divendres, 19 d’abril de 2019

El temps del mig. La nissaga dels Chironi segueix

Aquest és el segon llibre de la trilogia. Segueix la nissaga dels Chironi que havia començat amb Estirpe. S’inicia a l’octubre de 1943 en plena Segona Guerra Mundial quan Vincenzo Chironi arriba a l’illa de Sardenya a la cerca de les seves arrels i es dirigeix a Nuoro. Aquella tierra que estaba pisando prometía reconciliarlo consigo mismo, cerrar el círculo que había permanecido abierto dramáticamente a lo largo de su vida
Per Vicenzo, d’alguna manera allà començava de nou la seva vida: “de pie sobre una roca, escrutando el punto exacto desde el cual nacía el día, se dijo a sí mismo que aquello era el amanecer de todo

Él lo sabía todo sobre la soledad

L’illa de Sardenya, el seu paisatge i la història de la nissaga dels Chironi continua amb un ritme pausat i amb acurades descripcions dels llocs, dels seus ambients i de les persones i els seus sentiments i emocions.

Segons els habitants de l’illa si quiere formar parte de esta tierra, aprenderá lo que significa congoja… Es la maldición y la bendición de las islas: un constante ir y venir… con congoja
“¿Pero acaso no son solo instantes las cosas que cambian el mundo?”

De la nissaga Chironi ja només resta el patriarca Michele Angelo Chironi amb 72 anys i la seva filla Marianna. Vicenzo, fill de Luigi Hippolito, té 27 anys quan arriba a Sardenya: “… a sus veintisiete años, tras doce de orfanato, siete de seminario y los restantes …”. Deixava tota una vida enrere i volia tornar a començar.

Corrían tiempos difíciles, los lugares sólo eran nombres de lugares. La humanidad era carne de matadero” … “Tendría que aprender a contentarse con un presente sin futuro, como todo a su alrededor, como la vida misma que, vista desde allí, parecía incluso habitable

Michele Angelo i Marianna ignoren l’existència de Vicenzo. “Se sienten sobrevivientes, padre e hija, dentro de un purgatorio inmóvil de gestos siempre iguales

Quan arriba al seu destí, “Vincenzo permanece un tiempo interminable frente a la puerta. Ahora que ha alcanzado la meta no sabe qué hacer. Se debate entre pensamientos enfrentados
Allí dentro advierte un tiempo que se ha detenido. El silencio en una certeza ineludible, como si incluso la savia del interior de las plantas que se apiñan en ese espacio hubiera decidido discutir silenciosamente y los insectos hubieran decidido volar sin vibraciones, zumbar sin sonido. Ese silencio es un regalo, piensa instintivamente Vincenzo. Le resulta reconfortante que su casa, la sede de su estirpe, esté en silencio

Michele Angelo se conmueve al sentir que se está escuchando a sí mismo en todos los aspectos. Si no sonara a soberbia, le daría por pensar que la historia recomienza exactamente como había comenzado. También él había sido arrancado del orfanato para ser entregado a la vida”. El retorn d’un Chironi fa reviure a Michele Angelo i Marianna. És com recomençar de nou.

Vincenzo s’adapta bé a la seva nova vida a Nuoro. “Había sido bien acogido por la comunidad de nuoreses. Alguna vez había llegado a pensar que se trataba de un club tan exclusivo que se consideraba muy afortunado por haber sido admitido en él

Els Chironi estaven feliços i contents amb l’arribada inesperada de Vincenzo. “Eran como ramas secas, como plantas infértiles que no son arrancadas por una mera cuestión de dejadez o de pereza y que de repente engendran una joya, una señal de vida allí donde se evidenciaba una muerte segura. Aquel sobrino y nieto perfecto había sido el brote que convence al jardinero para salvar la planta entera cuando ya la había dado por perdida

Però el destí tràgic dels Chironi tornaria aviat. “La mirada escalofriante del destino estaba apuntando de nuevo hacia su casa” Un somni avisa a Marianna. No sap exactament que passarà, però té molt clara l’advertència que ha rebut i es preparen juntament amb Michele Angelo.

Callaron. La luz se estaba desvaneciendo tras los cristales y aquella tarde iba convirtiéndose en noche sin previo aviso”. “Era como si una piedra lanzada al azar hubiera impactado en el punto más vulnerable de un cristal. Eso es lo que se dice, ¿no? Que hay un punto concreto en el cual es posible despedazar en un solo segundo incluso los cristales más resistentes

Y a pesar de todo su trabajo prosperaba, lo que evidenciaba plenamente la maldición de los Chironi, condenados a sufrir en medio de la abundancia

Michele Angelo ja amb 89 anys pensa en la maledicció de la seva nissaga: “Se enfada cada vez que le da por pensar que su longevidad no es otra cosa que una sutil represalia por parte de quien quiere que él presencie el final completo de su estirpe

Però no serà així, finalment arriba a la seva fi: “Michele Angelo camina despacio, pero camina aún… Tiene plena consciencia de lo que está sucediendo y se siente sereno justo cuando creía que se iba a sentir alterado. Ahora que se está acercando reconsidera eso que ha dicho infinidad de veces: la muerte es lo único que no tiene remedio. No lo tiene en verdad, pero sorprendentemente esa certeza no le atemoriza en modo alguno. No sabría como explicarlo, lo único cierto es que del mismo modo que ha venido al mundo ahora se está yendo de él. Respira hondo, piensa en la ambigüedad del vuelo que nunca se sabe si deriva de un impulso desde abajo o más bien de un agarrón invisible desde arriba

Com en el primer llibre de la trilogia de nou Marcelo Fois ens té preparat unes darreres pàgines on ja s’albira la possible continuació de la nissaga Chironi.

