dilluns, 10 de juny de 2019

Ets superflu?


Un petit llibre en un prestatge de la biblioteca em cridar l’atenció pel seu títol “El home superfluo”. Escrit al 2013 no m’ha descobert res de massa nou, però algunes de les seves frases fan rumiar sobre el món en el que vivim i sobre el futur que ens espera que no sembla massa optimista.

¿Es usted superfluo?... Quien no produce ni -lo que es peor- consume nada no existe según los balances que predominan en las economías nacionales. Quien no tenga posesiones a las que no pueda llamar “propiedades” no es un ciudadano de plena valía

El acto de ser ha sido sustituido por el de consumir

“¿Pueden evitarse esas muertes masivas por inanición? Desde el punto de vista puramente cuantitativo no cabe duda de que es posible. La producción de alimentos en todo el mundo es la suficiente como para que nadie tenga que morir de hambre… Ni el hambre ni la pobreza tendrían que existir. No se trata de una ley natural, sino de un asesinato en masa por omisión.”

Superflua sería aquella persona cuya fuerza de trabajo no pueda ser empleada de forma rentable en los sistemas de circulación capitalista

En alguns cercles es parla de que seria desitjable una disminució de la població mundial de l’ordre d’un 10 o 20%, sempre pensant en països del Tercer Món que no són pas els més densament poblats. Aquesta és una fal·làcia, vista des del primer món. No ens ha d’estranyar gens el flux immigratori cap el primer món.

En 2005, el porcentaje de personas más ricas de Estados Unidos consumió un equivalente a lo consumido por los sesenta millones de personas más pobres del país. Visto de ese modo, son los habitantes más ricos de Occidente los peores parásitos

Los recursos son limitados y el crecimiento llegará a chocar con un tope, de lo cual se derivará el imperativo de reducir nuestro bienestar para al menos de ese modo garantizar a los otros el derecho a la alimentación y a una vida digna.” Això és així, però no s’està disposat a acceptar-ho i se segueix postulant un creixement indefinit i insostenible. Aquests darrers dies coincidint amb el dia internacional del Medi Ambient s’han fet crides i accions a utilitzar menys embolcalls i menys plàstics. Realment són efectives aquestes crides? O potser, només són formes de quedar bé, de netejar algunes males consciències?

Al que alguna vez ha ido a parar al vertedero les resulta difícil volver a salir de élEs referència als que han quedat fora del sistema.

El objetivo del capital es conseguir la disponibilidad más flexible de mano de obra barata y reemplazable” … “Tienen pocas perspectivas de mejorar su situación, ya que un muro apenas franqueable separa a los trabajadores temporales de los empleados fijos

De ese empobrecimiento masivo de los últimos años, han sacado provecho los más ricos entre los ricosAquests superics són oligarques amb el ple sentit de la paraula: “Son aquellos actores sociales que saben defender su inmensa fortuna y pueden transformarla en influencia política

“Una riqueza personal masiva perjudica la exigencia de igualdad a la que no puede renunciar ninguna sociedad medianamente democrática”. “La desigualdad material condiciona la desigualdad política” La propietat és l’esca del pecat. Al llarg del temps ja ho han afirmat molt filòsofs i pensadors, però de ben poc ha servit de moment.

Todo puede perdonarse menos la renuncia al consumo. Ello mina el sistema capitalista de modo drástico

El trabajo asalariado es la columna del sistema capitalista ya que sin salarios no existiría un amplio poder adquisitivo, y sin poder adquisitivo no habría demanda, y sin demanda no habría mercados masivos, ni crecimiento ni producción en el futuro.” Aquest és el fonament del sistema econòmic en el que vivim. No som capaços de pensar-ne un altre. Podria existir una societat sense treball assalariat?

No es la economía la que está en crisis, la economía es la crisis; no es el trabajo lo que falta, es el trabajo lo que está de más, bien pensado, no es la crisis sino el crecimiento lo que nos deprime

Lo que estamos experimentando en la actualidad no es una pequeña crisis del capital que pronto será superada por la vía que nos conduce hacia los paisajes florecientes del pleno empleo y de la justicia social, sino un problema estructural inmanente que se agudizará. No podremos ya controlar tales procesos negativos con una inspirada política impositiva o inversionista o con un nuevo aumento del consumo

En un futur no massa llunyà acabarem sent molts els superflus. Què trist i depriment!

dimecres, 5 de juny de 2019

Un camí que no m'agrada.


El perill al qual ara ens enfrontem és el d’una transició de la política de la inevitabilitat a la política de l’eternitat, d’una mena de república democràtica ingènua i imperfecta a una mena d’oligarquia feixista confusa i cínica.”
Així acaba Timothy Snyder el seu llibre Sobre la Tirania. En “El camino hacia la no libertad” aporta nous i més arguments per desenvolupar millor aquesta idea.

Ja en el pròleg ens posa en alerta: “Los que creen en la inevitabilidad piensan que cada hecho es un breve incidente que no altera el relato global de progresos; los que prefieren la eternidad, consideran que cada nuevo suceso es un ejemplo más de una amenaza intemporal

Rússia posa al món en el camí de la política de l’eternitat.

Segons l’autor Lo que ha sucedido ya en Rusia es lo que podría ocurrir en Estados Unidos y Europa: la estabilización de las grandes desigualdades, la sustitución de la política por la propaganda, el paso de la política de la inevitabilidad a la política de la eternidad”. Malgrat que la política de la inevitabilitat no és la panacea, la política de la eternitat és encara pitjor.

Les idees i les influències al llarg de molts anys havien circulat d’Oest a Est. Des del 2010 circulen d’Est a Oest. Per exemple: les fake news de les que tan es parla són un invent rus. “Los políticos de la eternidad empiezan difundiendo noticias falsas ellos mismos, luego afirman que todas las noticias son falsas y finalmente dicen que lo único auténtico son sus espectáculos

La inevitabilidad promete que el bien es lo que ya existe y, previsiblemente va a expandirse, y la eternidad asegura que el mal siempre es externo y nosotros somos sus víctimas inocentes y perpetuasEncara que de fet cap de les dues polítiques sembla que ens portin cap una vida millor, la de l’eternitat és molt més nefasta.

La política de la inevitabilitat ens condueix sense alternatives a un futur del que no podem escapar. “Aceptarlo es negar la responsabilidad individual de cambiar las cosas. La vida se convierte en un caminar sonámbulos hacia una tumba predeterminada en una parcela comprada previamente

Rusia llegó antes a la política de la eternidad y los dirigentes rusos la exportaron para protegerse a sí mismos y su riqueza. El oligarca supremo, Vladimir Putin, escogió como guía al filósofo fascista Ivan Ilyin”. Ilyin considera a Rússia com el poble elegit. Proposa la vinguda d’una mena de “redemptor” que conjuntament amb les elits econòmiques ha de dominar el poder i salvar la nació. I Putin és identificat com aquest redemptor.

Rusia no hacía nunca nada malo; solo le hacían cosas malas los demás. Con esa base, los hechos no importan y la responsabilidad desaparece”. Per desgràcia aquest és un punt de vista massa freqüent en molts polítics.

Era más fácil culpar a Occidente que reflexionar sobre las decisiones rusas” … En lloc de resoldre els problemes resulta més senzill crear unos problemas ficticios imposibles de resolver, como la hostilidad permanente de un Occidente en decadencia

La política de la eternidad significa la misma cosa una y otra vez, un tedio que a los creyentes les entusiasma porque piensan que es exclusivamente suyoTé un punt de religiós i necessita d’un líder.

