A casa no tinc pas objectes antics, ni de valor. Bé, de fet, des de ja fa força temps procuro no acumular objectes innecessaris i inútils. No m'agrada acumular objectes sense cap sentit. En realitat per viure no calen pas massa coses. Es pot viure realment amb ben poc. Malgrat tot m'agrada conservar objectes vells i alguna vegada inútils però que en el seu moment m'han acompanyat al llarg d'un temps de la meva vida. No m'és fàcil desprendrem d'ells i per poc que puc els procuro seguir utilitzant. No sóc d'abandonar-los sense més i més, i canviar-los per la darrera modernitat.
No em trobo còmode en aquesta societat d'utilitzar i llençar, i de comprar sense pensar. Em costa comprendre com de forma constant al costat dels contenidors d'escombraries apareixen restes de mobles, alguns realment en bon estat. I això és ben freqüent en barris humils on encara és més difícil d'entendre aquest tipus de comportament en els temps que estem vivint. Quin sentit té anar-se canviant els mobles de la casa una vegada i una altra?
Si giro la vista pel que m'envolta puc contemplar un mirall, un parell de butaques, un violí, tot propietats d'un germà del meu pare que va morir ja fa uns anys i que són veritables objectes singulars que fan pensar en qui ha estat el seu propietari quin ús en va fer en el seu moment. Valuoses no ho són, però històries al darrere en deuen tenir. De fet, excepte el violí, tant les butaques com el mirall de ben segur que van ser compres de segona mà i per tant la seva història és llarga. Desperta la meva curiositat imaginar les mans per les que han passat, així com el que ha vist. És el mateix que em passa quan contemplo les runes d'algunes cases abandonades. És la mateixa curiositat i imaginació.