Nunca más ocurrirá que nuestros recuerdos tengan igual dignidad. Nos hemos conducido exactamente a donde estamos. A partir de ahora tú renaces y yo, a poco a poco, muero

Ja tinc feta la reserva del darrer llibre de la trilogia a la biblioteca. Espero impacient per conèixer com acabarà.

També en parlen a:

dimecres, 20 de març de 2019

Por


Stefan Zweig és un autor nostrat del que n’he sentit a parlar molt, però del que de moment no havia llegit res. Aquesta serà la meva primera incursió, un llibert breu que no pot començar d’una manera millor:

Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d’aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant. No era la primera vegada que corria el risc de fer aquesta visita, i aquest esglai sobtat no li era gens desconegut ...”

Al portal es topa amb una dona que l’escridassa i l’acusa de robar-li l’home. Li dona uns bitllets i fuig. Ja tenim el problema en marxa.

En el seu cap de dona burgesa feliç amb marit i dos fills li dona moltes voltes. Pensa que no la reconeixerà i que el problema ja està acabat, però no és així. Estava a la porta de casa seva esperant.
La Irene la mirà als ulls, però només un segon. No suportava aquell escarni insolent i vulgar. Sentí tot el cos envaït per un fàstic semblant a un dolor ardent. Només tenia ganes d’anar-se’n, fugir, no tornar a veure mai més aquella fesomia!. Girada de cara, amb un ràpid moviment li allargà el preciós moneder i, empesa per l’horror, pujà corrents les escales.”

La por a tornar a trobar a la xantatgista fa que es tanqui a casa i no surti. Ara està sempre alerta. Canvia el seu caràcter i els seus costums. Alguna intuïció té el seu marit: “Van caminar en silenci l’un al costat de l’altre. Ella no gosava obrir boca. Pressentia confusament un nou perill. Ara estava acorralada per dos costats

El seu neguit va en augment. Dorm malament i té mals sons. No s’atreveix a explicar-li al seu marit res del que passa. “No ho sé, però tots aquests dies tenia la impressió que em volies dir alguna cosa. Alguna cosa que només ens concerneix a tu i a mi. Ara estem sols, Irene.” Li digué el seu marit sense obtenir cap resposta.

No s’atrevia. “Quan la porta es va tancar ella tingué la impressió que es tancava un taüt. El món sencer li semblà mort i buit, tan sols dins el seu cos enrigidit el cor li batia amb força i desbocat contra el pit, cada batec li feia mal, mal

"¿A què era deguda aquella mirada tan penetrant, tan enlluernadora, tan colpidora i dolorosa? ¿Sospitava alguna cosa o ja estava assabentat del que havia passat?

Continua amb el seu secret. Ho segueix complicat tot cada vegada més. Es veu a prop de l’abisme. El xantatge continua: “Tan sols comprava temps, un moment de respir, dos dies de descans, o tres, potser una setmana, però un temps espantosament sense cap valor, ple de turment i tensió. Des de feia setmanes dormia amb desassossec, amb somnis més espantosos que l’insomni, li mancava aire, llibertat de moviments, tranquil·litat, ocupació

Sembla que està a punt de confessar el que li passa, però “era inútil, mai no podria pronunciar el mot alliberador que la cremava per dins i li devorava la tranquil·litat.”

Ja ha pres una decisió. S’apropa el final. “La certesa que a la fi havia adquirit del desenllaç no gaire llunyà començà a infondre-li una claredat inesperada. El nerviosisme cedí lloc miraculosament a una reflexió serena... De sobte, les coses s’esclarien”... “Era agradable de no pensar en res, tan sols sentir dintre seu un fosc sentiment de final, una boira que baixava a poc a poc i tot ho embolcallava

Però de sobte els esdeveniments donen un gir inesperat. Narració breu, però intensa, sense un moment de respir, altament recomanable. De ben segur que seguiré llegint llibres d’aquest autor.

També en parlen a:

divendres, 15 de març de 2019

Patria


No acostumo a llegir best-sellers, però aquest em cridava l’atenció pel tema que tractava. L’únic referent que tinc de la literatura basca és Bernardo Atxaga. M’agrada el que escriu i el com escriu. També ha tractat el tema del terrorisme basc però des d’un punt de vista molt diferent a com ho fa Fernando Aramburu. També s’ha de dit que està escrit en altres èpoques ben diferents.

