcaria, als seus ulls, amb la mateixa barbàrie que nosaltres ens sentim temptats d’imputar-los en raó de llurs costums simètrics.”  La antropofàgia no és un bon costum, però el nostre sistema judicial i penitenciari resta lluny de la perfecció.

Societats que ens semblen ferotges en cers aspectes, saben ésser humanes i benvolents quan se les considera sota un altre aspecte

Les altres societats no són segurament millors que la nostra... Coneixent-les millor, adquirim un mitjà per a separar-nos de la nostra... D’aquesta manera ens posem en disposició  de posar clar els principis de la vida social que ens serà possible d’aplicar a la reforma dels nostres propis costums, i no dels de les societats estrangeres: en raó d’un privilegi invers del precedent, l’única societat que ens és possible de transformar sense córrer el risc de destruir-la, és aquella a la qual pertanyem; car els canvis que hi introduïm, venen també d’ella.”

Pensem en la nostra organització social i deixem de menysvalorar de manera irreflexiva la resta de societats, sobre tot, quan les considerem menys desenvolupades que la nostra. No és or tot el que llueix. Tenim un ampli marge de millora.

diumenge, 3 de novembre de 2019

Caminem cap el desastre


La doctrina del xoc” és un llibre que acostuma a estar referenciat en llibres que he llegit els darrers anys. Feia temps que el tenia a la llista. El seu any de publicació és 2007.

La seva tesi principal és que el capitalisme s’aprofita quan una societat està en estat de xoc (guerres, atacs terroristes, desastres naturals) per aconseguir grans beneficis, i per fer-ho utilitza dos pilars bàsics:

  • Ewe Cameron, un psiquiatra que experimenta amb la privació sensorial extrema i sobrecàrrega d’estímuls ja sigui amb electroxocs o utilització de tot tipus de substàncies per alterar la consciència posa les bases dels moderns sistemes de tortura sistemàtica que utilitza la CIA i altres policies o exèrcits.
  • Milton Friedman i l’Escola de Chicago que després de tot el període d’imposició de les teories de Keynes que porten a la societat protectora i de l’estat del benestar postulen el retorn a un estat de capitalisme pur sense cap mena d’intervenció estatal. “En primer lloc, els governs haurien d’eliminar totes les normes i regulacions que impedeixen l’acumulació de beneficis. En segon lloc, haurien de vendre tots els actius que posseeixen i que una empresa pogués gestionar amb beneficis. I en tercer lloc, haurien de retallar dràsticament el finançament de programes socials”. Això és el que feia temps que esperaven els rics i poderosos que mai tenen prou amb el que guanyen i sempre volen més i més. I en aquesta direcció anem caminant des de fa temps sense tornar el cap enrere i sense importar les condicions de vida de cada cop més persones.

L’autora situa el tret de sortida a la seva tesi a Indonesia a la dècada dels 60 amb el govern de Suharto que “havia evidenciat que si es feia servir la repressió massiva de manera preventiva, el país viuria una mena de xoc i la resistència es podria esvair fins i tot abans que tingués lloc

El cop d’estat de Xile es val de l’experiència de Suharto i és el primer de molts cops d’estat de xoc amb dues vessants:

  • Xoc econòmic imposant les receptes neoliberals de Milton Friedman i l’Escola de Chicago 
  •  Xoc a les persones opositores emprant les tècniques de tortura derivades de les experiències de la dècada dels 50 de Ewe Cameron.

Aquest serà el model que s’importarà primer a molt països de Sud-Amèrica i anys després a l’Iraq de Sadam Hussein.

Després de la dictadura de Pinochet (1973), EEUU i l’Escola de Chicago exporten el seu model als països veïns: Brasil, Uruguai i Argentina. Era indiferent que els països s’empobrissin, només importaven els beneficis que en treien els rics, els poderosos i les grans empreses.

Com que la política econòmica era extremadament impopular entre els sectors més amplis de la població s’havia d’implementar per la força” amb l’argument que “si les juntes feien servir tàctiques “brutes” era perquè el seu enemic era monstruós”. Amb el temps “van ser capaços de destruir els centres de tortura secrets, però no van aconseguir destruir el programa econòmic que els militars havien encetat i que perdura encara avui”... “Tal com va predir Rodolfo Walsh, es van perdre moltes més vides per culpa de la “misèria planificada” que per culpa de les armes

Friedman havia construït un moviment sobre l’equació de capitalisme i llibertat, però semblava que les persones lliures no votaven els polítics que seguien el seu consell. El pitjor era que les dictadures eren els únics governs preparats per posar en pràctica la doctrina del lliure mercat”. “De fet, a principis de la dècada dels vuitanta no hi havia ni un sol cas de democràcia amb un mercat totalment lliure

Això canviarà amb el tàndem Margaret Tatcher i Ronald Reagan

M. Tatcher al 1982 aprofita la oportunitat que li presenta la guerra de les Malvines per guanyar popularitat i les eleccions. I també aprofita el seu enfrontament amb la vaga dels miners del carbó. Ambdós fets li permeten “fer un important salt cap a l’economia més radical” i inicia les privatitzacions d’empreses públiques. “Va ser la primera prova evident que el programa econòmic de l’Escola de Chicago no necessitava de dictadures militars ni cambres de tortura per tal d’avançar. Havia demostrat que, amb una crisi política suficientment gran per manifestar-se, es podia imposar en una democràcia una versió limitada de la teràpia de xoc

El tipus de crisi que Friedman tenia a la ment no era militar, sinó econòmica”... “En un cert sentit, les crisis són zones sense democràcia, forats en la política habitual en què la necessitat de consentiment o de consens no sembla necessària”.

Al 1985 Bolivia marca el camí de com es pot fer partint d’unes eleccions després de 18 anys de dictadura en un país amb un 14000% d’inflació: Hugo Banzer versus Víctor Paz Estensoro. Un pacte ocult entre els dos fa que governi el segon però amb la política econòmica del primer.

L’artífex va ser Jeffrey Sachs un jove economista de Harvard. “Va aconseguir allò que tants havien dit que era impossible: hauria ajudat a portar a terme una transformació neoliberal radical dins dels marges d’una democràcia i sense guerra, una transformació molt més profunda que les intentades per Tatcher o Reagan” i amb el resultat de sempre, més riquesa pels rics i més pobresa pels pobres i amb la imposició de l’estat de setge per impedir les protestes: els líders sindicals eren portats a zones remotes de la selva amazònica on estaven obligats a viure aïllats.

Bolivia va proporcionar una pauta per a un nou tipus d’autoritarisme més suportable, per a un cop d’estat civil, un cop d’estat encapçalat per polítics i economistes amb americanes i corbates en comptes de soldats amb uniformes militars. Tot, desplegat dins la carcassa oficial d’un règim democràtic

A la dècada dels 80 i amb l’adveniment de les democràcies en els països del Con Sud, aquests segueixen en xoc pel deute acumulat per les dictadures emprat per pagar les mesures repressives i l’enriquiment personal dels mandataris, l’augment del tipus d’interès del deute decretat pel Paul Vockler, president de la Reserva Federal, que arribarà a assolir el 21%, conegut com efecte Vockler, i finalment per la baixada dels preus de les matèries primeres.

Alumnes de l’Escola de Chicago copen la major part dels alts càrrecs tant del Banc Mundial com del FMI i aquests quan fan un préstec a algun país l’obliguen a seguir les seves nefastes recomanacions econòmiques de privatització, lliure mercat i retallades de la despesa pública.

En teoria, la principal tasca del FMI és subministrar fons estabilitzadors per evitar catàstrofes econòmiques”. Però quan al 1988 Solidaritat es fa amb el govern de Polònia no reben cap tipus d’ajuda. “Amb la seguretat de saber que, com més empitjoren les coses més capaç és el nou govern d’acceptar una conversió total al capitalisme sense restriccions, l’FMI va deixar que el país incorregués cada vegada més en deutes i inflació

Passen els mesos i l’economia polonesa no millora i J. Sachs els hi ofereix el mateix pla que a Bolívia. “Cada dia, el país s’anava sumint en una crisi cada cop més profunda”. No és el queda més remei que acceptar les propostes i aplicar les receptes de l’Escola de Chicago si volen rebre préstecs per reflotar l’economia. D’això se’n diu xantatge, no?

Un altre exemple el tenim en el procés viscut a Sud-àfrica amb l’arribada al poder del CNA. Assoleixen el poder polític, però estan lligats de peus i mans pel poder econòmic que impedeix o limita qualsevol aplicació de les seves decisions polítiques: “Sud-àfrica era lliure, però alhora estava empresonada. Cadascuna d’aquestes críptiques sigles (FMI, GATT, ...) representava un fil diferent de la teranyina que immobilitzava les extremitats del nou Govern”.

Al 1991 Gorbachov és convidat a la cimera del G7, “Rússia, com la Xina, es va veure obligada a triar entre un programa econòmic de l’Escola de Chicago o una revolució econòmica autèntica. En el primer cas amb ajudes, en el segon tota sola.”

Rússia  va ser Xile en l’ordre invers. Pinochet va fer un cop d’estat, va dissoldre les institucions democràtiques i després va aplicar la teràpia de xoc; Ieltsin va aplicar la teràpia de xoc en una democràcia i després només va poder defensar la teràpia dissolent la democràcia i fent un cop d’estat. Ambdós escenaris van rebre un suport entusiàstic d’Occident

L’economia de l’Escola de Chicago condueix a la corrupció... Els trenta anys d’història de l’experiment de l’Escola de Chicago s’ha caracteritzat per la corrupció massiva i per la corporativista connivència entre estats de seguretat i grans multinacionals... El propòsit de la teràpia de xoc és obrir una finestra a uns beneficis quantiosos i molt ràpids”. Els grans bens dels països passen a mans de les grans empreses mundials.

Abans d’imposar-se les teories del xoc de l’Escola de Chicago el que primava al món occidental era “el capitalisme normal: protecció dels treballadors, pensions, servei de sanitat pública i suport estatal als ciutadans més pobres. Tot venia de la mateixa necessitat pragmàtica de fer grans concessions davant d’una esquerra poderosa”. Quan aquesta es debilita, tot canvia.

Amb la caiguda de la Unió Soviètica, el lliure mercat tenia el monopoli mundial, perquè havien desaparegut totes les “distorsions” que havien interferit en el seu equilibri perfecte”. Ja no calia fer més concessions. Tot era barra lliure.

Les polítiques que l’FMI anomena programes d’estabilització”: “a la llarga s’estabilitzen però aquest equilibri s’aconsegueix desempallegant-se de milions de persones: treballadors del sector públic, propietaris de petits negocis, agricultors de subsistència, sindicalistes. El secret de l’estabilització és que la immensa majoria no tornen a pujar a bord mai més

L’11-S i l’atac a les Torres Bessones

L’atac a les Torres Bessones és com un xoc i els seus efectes són similars: desorientació profunda, por i ansietat extremes i regressió col·lectiva.” Ràpidament s’atorga a l’Administració Bush la figura del pare protector, “a punt per defensar la pàtria i el seu poble vulnerable amb tots els mitjans necessaris

L’equip de Bush va moure´s amb rapidesa per treure profit del xoc que s’havia apoderat de la nació i imposar la seva visió radical d’un govern en què tot, des de la guerra fins a les emergències, era una empresa amb fins lucratius

En pocs anys, la indústria de la seguretat nacional, que gairebé no existia abans de l’11-S, ha crescut tant que ara és significativament més gran que Hollywood o la indústria musical

Una petita elit actua en interès propi, combina les seves necessitats i els seus desitjos amb els del món sencer

Aquestes companyies compartien un objectiu clar: volien entorns estables i lucratius en els quals poguessin fer negocis: lleis d’inversió laxes, treballadors dòcils, i cap sorpresa desagradable d’expropiació. Els cops d’estat i les intervencions militars eren un mitjà per assolir aquest fi, no pas la meta pròpiament dita

És impossible separar el projecte militar -guerra contínua a l’estranger i un estat de seguretat a casa, és a dir, als EUA- dels interessos del complex del capitalisme del desastre, que ha aixecat una indústria multimilionària basada en aquestes mateixes suposicions. Enlloc com als camps de batalla iraquians ha quedat més clara la fusió d’aquestes metes polítiques i lucratives

El Pla de Washington per a l’Iraq: ensorrar deliberadament les seves infraestructures, no fer res mentre la seva cultura i la seva història eren saquejades, i després arreglar-ho tot.” Es tractava de replicar el que es feia en els experiments del laboratori de Ewe Cameron, reduir a cero (taula rasa) el cervell del pacient per construir a partir d’allà

L’Iraq sota l’autoritat de Bremer va ser la conclusió lògica de la teoria de l’Escola de Chicago: un sector públic reduït al mínim nombre d’empleats, majoritàriament treballadors amb contracte, allotjats en una ciutat estat de Halliburton, encarregats de signar lleis favorables als interessos de les empreses, i de lliurar sacs de diners en efectiu als contractistes occidentals protegits per soldats mercenaris, al seu torn protegits per la immunitat jurídica total. Tots, envoltats de gent enfurismada, cada cop més inclinada cap al fonamentalisme religiós... L’Iraq contemporani és una creació de la croada que té l’objectiu de privatitzar el món, que ara té cinquanta anys

Amb la guerra d’Iraq “s’ha creat un model de guerra i reconstrucció privatitzades, un model que ben aviat va estar a punt per a l’exportació”. “L’Administració Bush després d’afirmar el seu dret a la destrucció preventiva il·limitada, s’ha convertit en la pionera de la reconstrucció preventiva, és a dir, la reconstrucció de llocs que encara no s’han destruït

Després de les guerres ve la reconstrucció i el gran negoci associat. A hores d’ara aquest mateix esquema es repeteix després de cada gran catàstrofe natural: “amb un flux de nous desastres cada cop més gran, ... respondre a les emergències és simplement un mercat emergent massa temptador per deixar-ho a les organitzacions sense afany de lucre

Les guerres i les reaccions als desastres estan tan privatitzades que s’han convertit en un nou mercat

Amb això s’entén a la perfecció la tossuderia d’alguns a no voler reconèixer l’existència del canvi climàtic i a no posar mecanismes i accions en marxa que el puguin revertir, ja que a més desastres naturals, més possibilitat de negoci.

El tsunami a Sri-Lanka: una oportunitat

Sri-Lanka sortia d’una guerra civil molt cruenta, la dels Tamils, i encarava un període de pau. Rep pressions per instaurar un projecte de turisme de luxe aprofitant les seves riqueses naturals impulsat pel FMI i el Banc Mundial. Però el projecte és rebutjat en les eleccions, al guanyar una coalició de centre-esquerra.

El tsunami serà la gran oportunitat per impulsar el projecte.

Segons declaracions del Director General de Turisme: “En el passat, al cinturó costaner, hi havia molts establiments sense autorització que no estaven construïts d’acord amb el pla turístic. El que ha tingut de bo el tsunami per la turisme és que la major part d’aquests establiments sense autoritzar han quedat afectats i els edificis ja no hi son. Si els pescadors tornessin a construir les cabanes ens veurem obligats a enderrocar-les... La platja ha d’estar neta

Els diners de l’ajuda internacional han anat al projecte de desenvolupament turístic per convertir Sri Lanka en un destí turístic de luxe en lloc de als veritables destinataris de l’ajuda: els habitants de Sri Lanka que ho havien perdut tot amb el tsunami.

En aquest cas s’aprofita un xoc natural per aplicar la teràpia de xoc de l’Escola de Chicago.

S’impedia als habitants que tornessin a construir però els hotels rebien multitud d’incentius, els campaments temporals eren miserables presons d’amuntegament temporals i militaritzades, gairebé no s’havia fet cap feina de reconstrucció i s’estaven extingint en bloc algunes maneres de viure

Per als polítics homes de negocis, el tsunami era la resposta a les seves oracions, ja que va arrasar literalment les àrees costaneres i va eliminar les comunitats que interferien anteriorment en els plans per muntar complexes turístics, hotels, ... Per a ells totes aquestes àrees costaneres són ara terra disponible

A tot arreu on ha triomfat la croada de l’Escola de Chicago, ha sorgit una classe inferior permanent que oscil·la entre el 25 i el 60% de la població.”

Quan es tracta de pagar els contractistes, no hi ha límit, quan es tracta de finançar les funcions bàsiques de l’Estat, els fons són buits”. A Espanya en tenim exemples evidents com el cas Castor i el rescat bancari en plena crisi i alhora el desmantellament de l’estat del benestar.

Un cop creat un mercat, s’ha de protegir. Les companyies que ocupen el centre del complex del capitalisme del desastre consideren cada vegada més l’estat i les institucions no lucratives com a competidors

L’al·luvió recent de desastres s’ha traduït en uns beneficis tan espectaculars que molta gent arreu del món ha arribat a la mateixa conclusió: els rics i poderosos deuen estar causant aquestes catàstrofes deliberadament per poder-les explotar”. “La realitat és menys sinistra, però alhora és més perillosa. Un sistema econòmic que requereix creixement constant però que es resisteix a gairebé qualsevol intent seriós de regularització mediambiental, genera un corrent de desastre propis, siguin militars, ecològics o financers

Tot i que el complex del capitalisme del desastre no conspira deliberadament per crear cataclismes dels quals s’alimenta, hi ha moltes proves que el component industrial treballa molt per tal que les actuals tendències al desastre continuïn així. Les gran companyies petrolieres han finançat el moviment de negació del canvi climàtic durant anys”. “El sector de la seguretat nacional també està cada vegada més integrat en les empreses de comunicació

Ara és tan previsible un flux continu de desastres, que el sempre adaptable mercat ha canviat per adaptar-se a aquest nou statu quo la inestabilitat és la nova estabilitat

L’objectiu és crear “seguretat” dins dels estats fortalesa i reforçar-la amb eterns conflictes de baixa intensitat fora dels murs” A molts llocs els rics construeixen murs al seu voltant per protegir-se, “Israel ha anat un pas més lluny: ha construït murs al voltant dels pobres perillosos

Ja es compleixen 12 anys de la publicació d’aquest llibre i pel mig hem viscut un nova gran crisi en gran part perquè “quan sumes il·limitades de diners tenen llibertat per viatjar pel planeta a gran velocitat i quan els especuladors poden especular sobre el valor de tot, el resultat és una gran inestabilitat

I avui en dia encara segueix plenament vigent les teories de l’Escola de Chicago. Les receptes del FMI i la Comissió Europea per superar la crisi actual també han begut d’aquesta escola, malgrat haver-se demostrat per activa i per passiva els seus nefastos resultats per la societat en les que han estat emprades. Ara sí, amb molt bons resultats pels rics i poderosos que no paren d’augmentar les seves riqueses i els seus guanys, grans traspassos de la riquesa pública a mans privades, i un deute públic explosiu i en augment imparable. Fins quan?

Bauman ja va avisar uns anys abans del camí que portava la nostra societat, però tampoc se li va fer cas, passen els anys i continuem en caiguda lliure, caminem cap el desastre.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

Com fer-se fastigosament ric.


Edicions del Periscopi no defrauda mai. Té una portada molt característica que fa que les seves publicacions siguin fàcilment identificables. Vaig descobrir Mohsin Hamid amb “Sortidad’Occident”. Vaig llegir també L’Integrista Reticent”. Em van agradar tots dos. Ara li ha tocat el torn a aquest títol tan particular “Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent”. Haig de dir que d’entrada no m’atreia en absolut, però que al final m’he decidit a llegir.
Està redactat com si d’un llibre d’autoajuda es tractés.

Anar-se’n a viure a la ciutat és el primer pas per arribar a ser fastigosament ric a l’Àsia emergent.

Anar al col·legi és un gran salt quan del que es tracta és de fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent. Això no és cap secret. Però... el camí cap a la riquesa té moltes desviacions que no tenen res a veure amb la decisió, el desig o l’esforç, sinó amb la casualitat” En el cas del protagonista el fet de ser el tercer dels germans és clau. De fet, és l’únic membre de la família que aprèn a llegir. Els dos grans han de treballar.

Si de debò vols arribar a ser fastigosament ric a l’Àsia emergent, ... tard o d’hora hauràs de treballar per compte propi. Els fruits del treball són deliciosos, però individualment no engreixen gaire. Per tant, no comparteixis els teus i menja’t els del altres sempre que puguis

No es pot arribar a ser fastigosament ric sense una certa falta d’escrúpols, sigui a l’Àsia emergent o en qualsevol altre lloc

El protagonista d’origen humil ens explica com va escalant en la posició social i econòmica fins a fer-se fastigosament ric.

Fer negocis en els erms incivilitzats allunyats del poder de l’estat és una activitat dificilíssima, ... Aprofitar-se del poder de l’estat per obtenir beneficis personals és una manera més intel·ligent d’enfocar la qüestió. Els agents de dues categories relacionades fa molt temps que ho han entès. Els buròcrates, que porten uniformes estatals, mentre que en secret donen suport als seus interessos privats. I els banquers, que porten uniformes privats mentre que en secret reben el suport de l’estat. Necessitaràs l’ajuda tant dels uns com dels altres

Però arriba un moment en que les coses deixen d’anar-li bé al nostre protagonista i aleshores decideix amb bon criteri, “concentrat en les coses bàsiques. Oblida’t de les minúcies , distingeix el bosc dels arbres, prioritza el que és essencial. Ara mateix, en el teu cas, això vol dir reduir les despeses al mínim”

“... així pots, puc, podem, així podem tots nosaltres afrontar el final

De totes, totes m’han agradat molt més els altres dos llibres de Moshin Ahmid. Aquest sense ser un gran llibre es llegeix bé i permet endinsar-se en una societat molt allunyada de la nostra però que ben mirat utilitza mecanismes molt semblant per si algú es vol fer ric.

dijous, 3 d’octubre de 2019

La sacralitzada Plaça del Diamant


Un clàssic que no havia llegit. Bé, de fet no havia llegit res de la sacralitzada Rodoreda fins que fa un parell d’anys vaig decidir posar-m’hi. I com ja he fet altres vegades decideixo fer-ho per ordre cronològic. Li ha arribat el torn.

La meva mare no m’havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i mols anys sense dir-se res... A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves...”

A mi em passava que no sabia bé per què era al món

Dubtes i més dubtes de la protagonista.  Tot comença amb el ball a la Plaça del Diamant on es coneixen la Natàlia, la Colometa, i el Quimet. Després d’un temps de festejar en el que podem dir que el Quimet no es mostra massa afable es casen.

Passa el temps i no podem dir que el matrimoni estigui massa ben avingut. “S’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomars i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com... Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa

Va ser una temporada de dormir neguitós. Dormia amb sobresalts al cor com quan era petita i els meus pares es barallaven i després la meva mare es quedava trista i sense esma, asseguda pels racons

I arriba la guerra “La història més valia llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades
Les coses boniques de la vida... no s’havien fet per mi. Tot s’havia acabat per mi i només m’esperava tristesa i maldecaps. Ella em va animar, em va dir que no m’amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar”. La Julieta, de nou la Julieta, com a l’inici del llibre

En Quimet mor a la guerra. “Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir... I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg

Anava pels carrers, bruts i tristos de dies, foscos i blaus a la nit, tota de negre i, al capdamunt, com una taca blanca, la cara que se’m feia menuda

Hi havia homes molt grans que aprenien a fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora

Toca fons, només pensa en morir i matar els seus fills, farta de patir i no veure cap sortida, quan apareix l’adroguer. “Quan li vaig dir que encara que fos pobra era delicada de sentiments, va contestar que, ell, era com jo. I va dir la veritat

Però amb tot en el seu pensament encara apareix el fantasma del Quimet “... pensava que no sabia on havia mort ni si l’havien enterrat, tan lluny... ni si encara s’estava damunt de la terra i de l’herba seca del desert d’Aragó amb els seus ossos al vent...”

Acabo la seva lectura i no entenc per quina raó es considerada una obra mestre. No puc dir que m’hagi desagradat, però tant com per considerar-la una obra cabdal de la literatura catalana! Només es pot justificar aquesta importància pel moment en que va ser escrita i publicada. Ja he intentat situar-me en aquell moment mentre la llegia, però ni així. Ja sé que tot és opinable. Bé de fet, hi ha hagut un capítol que m’ha colpit molt i molt, el capítol XXXV, però la resta del llibre l’he trobat normalet. Ja se sap, tot és qüestió de gustos.

diumenge, 29 de setembre de 2019

Tornen les velles cançons


Helicòpters, esbotzar portes a altes hores de matinada, detencions, escorcolls, centenars de policies, ... Això és el que vam viure al llarg del dilluns.

A primera hora del matí escoltem les primeres notícies. I ben aviat, malgrat que el sumari era secret apareixen les primeres filtracions d’acusacions de terrorisme. Les televisions estatals comencen a parlar de goma 2 i de preparació d’atemptats. El relat de convertir el moviment independentista en un moviment violent i que estava preparant atemptats terroristes va agafant forma en els mitjans del règim del 78. Les proves són febles, però és igual ja tenen el que fa temps que buscaven.

La reacció és immediata i tornem a sortir al carrer ben aviat a dir que les seves acusacions no són creïbles i que el moviment independentista no és violent. Passa la setmana i mentre la major part dels mitjans de comunicació segueix presentant aquests detinguts com a perillosos terroristes, les notícies que a comptagotes es poden anar sabent és que no hi ha res de clar en tot plegat. Però el resultat és que tenim 7 empresonats més, de nou a Sota del Real, i sota el règim penitenciari que s’aplica als terroristes, aïllats i amb totes les comunicacions controlades.

Com diu la vella i bella cançó de nou plenament vigent, què volen aquesta gent que truca de matinada? Estem a l’espera de conèixer la sentència. Podríem dir que estàvem poc mobilitzats, però aquests fets revifen el moviment. La gent s’escalfa i tornen a tenir ganes de sortir al carrer a denunciar aquestes manipulacions tan barroeres. Passem una setmana ben moguda i la indignació augmenta.

Coneixem molt bé com funciona la policia i el poder judicial en aquest país. S’omplen la boca de manera permanent de que vivim en una democràcia consolidada i en un Estat de Dret. Però com molts sabem és l’Estat del seu Dret. La història recent està plena de detencions sense justificació, de condemnes sense sustentació legal, ... però segueixen amb el seu pla de construir un relat que els permeti argumentar la violència del moviment. Segueixen en el fangar d’una justícia ben poc creïble i ens continuem carregant de raons. 
¡Qui ens havia dir no fa pas tants anys que tornaríem a escoltar i cantar les mateixes cançons que cantàvem i escoltàvem als anys 60 i 70 en ple franquisme i en alguns recitals rodejats de les forces d'ordre!