Para Surkov, (teòric a l’ombra de la nova Rússia) los pilares del Estado ruso eran centralización personificación e idealización: había que unificar el Estado, depositar su autoridad sobre una persona y glorificar a esa persona”: Putin.

Convertir el presente en una eternidad necesitaba crisis interminables y amenazas constantes

La política de la eternidad quiere y produce problemas imposibles de resolver porque son ficticios
Según Putin, los rusos no tenían derecho a protestar contra las acciones antidemocráticas … “Libertad” significaba la subordinación a las palabras de un líder arbitrario

Nunca ocurría nada nuevo y nunca podía ocurrir …  Había que rechazar la historia en el sentido del estudio del pasado, porque suscitaría preguntas

Segons Putin (gener 2012): “Rusia no era un Estado, sino una condición espiritual, … en Rusia no había ni podía haber conflictos entre nacionalidades

El amigo monástico de Putin, Tijon Shevkunov, mantenía que quien ame Rusia y le desea todo el bien no tiene más remedio que rezar por Vladimir, situado al frente del país por la voluntad de Dios. En esta declaración, “Vladimir” Putin es el redentor ruso que surge de más allá de la historia (“por la voluntad de Dios”) e integra místicamente un pasado ruso milenario por el mero hecho de llevar un nombre

Rússia intervé en Occident.

En 2013, Rusia empezó a seducir o a intimidar a sus vecinos europeos para que abandonaran sus instituciones y sus historias. Si Rusia no podía ser Occidente, que Occidente fuera Rusia. Si era posible aprovechar los defectos de la democracia estadounidense para elegir a alguien supeditado a Rusia, Putin podría demostrar que el mundo exterior no era mejor que Rusia. Si la Unión Europea y Estados Unidos se desintegrasen en vida de Putin, él podría cultivar la fantasía de la eternidad.”

Amb l’inici de converses de la Unió Europea amb Ucraïna es posa en perill l’objectiu de Rússia de restaurar l’imperi d’Euràsia

La política de la integración era esencialmente distinta de la política del imperio. La UE era igual que un imperio porque era un gran espacio económico. Y era diferente porque su principio organizativo era la igualdad y no la desigualdad

Una potencia imperial no reconoce las entidades políticas con las que se encuentra en los territorios que considera coloniales, de modo que las destruye o las subvierte y asegura que nunca han existido

La integración europea partía de la hipótesis de que las fronteras de los Estados estaban asentadas y que los cambios debían hacerse dentro y entre ellos, y no a base de invadirse unos a otros.”.

Pero la vulnerabilidad de la UE era la política europea de la inevitabilidad: la fábula de la nación sabia

La fábula de la nación sabia hizo que pareciera posible que los Estados-nación, después de decidir entrar en Europa, tuvieran también la capacidad de decidir marcharse.”. I aleshores apareixen els diferents moviments nacionalistes i feixistes en diferents països comunitaris que propugnen aquest retorn a sortir de la UE. Aquesta és una finestra d’oportunitat per les intencions de Putin.

Rusia fue la primera potencia europea postimperial que no pensó que la UE fuera un buen lugar en el que aterrizar, así como la primera en criticar la integración para negar que otros pudieran tener la oportunidad de vivir en soberanía, prosperidad y democracia. Cuando comenzó el ataque ruso, las vulnerabilidades de Europa quedaron al descubierto, sus populistas se reforzaron y su futuro se ensombreció.

Bajo la presidencia de Putin, Rusia fue incapaz de crear un Estado estable con un principio de sucesión y un principio de legalidad. Como había que presentar el fracaso como un éxito, Rusia debía mostrarse como modelo para Europa, en lugar de ser lo contrario. … La Unión Europea y Estados Unidos eran amenazas, no por lo que hacían, sino por los valores que teóricamente representaban.

Hasta 2012, los dirigentes rusos hablaban de la integración europea en términos favorablesAleshores tot va canviar.

La década del 2000 fue la oportunidad desperdiciada de crear un Estado ruso que hubiera tenido imagen de tal. Rusia no hizo ningún cambio democrático del poder ejecutivo

En la década de 2010, la oligarquía de la Federación Rusa había hecho que la reforma fuera no solo imposible, sino impensable.” A partir d’aquí comencen les declaracions que ha de ser Europa qui s’integri en el model rus i no a la inversa.

En las elecciones de 2012, Putin rechazó la idea de una Rusia europea, es decir, despreció los incentivos externos que favorecían el principio de legalidad. En su lugar, propuso … la ausencia de límites, la capacidad de hacer lo que quiera. Siguiendo esta lógica, Putin no era un estadista fracasado, sino un redentor nacional

El projecte de Putin és la creació de una Unió Euroasiàtica en contraposició a la Unió Europea: “Eurasia podía “integrar” a sus miembros con Rusia sin ninguno de los incómodos lastres asociados a la Unión Europea. No tendría que dimitir ningún dictador, no habría que celebrar elecciones libres, no habría que hacer respetar ninguna ley” Aquest és el seu gran projecte a partir de 2013,

En 2012, los pensadores fascistas entraron en la cultura popular rusa gracias a un presidente que parecía creer que los necesitaba

El Club d’Izborik és el creador de la següent doctrina: “La Unión Europea era una amenaza existencial para Rusia, porque hacía respetar la ley y generaba prosperidad. Por consiguiente, la política exterior rusa debía apoyar a la extrema derecha dentro de los Estados miembros de la Unión hasta que esta se descompusiera

Como la Unión Europea es una organización que actúa por consenso, era vulnerable a las campañas que suscitaban emociones. Al estar formada por Estados democráticos, podía debilitarse por el trabajo de los partidos políticos que proponían abandonarla… “Putin entabló amistad y ofreció su apoyo a los políticos europeos dispuestos a defender los intereses rusos” Farage i Le Pen han estat recolzats per Putin i Rússia

El conflicte amb Ucraïna una terra cobejada per molts al llarg de tota la història se situa al mig. Forma part de la guerra de Rússia contra la Unió Europea. Para Rusia Europa era la civilización enemiga, la homosexualidad era la guerra y Ucrania era el campo de batalla

Después de invadir Ucrania, decidieron que su vecino no era un Estado soberano. Empezaron a emplear el lenguaje del imperio. El 4 de marzo, Putin explicó que el problema de Ucrania habían sido las elecciones democráticas que permitían los cambios en el poder. Este tipo de elecciones dio a entender, era un injerto estadounidense” “Las referencias al derecho internacional no hacían más que demostrar la perfidia de Occidente”

I tornen les justificacions de tipus semi-religiós: “Era la política de la eternidad: la ley significa lo que el líder ruso dice que significa. Putin era el redentor del más allá de la historia que había aparecido para alterar el tiempo”. “Crimea tenía que formar parte de Rusia explicó porque el líder de la antigua Rus Volodimir/Valdemar, al que Putin llamaba Vladímir, se había bautizado allí mil años antes

“”Fascista” quería decir “antiruso”. Així Ucraïna i Estat Units eren feixistes.

Però curiosament, “en una guerra que teóricamente era contra el fascismo, muchos de los aliados de Rusia fueron fascistas

A la revolta de Maidàn se la va acusar de ser d’extrema dreta i de ser un cop d’Estat, cosa que els fets ocorreguts durant i després de la revolta ho desmenteixen malgrat la insistència de la propaganda russa. Es completamente distinto que los jóvenes salgan a las calles a defender su futuro o que lleguen en carros de combate para impedirlo

Utilització perversa dels mitjans de comunicació.