L’inici de l’acció de Patria es produeix amb una noticia molt esperada:   

-" ¿Te has enterado? Dicen que lo dejan, que ya no van a atentar más. 
-     Sí, me lo han dicho hace un rato. 
-    Qué buena noticia, ¿eh? Por fin vamos a tener paz. Ya era hora"
A partir d’aquí es desenvolupa tota la història de dues famílies basques en un petit poble a prop de Donostia. Són dos matrimonis que de ser molt amics i anar a tot arreu junts deixen de parlar-se i es miren amb desconfiança des del moment en que ETA comença a assenyalar al Txato, a qui finalment assassinen.

No m’estranya que s’hagi convertit en un best-seller. La seva lectura enganxa des del començament. No segueix un ordre cronològic. Fa salts endavant i enrere per explicar com viuen cada un dels personatges la pressió que exerceix el terrorisme d’ETA en un poble petit.

Et posa en la pell de cadascú d’ells. Cap de les dues famílies és un bloc compacte. Tots els  personatges mostren pensaments i reaccions ben diferents davant dels mateixos fets, malgrat que en ocasions els volen ocultar a la llum pública.

No mostrar amargura. No llorar en público. Mirar de frente a las personas, a las cámaras fotográficas. Se lo prometió en el tanatorio, con el Txato dentro de la cajaAquesta és la reacció de Bittori la vídua del Txato.

Han passat els anys, però aquell assassinat segueix marcant les vides de les dues famílies. “Ella, su madre, su hermano, los tres se habían convertido en satélites de un hombre asesinado. Lo quisieran o no, sus respectivas vidas llevaban largos años rotando alrededor de aquel crimen, de aquel foco incesante de, ¿de qué?, joder, pues de pena, de dolor, y esto se tiene que acabar y yo no sé cómo

Després de l’assassinat del Txato, Bittori abandona el poble i va a viure a Donostia. Però un cop es produeix l’anunci de la treva, comença a tornar al poble, a la que havia sigut casa seva. Primer de mig amagat i més endavant ja no tant. Don Serapio, el mossèn la visita: “Sólo he venido a pedirte un favor en nombre de la gente del pueblo ….. que no vengas … durante una temporada, hasta que las aguas vuelvan a su cauce y haya paz

Dues famílies marcades pel terrorisme d’una forma o un altra. Ambdues viuen sota la dictadura d’una dona, la mare respectiva que vol imposar un pensament únic a tots els membres de la família però que no ho aconsegueixen. Els fills son tots ben diferents. Els que no combreguen amb les idees de les matriarques fugen del lloc i intenten fer la seva vida, però no poden del tot. Els marits també intenten fer la seva vida fora de casa: a la feina, al bar, a la societat gastronòmica, a l’hort, amb la bicicleta.

Són amigues íntimes fins que el fill de Miren, Joxe Mari, ingressa a ETA. Allò ho canvia tot, juntament amb el fet que el Txato comença a rebre amenaces

Les pintadas contra el Txato le quitaron a Joxian el apetito. Y también lo privaron de su mejor amigo. Porque en una ciudad, pase; pero en el pueblo, donde todos nos conocemos, tú no puedes tener trato con un señalado” Volia continuar sent el seu amic, però la pressió social d’un poble petit ho impedia.

Josetxu, el pare de Jokin, amic de Joxe Mari amb qui entra a ETA i que un dia troben mort, explica a Joxian el que pensa: “Ni me dejaron preparar el entierro. Cogieron a mi hijo y montaron con él un numerito patriótico. Les vino de perlas que se moriría. Para usarlo con intenciones políticas, ¡sabes? Como los usan a todos. Unos borregos, eso es lo que son. Unos ingenuos. Y Joxe Mari lo mismo. Les calienta la cabeza, les dan un arma y, hala, a matar. En casa nunca hemos hablado de política. A mí la política no me interesa … Les meten malas ideas y, como son jóvenes, caen en la trampa. Luego se creen unos héroes porque llevan pistola. Y no se dan cuenta de que, a cambio de nada, porque al final no hay más premio que la cárcel o la tumba, han dejado el trabajo, la familia, los amigos. Lo han dejado todo para hacer lo que les mandan cuatro aprovechados. Y para romperles la vida a otras personas, dejando viudas y huérfanos por todas las esquinas

La opinió d’Arantxa, la germana de Joxe Mari, l’etarra: “Le han montado una campaña de acoso para amilanarlo y tiene toda la gente del pueblo en su contra. Un buen hombre. Para mi padre, un hermano y, para mí, casi como un tío. Ahora no nos hablamos con él ni con su familia, aunque no nos han hecho nada. Este es un país de locos.”

Xabier, el fill del Txato, des de que amenacen al seu pare no visita el poble: “Evitaba el pueblo… Se sentía mirado, mal mirado, y ya le había ocurrido dos veces que, yendo por la calle, conocidos de toda la vida no le respondieron al saludo.

La pressió en un poble petit sobre tots els seus habitants és feixuga i es fa molt difícil resistir-ho.

Joxe Mari havia estat un dels durs d’ETA però amb el temps va canviant: “Pero un hombre puede ser un barco. Un hombre puede ser un barco con el casco de acero. Luego pasan los años y se forman grietas. Por ellas entra el agua de la nostalgia, contaminada de soledad, y el agua de la conciencia de haberse equivocado y la de no poder poner remedio al erro, y esa agua que corroe tanto, la del arrepentimiento que se siente y no se dice por miedo, por vergüenza, por no quedar mal con los compañeros. Y así el hombre, ya barco agrietado, se irá a pique en cualquier momento

En ambdues famílies tots els seus membres tenen por del que digui la “ama”. No volen fer res que li porti la contrària i que suposi rebre la seva esbroncada i el seu mal humor. Tothom fa coses d’amagat d’elles.

Segons diu Miren, la mare de Joxe Mari: “Le ha dado por acosarnos. Al aita no le dejan en paz. Desde que se acabó la lucha armada, los enemigos de Euskal Herria se han vuelto valientes. Se creerán que son los únicos que han sufrido. Está claro que buscan venganza. Nos quieren machacar y que nos rebajemos a pedirles perdón. ¿Yo pedir perdón? Antes me tiro al ríoEls punts de vista de cada un dels personatges són ben discrepants.

A mesura que apropa el final, la història perd interès. Hi ha alguns capítols que considero sobrers. Però les darreres pàgines s’omplen d’emocions.

Joxe Mari “se salió de ETA durmió bien. Ya venía tocado en sus convicciones de un tiempo a aquella parte. Todo influye: la soledad carcelaria; las dudas, que son como los mosquitos de verano que no paran de rondarte; ciertos atentados que, por mucho que aprietes, no caben en el hueco cada vez más estrecho de las justificaciones habituales; los compañeros a los que tuvo por desertores en un primer momento, y ahora comprende y, en secreto, admira.”
Més endavant “ni siquiera se le movieron las cejas meses más tarde, cuando vio en el televisor a aquellos tres encapuchados proclamar que ETA había decidió poner fin a la lucha armada. No es que le diera igual. Es que lo consideró un asunto que no le incumbía

Un cop ja es considera fora de la banda constata “que había hecho daño y había matado. Después de tanta sangre, ni socialismo, ni independencia, ni pollas en vinagre. Abrigaba la firme convicción de haber sido víctima de una estafa

Les reflexions dels diferents personatges fan pensar sobre com es devien viure aquells anys sobre tot en els pobles petits, i com de dura és la pressió de la gent, les mirades, els silencis i el difícil que és en un lloc petit pensar diferent, ser diferent. I tot per a què? Segurament per a res.

dissabte, 2 de març de 2019

La immigració, l’etern problema sense resoldre no és un maldecap nou


La immigració és un tema recurrent tant en el debat polític com també en els bars i en les tertúlies. Se’n parla molt, però en realitat no es té molt clar què s’ha de fer, ni què es pot fer. És un tema que genera controvèrsia i sobre el que tothom s’atreveix a opinar. Per una banda s’opina segons les pròpies experiències més directes, però també amb idees prèvies sense contrastar-ho amb la realitat.

La lectura d’aquest llibre editat al març del 2012 m’ha servit per conèixer algunes dades, i també per reflexionar sobre el tema.
La immigració és una constant en el nostre territori al llarg de tota la història. Per tant aquest fenomen no ens hauria d’estranyar tant, ni agafar-nos tan per sorpresa.

Catalunya seria molt diferent sense immigrants. En els darrers 100 anys s’han produït bàsicament tres grans allaus immigratoris que han canviat la demografia del país

1911-1930: Arriben 546.000 persones que representen el 77.3% de l’augment poblacional del període. Bàsicament són aragonesos, valencians, balears i murcians.

Entre 1930 i 1950 també hi ha immigració, però aquesta disminueix molt.

1950-1975: Catalunya passa de 3,2 milions a 5,6 milions amb gairebé 1.400.000 d’immigrants:
·         Anys 50: 440.000 immigrants
·         Anys 60: 720.000 immigrants
·         Anys 70, fins 1975: 231.000 immigrants
La procedència majoritària és del Sud: Andalusia, Múrcia i Extremadura i també de l’Aragó
En el 1975, el 38,7 % de la població catalana és nascuda fora de Catalunya.
Encara que totes les comarques reben immigrants aquests es concentren en gran mesura al Barcelonès i comarques veïnes: Vallés, Baix Llobregat, Maresme.

Aquesta segona onada immigratòria provoca un augment de la natalitat i un rejoveniment de l’estructura demogràfica de Catalunya”. Fenomen que es repeteix en cada de les onades migratòries.

En el període entre 1975-1995 arribem als 6 milions. Però l’augment de població s’atura i ja no arriba immigrants en un nombre significatiu

1995-2010, sobre tot, el període 2000-2010: es produeix un nou flux immigratori, el tercer en un segle. Augmenta la població en 1.481.279 habitants. L’1 de juliol de 2010 som 7.571.319 catalans dels quals 1.242.525 són estrangers.

La nova immigració és estrangera. Es produeix un augment de la franja d’edat 15-39 en detriment de la franja 40-64. L’edat mitjana passa de 33,7 al 1975 a 40,8 al 2000 i a 40,6 el 2008. L’evolució del nombre d’estrangers que viuen a Catalunya és espectacular:
  • 1975: 36.037 estrangers, el 0,6%
  • 1996: 114.264 estrangers, el 1,9 %
  • 2000: 181.594 estrangers, el 2,9 %
  • 2010: 1.241.525 estrangers, el 16.4 %

En aquests anys també canvia la seva procedència. De ser europeus de la Unió Europea i marroquins, hem passat a llatinoamericans (bàsicament, procedents de Perú, Equador, Colòmbia i Bolívia), però també xinesos, romanesos, pakistanesos i també subsaharians.

Catalunya ha rebut durant els darrers 100 anys uns 4 milions de persones, les quals s’hi han instal·lat i la immensa majoria s’hi ha quedat per sempre. Un volum que, en termes relatius, ha estat incomparablement superior al de qualsevol altre Estat o regió europea

Els catalans de nissaga hem estat superats pels immigrants i la seva descendència, avui tots catalans

La immigració ha estat un component fonamental pel creixement de la població catalana, més ben dit, n’és l’explicació

Aleshores, si no resulta un fenomen nou, per quina raó resulta tan polèmic i tan conflictiu? La diferència és que en els dos grans períodes anteriors la immigració era espanyola i en aquest tercer ha estat estrangera. Però en realitat molt del que es diu d’aquests immigrants ja es deia de les anteriors onades migratòries. Jo mateix ho havia escoltat a casa i al barri.

Aquests grans allaus immigratoris en la població autòctona crea una sensació d’amenaça que comporta un replegament intern. De fet hi ha molt poca comunicació entre els autòctons i els immigrats. D’alguna manera vivim en dos món paral·lels. Això també va passar en el període de la gran immigració espanyola dels anys 60. Hi ha pocs casaments entre immigrants i autòctons i la major part de casaments es donen entre persones de la mateixa nacionalitat.

Curiosament, la majoria dels immigrants s’instal·len en els barris que els anys 60 havien acollit l’anterior allau migratori i en gran mesura es repeteixen els problemes que aleshores es van donar. No aprenem del nostre passat i caiem en les mateixes errades de forma sistemàtica.

A Catalunya la pobresa no s’hereta, sinó que s’importa. Amb el benentès que a canvi oferim mecanismes d’ascensió social: els que arriben s’incorporen en els nivells socials més baixos facilitant la mobilitat social dels autòctons i dels que han arribat abans, i així successivament

Segons afirmacions de l’autor “manca de conflictivitat no vol dir convivència”. “Nouvinguts i autòctons no es relacionen, cadascú fa la seva vida”. Es produeix “coexistència pacífica més que convivència veïnal

Hi ha la percepció, molt estesa, que la immigració és sinònim de conflicte” Però és realment certa aquesta percepció?. Potser també cal diferenciar entre immigració pobre i immigració rica. D’aquesta última no hi ha queixes. Més aviat es cerquen mecanismes per incentivar-la.

Es constata la trista relació entre barris pobres i immigració: com si certs fragments de les ciutats estiguessin relegats a acollir les classes més desafavorides econòmicament, que només amb el pas del temps aconseguiran fugir-ne per deixar el seu lloc a aquells que arriben de nou: la “ciutat emergent” que acompanyà la immigració espanyola era diferent a la “ciutat usada” que han trobat els nous immigrants

Amb l’afegit que en molts d’aquests immobles s’ha produït un buidatge, o quasi, que ha deixat sols els nous immigrants amb els seus congèneres i altres immigrants de nova fornada ... Més que barris, que també, la concentració es produeix per blocs de pisos o illes urbanes, per assolir percentatges del 80%, si no més

Hi ha poblacions, o més ben dit barris que tenen grans concentracions d’immigració estrangera amb xifres que fàcilment superen el 20% i en alguns casos s’apropen al 50%.

Estem davant d’un fet complex i difícil” “Molts ajuntaments malgrat la migradesa de recursos, estan fent un gran esforç envers tot allò que fa referència a la nova immigració” Però es fa prou?

En els darrers anys (2010-2018) s’ha estancat l’allau de nous immigrants i la població pràcticament no es belluga, situada entre els 7.400.000 i el 7.500.000.

El que ha caracteritzat aquests darrers anys és el que s’ha anomenat la crisi dels refugiats, i darrerament l’arribada de nens i adolescents no acompanyats.

Però com gairebé sempre tinc la sensació que es parla molt i es fa realment ben poc. Esperem com a societat que els problemes es resolguin sols i moltes vegades no arribem ni tan sols a definir el què passa en realitat. Només reaccionem quan es genera algun conflicte greu que els mitjans s’apressen a magnificar. I aleshores tan sols es tapen

dimarts, 26 de febrer de 2019

Vindràs per canviar-ho tot


Ha acabat la primera fase del judici. En aquest primers dies hem pogut escoltar a tots els acusats i els febles arguments de la Fiscalia. Ara entrem en la segona fase, les declaracions dels innumerables testimonis. Poc m’interessa el que podran dir sobre uns fets que com jo molts vam poder viure en directe i que tenim molt clar que no es van cometre els delictes dels que són acusats els nostres polítics. Com a molt podrien ser acusats de desobediència o de conspiració. La fiscalia ens vol fer combregar amb tot de suposicions que no sap com demostrar i de les que fins ara no ha pogut presentar cap evidència clara, tret d’uns cotxes malmesos.

El que si és un fet és que el primer d’octubre vam votar malgrat tots els impediments que hi va posar l’Estat amb les seves forces de seguretat. I que després d’esperar el 27 d’octubre es va aprovar la declaració d’independència que s’ha quedat en stand-by a l’espera de millor moments.

Però com diu Roc Casagran en el seu darrer poemari, la independència i la república catalana, més tard o més d’hora acabaran venim.

VINDRÀS

Vindràs un dia de pluja per portar-nos el sol, o vindràs una nit de lluna plena per fer-nos veure els estels. Vindràs per quedar-te i per omplir-nos de vida, i tindràs unes mans que encara no sabem i uns ulls que ens miraran i ens faran ser. Vindràs per canviar-ho tot i per eixamplar el nosaltres, per agafar el relleu, perquè res no s’aturi i l’aventura creixi. Vindràs per conjugar verbs en futur constant. Vindràs com ve la màgia i els mots prendran sentit. Vindràs i uniràs versos, segellaràs esquerdes, tindràs somnis immensos, batecs d’anar molt lluny, camins entre boscatges, felicitat rotunda, carícies i abraçades... i algú que si tremoles sempre podràs trobar.
                Roc Casagran
Direm nosaltres, 2018

Vindràs es refereix al fill que en aquells moments esperava, però també pot utilitzar-se com a metàfora d’aquesta independència que fa tant de temps que esperem.

Hi ha moltes coses que no sabem. Tenim molts dubtes. Però estem segurs que així no podem continuar i que la relació amb Espanya ha de canviar com un mitjó. No vam arribar fins l’octubre del 2017 per després deixar-ho estar. Com afirma Salvador Cardús en el seu article d’avui del diari Ara: “Hi haurà una darrera espifiada, i hi haurà l’espera atenta de qui la sabrà aprofitar.”

dissabte, 23 de febrer de 2019

Els desposseïts, ciència-ficció?


Hi havia un mur. No semblava gaire important. Estava fet de manera tosca, amb pedra sense tallar i argamassa; una persona adulta podria treure el cap per sobre sense problemes, i fins i tot un nen podia enfilar-s’hi. ... Durant set generacions no hi havia hagut res en el món més important que aquell mur. Com qualsevol altre mur, era ambigu, bifacètic. Allò que hi havia dins i fora depenia del costat des d’on s’observava”. Aquest mur és el que separa els dos mons, els dos planetes. Ningú pot passar a l’altra banda. Shevec és el primer de fer-ho. És el primer habitant d’Urras que viatja a Anarres

Així arranca Ursula K. Le Guin el seu llibre “Els Desposseïts” segons diuen els experts una obra de culte de la literatura de ciència ficció. No he estat mai un gran afeccionat a la ciència ficció, encara que alguns dels seus textos i també de les seves pel·lícules s’han acabat convertint en punts de referència: Blade Runner i Philip K. Dick, 2001 i Arthur C. Clarke,  Farenheit 451, ...

Escrit el 1974, les reflexions que ens planteja són ben actuals. Un cop llegit no tinc massa clar que en realitat sigui una veritable obra de ciència ficció com a tal. M’ha semblat més una reflexió sobre la societat actual i les seves formes organitzatives i com aquestes xoquen amb els interessos dels individus.

Ens presenta el món de dos planetes: Anarres i Urras. Anarres és la lluna de Urras. És un planeta inhòspit on fa molt de temps van ser enviats tots els seguidors d’Odo i van crear una societat utòpica i igualitària en la que no existeix la propietat i on constitueixen una societat basada en la cooperació social, l’ajuda mútua i la igualtat de sexes. Els habitants d‘Anarres es consideren moralment superiors als de Urras. Odien als urrastis, però alhora els temen. D’alguna manera “en realitat, el Món Lliure d’Anarres era una colònia minera d’Urras”. Vuit cops a l’any arribaven a Anarres naus de càrrega d’Urras per intercanviar materials, un intercanvi clarament beneficiós per Urras. Urras interessat pels minerals d’Anarres els va cedir la lluna “a la Societat Internacional d’Odonians: els subornaven així amb un món, abans que soscavessin mortalment l’autoritat de la llei i de la sobirania nacional d’Urras

Shevec és un físic que està a punt de desenvolupar una teoria revolucionari sobre el temps. És ben rebut a Urras. Primer de tot li mostren el planeta. Descansa i en la seva solitud reflexiona: “Estava sol, aquí, perquè venia d’una societat que havia escollit l’exili. També en el seu món havia estat sempre sol, ja que ell mateix s’havia exiliat de la seva societat... I havia estat prou babau per veure’s en la posició d’agermanar dos mons als quals no pertanyia”, objectiu utòpic que no assolirà.

Malgrat que Urras i Anarres són dues societats completament diferents, ambdues tenen un substrat ocult, amb lluites de poder soterrades que es van descobrint a mesura que avança la narració.

Amb l’alternança de capítols en un i altre planeta, anem coneixent com funcionen les dues societats.
Shevek és una mena de “revolucionari” o potser un “simple visionari. Comença a plantejar-se que potser la societat d’Anarres no és tan perfecta com suposava “ qui són aquests de qui no deixes de parlar ... “ells” ... Em vols dir que el sistema social sencer és pervers, que en realitat “ells” ... som nosaltres ... l’organisme social?”

A Anarres hi ha una organització “perfecta”. Cadascú té un destí i unes obligacions. Aquest destí es pot rebutjar però “Ens avergonyim de dir que hem rebutjat un destí. Que la consciència social domina per complet la consciència individual, en lloc de buscar un equilibri amb ella. No cooperem... obeïm. Temem convertir-nos en uns pàries, que diguin que som ganduls, disfuncionals, egotistes. Temem l’opinió de l’altri més del que respectem la nostra pròpia llibertat d’elecció.”

Però per Shevec “només l’individu, la persona, té el poder de l’elecció moral; el poder del canvi, la funció essencial de la vida. La societat odoniana es va concebre com una revolució permanent, i la revolució comença en la ment pensant”.

Però també posa en qüestió la societat d’Urras, un planeta fet a imatge i semblança del capitalisme de la Terra: “Perquè els nostres homes i les nostres dones són lliures, pel fet de no posseir res són lliures. I vostès els posseïdors són posseïts. Són tots en una presó. Cadascun sol, solitari amb una pila de pertinences. Viuen en una presó. És tot el que puc veure en els seus ulls” Mentre els habitants d’Urras són els posseïts. Els habitants d’Anarres són els desposseïts del títol.

Es comença a plantejar què hi fa a Urras? “Havia comès un error en venir a Urras; el primer gran error, i un que probablement es prolongaria la resta del seus dies” ... “Després de tancar-se ell mateix en una presó, com podria actuar com a home lliure?”

Es sent vigilat, i fuig per conèixer la part oculta de la societat d’Urras, els dissidents, els pobres.

Quant tot sembla que acabarà malament tornarà a Anarres amb la incertesa de com serà rebut. Creuarà el mur una altra vegada, però ara serà per entrar. A l’inrevés del que va fer quan va marxar. És la primera persona que entra a Anarres procedent de Urras.

En definitiva, un llibre que està bé, de lectura fàcil, però ni una obra mestra ni molt menys una obra de culte.

A la xarxa també en parlen a:

dijous, 21 de febrer de 2019

Els diners inesperats canvien la vida


Durante todo un año no hizo otra cosa que conducir viajar de acá para allá por los Estados Unidos mientras esperaba a que se le acabara el dinero. No había previsto que durara tanto, pero una cosa iba llevando a la otra, y cuando Nashe comprendió lo que le estaba ocurriendo, había dejado de desear que aquello terminara. El tercer día del decimotercer mes conoció al muchacho que se hacía llamar Jackpot. Fue uno de esos encuentros casuales que parecen surgir de la nada: una ramita que el viento rompe y que de repente aterriza a tus pies. Si hubiera sucedido en cualquier otro momento, puede que Nashe no hubiese abierto la boca. Pero como ya había renunciado, como pensaba que ya no tenía nada que perder, vio en el desconocido un indulto, una última oportunidad de hacer algo por sí mismo antes de que fuera demasiado tarde. Y así, sin más, se decidió y lo hizo. Sin el menor atisbo de miedo, Nashe cerró los ojos y saltó
Aquest és el primer paràgraf d’aquesta novel·la de Paul Auster i en ell està condensat tot el que serà la història que ens espera en les següents 250 pàgines, fins i tot, el final de la mateixa.
Segueixo insistint amb la lectura de Paul Auster. De moment, no m'ha defraudat.
Nashe no tenía ningún plan definido. Como máximo, la idea era dejarse ir por algún tiempo, viajar de un sitio a otro y ver qué pasaba. Suponía que se cansaría de ello al cabo de un par de meses y entonces se sentaría a preocuparse por lo que debía hacer. Pero después de dos meses aún no estaba dispuesto a renunciar. Poco a poco se había enamorado de su nueva vida de libertad e irresponsabilidad, y una vez que ocurrió eso, ya no había ninguna razón para detenerse

Ha rebut una herència inesperada del seu pare, ho deixa tot i comença a anar d’aquí cap allà amb un cotxe nou que s’acaba de comprar. “La verdadera ventaja del dinero no era poder comprar cosas: era el hecho de que le había permitido dejar de pensar en el dinero

Però els diners es van esgotant. La trobada fortuïta amb el Jack Pozzi canviarà el desenvolupament de la història. “Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. Oía las palabras que salían de su boca, pero incluso mientras las pronunciaba, sentía que expresaban los pensamientos de otro, como si fuera un actor interpretando un papel en el escenario de un teatro imaginario, repitiendo un diálogo previamente escrito para él. Nunca había sentido nada semejante, y lo asombroso era lo poco que le perturbaba, lo fácilmente que se adaptaba al papel. El dinero era lo único que importaba, y si aquel chico malhablado podía conseguirlo, Nashe estaba dispuesto a arriesgarlo todo para ver qué pasaba. Era un plan disparatado, quizá, pero el riesgo era una motivación en sí mismo, un salto de fe ciega que demostraría que al fin estaba preparado para cualquier cosa que pudiera ocurrirle

"¿Qué haría si las cosas salían mal? ¿Cómo actuaría si perdía el dinero? Lo extraño no era que pudiera imaginar esta posibilidad, sino que pudiera hacerlo con tal indiferencia y distanciamiento, con tan poco dolor interno. Era como si en realidad no tomara parte en lo que estaba a punto de sucederle. Y si ya no estaba implicado en su propio destino, ¿dónde estaba entonces? ¿Y qué había sido de él?

Tot passa a dependre d’una partida de pòquer en la que se suposa que el seu nou amic, Jack Pozzi, guanyarà i els nous diners tot s’arreglarà. Però no serà així, i queden atrapats dins la finca de dos multimilionaris excèntrics: Flower i Stone.

Pasaban los días, y aunque rara vez había un momento en que no estuvieran juntos, continuó sin decir nada de lo que verdaderamente le preocupaba -nada acerca de la lucha para rehacer su vida, nada acerca de que veía el muro como una oportunidad de redimirse ante sus propios ojos, nada acerca de que consideraba los trabajos del prado un modo de expiar su imprudencia

De repente supo que todo un período de su vida acababa de concluir. No era sólo el muro y el prado, era todo lo que le había llevado allí, la demencial historia de los últimos dos años: Thérèse y el dinero y el coche, todo. Estaba de nuevo a cero, y esas cosas habían desaparecido.”

Tant la història com els personatges són molt peculiars. Podria ser un bon guió cinematogràfic amb característiques de road movie.

Cuando miró de nuevo a la carretera un instante después ya vio el faro que apareció ante él. Había surgido de la nada, una estrella ciclópea que venía lanzada directamente contra sus ojos, y en el repentino pánico que le invadió su único pensamiento fue que aquél era el último pensamiento que tendría nunca. No había tiempo de parar, no había tiempo de evitar lo que iba a ocurrir, así que, en lugar de pisar bruscamente el freno, apretó aún más el acelerador. Oyó a Murks y a su yerno aullar a lo lejos, pero sus voces sonaban sofocadas, ahogadas por el rugido de la sangre en su cabeza. La luz estaba ya sobre él y Nashe cerró los ojos, incapaz de seguir mirándola

També n'opinen a la xarxa:

divendres, 15 de febrer de 2019

La rogaine del procés: es fa llarg esperar


El procés s’ha convertit en una rogaine interminable.

La Rogaine és un esport d’equip. Els equips poden tenir de 2 a 5 components. El procés també és una tasca d’equip, un equip molt nombrós i molt complex.

L’objectiu d’una rogaine és assolir el major nombre de punts en un temps prèviament determinat (6, 12 o 24 hores). Si s’arriba amb retard a la meta l’equip és penalitzat amb la pèrdua de punts. Els punts els donen unes fites o controls situats en el terreny i dibuixades en un mapa. Aquests tenen puntuacions diferents en funció de la seva dificultat o llunyania. Les fites de més valor acostumen a donar 9 punts. 

Tant a les fites com a la meta han arribar tots els membres de l’equip junts. No és vàlid que uns hi arribin i altres no.

El procés va començar fa temps. Encara que hi ha símptomes anteriors s’acostuma a acceptar com a data d’inici la famosa sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

En una Rogaine els equips tenen un temps per estudiar el mapa, veure on són les fites i la seva puntuació i decidir l’estratègia de cursa abans de començar la cursa. En el cas del procés no hi havia mapa previ, ni estratègia decidida en el moment d’iniciar la cursa. A mesura que es va anar a avançar els diferents actors dels procés van decidir que la rogaine del procés s’acabaria amb la independència de Catalunya en forma de República. L’estratègia s’aniria consensuant al llarg del camí. I amb molts entrebancs així es va anar fent.

Sempre que l’equip ha treballat junt hem assolit algunes fites de molts punts: 9-N, candidatura de Junts pel Sí, 1-O, 27-O i 21-D. Aquestes tres últimes són les darreres fites assolides, la del 21-D ja amb l’equip disgregat. Des d’aquell moment, cada membre de l’equip s’ha marcat la seva ruta i la seva estratègia i des d’aleshores, i d’això ja fa més d’un any no hi ha cap avenç significatiu per assolir la fita de més puntuació: la república catalana independent.

No hi ha manera de posar-se d’acord de que és el que cal fer. Tots sabem que el terreny és complicat i que està ple de trampes. De fet no tenim cap mapa que ens pugui servir de guia en aquest camí. Estem caminant en la més plena foscor. Cadascú diu la seva. Som molts els que empenyem cap l’objectiu però estem estancats donant voltes i més voltes sense sentit. En alguns moments sembla que esperem l’aparició d’un cop de sort que ens il·lumini. De seguir així no arribarem a port.

En una rogaine guanya l’equip que té una estratègia conjunta, on tots els seus component es tenen confiança i que són capaços d’anar prenent decisions en funció de les dificultats, de la seva condició física, i del temps que resta de cursa, adaptant-se al terreny que es van trobant. I això és quelcom que està lluny de produir-se en el procés. Tot plegat s’està fent molt llarg, massa llarg.

Tornem a encarar un horitzó complicat: judici i eleccions de tota mena. Però tan sols observo desideràtums i desitjos de bona voluntat del que voldríem, però cap pas endavant, cap acord que uneixi i ens encamini d’una vegada a la nostra gran fita.

Com diu Pau Riba es fa llarg esperar:

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!