diumenge, 17 de gener de 2021

Tota la vida es juga en un moment

Joan Teixidor i Comes era un total desconegut per a mi. M’ha agradat la lectura de tres dels seus llibres de poemes: “L’aventura fràgil” (1937), “El príncep” (1954) i “Quan tot es trenca” (1969) que l’Ara va incloure la col·lecció de poetes del segle XX que va publicar ja fa uns anys. Va ser un dels molts autors que va veure estroncada la seva vida amb la guerra civil, però que després va col·laborar amb fermesa per redreçar el món cultural de la postguerra fundant la editorial Destino i escrivint en diferents publicacions.

M’han corprès els poemes del seu llibre “El príncep” (1954) on reflexa el dolor per la mort del seu primer fill encara infant.

 

Cementiri de Puigcerdà, 2007

FORA DEL PORT

Em pesa tot el cap i el cor,

miro la tarda defallent

com un missatge de la mort

que sap, segura, el seu moment.

 

Que lleu i escàs aquest suport

que ens duia a tendre floriment!

Quan el trepig era més fort,

se’ns ha romput l’encantament.

 

Viurem des d’ara en el record,

fills de la boira i del lament,

i ens quedarem fora de port,

embarrancats, inútilment.”

La mort inesperada del primer fill encara petit, ha de ser realment un cop molt dur.

 

CAPVESPRE

Ponent encès, així la mort.

Sabíem que era ràpid.

Ens abandonàvem a l’exaltada llum,

al furiós vermell

que aixecà la carena,

el contorn precís de les coses,

l’espiral de la vida,

el darrer crit.

 

Perquè és segur

que si la veritat

intensament s’obre pas,

com un llampec

ens venç i ens destrueix.

I ve l’esglai, la nit;

llançats al pou,

tota la vida es juga en un moment.

 

Les hores de després són violeta,

una tristesa plana

sobre el món informe,

sobre el melangiós silenci

que avança orb pels camps,

sobre el que ja no veus i plores,

perdut en l’ombra.”

 

ELS ASFÒDELS

No morirà solament en nosaltres

la vana fúria i l’engany primer;

també el que val més i voldríem

etern com l’estrella i la fe.

 

Callem per pietat de les coses.

Així es podreix l’aigua enllotada,

ningú no sap quin tresor s’ha perdut

enllà de la boscúria plena d’ombres.

 

Silenci gran, tan gran i miserable.

Com el més foll voldria el meu lament:

que ens bandegessin els homes de la terra,

seria veure els asfòdels sagrats.

 

Tot el que ens salva a la terra exigeix

que perdem el gran blat que collíem.

Encarat a la mort, no puc viure,

i la vida és més mort que la mort.”

Aquest deu ser el sentiment que et queda davant la mort sobtada del teu fill.

M’ha cridat l’atenció el títol del poema. Els asfòdels, segons he llegit a la wikipèdia, a part de ser una planta de muntanya és “una secció de l’Hades on anaven a parar les ànimes que havien viscut vides que no eren ni virtuoses ni malvades

 

“E VENNI DAL MARTIRIO A QUESTA PACE”

Sento una veu que em diu:

Tu ja no saps per on camines.

T’he arrencat del país clar:

és perquè cerquis la meva ombra.

 

Ja no veuràs els camps lluents

ni la pell tèbia de les coses.

El paradís que has somniat,

aigua de mort el colga.

 

Ara ha sorgir un altre món

que et feia por quan et mirava.

I quan l’oblidis sentiràs

un gust de cendra.

 

Així fa mal el mar brillant,

la primavera i la bellesa;

no pots mirar, t’habita el plor,

el plor i la boira.

 

Exiliat sense fronteres,

l’Àngel et vol com em volia;

tot ho veuràs sense mirall,

sense paraula.

 

Ara has sotjat el meu llindar,

viure com vius és viure a penes.

Aprèn, aprèn com he vingut

del martiri en aquesta pau.

De ben segur que la vida després d’un tràngol d’aquesta mena, mai més tornarà a ser igual.

 

EL TEMPS

Creix en el temps l’arrel del que hem viscut

i es va fent gran l’arbre de la malenconia:

envellir és com el tresor submergit

al fons del mar.

 

Prou s’aquieten les aigües al bon temps,

i torna a créixer la sang i la tendresa;

oblidar quasi és fàcil i riure,

però el tresor al fons del mar perdura.”

El temps passa, però en la nostra memòria queden guardats els records del passat que ens han marcat la nostra existència.

 

Del seu llibre “Quan tot es trenca” (1969), m’ha cridat molt l’atenció un poema dedicat a Carles Riba.

MEMÒRIA DE CARLES RIBA

Ítaca aspra

¿com viuríem

si el teu somni allunyat

s’enfonsés per sempre?

 

Recordo Ulisses amb enveja.

Ell sabia on anar

a través del mar

que ofrena nits i llunes,

cabelleres i vents,

oblit i mort.

 

Però nosaltres

ens mantenim insomnes,

sense suport a penes.

Necessitem el cant, la folla esperança.

Comprendre que érem

abans i sempre.

En el passat es fortifica

l’única arrel que ens salva.

Tot són noms, història,

una llegenda d’or,

fills d’una sang cansada.

 

En la memòria es crea

allò que ens fa vivents.

Oh! No moris mai

vella olivera grisa:

aixeca’t sempre, sol

d’un nodridor orient.

Et necessito, Ítaca,

Ulisses, vell company,

veu que m’arriba intacta.”


I també el final del poema “Setembre

Però són instants només.

Com si fossis arrabassat de sobte,

capbussat per força.

I tornes cap a tu,

cap a la teva vida

on tot s’escorre

indiferent, inútil.”

Potser la vida, tan sols, són instants, un darrere altre als que intentem donar sentit, però que igual no en tenen gens.

 

 

JOAN TEIXIDOR

L’aventura fràgil (1937), El príncep (1954), Quan tot es trenca (1969)

Edicions 62, 2013; 119 pàgines

 

diumenge, 10 de gener de 2021

Les ones trencaven a la platja

Virgínia Woolf és una autora nostrada. Des de fa anys la tenia a la llista de les autores de les que havia de llegir quelcom. Una llista, per cert, molt i molt llarga i que no s’acaba mai.

El llibre de “Les Ones” comença amb una descripció espectacular: “El sol encara no havia sortit. La mar es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s’aclaria, a l’horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l’altra, sota la superfície, i se seguien, l’una a l’altra perpètuament”.  Continua amb una acurada descripció de com s’aixeca el dia en aquest indret costaner.

Sant Pol de Mar, agost 2009

 

Difícilment es pot qualificar el llibre com una novel·la. És un llibre coral on ens parlen les veus de sis personatges amb un llenguatge poètic com les ones del mateix títol que van i venen amb suavitat. Veus que s’endinsen en el lector. I als que seguirem en les seves reflexions al llarg de totes les seves vides.

La construcció de la narració és ben curiosa: breus soliloquis dels diferents protagonistes en què expressen els seus estats d’ànim. No hi ha diàlegs ni acció. Ens ofereix els pensaments i sentiments dels diferents personatges, com si es tractés de successives onades. Assistim com espectadors a l’evolució de la seva vida.

Quan acaben els seus dies de col·legi, retornen a les seves respectives llars i ens parlen dels seus projectes:

“La meva llibertat es desplegarà i totes aquestes restriccions que arruguen i clivellen (horaris i ordres i disciplina i ser a un lloc determinat al moment que toca) s’esmicolaran a terra...

Jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em fixin, que em fermin les ales

Ara ja hem rebut tot allò que els mestres ens havien de donar, perquè avui és el darrer dia del darrer trimestre... Nosaltres ens n’anem

És la cerimònia final. És la darrera de les nostres cerimònies. Estem corpresos per sentiments estranys... ens delim perquè s’acabi la cerimònia, però ens sap greu d’anar-nos en ... Molts de nosaltres no ens tornarem a veure mai més

“... Això potser només ha estat un inici, només un preludi... Me’n vaig ple de dubtes, però també ple d’exaltació; i ple de temor de patir dolors intolerables

La vida comença. Ara començo a gastar el meu tresor de vida

I el llibre es segueix omplint de reflexions dels seus protagonistes:

Jo no crec en la separació. Les persones no som individuals

Ara se’m fa clar que no soc un i sol, sinó complex i molts

Som diferents i potser les nostres diferències són massa profundes per arribar a explicar-nos. Però intentem-ho

Encara no tinc vint-i-cinc anys. Existeixo perquè m’esbocinin. Existeixo perquè es riguin de mi tota la vida. Perquè em facin anar amunt i avall entre aquests homes i aquestes dones de rostres contents, de llengües mentideres, com un suro en una mar embravida.”

Son joves i tenen tot un futur, però també un munt de dubtes. “Tenim endavant dies i més dies, dies d’hivern, i dies d’estiu; tot just acabem de començar...

Amb un temps infinit davant nosaltres ens preguntem què farem

Ja no tornarem a fluir lliurament mai més.”

Arriben al punt més àlgid de la seva vida: “El sol havia pujat al punt més alt. Ja no se’l veia només a mitges, ja no calia intuir-lo pels seus indicis i resplendors

Les ones trencaven i escampaven veloçment la seva aigua per damunt la costa. Una rere l’altra, s’acaramullaven i trencaven, i els esquitxos reculaven amb l’energia de la pròpia caiguda. Les ones estaven amarades d’un blau profund, tret d’un dibuix de llum de forma de diamant tallat als lloms, que s’arrissava com els lloms dels cavalls s’arrissen de músculs quan troten. Les ones trencaven, reculaven i tornaven a trencar, com el retruny de les potes d’un animal enorme”.

Les ones com a metàfora de la vida d’aquesta colla de joves. Cadascú d’ells és una ona que avança i retrocedeix en la vida tot sol, formant part del conjunt del mar. Tots avancen i retrocedeixen i ho fan sols i a ritmes diferents. Així és la vida.

Només sé que necessito silenci, necessito estar sol i caminar amunt i avall, i dedicar una hora a considerar què ha passat amb el meu món...”

El temps passa, la vida passa

La vida passa. Els núvols canvien constantment damunt les nostres cases. Jo faig això, faig allò, i novament torno a fer això, i després allò. Quan ens reunim i quan ens separem, encaixem formes diferents, formem dibuixos diferents

La vida ve, la vida se’n va, nosaltres fem la vida... No us puc dir si la vida és això o allò. M’endinsaré entre la gernació heterogènia. Lluitaré contra les ones, m’enfonsaré entre els homes i n’emergiré com un vaixell en mar

El temps passa, sí. I nosaltres ens fem vells

El temps deixa caure la seva gota. La gota formada al teulat de l’ànima cau. El temps que es forma al teulat de lament deixa caure la seva gota... Aquesta gota que cau no té res a veure amb la pèrdua de la joventut... Quan una gota cau... és el temps que cau... La gota cau; s’ha acabat una altra etapa. Etapa rere etapa. I per què s’han d’acabar les etapes? I on porten?”

A la nit m’assec a la butaca... i sento les ones de la meva vida que s’empenten i trenquen al meu voltant

Soc al cor de la vida. Però mira: el meu cos dins aquest mirall. Tan solitari, tan encongit, tan envellit! Ja no soc jove. Ja no participo en la processó” de la vida.

El dia s’acaba. Mentre ha passat el dia en el paisatge costaner, també ha passat la vida dels nostres personatges, primer, joves, després, adults i ara ja grans.

Les ones, així que s’acostaven a la costa, eren privades de llum i trencaven amb un estrèpit allargassat, com una paret que cau, una paret de pedra grisa que no havia estat travessada per una sola espurna de llum... Mentrestant, les ombres, s’allargassaven en la platja; la fosca s’aprofundia

Curiosa la manera d’escriure el llibre, els diferents personatges desgranen els seus pensaments en diferents moments de la seva vida, fent especial esment en el pas del temps. Moltes vegades sense ni connexió entre ells. Parlen diferents veus, però semblen una sola. La seva lectura necessita de molta concentració que potser és el que m’ha faltat per poder gaudir de la qualitat del seu llenguatge i de les seves imatges.

Es desplaça tan ràpidament la vida de gener a desembre! ... Tots som arrossegats pel torrent de les coses... Per alt que botem, tornarem a caure al corrent... Estic engalzat al lloc que em pertoca dins el trencaclosques... Ara els meus pensaments son més desinteressats que no podien arribar a ser-ho quan era jove i em cal cavar delerosament com una criatura que rebosteja dins un sobre sorpresa, per descobrir el meu jo

I el dia i la vida es va acabant: “Ara el sol s’havia enfonsat. El cel i la mar eren indistingibles. Les ones, en trencar, estenien els seus ventalls blancs fins molt endins de la platja i enviaven ombres blanques dins els enfonys de coves sonores i després retrocedien enrotllant-se i sospirant damunt el codolar

V. Woolf ens segueix presentat retalls i fragments de vida d’aquest 6 personatges com si no fos possible mai atrapar la vida sencera i aquesta es redueixi a fragments.

Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la. I així, el viure produeix anells, la identitat es reforça. Tot allò que era fogós i furtiu com un grapat de gra llançat enlaire, esventat per aquí i per allà per bufades esbojarrades de vida sorgides de tots els quadrants, ara és metòdic i ordenat i llançat amb un propòsit. O això sembla

Els nostres amics, tan distrets, tan silenciosos, visitats tan clares vegades i tan poc coneguts. I jo també soc un ésser vague i desconegut per als meus amics, un fantasma vist algunes vegades, no vist gaire sovint. Segurament la vida és un somni

La vida es va acabant, “ara començo a oblidar, començo a dubtar... de la realitat d’aquí i d’ara

Quan arriba el moment de donar forma... a la història de la meva vida, i mostrar-te-la com una cosa completa, he de recordar coses molt llunyanes, molt profundes, coses enfonsades en aquesta vida o en aquella i que ja en formen part; i també somnis, coses que m’envolten, i també els seus estadants, aquells fantasmes que estan a l’aguait dia i nit, que es belluguen quan dormen i que fan crits confosos, que treuen els seus dits fantasmals i m’engrapen quan intento escapar-me, ombres de gent que jo podria haver estat, jos no nats.”

Mires, menges, somrius t’avorreixes, et diverteixes, t’enfades: és tot el que sé

Gràcies a Déu per aquesta solitud. Ara estic sol... Deixeu-me estar sol. Deixeu-me llevar i llançar lluny aquest vel d’ésser, aquest núvol que canvia amb l’alè més insignificant, nit i dia, cada nit i cada dia. Mentre he estat aquí assegut he anat canviant. He contemplat com canviava el cel. He vist núvols que tapaven els estels, que els destapaven i que els tornaven a tapar. Ara ja no miro els canvis. Ara ja no em veu ningú i jo no canvio.

La vida lluita contra la mort. “...La mort és l’enemic. Contra la mort cavalco brandant l’espasa i els cabells que voleien cap enrere... Esperono el cavall. Em precipitaré contra teu invençut i inflexible, ah, Mort.”


VIRGÍNIA WOOLF

Les Ones

La Temerària Editorial, 2019 (edició original, 1931); 260 pàgines

Una excel·lent traducció de Maria Antònia Oliver Cabrer, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2016

 

divendres, 25 de desembre de 2020

Quatre novel·les en un sol llibre

Francesc Trabal pertany a la coneguda colla de Sabadell. En aquest volum Quaderns Crema ens presenta quatre de les seves novel·les. No havia llegit res d’ell i m’han resultat prou entretingudes i interessants.

Les dues primeres, “L’home que es va perdre” (1929) i “Quo vadis, Sánchez? (1931), les podem qualificar de novel·les humorístiques, en les que planteja situacions absurdes.

L’home que es va perdre (1929).

Comença amb una carta de la Sílvia al protagonista de la narració en la que li anuncia: “he decidit deixar-ho córrer tot, tornar-te la llibertat i recobrar la meva. Més val. Ni tu serveixes per home casat, ni jo per dona casada amb tu... Quedem amics

La reacció d’en Lluís Frederic: “És terrible. L’única il·lusió de la meva vida, la il·lusió més forta que he tingut i que he sentit, acaba de fer-se miques... Sento que m’he acabat, que la meva vida ja ha passat, que soc una desferra, que no serveixo per res...”

Van passar els primers mesos, però “la vida se li feia cada dia més basardosa, més dura, més difícil, més enganxosa

Sense amics, sense família, sense cap dèria i sense records... es veia ell mateix com una mena de monstre de museu, una mena d’objecte rar, únic dins el museu que era la seva casa.”

I a partir d’aquí seguim les passes de l’estranya vida de Lluís Frederic que el porta a diferents intents de cercar sentit a la seva vida, entrant en una vida inversemblant ficat en un negoci d’àmbit mundial especialitzat en perdre i trobar objectes.

Sentia que sovint li venia tots els mals i passava hores d’angúnia, malalt d’un malaltia inqualificable: se sentia al marge d’aquest món i dels homes i un desig de no sabia què el cremava per dintre.”

Per un fet casual, es retroba amb la Sílvia, i quan tot sembla que ja és a punt per acabar, es produeix un gir de guió inesperat, i ell que havia estat l’especialista en desaparicions acaba desaparegut: “S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quant? ¿D’on venia? ¿On anava?... Tots segurament l’hem trobat una hora o altra... ¿No recordeu, en fi, a través de mil ciutats que tots heu visitat, haver passat pel davant vostre... aquest Lluís Frederic Picàbia, perdut entre la gentada, entre la immensitat del poble...?”

Quo vadis, Sánchez? (1931)

En Sánchez treballava en el tèxtil. “Feia temps que anava a la caça d’una altra feina, però la manca de relacions i potser també la manca d’un esperit d’iniciativa afinat cada dia li tiraven més lluny els seus somnis”.

Els diumenges freqüentava un club de tenis a la cerca de la seva oportunitat, però de moment sense èxit.

Poc després de patir un accident en el que va estar a punt de perdre una mà va trobar cent-mil pessetes al carrer que ningú va reclamar i que es va acabar quedant ell.

La vida d’en Sánchez a partir d’aquesta troballa casual fa un tomb. Pot viure sense treballar. Però tot és un despropòsit, sense massa sentit, ara cap aquí, ara cap allà sense trobar mai que vol fer de la seva vida en realitat. Potser ningú de nosaltres sap massa mai que en volem fer de la nostra vida. Potser és que la mateixa vida no té massa sentit en si mateixa.

Les altres dues són ben diferents, amb dos protagonistes prou interessants, una protagonista femenina, Erènia, una dona ben diferent a les altres, i un protagonista masculí, H. Càrol que passa tota la seva vida perseguint els seus propis fantasmes . M’han agradat molt més que les dues anteriors.

Era una dona com les altres (1932)

Erènia, la protagonista de la novel·la ha mort. En l’enterrament dos amics que l’havien conegut parlen d’ella, de com era i de la seva vida.

En el fons és un cas especial, la vida d’aquesta noia... Erènia no ha estat mai allò que se’n diu “un cas excepcional”, però, de bonica, ho era, ho havia estat molt. Però ho era d’una mena de manera. D’aquella manera que en lloc d’atreure fa por. Fa respecte. Era d’aquelles noies que fan difícil d’aproximar-s’hi... Els seus autèntics admiradors no gosaven acostar-s’hi...”

Veient-se tota sola sempre, Erènia s’avergonyia del rol que representava i li venia ràbia

El narrador explica com va conèixer a l’Erènia. Amb el temps  s’adonen que es necessiten veure a diari. “Aquella mar pacífica de les nostres relacions aviat esdevingué turbulenta per la intervenció de corrents interiors...”

Però el seus camins es bifurquen. Passen alguns anys i el narrador rep la visita d’Erènia al seu despatx. Aquesta li explica com era el seu matrimoni, un matrimoni molt allunyat de la felicitat.

Tot ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d’una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic, si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional.”

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933)

Tants afanys, tota la meva vida, tot s’ha acabat! La meca única il·lusió, i ara... Efectivament, la vida d’H. Càrol Ferreres finia. Massa tard per a redreçar-se, s’adonava que havia lluitat fins aleshores contra un fantasma, contra el fantasma d’ell mateix...”

Comença parlant de la seva infantesa i de la seva joventut en la que cercava amb por i timidesa experiències sexuals que l’educació rebuda feia que no fossin fàcils ja que li havien inculcat tot de perjudicis ben arrelats en el seu cap,

La mare de Maria havia donat el seu consentiment per que fossin nuvis, però “aquella escena feliç li aparegué més confusa: una nit es desvetllà sobtadament amb una idea torturant: ¿Per què Maria hagué d’esperar que, el sí el donés la mare? ¿Era allò realment, l’amor? Aquest dubte ja no l’abandonà mai més.”

Casat amb la Maria i amb tres filles cada dia era el mateix. “I al vespre... arribava l’hora crítica, l’hora en que pensava en la seva vida... Anava convencent-se que no era a fora de casa on calia cercar remei, sinó a dintre... Estimava honradament Maria, però damunt d’ella hi havia, flotant pels aires, la il·lusió de la seva vida insatisfeta.”

Càrol s’enamora de Fausta, la serventa de la família i es correspost. “Fausta no solament omplia la seva llar, sinó la seva vida subconscient”. Però com era inevitable un dia Maria els va sorprendre.

Càrol segueix amb el seu desfici per ella i tracta de veure-la sense èxit. Aleshores pensa que “un home com ell no hauria hagut d’abandonar-se tan fàcilment als seus sentits i als seus instints. Començava a trobar lamentable que no hagués pogut dominar a temps les seves passions.”

Tres anys després pensa que ja ha passat tot i que ja ha oblidat Fausta, però resulta que no és així. “Tots aquells esforços, tots aquells neguits superats, aquell engany de si mateix, quan ja li havia semblat reeixir, s’esfondraven

Cara a cara amb el temps, el temps vencia. El temps ens guanya sempre. És més fort que nosaltres. I fou més fort que Càrol

Durant aquells deu anys, Càrol només aprengué una cosa: de fer-se vell sense adonar-se... Intentà, durant aquell temps distreure la seva davallada lliurant-se als plaers que de jove havia perseguit: encara més inútilment que abans no hi trobava gaudi... ”

En el fons, Càrol tan sols és un pobre diable amb una obsessió malaltissa: “M’he fet vell... Ja no serveixo. I es deixà anar en una butaca, els ulls fits enlloc, envidriats, com si acabés de morir-se, respirant amb pausa

Ja havia passat de molt els cinquanta, i ara veia clar que el seu paper era innecessari, era inútil: era una mena de ganga... En aquesta edat ja no era sinó una figura decorativa: els vells no son sinó això. Càrol pensava que l’Estat hauria de carregar un impost especial als vells. Si es mirava al mirall es reconeixia com el mateix de sempre... Però alguna cosa que no sabia què era li deia interiorment que ja no era ell, que s’acabava. Massa sovint feia la mateixa reflexió

Tota la meva vida he anat darrera un fantasma, darrere el fantasma de les meves il·lusions”. Tots vivim la nostra vida d’alguna manera darrera dels nostres fantasmes i les nostres il·lusions.

Vivia fent més aviat nosa, es a dir, no nosa, pitjor: enmig d’una universal indiferència

 

FRANCESC TRABAL

Novel·les (I)

Quaderns Crema, 2017; pàgines 407

El Marquet de les Roques a la Vall d'Horta, 2016

 

diumenge, 13 de desembre de 2020

La veu de l'experiència

Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2008, publicava aquest llibre el 2014,  amb 96 anys, el mateix any que va morir. És realment envejable arribar a aquesta edat amb la lucidesa amb la que va arribar Montserrat Abelló.

Son poemes breus i senzills, però que diuen molt des del món de la maduresa i l’expertesa que dona una vida llarga i profitosa.

 

Si no escrivís

És com si no existís

Tota una declaració de principis.

 

Perquè quin altre designi,

quin do és el que es troba

latent dins nosaltres,

 

que ens permet navegar

més enllà del parlar concís

i ens obre inusitades portes

 

vers aquesta llibertat

que se’ns escapa, irreal,

llunyana,

 

que potser no

és sinó

un miratge?”

Sempre vivim a la recerca de la nostra llibertat en els més petits detalls de la vida, i malgrat que per estones ens sembla assolir-la, no podem estar mai segurs que el que hem assolit no sigui tan sols un miratge.

 

“Saps que és endins de tu

que has d’extreure la força

per sobreviure.”

Sens dubte que tot està dins de nosaltres mateixos. Ara bé no resulta gens fàcil trobar-ho. A vegades ens cal furgar i gratar ben a fons.

 

Immers en aquesta cambra

el silenci s’endinsa pels racons

La meva casa, i la cambra on passo hores i hores, llegint, escrivint, reflexionat és un lloc silenciós del que m’agrada gaudir.

 

LA NIT S’ACOSTA

La nit s’acosta, el cel

contemplo, ben llis,

encara sense cap estrella

 

Com qui volgués

descobrir-hi alguna cosa,

intensament m’ho miro.

 

Espero.”

M’agrada contemplar el cel mentre s’enfosqueix i passa per tota una gamma de colors cada dia diferent.

 

VISC PER NO MORIR

Visc per no morir

i lluito per viure.

 

Per no perdre cap

d’aquests moments

 

que sé irrepetibles

Tots els moments de la vida són irrepetibles i massa vegades no sabem gaudir plenament dels mateixos.

 

ESTIC CANSADA

Estic cansada,

són els moments difícils

quan massa dubto.

 

Perplexa miro

on dirigir-me ara,

amb les mans buides.”

Això pot passar quan s’arriba a certes edats i es passa per moments difícils.

 

LA VIDA

La vida, la meva

i la vostra, és com un

mirall trencat on

en cada tros s’hi reflecteix

tan sols un moment,

un instant a penes.

 

I es fa difícil de

confegir-hi el tot,

l’ésser únic,

que és cada persona

La mateixa metàfora de la coneguda novel·la de Mercè Rodoreda. Què difícil resulta contemplar la vida d’un mateix en un únic conjunt!

 

TOT LI ERA TAN ESTRANY

Tot li era tan estrany;

pronunciava mots que

no reconeixia.

 

En cada paraula

hi havia aquell misteri,

aquella veritat oculta

 

que sols intuïa,

que malda per descobrir,

tot i saber que potser

 

no tindrà prou força per alçar

el vel espès que cobreix

aquest enigma.”

El llenguatge, les paraules... són un enigma sense el qual no seríem qui som.

 

FOSCA LA NIT

Fosca la nit, el vent, la por,

el cor encongit. Angoixa

 

de no aconseguir vèncer

malignes forces que l’obturen

 

i no deixen entreveure

la veritat oculta,

 

immanent

en cada cosa.”

 

L’HIVERN S’ACOSTA

L’hivern s’acosta,

un calfred el cos m’omple

i en la llar penso

on desgranar memòries

amb tots aquells que estimo.

 

Qualsevol tarda,

sense tan sols pensar-hi,

altra vegada

ens trobarem, com sempre,

units per la mirada.”

L’hivern amb el fred i la foscor que arriba ben aviat fa que el que més vingui de gust sigui tancar-se a la llar.

 

NINGÚ NO EM PARLA

Ningú no em parla,

inquieta en mi m’endinso.

busco paraules,

 

Em trobo moltes,

però secrets m’amaguen,

que no desxifro

 

En va m’entesto

a trobar-hi l’enigma

que les revisqui.

 

Sols una sigui,

Per fer-ne un poema

Indestructible.”

De nou l’enigma de les paraules. Què s’amaga al seu darrera?

 

 

TOT HO VEIA TAN LLUNY

Tot ho veia tan lluny,

se li agombolaven els sentits

i ben endins desitjava ser dura

com una pedra, una roca.

 

I es desfeia en preguntes

que sabia ningú

no li contestaria.

 

Com n’és de difícil ser

sense fremir. No deixar-se

endur per la por,

per la incertesa.”

 

Davant les dificultats de la vida ens agradaria ser dur i resistents i no defallir. Però no resulta fàcil, i a vegades, massa vegades, la por i la incertesa ens vencen i ens deixem portar sense saber massa on anem.

 

No tenir por de morir.

Saber que

el miracle és       viure!”

La veu de l’experiència i de l’expertesa. Doncs aprofitem el temps i ... vivim!

 

MONTSERRAT ABELLÓ

Més enllà del parlar concís

Editorial Denes, 2014; pàgines 49

Obra de Jaume Plensa al MACBA, gener 2019

 

dilluns, 7 de desembre de 2020

Pertanyo a la llibertat

Em va entrar la curiositat de llegir alguna cosa d’Enric Casasses flamant premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020. Mirant la prestatgeria de poesia de la biblioteca vaig trobar aquest llibret. Aquí us deixo alguns fragments dels seus poemes que per una raó o una altra m’han agradat.

Explicar què? per què? a qui?

a nosaltres?

que complim ordres? i que no

sabem de qui? com quines?”

 

Les persones som éssers plens de dubtes. Tenim moltes més dubtes que certeses. I moltes vegades tenim la sensació de ser controlats per algú, per a qui?

 

Quin sentit té

tot això que estem fent?”

 

Gran pregunta que podem aplicar gairebé a tot el que fem al llarg de la nostra vida.

 

Transeünt de la transhumància temporal de les edats

transit ara la setena

-la càlida, l’ardent, l’omnisonant setena edat-

sense cap por

de les encara quatre o cinc que han de venir-me

abans no arribi

a la suprema edat penúltima ...”

 

Transitem per la vida, passem d’una edat a l’altra, d’un estat a un altre, i seguim vivint. Darrera queden les altres edats per les que hem transitat i que son el substrat en la que es sustenta la nostra edat actual.

 

L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE

Ai pastoret ai

tenies raó amb el teu discurs apocalíptic

però no pas tota ni de bon tros

perquè si fos tal com tu dius

empenedits d’haver

cremat tant de petroli

et seguiríem tots per munt enllà

i en canvi

no ho estem fent

-fem com aquell-

i doncs per tant

alguna cosa fa-

lla del teu discurs

i no només nosaltres

i la mateixa cosa falla en tants

i tants discursos

que gairebé semblen la veritat que cal la concloent

però si ho fossin

remogut ja ens hauríem mogut

i l’argument sembla que estigui del revés

 

com que no estem ben convençuts de res

doncs és que res és veritat de tot

... i a veure com peta, que hom

vol exposar-se i de fet s’exposa,

tots.

 

au pastoret no et queixis tant i anima’t

que toca repensa’ns-ho.”

 

Són molts els discursos apocalíptics que escoltem i alguns d’ells ens semblen assenyats, però ben poca cosa fem tots plegats per tal que el món en el que vivim sigui d’alguna manera un millor món on puguem viure nosaltres i els que vindran al darrera.

 

ASSONADET

Quan els llavis creixien contra els lla-

vis i -i un dit s’aventurà a la galta.

Quan l’abraçada se centrà al clatell

i a les arrels del coll i de l’espatlla.

Quan et vares asseure en angle agut

i els pits recorregué una esgarrifança.

Quan els ulls es clavaren en els ulls

i ni la mar ha sigut mai tan ampla.

Quan a les mans ja no els bastà ser mans

i van posar-se a aprendre altres llenguatges.

Quan fórem tot alhora arquers i arcs

i fletxes apuntant-nos a nosaltres.

Quan la sageta ens encertà a ple vol

i l’endemà mateix ja caminàvem.”

 

Moltes vegades el llenguatge dels nostres cossos i les nostres sensacions diuen molt més que el llenguatge de les nostres paraules.

 

PERTANYO A LA LLIBERTAT

 

Soc esclau de lo que fuig

RUSIÑOL, El pati blau

Pertanyo a la llibertat

i no sóc de ningú més,

ningú em diu fes o desfés

ni m’entra cap veritat

si ella no m’ha tirat

el seu penúltim cartutx,

i no m’admet cap rebuig,

només faig lo que ella vol

i canto amb el rossinyol

“sóc esclau de lo que fuig”.

 

Aquest poema el podria agafar com guia de la vida: “pertanyo a la llibertat, i no sóc de ningú més... només faig lo que ella vol”. No trobo millors paraules pel que sempre he volgut que sigui la meva vida, encara que evidentment no sempre ho he aconseguit. No resulta pas tan fàcil com pugui semblar.

 


sento l’alè de la foscor

i se’m desperta mitja por

i se’m desperta arran de terra

i a dins del pit

un esperit

que xerra

 

 

De dos camins m’estimo sempre més el que s’esborra

 

No sempre és cert, però moltes vegades és ben bé així. El camí més desdibuixat m’acostuma a resultar més temptador que el camí més fressat. Em dona la impressió que el que puc descobrir en ell pot ser més interessant.

 

ENRIC CASASSES

Bes Nagana

Edicions 1984; 2011; pàgines 190

 

Baixada del Pla de Busa, novembre 2020

dissabte, 28 de novembre de 2020

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

És el primer que llegeixo d’aquest escriptor basc, Kirmen Uribe, i haig de dir que m’ha agradat. Es tracta d’una edició bilingüe molt cuidada del que en voldria destacar alguns fragments.

 

Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava.

No vull cap promesa, no vull cap disculpa,

només un gest d’amor

Què senzilla i elemental és a vegades la vida!

 

Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.

Si no són els ports, és el penediment.

Si no són els dubtes, la impotència

La nostra vida interior és quelcom molt amagat que en qualsevol moment ens pot sorprendre a nosaltres mateixos.

 

Em diràs que no és veritat, però de vegades sembla

que el món s’atura. Que deixa de girar i,

acollint-nos per una única vegada i com si ens avisés,

ens llarga per sempre aquell moment.

Em diràs que exagero

i que, comparades amb altres coses que passen,

les que dic no són tan rellevants ni extraordinàries.

Aquell dia no va passar res d’especial,

però aquell moment, ...

...sempre serà únic per a mi.”

Per cadascú de nosaltres hi ha instants a la vida que guardarem per sempre més a la nostra memòria, instants que per els altres poden no tenir cap importància, però que per nosaltres són únics i irrepetibles.

 

Estimaves el risc,

i m’he adonat que sense el risc no som res.”

Sempre hi ha risc, fins i tot, en les coses més simples. La mateixa vida ja és un risc que no podem obviar de cap de les maneres. No podem viure sense risc. El risc zero no existeix.

 

No t’escoltis la por,

no diguis mai ni sempre,”

¿Qui no ha tingut que retractar-se d’alguns dels seus mai o sempre?

 

 

 

TECNOLOGIA

El meu avi no sabia llegir,

no sabia escriure. Però era un rondallaire

famós al poble. Era ell qui encenia,

envoltat de canalla, les fogueres de Sant Joan.

La cal·ligrafia del meu pare era inclinada, elegant.

teixia el paper amb precisió,

com si cisellés pissarra.

Tinc sobre la taula la postal que va enviar quan feia la mili.

“Yo bien, tú bien,

Mándame cien”

A la nostra època ens enviem

missatges electrònics.

En tres generacions

hem travessat la llarga història de l’escriptura.

Tanmateix, les preocupacions, les pors

són les de sempre, i ho seran:

“Yo bien, tú bien...”

La tecnologia ens ha canviat la vida en tal sols tres generacions: la meva àvia no sabia llegir ni escriure, els meus pares sempre ho van fer a mà i jo que vaig fer hores de cal·ligrafia amb tinter i plumilla, ja fa molts anys que pràcticament tot ho escric en aquests nous estris moderns. Però amb tot, el que més ens hem preguntat al llarg d’aquest darrer any era si estàvem bé.

 

No sé si ens és possible tornar enrere,

si hi ha alguna manera d’escollir de nou

els camins que hem rebutjat.

Però és veritat que de tant en tant

el que hem sentit en el passat es converteix en real,

encara que sigui només una miqueta.”

 

 

El passat de vegades

es converteix en present...

Podem tornar als camins

que hem deixat enrere?

És possible saber

que caiem i caiem fins

a estavellar-nos al fons de tot?...

Quantes vegades podem canviar?

Quantes vegades per ser millors?”

Ens agradaria tornar enrere per poder viure d’una altra manera, per poder transitar per camins diferents dels que en el seu dia vam escollir, però no és possible. Hem d’aprendre del nostre passat i portar amb nosaltres la motxilla de les decisions que hem pres.

 

La llengua és imperfecta, els signes s’han gastat

com rodes de molí, de tant utilitzar-los...”

La llengua serà imperfecta, però és el mitja més important del que disposem per comunicar-nos.

 

Hi ha una por que ens agafa totalment i d’improvís.

Es para en el nostre ànim

com els albatros de febrer als penya-segats,

i fa que tot es torni ombrívol, feble i encongit.”

 

Tinc tot d’embulls al cap, a les golfes dels anys,

dels enuigs, d’aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,

portar l’ésser humà a la mida del món

Aquests moments de la vida en que tot es veu negre, i no sabem com sortir-ne, són inevitables, però cal cercar la forma de superar-los. No ens hi podem quedar encallats. Cal trobar la sortida.

 

 

CUC

Tots necessitem alguna cosa més

per satisfer el cuc de dintre.

A tots ens falta una paraula

per dir als altres.”

Trobar les paraules exactes per dir als altres ens costa molt.

 

 

Si no tens despeses, no necessites diners.

Com més coses vols,

més gran és el deute.

El millor és tenir poca cosa

Viure amb poc és la millor forma d’apropar-se a la felicitat. Com més necessitem per viure, més fàcil és ser infeliç.

 

UNA LLENGUA

Una llengua no sap res

del bé i el mal.

Això és cosa nostra.

Una llengua és com una ombra.

Si aixeques un puny,

ella també l’aixecarà;

si fuges, ella també

fugirà darrere teu.

 

La llengua no sap res

de la veritat i la mentida.

Això és cosa nostra.

Una llengua no aixeca parets,

les pinta de colors.

La llengua no mata ningú,

ens uneix.

 

Però, això sí, una llengua,

una llengua es pot morir.”

Què important és la llengua!

Què important és la nostra llengua!

Què important és no deixar-la morir!

Què importants són totes les llengües!

 

 

KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

Edició original en basc, 2001. Edicions Proa, 2010; pàgines 189

Aralar, 2016

 

dimecres, 18 de novembre de 2020

Cela fill parla de Cela pare

Camilo José Cela va ser un referent en els meus inicis com a lector. Vaig llegir una bona part dels seus llibres. El vaig escoltar en algunes entrevistes. Recordo l’entrevista de Joaquin Soler Serrano al programa “A Fondo”. 

M’agradava la defensa que feia d’utilitzar les paraules malsonants que en aquells moment eren proscrites dins del món de la bona educació. Amb el pas del temps, em vaig allunyar tant de la seva figura pública com dels seus llibres.

Aquest llibre escrit pel seu únic fill és útil per conèixer una mica més l’escriptor i també el personatge i d’alguna manera recordar una figura que tenia oblidada.

Apareix un CJC personatge ple de contradiccions. Sembla que jugava a viure immers en elles sense problemes. Quan neix el fill (1946) viuen en plena misèria, però mantenen a casa una criada/cuinera i una mainadera. Mis padres siempre llevaron la miseria económica con mucha dignidad”.

El palo y la zanahoria son las constantes de aquellos años. Con la diferencia de que los palos abundan y las zanahorias se antojan un sueño

Mi padre podía pasar de lo más tierno a lo más bárbaro en apenas un instante, de que en su ánimo convivían la altivez y el desánimo, la crueldad y la misericordia, la timidez y el ímpetu

Descriu els hàbits de treball de CJC: La imagen del escritor bohemio y despreocupado era un marca de fábrica para crear parte de su leyenda; pero poco a poco empezó a reconocer, incluso delante de algún periodista, que la inspiración consiste en sentarse a trabajar todos los días, sin descanso.Corregia i corregia: “La prisa es un concepto sin el menor sentido en la vida del escritor

La utilidad, considerada en los términos domésticos de CJC, pasaba sobre todo por el espacio disponible. Cuanto más mejor, CJC compartía una característica con los gases nobles: se expandía hasta ocupar todo el espacio libre que quedaba a su rededor”. Omple dels més diversos objectes, sobretot llibres i papers, totes les habitacions i racons més insospitats de totes les seves cases.

Quien piense que semejante selva equivale a tumulto se equivoca. Muy al contrario, CJC sufría una verdadera pasión por el orden: todo lo guardaba, lo apuntaba y lo clasificaba”. Com passa gairebé sempre en aquests casos dins del seu caos organitzat era capaç de trobar tot el que buscava.

Siempre llegaba el momento en que las necesidades de espacio exigían el traslado”, i els trasllats acabaven convertint-se en tasques cada vegada més complexes.

El Diccionario Secreto (1968) apuntaló la fama de tremendo malhablado de CJC, haciendo crecer todavía más su popularidad ya por aquel entonces enorme”… “su devoción por la forma de hablar del pueblo llano, al margen de eufemismos y melindres, acentuó su fama de persona malhablada y casi todo el mundo cree que mi padre salpicaba su conversación a cada instante de palabras y expresiones non sanctas. Quizá por eso quienes llegaban a tratarle más de cerca se sorprendían al comprobar lo contrario… Lo que pasa es que alguna que otra vez, de tarde en tarde, (aunque quizá más a menudo de lo aconsejable), a mi padre se le soltaba la vena guerrea y hacía alguna de las suyas

Hubo diversos CJC metidos en el cuerpo de uno solo, distintos Celas ocultos bajo un mismo ropaje

Al darrer capítol qualifica a CJC de “deslenguado, irónico, cruel, ajeno a cualquier pasión, cerebral, chulesco…però també ens parla de les diferències abismals entre la seva imatge pública i la seva realitat en la vida privada més íntima, gairebé com dues persones totalment diferents.

Posa en qüestió moltes de les escenes que s’han escrit en les diferents biografies i en els seus dos llibres de memòries ja que la distancia que va entre invención y recuerdo en un genio de la literatura no es que sea diminuta; es que no existe

I finalmente conclou amb “¿Qué más da en realidad que la angustia, la timidez, los miedos, la amenaza de la soledad dieran paso en CJC a distintos disfraces que iban cambiando su figura con el paso de los días, no digamos ya con el de las décadas? ¿Qué interés conservan sus pensamientos respecto de la política, la amistad o el deber? ¿Por qué regla de tres hemos de ceñirnos a sus filias y sus fobias literarias? ¿A santo de qué tiene sentido convertirle en ángel o en demonio?

Lo que cuenta -no nos engañemos- es el resultado, aquello que el único CJC auténtico de entre todos los que hubo, el escritor, nos dejó en herencia. Por supuesto que me refiero a sus libros”.  Té raó el més important d’un escriptor és el que escriu i no el seu caràcter o el que pensa, però a tots ens agrada saber tafaneries d’ells i aquest pot ser un bon llibre per conèixer una mica més a fons a Camilo José Cela

 

CAMILO JOSÉ CELA CONDE

Cela, piel adentro. Una visión sorprendente del Nobel de Literatura

Ediciones Destino, 2016, pàgines 349

Mallorca, 2017

 

dilluns, 16 de novembre de 2020

A las barricadas

Ramon J. Sender és un autor que m’acostuma a agradar, però no ha estat el cas d’aquest llibre. Malgrat que el tema que tracta m’ha resultat d’interès, no així, la forma d’explicar-ho que en moments se’m feia pesat i poc atraient.

Els tres protagonistes principals són: Samar un periodista de 28 anys que “anda y vive y habla con filosofía” i que “era de regular estatura, fuerte, desgarbado”. Leoncio Villacampa, de 25 anys és l’altre protagonista. Treballa de dependent en un comerç. A tots dos els hi agrada una noia, gairebé adolescent de 16 anys, Star.

El llibre es va publicar al desembre del 1932, poc abans dels successos de Casas Nuevas de gener de 1933, i sobre els que l’autor va escriure una crònica periodística.

El títol fa referència a “siete domingos seguidos. El calendario se ha vuelto loco. El tiempo no rige. Siete domingos seguidos y los siete con números rojos como la sangre”. Dies amb fets violents producte de la mala maror que es vivia en aquells anys en que el moviment obrer es trobava enfrontat amb el govern de torn.

Primer diumenge

Tot comença amb un míting de la CNT-FAI. El mitin no era más que una pequeña diligencia casi una cuestión de trámite en la lucha incesante que los sindicatos sostenían contra lo humano y divino. Contra socialistas, republicanos, frailes y generales. Contra los tenores y los barítonos de la burguesía que actuaba “de temporada” en el Parlamento, contra las “vedettes” de la intelectualidad “de cámara”. Contra todo. Contra sí mismos, también, de vez en cuando

En todos los labios, palabras rojas y rictus de protesta… La revolución social se alzaba sobre negaciones. ¡Apoliticismo! ¡No colaborar! ¡No votar! ¡No transigir! ¡Acción directa!” Què fàcil és protestar! Molt més difícil és fer propostes.

A poc de començar el míting amb molta gent fora que no havia pogut entrar en el recinte, la guàrdia civil carrega i provoca tres morts: Progreso, Espartaco i Germinal, el pare de la Star. Eran cerebros limpios. Como única anormalidad, una borrachera de porvenir… Vísceras y vísceras, saturadas de fe fisiológica, de audacia y generosidad

Arrel d’aquestes tres morts, el sindicat convoca una vaga general per l’endemà.

Segon diumenge

La huelga va bien hasta hora. Los socialistas secundan el paro. No hay que ver más que el aspecto de la ciudad para comprenderlo. La huelga será general esta tarde

Assalten un magatzem de queviures i un magatzem d’armes. Els vaguistes tenen armes (pistoles i granades) i s’enfronten a les forces d’ordre. De nit sabotegen un transformador elèctric que deixa sense llum a tot Madrid.

Domingo rojo, color ceniza caliente, con la ciudad escalofriada y los tres ataúdes cabeceando como los barcos, sobre la multitud. El rojo de las banderas desafía a todas las púrpuras burguesas

Samar està enamorat d’Amparo, una jove burgesa filla d’un coronel però els seus sentiments xoquen amb les seves idees polítiques.

Els protagonistes manifesten dubtes he de vivir una vez, una sola. Somos una consecuencia insignificante de una serie de leyes mecánicas que nos dominan. Ningún poder tenemos sobre ellas. Nacemos, vivimos, morimos fuera de nuestra voluntad. Y nos obstinamos en crear mundos y en seguir los que existen, en infestarlos de ideas. ¿Es preciso que yo lo sacrifique todo por una idea nacida precisamente al calor de una cosa tan ajena, tan advenediza, tan burguesa como un espíritu?

Es fan preguntes com aquestes: “ ¿Por qué lucho? ¿Cuál es la meta? La meta es la destrucción del régimen capitalista. El aniquilamiento del espíritu burgués y de la lógica capitalista. El comunismo libertario

Tercer diumenge

Descobreixen a un confident de la policia i el maten.

Los obreros dormían. No querían ir al trabajo que engorda a los burgueses. No querían sino seguir durmiendo en la ilusión y despertar en un mundo ya sin burguesía y sin esclavitud

Nunca hablan los nuestros de lo pasado, sino de lo por venir. No existe el ayer sino el mañana

Dios dijo: Perdonad a vuestros enemigos, pero nada habló de los agentes de policía y de los guardias. Mi hijo cayó en la calle con la cabeza llena de ideas buenas. Yo no puedo rezar para que Dios lo perdone. Estoy segura de que no necesita que lo perdone nadie

Quart diumenge

Discuteixen i és molt difícil arribar a acords. Discuten por discutir”. Es perden “en el laberinto  intelectual”. És el que acostuma a passar sempre. Es produeixen polèmiques entre anarquistes i comunistes, fins i tot quan estan junts tancats a la presó.

Són traïts Tots són atrapats inclòs Samar, per la delació d’Amparo, la seva novia burgesa, al seu pare, el coronel, ja que tem per la vida del seu pare.

Cinquè diumenge

Desechos los comités, encarcelados los compañeros… quedamos nosotros entregados a la libre iniciativa… La libre iniciativa permite al hombre redimirse de la esclavitud de los convencionalismos burgueses… ¿Qué estímulos nos mueven en esos instantes revolucionarios? Un solo, único y sacrosanto: la libertad

“¿Por qué luchamos y arriesgamos la vida? Tiene que haber un móvil, una razón en la lógica vital y elemental de nuestra juventud… ¿Qué es lo que nos mueve? El ansia de libertad.

 Assalten la presó per alliberar als companys presoners. Però amb poc èxit. La normalidad estaba restableciéndose. La policía había ido cortando hilos con las detenciones y los registros y las multitudes necesitaban una voz ajena para devolver el eco multiplicado. Esa voz cada día iba a ser más difícil que la diera nadie”. La repressió sempre acaba fent el seu efecte.

Sisè diumenge

Tot s’ha acabat. Ja no hi ha vaga general. Els treballadors han tornat a la feina.

Samar soñaba con una fuerza y una armonía superiores, verdaderamente liberadoras y las veía plasmadas en la máquina… Veo un porvenir en que los hombres serán perfectos como máquinas. Hay que ir a eso. Entonces el mundo habrá logrado una nueva y genuina belleza que nos ha estado robando durante siglos las religiones, la filosofía espiritualista

El fracaso como arma de ataque. Séptimo domingo del porvenir.

El Gobierno nos ha vencido, pero … lo bueno de nuestra organización es que no la pueden vencer nunca. Cuanta más sangre nos hacen más nos fortalecen. Ellos a perseguirnos y nosotros a levantar nuestras banderas. Llevamos la de ganar porque, así como un gobierno no resiste el fracaso nosotros atraemos con el fracaso nuevas masas de trabajadores que no pueden hacer otra cosa que protestar y que sólo pueden hacerlo con justicia viniendo a nuestro lado

“¿Por qué será que a pesar de haber fracasado el movimiento yo tengo en lo hondo, una impresión cara, como si hubiéramos triunfado?

Podem qualificar la novel·la de realisme social màgic. Realisme perquè explica fets i situacions que ben bé podien haver estat realitat; social perquè parla de la revolta d’obrers anarquistes i comunistes davant d’un govern que aplica polítiques injustes; i màgic perquè entremig barreja episodis que poden considerar-se irreals com és tot un capítol narrat des del punt de vista de la lluna, entre d’altres.

RAMON J.SENDER

Siete domingos rojos

Editorial Virus 2005; primera edició 1932; 390 pàgines