En la Rusia de la década de 2010, el espejo oscuro era una pantalla de televisión. El 90% de los rusos se enteraba de las noticias por ese medio… Las imágenes variaban, pero el mensaje era el mismo… Las noticias internacionales sustituyeron a las regionales y locales, que prácticamente desaparecieron de las pantallas. Y esa información internacional significaba hablar a diario de la eterna corriente de corrupción, hipocresía y hostilidad de Occidente. En Europa y Estados Unidos no había nada que valiera la pena emular

No tenía sentido poner en duda la objetividad de lo que emitía RT, porque lo que emitía era el rechazo a la objetividad. Como dijo su director: No existe la información objetiva.

La televisión rusa era el instrumento de la denegabilidad implausible. Negaba la presencia de las fuerzas especiales, los servicios secretos, los comandantes, los voluntarios y las armas… Los rusos no debían decidir la cuestión objetiva de si su Ejército estaba o no en Ucrania, que era evidente. Debían seguir los pies que les daba la televisión como en una serie dramática: si la voz en off decía que los rusos y sus armas era ucranianos, esa era la historia que había que creer

El elemento más importante de la invasión rusa de Ucrania en 2014 fue la guerra informativa concebida para desautorizar la realidad”.

"Durante toda la guerra en Ucrania, las autoridades rusas practicaron la denegabilidad implausible, es decir, contaron mentiras evidentes y retaron a los medios occidentales a que comprobaran los hechos

I el mateix que van fer amb els mitjans russos o van repetir amb els mitjans occidentals amb la utilització de les xarxes socials, tant a Europa com a Estats Units.

Durante la campaña electoral de 2017 en Alemania, las redes sociales patrocinadas por Rusia calificaron a la inmigración de peligrosa, a la clase política de cobarde y mentirosa y a AfD (partido nazi alemán) como la salvación de Alemania

Los políticos de la eternidad fabricaron relatos concebidos para eliminar la objetividad y confirmar la condición de víctimas

El triomf de les mentides sobre la veritat és la tendència actual de la política. Molt lamentable. Sembla que els humans ens agradi ser enganyats.

La intervenció de Rússia en l’elecció de Trump.

Es habitual que los rusos hagan que alguien esté en deuda con ellos, para lo que le proporcionan dinero sin problemas y luego le dicen lo que le va a costar. Durante la campaña para la presidencia, Trump rompió con décadas de tradición cuando se negó a publicar su declaración de la renta, seguramente pondría al descubierto su profunda dependencia del capital ruso

En 2016, justo cuando a Trump le hacía falta dinero para llevar a cabo una campaña, sus propiedades inmobiliarias se volvieron increíblemente populares entre las sociedades fantasma. En el medio año entre su nominación como candidato republicano y su victoria en las elecciones generales, alrededor del 70% de las viviendas vendidas en sus edificios fueron adquiridas no por personas, sino por sociedades anónimas

Trump “venció gracias a unos votos de protesta contra el sistema y gracias a unos votantes que se creyeron unas fantasías paranoicas que no eran verdad

En Estados Unidos, en 2016, nadie tuvo en cuenta las connotaciones totalitarias de la publicación selectiva de unas comunicaciones privadas. El totalitarismo borra el límite entre lo público y lo privado, de modo que nos resulta normal ser trasparentes para el poder todo el tiempo.

“¿Cómo es el totalitarismo moderno? Nadie puede actuar en política sin tener miedo, porque cualquier cosa que haga ahora puede revelarse después y tener consecuencias personales

Cuando desaparece la diferencia entre lo público y lo privado, la democracia se somete a una presión insostenible. Y en una situación así, solo puede sobrevivir un político desvergonzado, que no tiene miedo a quedar expuestoCom és el cas de Donald Trump.

Si los ciudadanos deciden saber solo lo que les revelan unos piratas informáticos extranjeros, quedan en manos de potencias hostiles. En 2016, los estadounidenses, estuvieron a merced de Rusia, sin darse cuenta de lo que estaba pasando.”

A diferencia de los rusos, los estadounidenses obtienen gran parte de sus informaciones de internet. Según una encuesta, el 44 % de los estadounidenses se informan a través de una sola plataforma: Facebook,” amb la facilitat de manipulació que això suposa.

El autoritarismo llega no porque la gente diga que lo quiere, sino porque pierde la capacidad de distinguir entre los hechos y los deseos

La estratègia de Rússia i la política de la eternitat.

La esencia de la política exterior rusa es el relativismo estratégico: Rusia no puede ser más fuerte, así que tiene que debilitar a los demás. La manera más sencilla de debilitar a otros es hacer que se parezcan más a Rusia. En vez de abordar sus propios problemas, Rusia los exporta.  “Rusia se opone a la democracia europea y americana para asegurarse de que los rusos no comprendan que la democracia podría funcionar como principio de sucesión en su propio país. Se trata de que los rusos desconfíen de otros sistemas tanto como desconfían del suyo propio.”

El camino de la no libertad es el paso de la política de la inevitabilidad a la política de la eternidad. La propuesta de Trump de “hacer América grande de nuevo” tenía eco en la gente que creía, como él, que el sueño americano estaba muerto.Així entren en la política de l’eternitat.

Es fácil ver el atractivo de la eternidad para unos hombres ricos y corruptos que controlan un Estado sin ley. No pueden ofrecer el progreso social a su población, así que tienen que encontrar otra forma de movimiento. En lugar de hablar de reformas, los políticos de la eternidad señalan amenazas. En lugar de presentar un futuro con posibilidades y esperanzas, ofrecen un presente eterno con enemigos definidos y crisis artificiales. Para que eso funcione, los ciudadanos tienen que poner de su parte y acercarse también a los políticos de la eternidad. Desmoralizados por su incapacidad de cambiar su situación en la vida, deben aceptar que el significado de la política no reside en las reformas institucionales, sino en las emociones diarias. Deben dejar de pensar en un futuro mejor para sí mismos, sus amigos y sus familias, y preferir la invocación constante de un pasado orgulloso. En la cima, y en toda la sociedad, la desigualdad material crea las experiencias y los sentimientos que pueden transformarse en una política de la eternidad

Desde que Putin llegó al poder, la sociedad rusa se empobreció y la oligarquía se consolidó, … y sostuvo la política rusa de la eternidad, y la certeza de que la democracia era una farsa

Estats Units també camina en la direcció de la política de la eternitat.

La política estadounidense de la inevitabilidad también preparó el terreno para la de la eternidad creando y legitimando unas inmensas desigualdades económicas dentro de sus fronteras. Si no había alternativa al capitalismo, ¿quizás habría que ignorar, explicar o incluso aceptar las grandes diferencias de riqueza e ingresos?

En la era de la inevitabilidad, la desigualdad de rentas y riqueza se disparó entre los años ochenta y 2010. En 1978, el 0,1% más rico de la población, alrededor de 160.000 familias, controlaba el 7% de la riqueza del país. En 2012, esa pequeña élite se había reforzado: controlaba alrededor del 22% de la riqueza… En la década de 2010, Estados Unidos se aproximó al nivel de desigualdad de Rusia.”

La oligarquía actúa como un sistema clientelar que disuelve la democracia, la ley y el patriotismo. Los oligarcas rusos y estadounidenses tienen mucho más en común entre ellos que con sus respectivas poblaciones. En lo alto de la escala de la riqueza, las tentaciones de la política de la eternidad son las mismas en Estados Unidos que en Rusia

Totes les oligarquies són iguals i es defensen entre elles.

La política de la eternidad triunfa cuando la ficción cobra vida. Un líder del ámbito de la ficción cuenta mentiras sin remordimientos ni disculpas, porque, para él, la falsedad es la existencia. La creación ficticia “Donald Trump, empresario de éxito”, llenó el espacio público de mentiras y nunca pidió perdón por ellas, porque hacerlo habría sido reconocer que existía algo llamado verdad.

Muchos estadounidenses no vieron la diferencia entre alguien que mentía constantemente y nunca pedía disculpas i alguien que no lo hacía casi nunca y luego corregía sus errores… Según Surkov, nadie dice nunca la verdad, quizá no existe la verdad. Así que limitémonos a repetir las cosas que nos gusta oír y a obedecer a quienes las dicen. Ese es el camino hacia el autoritarismo. Trump adoptó el doble rasero de los rusos: él estaba autorizado a mentir todo el tiempo, pero cualquier pequeño error de un periodista desacreditaba a toda la profesión periodística.”

Trump se comportó en el Gobierno como se había comportado durante la campaña: no como formulador de políticas, sino como fabricante de indignación

Una política estadounidense de la eternidad toma la desigualdad racial y la convierte en una fuente de desigualdad económica, vuelve a los blancos contra los negros, declara que el odio es normal y el cambio, imposible. Parte de premisas ficticias y hace política ficticia. Los estadounidenses que viven en zonas rurales suelen creer que el dinero de sus impuestos se lo lleva la gente de las ciudades, aunque más bien ocurre lo contrario. Muchos estadounidenses blancos, en especial los que votaron a Trump, creen que sufren más discriminación que los negros.”

Los que creen en la política de la inevitabilidad pueden pensar que, con el tiempo, la gente estará mejor educada y cometerá menos equivocaciones. Los que creen en las políticas públicas pueden intentar diseñar unas reformas que ayuden a la gente a superar las desigualdades independientemente de sus convicciones. Un político de la eternidad como Trump utiliza falsas creencias sobre el pasado y el presente para justificar unas políticas ficticias que reafirman esas creencias, de forma que la política se convierte en una eterna lucha contra los enemigos. Un político de la eternidad prefiere definir a sus enemigos que formular políticas

Cuando la política estadounidense de la eternidad desarrolla alguna política concreta, su propósito es hacer daño…”

Para evitar la tentación de la eternidad, debemos abordar nuestros problemas particulares, empezando por las desigualdades, con políticas públicas apropiadas. Convertir la política de Estados Unidos en una eternidad de conflictos raciales es permitir que se agraven las desigualdades económicas. Para resolver la disparidad de oportunidades, cada vez mayor, para restablecer la posibilidad del progreso social y, por tanto, cierto sentido de futuro es necesario ver a los estadounidenses como una misma ciudadanía, y no como diversos grupos en conflicto.

Estados Unidos tendrá las dos formas de igualdad, racial y económica, o no tendrá ninguna. Si no tiene ninguna, la política de la eternidad prevalecerá, la oligarquía racial ascenderá y la democracia llegará a su fin

Si realment aquest és el camí en el que estem no m'agrada gens el lloc cap el que ens dirigim. Es poden llegir totes aquestes reflexions en clau catalana i en clau del conflicte entre Catalunya i Espanya?

dilluns, 27 de maig de 2019

Una petita gran obra.


No arriba a un centenar de pàgines, però és una gran història narrada amb mestria. El títol de l’obra pot portar a engany. Els escacs hi juguen un paper fonamental, però no és pas una novel·la d’escacs.
Tot passa dalt d’un transatlàntic tal com deixa clar l’inici del llibre: “A bordo del transatlántico que había de zarpar a medianoche de Nueva York rumbo a Buenos Aires reinaban la animación y el ajetreo propios del último momento

I allà el narrador ens explicarà tot el que passa. A hores d’ara el Teatre Romea presenta a un Jordi Bosch excel·lent que en forma de monòleg ens convida a endinsar-nos al que li passarà a bord d’aquest transatlàntic. Un dels passatgers és el campió mundial d’escacs. La seva presencia crida l’atenció al nostre narrador que el vol conèixer, però aquest es mostra esquerp.

Toda mi vida me han intrigado los monomaníacos, las personas obsesionadas por una sola idea”. Aquest és un dels temes de la novel·la, però no l’únic. De fet tots som una mica monomaníacs. Encara que al llarg de la vida podem passar d’una monomania a un altre poques vegades admetrem ser-ho.

A part del narrador i el campió d’escacs, el personatge que realment es converteix en el protagonista és el senyor B. Quan el Jordi Bosch es fica en la seva pell i ens explica la seva reclusió a un hotel de Viena sota la vigilància i la pressió de les SS ens fa patir i molt. Sol, en una habitació, sense res a fer s’obsessiona pels escacs fins acabar boig.
Escrita poc abans del seu suïcidi i publicada ja mort, és una obra altament recomanable, així com l’obra que aquests dies es representa al Teatre Romea.

Després de llegir "Por", aquesta ha estat la segona novel·la que he llegit d’aquest autor. Sens dubte em seguiré endinsant en la seva obra.

divendres, 19 d’abril de 2019

El temps del mig. La nissaga dels Chironi segueix

Aquest és el segon llibre de la trilogia. Segueix la nissaga dels Chironi que havia començat amb Estirpe. S’inicia a l’octubre de 1943 en plena Segona Guerra Mundial quan Vincenzo Chironi arriba a l’illa de Sardenya a la cerca de les seves arrels i es dirigeix a Nuoro. Aquella tierra que estaba pisando prometía reconciliarlo consigo mismo, cerrar el círculo que había permanecido abierto dramáticamente a lo largo de su vida
Per Vicenzo, d’alguna manera allà començava de nou la seva vida: “de pie sobre una roca, escrutando el punto exacto desde el cual nacía el día, se dijo a sí mismo que aquello era el amanecer de todo

Él lo sabía todo sobre la soledad

L’illa de Sardenya, el seu paisatge i la història de la nissaga dels Chironi continua amb un ritme pausat i amb acurades descripcions dels llocs, dels seus ambients i de les persones i els seus sentiments i emocions.

Segons els habitants de l’illa si quiere formar parte de esta tierra, aprenderá lo que significa congoja… Es la maldición y la bendición de las islas: un constante ir y venir… con congoja
“¿Pero acaso no son solo instantes las cosas que cambian el mundo?”

De la nissaga Chironi ja només resta el patriarca Michele Angelo Chironi amb 72 anys i la seva filla Marianna. Vicenzo, fill de Luigi Hippolito, té 27 anys quan arriba a Sardenya: “… a sus veintisiete años, tras doce de orfanato, siete de seminario y los restantes …”. Deixava tota una vida enrere i volia tornar a començar.

Corrían tiempos difíciles, los lugares sólo eran nombres de lugares. La humanidad era carne de matadero” … “Tendría que aprender a contentarse con un presente sin futuro, como todo a su alrededor, como la vida misma que, vista desde allí, parecía incluso habitable

Michele Angelo i Marianna ignoren l’existència de Vicenzo. “Se sienten sobrevivientes, padre e hija, dentro de un purgatorio inmóvil de gestos siempre iguales

Quan arriba al seu destí, “Vincenzo permanece un tiempo interminable frente a la puerta. Ahora que ha alcanzado la meta no sabe qué hacer. Se debate entre pensamientos enfrentados
Allí dentro advierte un tiempo que se ha detenido. El silencio en una certeza ineludible, como si incluso la savia del interior de las plantas que se apiñan en ese espacio hubiera decidido discutir silenciosamente y los insectos hubieran decidido volar sin vibraciones, zumbar sin sonido. Ese silencio es un regalo, piensa instintivamente Vincenzo. Le resulta reconfortante que su casa, la sede de su estirpe, esté en silencio

Michele Angelo se conmueve al sentir que se está escuchando a sí mismo en todos los aspectos. Si no sonara a soberbia, le daría por pensar que la historia recomienza exactamente como había comenzado. También él había sido arrancado del orfanato para ser entregado a la vida”. El retorn d’un Chironi fa reviure a Michele Angelo i Marianna. És com recomençar de nou.

Vincenzo s’adapta bé a la seva nova vida a Nuoro. “Había sido bien acogido por la comunidad de nuoreses. Alguna vez había llegado a pensar que se trataba de un club tan exclusivo que se consideraba muy afortunado por haber sido admitido en él

Els Chironi estaven feliços i contents amb l’arribada inesperada de Vincenzo. “Eran como ramas secas, como plantas infértiles que no son arrancadas por una mera cuestión de dejadez o de pereza y que de repente engendran una joya, una señal de vida allí donde se evidenciaba una muerte segura. Aquel sobrino y nieto perfecto había sido el brote que convence al jardinero para salvar la planta entera cuando ya la había dado por perdida

Però el destí tràgic dels Chironi tornaria aviat. “La mirada escalofriante del destino estaba apuntando de nuevo hacia su casa” Un somni avisa a Marianna. No sap exactament que passarà, però té molt clara l’advertència que ha rebut i es preparen juntament amb Michele Angelo.

Callaron. La luz se estaba desvaneciendo tras los cristales y aquella tarde iba convirtiéndose en noche sin previo aviso”. “Era como si una piedra lanzada al azar hubiera impactado en el punto más vulnerable de un cristal. Eso es lo que se dice, ¿no? Que hay un punto concreto en el cual es posible despedazar en un solo segundo incluso los cristales más resistentes

Y a pesar de todo su trabajo prosperaba, lo que evidenciaba plenamente la maldición de los Chironi, condenados a sufrir en medio de la abundancia

Michele Angelo ja amb 89 anys pensa en la maledicció de la seva nissaga: “Se enfada cada vez que le da por pensar que su longevidad no es otra cosa que una sutil represalia por parte de quien quiere que él presencie el final completo de su estirpe

Però no serà així, finalment arriba a la seva fi: “Michele Angelo camina despacio, pero camina aún… Tiene plena consciencia de lo que está sucediendo y se siente sereno justo cuando creía que se iba a sentir alterado. Ahora que se está acercando reconsidera eso que ha dicho infinidad de veces: la muerte es lo único que no tiene remedio. No lo tiene en verdad, pero sorprendentemente esa certeza no le atemoriza en modo alguno. No sabría como explicarlo, lo único cierto es que del mismo modo que ha venido al mundo ahora se está yendo de él. Respira hondo, piensa en la ambigüedad del vuelo que nunca se sabe si deriva de un impulso desde abajo o más bien de un agarrón invisible desde arriba

Com en el primer llibre de la trilogia de nou Marcelo Fois ens té preparat unes darreres pàgines on ja s’albira la possible continuació de la nissaga Chironi.

Nunca más ocurrirá que nuestros recuerdos tengan igual dignidad. Nos hemos conducido exactamente a donde estamos. A partir de ahora tú renaces y yo, a poco a poco, muero

Ja tinc feta la reserva del darrer llibre de la trilogia a la biblioteca. Espero impacient per conèixer com acabarà.

També en parlen a:

dimecres, 20 de març de 2019

Por


Stefan Zweig és un autor nostrat del que n’he sentit a parlar molt, però del que de moment no havia llegit res. Aquesta serà la meva primera incursió, un llibert breu que no pot començar d’una manera millor:

Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant. No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut ...”

Al portal es topa amb una dona que l’escridassa i l’acusa de robar-li l’home. Li dona uns bitllets i fuig. Ja tenim el problema en marxa.

En el seu cap de dona burgesa feliç amb marit i dos fills li dona moltes voltes. Pensa que no la reconeixerà i que el problema ja està acabat, però no és així. Estava a la porta de casa seva esperant.
La Irene la mirà als ulls, però només un segon. No suportava aquell escarni insolent i vulgar. Sentí tot el cos envaït per un fàstic semblant a un dolor ardent. Només tenia ganes d’anar-se’n, fugir, no tornar a veure mai més aquella fesomia!. Girada de cara, amb un ràpid moviment li allargà el preciós moneder i, empesa per l’horror, pujà corrents les escales.”

La por a tornar a trobar a la xantatgista fa que es tanqui a casa i no surti. Ara està sempre alerta. Canvia el seu caràcter i els seus costums. Alguna intuïció té el seu marit: “Van caminar en silenci l’un al costat de l’altre. Ella no gosava obrir boca. Pressentia confusament un nou perill. Ara estava acorralada per dos costats

El seu neguit va en augment. Dorm malament i té mals sons. No s’atreveix a explicar-li al seu marit res del que passa. “No ho sé, però tots aquests dies tenia la impressió que em volies dir alguna cosa. Alguna cosa que només ens concerneix a tu i a mi. Ara estem sols, Irene.” Li digué el seu marit sense obtenir cap resposta.

No s’atrevia. “Quan la porta es va tancar ella tingué la impressió que es tancava un taüt. El món sencer li semblà mort i buit, tan sols dins el seu cos enrigidit el cor li batia amb força i desbocat contra el pit, cada batec li feia mal, mal

"¿A què era deguda aquella mirada tan penetrant, tan enlluernadora, tan colpidora i dolorosa? ¿Sospitava alguna cosa o ja estava assabentat del que havia passat?

Continua amb el seu secret. Ho segueix complicat tot cada vegada més. Es veu a prop de l’abisme. El xantatge continua: “Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió. Des de feia setmanes dormia amb desassossec, amb somnis més espantosos que l’insomni, li mancava aire, llibertat de moviments, tranquil·litat, ocupació

Sembla que està a punt de confessar el que li passa, però “era inútil, mai no podria pronunciar el mot alliberador que la cremava per dins i li devorava la tranquil·litat.”

Ja ha pres una decisió. S’apropa el final. “La certesa que a la fi havia adquirit del desenllaç no gaire llunyà començà a infondre-li una claredat inesperada. El nerviosisme cedí lloc miraculosament a una reflexió serena... De sobte, les coses s’esclarien”... “Era agradable de no pensar en res, tan sols sentir dintre seu un fosc sentiment de final, una boira que baixava a poc a poc i tot ho embolcallava

Però de sobte els esdeveniments donen un gir inesperat. Narració breu, però intensa, sense un moment de respir, altament recomanable. De ben segur que seguiré llegint llibres d’aquest autor.

També en parlen a:

divendres, 15 de març de 2019

Patria


No acostumo a llegir best-sellers, però aquest em cridava l’atenció pel tema que tractava. L’únic referent que tinc de la literatura basca és Bernardo Atxaga. M’agrada el que escriu i el com escriu. També ha tractat el tema del terrorisme basc però des d’un punt de vista molt diferent a com ho fa Fernando Aramburu. També s’ha de dit que està escrit en altres èpoques ben diferents.

L’inici de l’acció de Patria es produeix amb una noticia molt esperada:   

-" ¿Te has enterado? Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. 
-     Sí, me lo han dicho hace un rato. 
-    Qué buena noticia, ¿eh? Por fin vamos a tener paz. Ya era hora"
A partir d’aquí es desenvolupa tota la història de dues famílies basques en un petit poble a prop de Donostia. Són dos matrimonis que de ser molt amics i anar a tot arreu junts deixen de parlar-se i es miren amb desconfiança des del moment en que ETA comença a assenyalar al Txato, a qui finalment assassinen.

No m’estranya que s’hagi convertit en un best-seller. La seva lectura enganxa des del començament. No segueix un ordre cronològic. Fa salts endavant i enrere per explicar com viuen cada un dels personatges la pressió que exerceix el terrorisme d’ETA en un poble petit.

Et posa en la pell de cadascú d’ells. Cap de les dues famílies és un bloc compacte. Tots els  personatges mostren pensaments i reaccions ben diferents davant dels mateixos fets, malgrat que en ocasions els volen ocultar a la llum pública.

No mostrar amargura. No llorar en público. Mirar de frente a las personas, a las cámaras fotográficas. Se lo prometió en el tanatorio, con el Txato dentro de la cajaAquesta és la reacció de Bittori la vídua del Txato.

Han passat els anys, però aquell assassinat segueix marcant les vides de les dues famílies. “Ella, su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen, de aquel foco incesante de, ¿de qué?, joder, pues de pena, de dolor, y esto se tiene que acabar y yo no sé cómo

Després de l’assassinat del Txato, Bittori abandona el poble i va a viure a Donostia. Però un cop es produeix l’anunci de la treva, comença a tornar al poble, a la que havia sigut casa seva. Primer de mig amagat i més endavant ja no tant. Don Serapio, el mossèn la visita: “Sólo he venido a pedirte un favor en nombre de la gente del pueblo ….. que no vengas … durante una temporada, hasta que las aguas vuelvan a su cauce y haya paz

Dues famílies marcades pel terrorisme d’una forma o un altra. Ambdues viuen sota la dictadura d’una dona, la mare respectiva que vol imposar un pensament únic a tots els membres de la família però que no ho aconsegueixen. Els fills son tots ben diferents. Els que no combreguen amb les idees de les matriarques fugen del lloc i intenten fer la seva vida, però no poden del tot. Els marits també intenten fer la seva vida fora de casa: a la feina, al bar, a la societat gastronòmica, a l’hort, amb la bicicleta.

Són amigues íntimes fins que el fill de Miren, Joxe Mari, ingressa a ETA. Allò ho canvia tot, juntament amb el fet que el Txato comença a rebre amenaces

Les pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad, pase; pero en el pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado” Volia continuar sent el seu amic, però la pressió social d’un poble petit ho impedia.

Josetxu, el pare de Jokin, amic de Joxe Mari amb qui entra a ETA i que un dia troben mort, explica a Joxian el que pensa: “Ni me dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito patriótico. Les vino de perlas que se moriría. Para usarlo con intenciones políticas, ¡sabes? Como los usan a todos. Unos borregos, eso es lo que son. Unos ingenuos. Y Joxe Mari lo mismo. Les calienta la cabeza, les dan un arma y, hala, a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me interesa … Les meten malas ideas y, como son jóvenes, caen en la trampa. Luego se creen unos héroes porque llevan pistola. Y no se dan cuenta de que, a cambio de nada, porque al final no hay más premio que la cárcel o la tumba, han dejado el trabajo, la familia, los amigos. Lo han dejado todo para hacer lo que les mandan cuatro aprovechados. Y para romperles la vida a otras personas, dejando viudas y huérfanos por todas las esquinas

La opinió d’Arantxa, la germana de Joxe Mari, l’etarra: “Le han montado una campaña de acoso para amilanarlo y tiene toda la gente del pueblo en su contra. Un buen hombre. Para mi padre, un hermano y, para mí, casi como un tío. Ahora no nos hablamos con él ni con su familia, aunque no nos han hecho nada. Este es un país de locos.”

Xabier, el fill del Txato, des de que amenacen al seu pare no visita el poble: “Evitaba el pueblo… Se sentía mirado, mal mirado, y ya le había ocurrido dos veces que, yendo por la calle, conocidos de toda la vida no le respondieron al saludo.

La pressió en un poble petit sobre tots els seus habitants és feixuga i es fa molt difícil resistir-ho.

Joxe Mari havia estat un dels durs d’ETA però amb el temps va canviant: “Pero un hombre puede ser un barco. Un hombre puede ser un barco con el casco de acero. Luego pasan los años y se forman grietas. Por ellas entra el agua de la nostalgia, contaminada de soledad, y el agua de la conciencia de haberse equivocado y la de no poder poner remedio al erro, y esa agua que corroe tanto, la del arrepentimiento que se siente y no se dice por miedo, por vergüenza, por no quedar mal con los compañeros. Y así el hombre, ya barco agrietado, se irá a pique en cualquier momento

En ambdues famílies tots els seus membres tenen por del que digui la “ama”. No volen fer res que li porti la contrària i que suposi rebre la seva esbroncada i el seu mal humor. Tothom fa coses d’amagat d’elles.

Segons diu Miren, la mare de Joxe Mari: “Le ha dado por acosarnos. Al aita no le dejan en paz. Desde que se acabó la lucha armada, los enemigos de Euskal Herria se han vuelto valientes. Se creerán que son los únicos que han sufrido. Está claro que buscan venganza. Nos quieren machacar y que nos rebajemos a pedirles perdón. ¿Yo pedir perdón? Antes me tiro al ríoEls punts de vista de cada un dels personatges són ben discrepants.

A mesura que apropa el final, la història perd interès. Hi ha alguns capítols que considero sobrers. Però les darreres pàgines s’omplen d’emocions.

Joxe Mari “se salió de ETA durmió bien. Ya venía tocado en sus convicciones de un tiempo a aquella parte. Todo influye: la soledad carcelaria; las dudas, que son como los mosquitos de verano que no paran de rondarte; ciertos atentados que, por mucho que aprietes, no caben en el hueco cada vez más estrecho de las justificaciones habituales; los compañeros a los que tuvo por desertores en un primer momento, y ahora comprende y, en secreto, admira.”
Més endavant “ni siquiera se le movieron las cejas meses más tarde, cuando vio en el televisor a aquellos tres encapuchados proclamar que ETA había decidió poner fin a la lucha armada. No es que le diera igual. Es que lo consideró un asunto que no le incumbía

Un cop ja es considera fora de la banda constata “que había hecho daño y había matado. Después de tanta sangre, ni socialismo, ni independencia, ni pollas en vinagre. Abrigaba la firme convicción de haber sido víctima de una estafa

Les reflexions dels diferents personatges fan pensar sobre com es devien viure aquells anys sobre tot en els pobles petits, i com de dura és la pressió de la gent, les mirades, els silencis i el difícil que és en un lloc petit pensar diferent, ser diferent. I tot per a què? Segurament per a res.

dissabte, 2 de març de 2019

La immigració, l’etern problema sense resoldre no és un maldecap nou


La immigració és un tema recurrent tant en el debat polític com també en els bars i en les tertúlies. Se’n parla molt, però en realitat no es té molt clar què s’ha de fer, ni què es pot fer. És un tema que genera controvèrsia i sobre el que tothom s’atreveix a opinar. Per una banda s’opina segons les pròpies experiències més directes, però també amb idees prèvies sense contrastar-ho amb la realitat.

La lectura d’aquest llibre editat al març del 2012 m’ha servit per conèixer algunes dades, i també per reflexionar sobre el tema.
La immigració és una constant en el nostre territori al llarg de tota la història. Per tant aquest fenomen no ens hauria d’estranyar tant, ni agafar-nos tan per sorpresa.

Catalunya seria molt diferent sense immigrants. En els darrers 100 anys s’han produït bàsicament tres grans allaus immigratoris que han canviat la demografia del país

1911-1930: Arriben 546.000 persones que representen el 77.3% de l’augment poblacional del període. Bàsicament són aragonesos, valencians, balears i murcians.

Entre 1930 i 1950 també hi ha immigració, però aquesta disminueix molt.

1950-1975: Catalunya passa de 3,2 milions a 5,6 milions amb gairebé 1.400.000 d’immigrants:
·         Anys 50: 440.000 immigrants
·         Anys 60: 720.000 immigrants
·         Anys 70, fins 1975: 231.000 immigrants
La procedència majoritària és del Sud: Andalusia, Múrcia i Extremadura i també de l’Aragó
En el 1975, el 38,7 % de la població catalana és nascuda fora de Catalunya.
Encara que totes les comarques reben immigrants aquests es concentren en gran mesura al Barcelonès i comarques veïnes: Vallés, Baix Llobregat, Maresme.

Aquesta segona onada immigratòria provoca un augment de la natalitat i un rejoveniment de l’estructura demogràfica de Catalunya”. Fenomen que es repeteix en cada de les onades migratòries.

En el període entre 1975-1995 arribem als 6 milions. Però l’augment de població s’atura i ja no arriba immigrants en un nombre significatiu

1995-2010, sobre tot, el període 2000-2010: es produeix un nou flux immigratori, el tercer en un segle. Augmenta la població en 1.481.279 habitants. L’1 de juliol de 2010 som 7.571.319 catalans dels quals 1.242.525 són estrangers.

La nova immigració és estrangera. Es produeix un augment de la franja d’edat 15-39 en detriment de la franja 40-64. L’edat mitjana passa de 33,7 al 1975 a 40,8 al 2000 i a 40,6 el 2008. L’evolució del nombre d’estrangers que viuen a Catalunya és espectacular:
  • 1975: 36.037 estrangers, el 0,6%
  • 1996: 114.264 estrangers, el 1,9 %
  • 2000: 181.594 estrangers, el 2,9 %
  • 2010: 1.241.525 estrangers, el 16.4 %

En aquests anys també canvia la seva procedència. De ser europeus de la Unió Europea i marroquins, hem passat a llatinoamericans (bàsicament, procedents de Perú, Equador, Colòmbia i Bolívia), però també xinesos, romanesos, pakistanesos i també subsaharians.

Catalunya ha rebut durant els darrers 100 anys uns 4 milions de persones, les quals s’hi han instal·lat i la immensa majoria s’hi ha quedat per sempre. Un volum que, en termes relatius, ha estat incomparablement superior al de qualsevol altre Estat o regió europea

Els catalans de nissaga hem estat superats pels immigrants i la seva descendència, avui tots catalans

La immigració ha estat un component fonamental pel creixement de la població catalana, més ben dit, n’és l’explicació

Aleshores, si no resulta un fenomen nou, per quina raó resulta tan polèmic i tan conflictiu? La diferència és que en els dos grans períodes anteriors la immigració era espanyola i en aquest tercer ha estat estrangera. Però en realitat molt del que es diu d’aquests immigrants ja es deia de les anteriors onades migratòries. Jo mateix ho havia escoltat a casa i al barri.

Aquests grans allaus immigratoris en la població autòctona crea una sensació d’amenaça que comporta un replegament intern. De fet hi ha molt poca comunicació entre els autòctons i els immigrats. D’alguna manera vivim en dos món paral·lels. Això també va passar en el període de la gran immigració espanyola dels anys 60. Hi ha pocs casaments entre immigrants i autòctons i la major part de casaments es donen entre persones de la mateixa nacionalitat.

Curiosament, la majoria dels immigrants s’instal·len en els barris que els anys 60 havien acollit l’anterior allau migratori i en gran mesura es repeteixen els problemes que aleshores es van donar. No aprenem del nostre passat i caiem en les mateixes errades de forma sistemàtica.

A Catalunya la pobresa no s’hereta, sinó que s’importa. Amb el benentès que a canvi oferim mecanismes d’ascensió social: els que arriben s’incorporen en els nivells socials més baixos facilitant la mobilitat social dels autòctons i dels que han arribat abans, i així successivament

Segons afirmacions de l’autor “manca de conflictivitat no vol dir convivència”. “Nouvinguts i autòctons no es relacionen, cadascú fa la seva vida”. Es produeix “coexistència pacífica més que convivència veïnal

Hi ha la percepció, molt estesa, que la immigració és sinònim de conflicte” Però és realment certa aquesta percepció?. Potser també cal diferenciar entre immigració pobre i immigració rica. D’aquesta última no hi ha queixes. Més aviat es cerquen mecanismes per incentivar-la.

Es constata la trista relació entre barris pobres i immigració: com si certs fragments de les ciutats estiguessin relegats a acollir les classes més desafavorides econòmicament, que només amb el pas del temps aconseguiran fugir-ne per deixar el seu lloc a aquells que arriben de nou: la “ciutat emergent” que acompanyà la immigració espanyola era diferent a la “ciutat usada” que han trobat els nous immigrants

Amb l’afegit que en molts d’aquests immobles s’ha produït un buidatge, o quasi, que ha deixat sols els nous immigrants amb els seus congèneres i altres immigrants de nova fornada ... Més que barris, que també, la concentració es produeix per blocs de pisos o illes urbanes, per assolir percentatges del 80%, si no més

Hi ha poblacions, o més ben dit barris que tenen grans concentracions d’immigració estrangera amb xifres que fàcilment superen el 20% i en alguns casos s’apropen al 50%.

Estem davant d’un fet complex i difícil” “Molts ajuntaments malgrat la migradesa de recursos, estan fent un gran esforç envers tot allò que fa referència a la nova immigració” Però es fa prou?

En els darrers anys (2010-2018) s’ha estancat l’allau de nous immigrants i la població pràcticament no es belluga, situada entre els 7.400.000 i el 7.500.000.

El que ha caracteritzat aquests darrers anys és el que s’ha anomenat la crisi dels refugiats, i darrerament l’arribada de nens i adolescents no acompanyats.

Però com gairebé sempre tinc la sensació que es parla molt i es fa realment ben poc. Esperem com a societat que els problemes es resolguin sols i moltes vegades no arribem ni tan sols a definir el què passa en realitat. Només reaccionem quan es genera algun conflicte greu que els mitjans s’apressen a magnificar. I aleshores tan sols es tapen

dimarts, 26 de febrer de 2019

Vindràs per canviar-ho tot


Ha acabat la primera fase del judici. En aquest primers dies hem pogut escoltar a tots els acusats i els febles arguments de la Fiscalia. Ara entrem en la segona fase, les declaracions dels innumerables testimonis. Poc m’interessa el que podran dir sobre uns fets que com jo molts vam poder viure en directe i que tenim molt clar que no es van cometre els delictes dels que són acusats els nostres polítics. Com a molt podrien ser acusats de desobediència o de conspiració. La fiscalia ens vol fer combregar amb tot de suposicions que no sap com demostrar i de les que fins ara no ha pogut presentar cap evidència clara, tret d’uns cotxes malmesos.

El que si és un fet és que el primer d’octubre vam votar malgrat tots els impediments que hi va posar l’Estat amb les seves forces de seguretat. I que després d’esperar el 27 d’octubre es va aprovar la declaració d’independència que s’ha quedat en stand-by a l’espera de millor moments.

Però com diu Roc Casagran en el seu darrer poemari, la independència i la república catalana, més tard o més d’hora acabaran venim.

VINDRÀS

Vindràs un dia de pluja per portar-nos el sol, o vindràs una nit de lluna plena per fer-nos veure els estels. Vindràs per quedar-te i per omplir-nos de vida, i tindràs unes mans que encara no sabem i uns ulls que ens miraran i ens faran ser. Vindràs per canviar-ho tot i per eixamplar el nosaltres, per agafar el relleu, perquè res no s’aturi i l’aventura creixi. Vindràs per conjugar verbs en futur constant. Vindràs com ve la màgia i els mots prendran sentit. Vindràs i uniràs versos, segellaràs esquerdes, tindràs somnis immensos, batecs d’anar molt lluny, camins entre boscatges, felicitat rotunda, carícies i abraçades... i algú que si tremoles sempre podràs trobar.
                Roc Casagran
Direm nosaltres, 2018

Vindràs es refereix al fill que en aquells moments esperava, però també pot utilitzar-se com a metàfora d’aquesta independència que fa tant de temps que esperem.

Hi ha moltes coses que no sabem. Tenim molts dubtes. Però estem segurs que així no podem continuar i que la relació amb Espanya ha de canviar com un mitjó. No vam arribar fins l’octubre del 2017 per després deixar-ho estar. Com afirma Salvador Cardús en el seu article d’avui del diari Ara: “Hi haurà una darrera espifiada, i hi haurà l’espera atenta de qui la sabrà aprofitar.”

dissabte, 23 de febrer de 2019

Els desposseïts, ciència-ficció?


Hi havia un mur. No semblava gaire important. Estava fet de manera tosca, amb pedra sense tallar i argamassa; una persona adulta podria treure el cap per sobre sense problemes, i fins i tot un nen podia enfilar-s’hi. ... Durant set generacions no hi havia hagut res en el món més important que aquell mur. Com qualsevol altre mur, era ambigu, bifacètic. Allò que hi havia dins i fora depenia del costat des d’on s’observava”. Aquest mur és el que separa els dos mons, els dos planetes. Ningú pot passar a l’altra banda. Shevec és el primer de fer-ho. És el primer habitant d’Urras que viatja a Anarres

Així arranca Ursula K. Le Guin el seu llibre “Els Desposseïts” segons diuen els experts una obra de culte de la literatura de ciència ficció. No he estat mai un gran afeccionat a la ciència ficció, encara que alguns dels seus textos i també de les seves pel·lícules s’han acabat convertint en punts de referència: Blade Runner i Philip K. Dick, 2001 i Arthur C. Clarke,  Farenheit 451, ...

Escrit el 1974, les reflexions que ens planteja són ben actuals. Un cop llegit no tinc massa clar que en realitat sigui una veritable obra de ciència ficció com a tal. M’ha semblat més una reflexió sobre la societat actual i les seves formes organitzatives i com aquestes xoquen amb els interessos dels individus.

Ens presenta el món de dos planetes: Anarres i Urras. Anarres és la lluna de Urras. És un planeta inhòspit on fa molt de temps van ser enviats tots els seguidors d’Odo i van crear una societat utòpica i igualitària en la que no existeix la propietat i on constitueixen una societat basada en la cooperació social, l’ajuda mútua i la igualtat de sexes. Els habitants d‘Anarres es consideren moralment superiors als de Urras. Odien als urrastis, però alhora els temen. D’alguna manera “en realitat, el Món Lliure d’Anarres era una colònia minera d’Urras”. Vuit cops a l’any arribaven a Anarres naus de càrrega d’Urras per intercanviar materials, un intercanvi clarament beneficiós per Urras. Urras interessat pels minerals d’Anarres els va cedir la lluna “a la Societat Internacional d’Odonians: els subornaven així amb un món, abans que soscavessin mortalment l’autoritat de la llei i de la sobirania nacional d’Urras

Shevec és un físic que està a punt de desenvolupar una teoria revolucionari sobre el temps. És ben rebut a Urras. Primer de tot li mostren el planeta. Descansa i en la seva solitud reflexiona: “Estava sol, aquí, perquè venia d’una societat que havia escollit l’exili. També en el seu món havia estat sempre sol, ja que ell mateix s’havia exiliat de la seva societat... I havia estat prou babau per veure’s en la posició d’agermanar dos mons als quals no pertanyia”, objectiu utòpic que no assolirà.

Malgrat que Urras i Anarres són dues societats completament diferents, ambdues tenen un substrat ocult, amb lluites de poder soterrades que es van descobrint a mesura que avança la narració.

Amb l’alternança de capítols en un i altre planeta, anem coneixent com funcionen les dues societats.
Shevek és una mena de “revolucionari” o potser un “simple visionari. Comença a plantejar-se que potser la societat d’Anarres no és tan perfecta com suposava “ qui són aquests de qui no deixes de parlar ... “ells” ... Em vols dir que el sistema social sencer és pervers, que en realitat “ells” ... som nosaltres ... l’organisme social?”

A Anarres hi ha una organització “perfecta”. Cadascú té un destí i unes obligacions. Aquest destí es pot rebutjar però “Ens avergonyim de dir que hem rebutjat un destí. Que la consciència social domina per complet la consciència individual, en lloc de buscar un equilibri amb ella. No cooperem... obeïm. Temem convertir-nos en uns pàries, que diguin que som ganduls, disfuncionals, egotistes. Temem l’opinió de l’altri més del que respectem la nostra pròpia llibertat d’elecció.”

Però per Shevec “només l’individu, la persona, té el poder de l’elecció moral; el poder del canvi, la funció essencial de la vida. La societat odoniana es va concebre com una revolució permanent, i la revolució comença en la ment pensant”.

Però també posa en qüestió la societat d’Urras, un planeta fet a imatge i semblança del capitalisme de la Terra: “Perquè els nostres homes i les nostres dones són lliures, pel fet de no posseir res són lliures. I vostès els posseïdors són posseïts. Són tots en una presó. Cadascun sol, solitari amb una pila de pertinences. Viuen en una presó. És tot el que puc veure en els seus ulls” Mentre els habitants d’Urras són els posseïts. Els habitants d’Anarres són els desposseïts del títol.

Es comença a plantejar què hi fa a Urras? “Havia comès un error en venir a Urras; el primer gran error, i un que probablement es prolongaria la resta del seus dies” ... “Després de tancar-se ell mateix en una presó, com podria actuar com a home lliure?”

Es sent vigilat, i fuig per conèixer la part oculta de la societat d’Urras, els dissidents, els pobres.

Quant tot sembla que acabarà malament tornarà a Anarres amb la incertesa de com serà rebut. Creuarà el mur una altra vegada, però ara serà per entrar. A l’inrevés del que va fer quan va marxar. És la primera persona que entra a Anarres procedent de Urras.

En definitiva, un llibre que està bé, de lectura fàcil, però ni una obra mestra ni molt menys una obra de culte.

A la xarxa també en parlen a: