dissabte, 12 d’octubre de 2019

Com fer-se fastigosament ric.


Edicions del Periscopi no defrauda mai. Té una portada molt característica que fa que les seves publicacions siguin fàcilment identificables. Vaig descobrir Mohsin Hamid amb “Sortidad’Occident”. Vaig llegir també L’Integrista Reticent”. Em van agradar tots dos. Ara li ha tocat el torn a aquest títol tan particular “Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent”. Haig de dir que d’entrada no m’atreia en absolut, però que al final m’he decidit a llegir.
Està redactat com si d’un llibre d’autoajuda es tractés.

Anar-se’n a viure a la ciutat és el primer pas per arribar a ser fastigosament ric a l’Àsia emergent.

Anar al col·legi és un gran salt quan del que es tracta és de fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent. Això no és cap secret. Però... el camí cap a la riquesa té moltes desviacions que no tenen res a veure amb la decisió, el desig o l’esforç, sinó amb la casualitat” En el cas del protagonista el fet de ser el tercer dels germans és clau. De fet, és l’únic membre de la família que aprèn a llegir. Els dos grans han de treballar.

Si de debò vols arribar a ser fastigosament ric a l’Àsia emergent, ... tard o d’hora hauràs de treballar per compte propi. Els fruits del treball són deliciosos, però individualment no engreixen gaire. Per tant, no comparteixis els teus i menja’t els del altres sempre que puguis

No es pot arribar a ser fastigosament ric sense una certa falta d’escrúpols, sigui a l’Àsia emergent o en qualsevol altre lloc

El protagonista d’origen humil ens explica com va escalant en la posició social i econòmica fins a fer-se fastigosament ric.

Fer negocis en els erms incivilitzats allunyats del poder de l’estat és una activitat dificilíssima, ... Aprofitar-se del poder de l’estat per obtenir beneficis personals és una manera més intel·ligent d’enfocar la qüestió. Els agents de dues categories relacionades fa molt temps que ho han entès. Els buròcrates, que porten uniformes estatals, mentre que en secret donen suport als seus interessos privats. I els banquers, que porten uniformes privats mentre que en secret reben el suport de l’estat. Necessitaràs l’ajuda tant dels uns com dels altres

Però arriba un moment en que les coses deixen d’anar-li bé al nostre protagonista i aleshores decideix amb bon criteri, “concentrat en les coses bàsiques. Oblida’t de les minúcies , distingeix el bosc dels arbres, prioritza el que és essencial. Ara mateix, en el teu cas, això vol dir reduir les despeses al mínim”

“... així pots, puc, podem, així podem tots nosaltres afrontar el final

De totes, totes m’han agradat molt més els altres dos llibres de Moshin Ahmid. Aquest sense ser un gran llibre es llegeix bé i permet endinsar-se en una societat molt allunyada de la nostra però que ben mirat utilitza mecanismes molt semblant per si algú es vol fer ric.

dijous, 3 d’octubre de 2019

La sacralitzada Plaça del Diamant


Un clàssic que no havia llegit. Bé, de fet no havia llegit res de la sacralitzada Rodoreda fins que fa un parell d’anys vaig decidir posar-m’hi. I com ja he fet altres vegades decideixo fer-ho per ordre cronològic. Li ha arribat el torn.

La meva mare no m’havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i mols anys sense dir-se res... A casa vivíem sense paraules i les coses que jo duia per dintre em feien por perquè no sabia si eren meves...”

A mi em passava que no sabia bé per què era al món

Dubtes i més dubtes de la protagonista.  Tot comença amb el ball a la Plaça del Diamant on es coneixen la Natàlia, la Colometa, i el Quimet. Després d’un temps de festejar en el que podem dir que el Quimet no es mostra massa afable es casen.

Passa el temps i no podem dir que el matrimoni estigui massa ben avingut. “S’havien acabat els coloms. Coloms, veces, abeuradors, covadors, colomars i escala de paleta, ¡tot a passeig! Però no sabia com... Aquest pensament se’m va quedar per dins del cap com una brasa

Va ser una temporada de dormir neguitós. Dormia amb sobresalts al cor com quan era petita i els meus pares es barallaven i després la meva mare es quedava trista i sense esma, asseguda pels racons

I arriba la guerra “La història més valia llegir-la en els llibres que no pas escriure-la a canonades
Les coses boniques de la vida... no s’havien fet per mi. Tot s’havia acabat per mi i només m’esperava tristesa i maldecaps. Ella em va animar, em va dir que no m’amoïnés perquè el món aniria millor i que tothom podria ser feliç perquè a la terra hi havíem vingut per ser-hi feliços i no per patir sense parar”. La Julieta, de nou la Julieta, com a l’inici del llibre

En Quimet mor a la guerra. “Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir... I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg

Anava pels carrers, bruts i tristos de dies, foscos i blaus a la nit, tota de negre i, al capdamunt, com una taca blanca, la cara que se’m feia menuda

Hi havia homes molt grans que aprenien a fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora

Toca fons, només pensa en morir i matar els seus fills, farta de patir i no veure cap sortida, quan apareix l’adroguer. “Quan li vaig dir que encara que fos pobra era delicada de sentiments, va contestar que, ell, era com jo. I va dir la veritat

Però amb tot en el seu pensament encara apareix el fantasma del Quimet “... pensava que no sabia on havia mort ni si l’havien enterrat, tan lluny... ni si encara s’estava damunt de la terra i de l’herba seca del desert d’Aragó amb els seus ossos al vent...”

Acabo la seva lectura i no entenc per quina raó es considerada una obra mestre. No puc dir que m’hagi desagradat, però tant com per considerar-la una obra cabdal de la literatura catalana! Només es pot justificar aquesta importància pel moment en que va ser escrita i publicada. Ja he intentat situar-me en aquell moment mentre la llegia, però ni així. Ja sé que tot és opinable. Bé de fet, hi ha hagut un capítol que m’ha colpit molt i molt, el capítol XXXV, però la resta del llibre l’he trobat normalet. Ja se sap, tot és qüestió de gustos.

divendres, 20 de setembre de 2019

Dies de Nevada


Bernardo Atxaga m’agrada. He llegit una part important de la seva obra. Aquest és un dels seus darrers llibres.

El narrador i al mateix temps protagonista s’instal·la amb la seva família, dona i dues filles, a Reno (Nevada) i en el que podria ser una mena de diari explica fil pel randa el que li va passant.


Me sentía confuso. Los pensamientos y los recuerdos seguían mezclándose en mi cabeza” … barrejats amb records de la seva vida a Euskadi.

Llevaba unos dos meses en Nevada, pero, como quien entra en una casa a dar un aviso y deja la puerta abierta pensando que va a salir enseguida, no me sentía del todo dentroNo sembla sentir-se en cap moment integrat a Nevada

Al que se preocupa por lo que ocurre en el quinto o sexto círculo (lluny) le cuesta bajar la vista y fijarse en lo que pasa alrededor en el primer círculo” (a prop)

“¿Había empezado ya su decadencia? Ese era el asunto principal, la preocupación que estaba en la base de todas las demás

Paulino Uzcudun està molt present en una part del llibre. N’havia sentit parlar en la meva infantesa. Era una mena de llegenda, molt utilitzat pel franquisme com una mostra de la famosa “furia española”. A finals dels 60 i principis dels 70 va sorgir el fenomen Urtain, a qui van voler convertir el nou Uzcudun i després d’uns inicis d’èxits fulgurants, no va acabar gens bé per ell.

La música i les lletres de les cançons són una constant al llarg del llibre i en especial Les elucubrations d’Antonie":

Alguns episodis situats a al país basc rural em recorden l’ambient descrit a Obabakoak.

En general, nunca se dice nada de los que más sufren. O se dice algo, pero con engaño, suavizando, sin mención a lo espantoso de su historia”. La mare del narrador pateix Alzheimer, “hablaba mucho pero sin claridad”. L’Alzheimer em sembla perseguir. Gairebé d’una manera o d’altra apareix en totes les meves lectures recents.

Explica com reaccionem quan es produeix un fet que ens trasbalsa i com la tornada a la rutina diària és el que ens ajuda a superar-ho: Siempre regresamos a la vida cotidiana, no hay otro lugar para nosotros. Sucede a veces algo extraordinario, una desgracia, y da la impresión de que todo se ha detenido y nunca más se pondrá en marcha. Pero la corriente, la vida cotidiana, no deja de moverse; se mueve incluso cuando parece pétrea, y la persona sufriente, dolorida, se ve obligada a lavarse por la mañana, a desayunar, a hacer las compras, a ir al trabajo, a escuchar los comentarios de la gente sobre un programa de televisión o sobre el último partido de fútbol. Poco a poco, todos estos actos van borrando de su cabeza lo extraordinario, la desgracia; por una hora, al principio; por una semana o por un mes, más tarde. Al final no queda en su conciencia sino una sombra, un dolor mate.”

No és la millor obra de l’Atxaga. Em quedo amb “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” i “Memòries d’una vaca”. Considero la lectura d’aquest llibre totalment prescindible.

Finalment una referencia als cavalls de la portada “Decidme caballos. ¿Alrededor de qué eje giramos? ¿Qué es lo le da un orden, una unidad, a nuestra vida?”

dilluns, 16 de setembre de 2019

Els humans som éssers complexos


Segueixo amb les meves lectures de Paul Auster. Fins ara tot el que he llegit d’ell m’ha agradat i aquesta novel·la no serà una excepció.

Dedica el llibre a un altra escriptor nord-americà Don DeLlillo, tot un desconegut per mi. Ja l’he afegit a la llarga llista de lectures pendents.

Fa sis dies, un home va esclatar fet miques, al marge d’una carretera del nord de Wisconsin. No hi va haver testimonis, però sembla que estava assegut a l’herba, al costat del seu cotxe aparcat, quan la bomba que estava construint va explotar accidentalment... Fins avui sembla que ningú té ni idea de qui era l’home mort

El mort és Benjamin Sachs, un escriptor. Peter Aaron, un altre escriptor amic seu, ens explica en detall tot el que sap de la vida de B. Sachs fins el moment de la seva mort.

Ens parla de com es van conèixer i de la seva primera impressió: “des del primer moment, va irrompre com un vendaval a les meves masmorres més secretes, als meus racons més ocults, va anar obrint tot de portes tancades una rere l’altra

Fa una descripció acurada de diferents detalls de la seva pròpia vida que pensa creu que tenen relació amb la vida de Sachs i amb el tràgic succés amb el que comença aquesta novel·la.

Dubta de si realment el coneix, i també de si es coneix: “no sabem mai res de ningú... Ja és prou difícil seguir-nos la pista a nosaltres mateixos. Quan es tracta dels altres, anem totalment perduts”. I també té dubtes sobre quina versió de la realitat és la que realment va passar: “M’havien presentat dues versions de la veritat dues realitats separades i inequívoques, i per molt que empenyés per un costat i estirés per l’altre no hi hauria manera de fer-les coincidir

Després d’un accident, “el cos se li va curar, però després d’allò no va tornar a ser el mateix. És com si el Sachs, en els pocs segons que van passar fins que va impactar contra el terra, ho hagués perdut tot. La seva vida es va desfer a trossos en l’aire i, des d’aquell moment fins que va morir al cap de quatre anys, no els va tornar a reunir mai més

Aquest canvi també el reconeix el propi Sachs: “vull acabar amb la vida que he viscut fins ara. Vull que canviï tot. Si no aconsegueixo fer-ho, tindré problemes greus”. De fet, “s’ho havia plantejat com un viatge, un llarg trajecte a l’interior fosc de la seva ànima, però ara que ja havia emprès el camí, no estava segur si avançava en la direcció correcta

El fet que tots dos siguin escriptors fa que apareguin reflexions sobre el fet d’escriure i també sobre la lectura:

  • Sense ni tan sols saber-ho, entro a la vida de desconeguts, i mentre tenen el meu llibre a les mans, les meves paraules són l’única realitat que existeix per a ells .... Un llibre es un objecte misteriós, i un cop es posa a voltar pel món, pot passar qualsevol cosa. Pot provocar tota mena de mals i tu no hi pots fer res en absolut. Per bé o per mal, queda completament fora del teu control
  • Hi ha un punt en què un llibre comença a apoderar-se de la teva vida, en que el món que has imaginat agafa més importància que el món real
Passa un llarg temps en que l’autor del llibre no sap res del seu amic, però quan de sobte aquest apareix: “Ara que el Sachs havia tornat, jo estava disposat a acceptar les revelacions més insòlites i truculentes, a escoltar una història que jo no hauria pogut ni somiar” I així és.

Però  torna a marxar i ja mai més sabrà res d’ell: “Potser jo només era l’última d’una llarga sèrie de marxes silencioses, una altra persona que havia esborrat de la seva lluita

dissabte, 14 de setembre de 2019

Els arapesh, els mundugumor i els tchamuli


Fa més de 80 anys, 1935, MargaretMead una antropòloga influent publicava aquest llibre. En una societat encara plenament masclista que una dona visqués uns anys entre pobles primitius a Nova Guinea per arribar a unes conclusions totalment oposades a les idees socials generals de la seva època de ben segur que no va ser gens ben rebut.
Va estudiar tres tribus de Nova Guinea força properes entre elles, però molt diferents en el seu comportament: els arapesh, els mundugumor i els tchambuli

Al inici del llibre afirma Yo compartía la creencia general en nuestra sociedad de que había un temperamento natural correspondiente a cada sexo

La societat dels arapesh és una societatajena a la violencia, donde se supone a todos los hombres pacíficos y cooperativos, y sorprende aquel que no lo es

Els infantsa medida que crecen y juegan entre ellos, no se observa en sus juegos nada que estimule la agresividad o el espíritu de competencia

Los que más sufren entre los arapesh, los que encuentran su sistema social más incomprensible y extraño, son los hombres y mujeres violentos y agresivos … en contraste con nuestra sociedad, donde el hombre pacífico y dócil se encuentra en desventaja”. “Las personalidades violentas y desviadas de ambos sexos experimentan muchas dificultades entre los arapesh.”

De tot el que s’allunya dels paràmetres considerats normals la societat arapesh en responsabilitza a la màgia i a la bruixeria.

La societat dels mundugumor és completament diferent: el niño mundugumor nace en un mundo hostil, donde casi todos los seres de su mismo sexo serán sus enemigos, y en el cual su mayor dote para el éxito será la capacidad para la violencia, para descubrir y vengar insultos…”. “Desde su más temprana niñez los niños y las niñas están acostumbrados a enojarse y a luchar ante toda limitación de su libertad

Contràriament al que havia observat en la societat arapesh, en la societat mundugumor tanto las mujeres dóciles, afectuosas y cálidamente maternales, como los hombres con idénticas actitudes, se ven socialmente desestimados

El patró de la personalitat en la societat arapesh, és tant per homes, com per dones, el de la persona tranquil·la, pacífica i cooperant, en canvi en la societat mundugumor el patró dominant també en els dos sexes és el de persona violenta i competitiva.

En la tercera societat que va estudiar, els tchamuli, els patrons de personalitat dels dos sexes són ben diferents, los hombres deben sentir y actuar de un modo y las mujeres de otro completamente distinto”. “Es la mujer quien ocupa la posición real de poder en la sociedad”. És una societat on observa patrons de comportaments dels dos sexes totalment oposats als que es donaven en la societat occidental del primer terç del segle XX. Entre els tchamuli la dona era la dominant i agressiva, i l’home el dominat i passiu.

Després de dedicar un capítol a cada una de les societats, arriba el moment de les conclusions. No es posible a la luz de los hechos, relacionar con el sexo rasgos como la pasividad o la agresividad

Per Margaret Mead l’educació és l’element clau per tal que es donin aquestes diferències de comportament: las diferencias que existen entre los miembros de diferentes culturas, así como las que se dan entre individuos de una misma cultura, pueden apoyarse casi enteramente en las diferencias de condicionamiento, especialmente durante la primera infancia, y la forma de ese condicionamiento se halla determinada culturalmente. Las diferencias tipificadas de la personalidad, que se dan entre los sexos, son de este orden; consisten en creaciones culturales, educándose a los hombres y las mujeres de cada generación para adaptarse a ellas

Més endavant es fa la pregunta sense resposta de quines raons condueixen a unes societats tan properes geogràficament i que viuen en ambients similars a uns patrons de conducta tant diferents uns dels altres.

Per acabar el llibre fa una afirmació encara plenament vigent molts anys després: Si queremos una cultura más rica en valores contrastantes, debemos reconocer toda la escala de las potencialidades humanas y levantar así una construcción social menos arbitraria, en la que cada cualidad humana encuentre el lugar que le corresponde

dilluns, 2 de setembre de 2019

El passat, sempre el passat.



El llibre està al prestatge de les novetats. Recordo perfectament la lectura de “El defecto”. El que llegeixo a la contraportada m’agrada. Me l’emporto cap a casa.

Després de la guerra, el nostre país encara durant molts anys va estar ple d’una violència clandestina. Els records dolents s’havien assentat al país com si fossin llim i la imatge anterior del que calia o es podia fer, de sobte va passar a ser un pèl ingènua i un pèl lamentable. Al nostre país li va portar molt de temps arribar a entendre que havia perdut la guerra i que havia caigut presoner

El començament del llibre m’atrapa. “Les humiliacions que havíem patit eren com una nafra incurable que s’anava embrutant sota una camisa mal tallada i una americana. Aquella infecció que no havia estat guarida passava de persona a persona, dels adults als nens.” Per sort no he patit mai una guerra en pròpia pell, però els records de la mateixa estaven ben presents en la meva infantessa.

Però aviat canvia i tot és molt estrany. Una mena de monòleg on passa d’una cosa a una altra, sense seguir un fil concret. Realment em costa seguir-lo i no m’acaba agradant, però algunes de les seves reflexions em criden l’atenció.

La vida no és res més que un seguit de continuacions sense cap començament, uns antics fils embrollats, que s’arrosseguen no se sap d’on, i no se sap cap a on”. El llibre rendeix honor a aquests fils embrollats de la vida.

Fa referència a la seva mare que pateix Alzheimer “Al final, el contingut de la seva memòria, especialment els calaixos que tenia més lluny, els que amagaven els esdeveniments de la vida adulta, s’esfondrava del tot com si fos en un terratrèmol. Allí s’hi trobaven cada vegada unes altres engrunes del passat.”

Sabia molt poc de la mare. Tan sols el que, al seu parer, jo havia de saber.”

És el passat que provoca els esvorancs de les roderes en què inevitablement caurà el futur. Hi havia massa passat i no sabia com me n’havia d’amagar. En el futur? De futur, n’hi havia massa poc

La malaltia d’Alzheimer pot ser un retorn cap el passat: “amb cada mes que passava perdent anys passats, la mare llençava de la seva memòria circumstàncies que jo coneixia de la meva vida, per sota de les quals van començar a treure el nas unes altres que jo desconeixia completament

Amb la malaltia d’Alzheimer rebobina tota la seva vida enrere. Apareixen de nou tota la gent que en algun moment l’envoltava i fins i tot, persones que la protagonista que narra la història desconeixia la seva existència.

Fa un repàs a la història del segle XX, un segle de guerres i conflictes, tot sota els ulls de la narradora que ens va descobrint la història personal de la seva família a través de la duresa d’aquests esdeveniments. “La guerra, un cop ja començada, no té final. En qualsevol cas, no per a tothom ... La guerra, com un actiu en fer fallida, passa a ser propietat dels descendents... Però el que és pitjor, falten paraules. Es fa difícil dir quina és l’estratègia que esgota menys si la negació o l’obsessió i quina és millor aconsellar als hereus

L’energia no desapareix es transforma: “L’energia de la violència es transforma en una energia del patiment, de la rancúnia i de l’odi que deambula sense objectiu ni direcció. És sota aquesta forma que passa en propietat dels fills i dels nets... La memòria de la humiliació comença a dominar-nos

L’impost de successions real no és el que paguem a hisenda, sinó és l’impost de la història familiar i de l’educació rebuda. I la paguem al llarg de tota la nostra vida. Hi ha impostos i herències més feixugues unes que altres. D’algunes és impossible desempallegar-se.

La guerra mai no acaba, no ens pot marxar de la vista, eliminada de la memòria com una taca greixosa

No és un llibre brillant, però de sobte hi ha frases punyents que m’arriben molt a fons: “la buidor freda dels ulls blaus de la meva mare que em travessaven del tot”. Qui no ho ha experimentat davant la mirada d’un malalt d’Alzheimer?

En resum són un seguit d’històries inconnexes en les que el passat personal i familiar i juga un paper central. Per acabar amb una reflexió contundent “Passarem de generació en generació esmunyint-nos d’un somni a un altre, d’aquest altre al de més enllà

Posseïts pels nostres fantasmes i el nostre passat


La protagonista retorna de Barcelona a Palma, i al mateix temps fa un viatge enrere en la seva vida. Es topa amb els fantasmes del passat que la posseeixen: la família, les seves relacions personals, el paisatge, les cases,  ...
El seu pare pateix un trastorn psicològic. “Mon pare no és mon pare. No tenc ni idea de qui és. Un desconegut que, de sobte, ha deixat anar les brides de la seva vida

Aquest pare que ha esdevingut un turista de la seva pròpia vida. Que ho mira tot amb els ulls d’un altre i necessita repassar el món, per què té la impressió que hi ha alguna cosa que se li escapa

La situació no resulta gens fàcil d’entomar ja que “una es pensa saber qui és son pare. No ho sap tot, és clar, però més o manco en podria fer un retrat força encertar; ... I de sobte, ell deixa de ser ell.... Tot el que donaves per fet deixa de ser una certesa. Com deu haver viscut aquests anys? Què pensava? Què deu tenir dins el cap?

Aquesta situació del pare ho trastoca tot i aleshores pensa que “sempre quedaran secrets per treure a la llum; de vegades dins la nostra pròpia família

Volem saber tot, dels pares? I ells, volen saber-ho tot dels fills? És evident que no. Llavors, per què reclamam saber-ho tot de la persona que comparteix la nostra vida?” A partir d’aquí comença un repàs de la seva vida personal

Surten a la llum tots els seus fantasmes. Davant la clàssica foto de tota la família, suposo que en blanc i negre escriu: “No, jo no vull això, pens. I sé que n’Ivan sí que ho vol. La cridòria de nins que corren per casa, una casa a la part alta d’un turó, unes vistes al ... ” No volia repetir el que havia estat la vida de la seva família i dubta d’haver-ho assolit.

Es planteja el seu futur: “en el llit de mort ningú no es penedeix d’haver treballat massa poc? En canvi, sí que ho fa per no haver estat amb la seva gent, o per no haver complert els seus somnis. Per no haver intentat complir-los, que és encara més greu

El llocs i els paisatges en els que hem viscut els portem ben dins, però “a qui pertanyen les cases? Sempre, sempre, al passat i els seus fantasmes”. “Hi ha llocs que no tornaran a ser els mateixos, perquè una notícia rebuda en aquells llocs els impregnarà per sempre del nou record

Per la protagonista els llocs on ha viscut són importants i la seva desaparició l’angoixa “... no tenir on tornar, un espai que coneixes i on t’hi retrobes, per a mi és angoixant. Me sent enlloc, ara mateix. Al capdavall, tot és memòria, no?”

Ni tan sols el nostre passat ens pertany. Tampoc no podem tornar-hi. No hi ha cap manera d’instal·lar-nos en el que ja va quedar enrere, malgrat que ens enganyem amb els records i de vegades ens visitin els fantasmes, condemnats a repetir sempre el mateix, sense aconseguir imprimir-lo i fer-lo real, només un reflex, una ombra a la paret. Condemnant-nos a sentir el seu plany, el murmuri d’unes passes, el que podria haver estat, el que tal vegada va ser en alguna altra banda.

La protagonista evoluciona i es consciencia de quins són els fantasmes que la posseeixen, però al mateix se sent dominada per ells.

No puc responsabilitzar-me dels meus dimonis, em frustro i els dona encara més poder”...“No som sinó un reflex del que varen ser els nostres pares, els nostres avis, els nostres avantpassat. Heretam, amb les cases, l’eco de tots els seus fantasmes. I amb la genètica, potser també heretam els dimonis ... I en el cas que no sigui cert que heretam això, en el cas que el nostre passat no tingui per què condicionar el nostre futur, creiem tanmateix veure aquell reflex al mirall que són els altres

Els altres, el com ens veuen els altres també condicionen la nostra vida, però com els mirem nosaltres també els condiciona a ells. “La manera que tenim de mirar els altres ens defineix. I si en realitat ell és una mescla del que vull que sigui  i el que temo que sigui? I si mai he sabut mirar-lo com pertocava i es mereixia? Tanmateix, ja no podria veure’l de cap altra manera

És una novel·la amb alts i baixos, però que fa reflexionar i que ens pot posar davant dels nostres propis fantasmes. El tema que tracta és complex i no es deixa agafar amb facilitat, s’esmuny entre els dits. No puc dir que no m’hagi agradat... però tenia moments en que em perdia. Llegir el vocabulari específic de ses illes (al·lot, doblers, almanco, ...) sempre és un plaer.

Passa el temps i tot passa a formar part de la memòria i també de l’oblit. “Potser és millor deixar-ho aquí, deixar-ho així. El record immutable. No vulguis saber què va passar. D’altra banda la curiositat i la necessitat morbosa d’esbrinar què fou de nosaltres, entenent per nosaltres el fantasma del que vàrem ser, m’impulsa a seguir endavant

Deambularé pel paisatge de la meva infantesa fins que es faci fosc

dijous, 29 d’agost de 2019

El mundo de los prodigios


Amb aquest llibre es tanca la trilogia de Deptford de l’autor canadenc Robertson Davies. Després de Dunstan Ramsay i David Staunton, ara és el torn del tercer en discòrdia, Paul Dempster, també conegut pel seu nom artístic Magnus Eisengrim. El narrador d’aquesta tercera part és de nou Dunstan Ramsay.

Arrel d’una pel·lícula sobre el famós mag Houdini en la que participa Magnus, aquest comença a explicar la seva vida al director i tècnics de la pel·lícula. En aquestes converses també participen, Liesl i Ramsay.

“- ¿Así que de veras piensas que lo va a contar todo? - Todo, no. Nadie lo cuenta todo. En realidad, nadie sabe todo acerca de sí mismo

Supongo que todo lo que hago tiene raíces en lo que he sido y soy

El dia que va veure per primera vegada l’actuació d’un mag autèntic, li va canviar la vida: “Si pudiera ser como él, a buen seguro que habrían terminado todas las penas, el llanto, el dolor, mi siniestro hogar, mi madre enloquecida y deshonrada y los tormentos en la escuela. Todo lo que había padecido de golpe y porrazo”.

Ens explica com va interessar-se per la màgia i com es va convertir en un mag, en el que acaba sent una barreja d’autobiografia i confessió, però on sempre hi ha dubtes sobre la veritat “¿nunca es posible recuperar la verdad del pasado?”

El títol d’aquesta tercera part prové del nom de la mena de “troupe”  de circ en la que passa la seva infantesa,El mundo de los prodigiosrodejat de personatges estranys i particulars típics d’aquests espectacles: la gorda, el mag, l’home forçut, un orangutan, la dona barbuda, l’encantadora de serps, … No era el millor món possible pel creixement i educació d’un infant. Encara que  de un modo especial y absolutamente inapropiado, fui feliz

El aburrimiento es terreno abonado para que crezcan toda suerte de rencores i de feos sentimientos”. “El aburrimiento, la mentecatez y el patriotismo, especialmente si se combinan, son tres de los mayores males del mundo en que vivimos”. “El odio y la amargura empezaban a ser los elementos en los que vivía inmerso de continuo

També va viure molts anys formant part d’una companyia de teatre en la que feia una mica de tot. Una producción teatral es un mecanismo que consta de detalles calculados de manera exquisita al milímetro

I s’apropa el final sense que es desvetlli el misteri de la mort de Boy Staunton. “No creo yo que Magnus piense que nos ha contado la verdad. Nos ha regalado una masa de detalles. Y no pongo en duda que todas y cada una de las palabras sean verdaderas en sí mismas, pero considerar que todo eso sea la verdad es ridículo”.

Magnus “formaba parte del entramado de la vida que había vivido, era parte de él a tal extremo que no entendía que el resto del mundo no pensara -mejor dicho, que no sintiera- de la misma manera que él

Quien mató a Boy Stauton?” La pregunta surt al final quan resten poques pàgines per acabar la trilogia i el lector espera trobar resposta en el darrer capítol. Ara ja en una conversa privada entre Ramsay que és el que formula la pregunta, Liesl i Magnus.

Necesitaba hallar las respuestas que perseguía. No fue ésta de ninguna manera la primera vez en que el asunto de la muerte de Boy Staunton había salido a relucir entre nosotros tres”
“¡La razón, la razón, la razón! Dunstan, tú sin duda sabes qué limitado es el papel que la razón desempeña en algunas de nuestras decisiones más importantes”

La trilogia començava amb el llançament per part d’un Boy Staunton infant, d’una pedra dins d’una bola de neu que anava dirigida a Dusntan Ramsay. Aquesta mateixa pedra apareix dins la boca de Boy Staunton mort dins del seu cotxe. Accident, suïcidi o homicidi? Aquesta pregunta sense resposta al final del primer llibre, ressona al llarg dels dos libres següents. En la darrera pàgina Maguns ens explica la seva versió dels darrers moments de la vida de Boy Staunton, però no desvetlla amb claredat el que va passar amb exactitud. Deixa obert que cada lector pensi el que vulgui al respecte.

Parte de la gloria y el terror de nuestra vida estriba en que, de algún modo, en algún momento, a todos nos llega lo que nos estaba esperando. Cada cual se lleva sus palizas y sus ramos de flores, y eso sigue siendo así hasta después de la muerte

La piedra en la bola de nieve; la piedra en la boca del cadáver. Siempre tenía una sorpresa desagradable para alguien

Dios desea intervenir en el mundo. ¿Cómo va a hacerlo si no es por medio del hombre? Creo que el demonio se halla en el mismo apuro. Sería muy raro que el demonio sólo hubiera hecho uso de Magnus una única vez, ¿no? Y Dios, lo mismo: sí, sin duda. Dios también. Es el momento de la decisión, de la voluntad, cuando esos dos nos pillan por el cogote y nos hablan de un modo tan persuasivo y cautivador que es arriesgado discernir quién habla. Allí donde existe la voluntad, siempre hay dos opciones

Em va agradar el primer llibre de la trilogia, “El cinquè en joc”. La seva lectura em va conduir a la lectura dels dos libres que la completaven. Sens dubte, el primer és el millor dels tres i els altres dos sense que m’hagin desagradat del tot, són dos libres del tot prescindibles.

dimecres, 28 d’agost de 2019

Muts i a la gàbia.


Tots tenim tendència a demanar que l’autoritat actuï davant de fets que considerem intolerables. Volem que la llei ens protegeixi i que caigui amb duresa sobre els infractors. Ben aviat demanem presó a vegades per qualsevol fotesa.

La qüestió important està en determinar quines són les conductes que han de ser sancionades, i quina sanció cal aplicar en cada cas. Com a societat cal establir els límits en els que estem d’acord i que no estem disposats a tolerar. Com que l’ésser humà no és prou responsable, necessita d’unes lleis que li marquin i ordenin el seu comportament per no fer malifetes als altres. Al mateix temps també calen unes autoritats que les facin complir.

Però si les lleis no estan ben elaborades o son injustes, aleshores, tenim un problema greu. En tota societat que pretengui ser democràtica la llibertat d’expressió és clau. Ha de tenir límits? I si n’ha de tenir quins han de ser?

Quan l’Estat es sent atacat, es protegeix contra la protesta i la dissidència amb la fórmula fàcil: o estàs amb mi o estàs en contra. Aleshores crea lleis a mida no per defensar drets individuals o socials, sinó per defensar-se a si mateix de les legítimes protestes que es puguin produir.

Desaparegut el monstre d’ETA, l’Estat necessita crear-se un nou enemic. Tenir un enemic sempre és útil: “la ideologia contraria a l’statu quo, la reivindicació legitima i la protesta es converteixen en radicals sigui quin sigui la seva causa social o política

El carrer és queixa i l’Estat no el vol sentir, ni permetre cap canvi

Fa uns anys va ser la llei Corcuera, i des de fa uns pocs anys ha estat la llei Mordassa, una llei que els socialistes van dir i repetir que quan governessin derogarien, però com amb moltes altres promeses no han fet ni l’intent.

Aquest llibre és un recull de casos en que l’aplicació d’aquesta llei deixa indefens a l’individu que protesta davant de les institucions de l’Estat que li passen per sobre sense cap concessió.

Com diuen Laura Huerga i Blanca Busquets: “mentre hi hagi repressió, injustícia, o lleis injustes, i un mal ús de la llei, hi ha d’haver reaccions per part nostra. Aquest llibre és el nostre gra de sorra, la nostra reacció, allò que som capaces d’aportar

Aquesta llei ens considera a tots culpables d’entrada, “amb la via administrativa perdem la presumpció d’innocència i som nosaltres qui hem de demostrar que som innocents. Però, a més, ho fem en desigualtat de condicions. Hem de tenir proves que demostrin que som innocents, proves que ens exculpin. Aquestes han de ser acceptades i han de valer més que la presumpció de veracitat del policia. La nostra paraula contra la del policia ens fa culpables. La inexistència de proves que ens inculpin deixa de ser rellevant, així com la presumpció d’innocència deixa de ser l’eix vertebrador de la justícia. I sense presumpció d’innocència, quina mena de justícia ens queda?

En molts casos, el ciutadà accepta la culpa d’un delicte mai comès per la impossibilitat de demostrar la seva innocència o per impotència contra el sistema. El policia es veu protegit amb una versió dels fets no qüestionable. De fet, sobta comprovar que no hi ha cap organisme de revisió del comportament policial i que la impunitat de les males praxis és pràcticament absoluta. El resultat és que el ciutadà es reprimeix en l’exercici dels seus drets i es resigna. És així com el sistema democràtic queda qüestionat.”

No hi ha cap control sobre les activitats de la policia, ni es rendeixen comptes sobre les males praxis, ni hi ha pràcticament conseqüències ni sancions per els policies sobre les denúncies i queixes dels ciutadans

El ciutadà està desprotegit davant una llei que el considera culpable d’entrada, i que regala la presumpció de veracitat al policia

En una confrontació entre policia i un ciutadà la desprotecció del ciutadà és completa” Tot plegat recorda massa el temps del franquisme.

Una dada molt significativa d’on estem és que “les sentències per enaltiment del terrorisme s’han multiplicat per quatre des de que ETA va deixar les armes l’octubre del 2011”:
  •  2004-2022: 33 sentències
  •  2011-2018: 121 sentències
Amb les noves lleis i la utilització que en fa la justícia “la llibertat d’expressió ja no és un dret universal, sinó un privilegi per als col·lectius que donen suport o que aporten alguna mena de benefici a l’statu quo

S’estan jutjant conductes per la possible intenció que pugui haver-hi darrere... Estem en mans de la interpretació d’aquell qui jutja. Com podem permetre que es jutgi allò que ni ha passat ni hi ha indicis que hagi de passar? Aquestes llicències interpretatives de part del sistema ens deixen ben a prop de la creació d’una Policia del Pensament

El més greu és que determinades conductes i manifestacions no reben cap càstig ni sanció “La policia, la fiscalia i el sistema judicial emparen la impunitat de l’extrema dreta a Espanya com un braç més de la repressió” Tot plegat recorden altres temps que innocentment pensàvem que ja estaven superats, però que resulta que no ha estat així.

Amb la llei mordassa sembla, que l’Estat estigui llançant un crit: aquí tothom a callar”. Excepte els que pensen com nosaltres.

Es tracta de defensar la llibertat d’expressió i no una ideologia o una manera de veure el món concretes. Perquè cada vegada que reprimeixen algú, sigui qui sigui, ens reprimeixen a tots. Bàsicament, no hem d’estar d’acord amb el que es diu, sinó defensar el dret a dir-ho o el dret a sortir al carrer a expressar-ho

Actualment les víctimes ja són moltes, però els possibles objectius som tots

Hi ha casos realment vergonyosos, tot i estar emmarcats dins la llei -la qual cosa demostra que la llei és injusta- i d’altres , fins i tot, demostren una descarada mala aplicació de la llei u una mala praxi per part dels que l’apliquen

Es prioritza el control de la població per sobre de garantir una democràcia sana on els ciutadans puguin exercir els seus drets i on la seva veu pugui ser escoltada

Una de les conseqüències de la censura imposada per la llei mordassa és l’autocensura. L’autocensura és l’omissió voluntària de l’opinió personal per por de les conseqüències que pugui tenir la seva manifestació. Quan parlem d’autocensura com a conseqüència no ens referim només a tota aquella gent que deixa d’escriure, parlar, manifestar-se, sinó també a aquella gent que ho segueix fent amb el pes de la por a sobre

La raó per la qual es produeix l’autocensura és evident: ens sentim vigilats. Quan ens sentim vigilats ens moderem i nosaltres mateixos ens convertim en repressors de la llibertat d’expressió. Li fem la feina a l’Estat

I aquesta mateixa idea portada al periodisme pot tenir resultats encara pitjors”. Augmenta la sensació que hi ha un pensament únic, una sola forma de veure el món, i que la diferència, la crítica, la dissidència no existeix o simplement està amagada.

La llei, lluny de servir per protegir els ciutadans, per regular les seves relacions entre ells i amb l’Estat, serveix per castigar i reprimir

El camí que s’està marcant és el de la repressió, la criminalització de la protesta i de la pobresa... Cap govern cedeix per voluntat pròpia el seu domini sobre la població. Només la gent podrà tornar a conquerir els seus propis espais de llibertat

La llibertat d’expressió ha de poder ser total, sense cap mena de però

Molt de compte a demanar que es reguli el que considerem intolerable. ¿Qui diu que ben aviat serà la nostra opinió la intolerable? Cal ser molt prudents quan demanem que es prohibeixi o sancioni el que no ens agrada. La línia divisòria és molt fina. Tot el que no impliqui violència ha de ser defensable. La paraula no pot ser mai prohibida.

Estem davant d’un llibre de lectura molt útil que deixa al descobert l’actual funcionament d’un Estat repressor davant de la dissidència i que cada vegada deixa menys marge a les opinions que li desagraden. No només persegueix a l’independentisme per les seves idees, sinó a tota ideologia o pensament que el posa en qüestió. Estem obligats a denunciar-ho i a resistir si volem viure realment en una societat en la que ens puguem sentir lliures.

dilluns, 19 d’agost de 2019

L'animal Moribund


No sabria explicar la raó, però Philip Roth és un autor del que fa temps em venia de gust llegir quelcom d’ell. No en tinc cap referència, ni sé res d’ell. A la prestatgeria de la biblioteca em vaig topar amb aquest llibre i com que no tenia al cap altre llibre per llegir i no era massa gruixut me’l vaig endur cap a casa.

Vaig conèixer-la fa vuit anys. La tenia a la meva classe ... La Consuela Castillo. Només de veure-la vaig quedar profundament impressionat per la seva manera de comportar-se

Escrita en primer persona, el protagonista és un professor universitari ja gran que acostuma a anar-se al llit amb les seves alumnes, molt més joves que ell. O sigui, un personatge avui en dia políticament incorrecte.

Però aquesta Consuelo va resultar absolutament diferent a la resta i "... la por que se n’anés amb un altre no em va abandonar en cap moment, no me la treia del cap, tant si la tenia al costat com si la tenia lluny dubtava dels seus sentiments. Això em va portar a obsessionar-m’hi d’una manera horrorosa

Com que el personatge ja té una edat, o més d’una edat, comença a qüestionar-se el pas el temps. S’imagina la vellesa? Naturalment que no. Jo no me la imaginava. No podia. No tenia ni idea de com era. No en tenia ni tan sols una imatge estereotipada; no en tenia cap imatge. I ningú desitja una altra cosa. Ningú vol enfrontar-s’hi abans d’hora. Com serà? Com és comprensible, qualsevol estadi de la vida més avançat que aquell que vivim ens resulta inimaginable. A vegades no t’adones que n’has entrat en un fins que no hi estàs ficat de ple.”

Miri’s la vellesa com això: la vida en perill com un fet quotidià. No pots deixar de saber el que t’espera al cap de poc. El silenci que t’envoltarà per sempre. A part d’això, tot continua igual: ets immortal mentre ets viu

Es creu superior a la resta tant per la seva posició de gran intel·lectual com per la seva bona posició econòmica. Per moments se’m fa antipàtic.

La relació amb la Consuelo s’acaba. “És cert que va ser millor per a tots dos que s’acabés, però no entrava en els meus plans i vaig quedar desfet. Vaig està deprimit, amb alts i baixos, durant prop de tres anys. Si em turmentava durant tot el temps que vaig estar amb ella, molt més em vaig turmentar per haver-la perdut. Va ser una època molt dolenta, i no en veia el final

Però aquest no és el final. Encara ens espera el que podríem qualificar d’un convidat inesperat i .....

Per cert, remenant per la xarxa he vist que Isabel Coixet el 2008 va fer una pel·lícula amb el títol d’Elegy bassada en aquesta novel·la de Philip Roth i protagonitzada per Ben Kingsley i Penelope Cruz.

No m’ha acabat d’agradar, segurament perquè el personatge principal tot i els seus dubtes existencials m’ha resultat més aviat repulsiu. Malgrat tot, estic disposat a donar-li una segona oportunitat a Philip Roth. Algun consell?

A la xarxa en parlen a: