dijous, 21 de febrer de 2019

Els diners inesperats canvien la vida


Durante todo un año no hizo otra cosa que conducir viajar de acá para allá por los Estados Unidos mientras esperaba a que se le acabara el dinero. No había previsto que durara tanto, pero una cosa iba llevando a la otra, y cuando Nashe comprendió lo que le estaba ocurriendo, había dejado de desear que aquello terminara. El tercer día del decimotercer mes conoció al muchacho que se hacía llamar Jackpot. Fue uno de esos encuentros casuales que parecen surgir de la nada: una ramita que el viento rompe y que de repente aterriza a tus pies. Si hubiera sucedido en cualquier otro momento, puede que Nashe no hubiese abierto la boca. Pero como ya había renunciado, como pensaba que ya no tenía nada que perder, vio en el desconocido un indulto, una última oportunidad de hacer algo por sí mismo antes de que fuera demasiado tarde. Y así, sin más, se decidió y lo hizo. Sin el menor atisbo de miedo, Nashe cerró los ojos y saltó
Aquest és el primer paràgraf d’aquesta novel·la de Paul Auster i en ell està condensat tot el que serà la història que ens espera en les següents 250 pàgines, fins i tot, el final de la mateixa.
Segueixo insistint amb la lectura de Paul Auster. De moment, no m'ha defraudat.
Nashe no tenía ningún plan definido. Como máximo, la idea era dejarse ir por algún tiempo, viajar de un sitio a otro y ver qué pasaba. Suponía que se cansaría de ello al cabo de un par de meses y entonces se sentaría a preocuparse por lo que debía hacer. Pero después de dos meses aún no estaba dispuesto a renunciar. Poco a poco se había enamorado de su nueva vida de libertad e irresponsabilidad, y una vez que ocurrió eso, ya no había ninguna razón para detenerse

Ha rebut una herència inesperada del seu pare, ho deixa tot i comença a anar d’aquí cap allà amb un cotxe nou que s’acaba de comprar. “La verdadera ventaja del dinero no era poder comprar cosas: era el hecho de que le había permitido dejar de pensar en el dinero

Però els diners es van esgotant. La trobada fortuïta amb el Jack Pozzi canviarà el desenvolupament de la història. “Nashe comprendió que ya no actuaba como era habitual en él. Oía las palabras que salían de su boca, pero incluso mientras las pronunciaba, sentía que expresaban los pensamientos de otro, como si fuera un actor interpretando un papel en el escenario de un teatro imaginario, repitiendo un diálogo previamente escrito para él. Nunca había sentido nada semejante, y lo asombroso era lo poco que le perturbaba, lo fácilmente que se adaptaba al papel. El dinero era lo único que importaba, y si aquel chico malhablado podía conseguirlo, Nashe estaba dispuesto a arriesgarlo todo para ver qué pasaba. Era un plan disparatado, quizá, pero el riesgo era una motivación en sí mismo, un salto de fe ciega que demostraría que al fin estaba preparado para cualquier cosa que pudiera ocurrirle

"¿Qué haría si las cosas salían mal? ¿Cómo actuaría si perdía el dinero? Lo extraño no era que pudiera imaginar esta posibilidad, sino que pudiera hacerlo con tal indiferencia y distanciamiento, con tan poco dolor interno. Era como si en realidad no tomara parte en lo que estaba a punto de sucederle. Y si ya no estaba implicado en su propio destino, ¿dónde estaba entonces? ¿Y qué había sido de él?

Tot passa a dependre d’una partida de pòquer en la que se suposa que el seu nou amic, Jack Pozzi, guanyarà i els nous diners tot s’arreglarà. Però no serà així, i queden atrapats dins la finca de dos multimilionaris excèntrics: Flower i Stone.

Pasaban los días, y aunque rara vez había un momento en que no estuvieran juntos, continuó sin decir nada de lo que verdaderamente le preocupaba -nada acerca de la lucha para rehacer su vida, nada acerca de que veía el muro como una oportunidad de redimirse ante sus propios ojos, nada acerca de que consideraba los trabajos del prado un modo de expiar su imprudencia

De repente supo que todo un período de su vida acababa de concluir. No era sólo el muro y el prado, era todo lo que le había llevado allí, la demencial historia de los últimos dos años: Thérèse y el dinero y el coche, todo. Estaba de nuevo a cero, y esas cosas habían desaparecido.”

Tant la història com els personatges són molt peculiars. Podria ser un bon guió cinematogràfic amb característiques de road movie.

Cuando miró de nuevo a la carretera un instante después ya vio el faro que apareció ante él. Había surgido de la nada, una estrella ciclópea que venía lanzada directamente contra sus ojos, y en el repentino pánico que le invadió su único pensamiento fue que aquél era el último pensamiento que tendría nunca. No había tiempo de parar, no había tiempo de evitar lo que iba a ocurrir, así que, en lugar de pisar bruscamente el freno, apretó aún más el acelerador. Oyó a Murks y a su yerno aullar a lo lejos, pero sus voces sonaban sofocadas, ahogadas por el rugido de la sangre en su cabeza. La luz estaba ya sobre él y Nashe cerró los ojos, incapaz de seguir mirándola

També n'opinen a la xarxa:

divendres, 15 de febrer de 2019

La rogaine del procés: es fa llarg esperar


El procés s’ha convertit en una rogaine interminable.

La Rogaine és un esport d’equip. Els equips poden tenir de 2 a 5 components. El procés també és una tasca d’equip, un equip molt nombrós i molt complex.

L’objectiu d’una rogaine és assolir el major nombre de punts en un temps prèviament determinat (6, 12 o 24 hores). Si s’arriba amb retard a la meta l’equip és penalitzat amb la pèrdua de punts. Els punts els donen unes fites o controls situats en el terreny i dibuixades en un mapa. Aquests tenen puntuacions diferents en funció de la seva dificultat o llunyania. Les fites de més valor acostumen a donar 9 punts. 

Tant a les fites com a la meta han arribar tots els membres de l’equip junts. No és vàlid que uns hi arribin i altres no.

El procés va començar fa temps. Encara que hi ha símptomes anteriors s’acostuma a acceptar com a data d’inici la famosa sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

En una Rogaine els equips tenen un temps per estudiar el mapa, veure on són les fites i la seva puntuació i decidir l’estratègia de cursa abans de començar la cursa. En el cas del procés no hi havia mapa previ, ni estratègia decidida en el moment d’iniciar la cursa. A mesura que es va anar a avançar els diferents actors dels procés van decidir que la rogaine del procés s’acabaria amb la independència de Catalunya en forma de República. L’estratègia s’aniria consensuant al llarg del camí. I amb molts entrebancs així es va anar fent.

Sempre que l’equip ha treballat junt hem assolit algunes fites de molts punts: 9-N, candidatura de Junts pel Sí, 1-O, 27-O i 21-D. Aquestes tres últimes són les darreres fites assolides, la del 21-D ja amb l’equip disgregat. Des d’aquell moment, cada membre de l’equip s’ha marcat la seva ruta i la seva estratègia i des d’aleshores, i d’això ja fa més d’un any no hi ha cap avenç significatiu per assolir la fita de més puntuació: la república catalana independent.

No hi ha manera de posar-se d’acord de que és el que cal fer. Tots sabem que el terreny és complicat i que està ple de trampes. De fet no tenim cap mapa que ens pugui servir de guia en aquest camí. Estem caminant en la més plena foscor. Cadascú diu la seva. Som molts els que empenyem cap l’objectiu però estem estancats donant voltes i més voltes sense sentit. En alguns moments sembla que esperem l’aparició d’un cop de sort que ens il·lumini. De seguir així no arribarem a port.

En una rogaine guanya l’equip que té una estratègia conjunta, on tots els seus component es tenen confiança i que són capaços d’anar prenent decisions en funció de les dificultats, de la seva condició física, i del temps que resta de cursa, adaptant-se al terreny que es van trobant. I això és quelcom que està lluny de produir-se en el procés. Tot plegat s’està fent molt llarg, massa llarg.

Tornem a encarar un horitzó complicat: judici i eleccions de tota mena. Però tan sols observo desideràtums i desitjos de bona voluntat del que voldríem, però cap pas endavant, cap acord que uneixi i ens encamini d’una vegada a la nostra gran fita.

Com diu Pau Riba es fa llarg esperar:

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

divendres, 8 de febrer de 2019

La punyalada, un altre clàssic de principis de segle XX


Fa un parell d’anys vaig llegir Els sots feréstecs de Raimon Casellas i he continuat llegint novel·les nostrades de la literatura catalana de principis del segle XX. Les seves històries, descripcions, i la utilització del vocabulari em tenen totalment enganxat.

La punyalada comença amb aquesta descripció: “Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia mos peus
Albert Bardals és un vell ermità que viu al Mas Bardal del terme d’Albanyà que deixa un manuscrit on explica la seva vida a l’autor.

Tot comença en un aplec a Sant Aniol. L’Albert té tres amics d’infantesa: “en Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat i, sobretot l’Ivo de Camperols”. Ja des de petit segueix les bromes d’aquest últim a qui no s’atreveix mai a enfrontar-se ni a portar-li la contrària

A l’aplec de Sant Aniol va decidit a fer l’aleta a la Corali, la filla del moliner, però es posa pel mig l’Ivo i no sap reaccionar. “Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il·lusions


Passen els dies “i totes mes amargantes reflexions se concentraren en un mal pressentiment: Aquesta noia serà la meva perdició

S’acaben barallant l’Albert i l’Ivo davant de la mateixa Coralí, una baralla a mort que acaba amb la fugida de l’Ivo vençut. “Li has perdonat la vida i ell no et perdonarà mai!”

Acabaràs bandoler, i de mala sang, te veig l’estampa. Que el qui comença per lladre d’honres poc li costa de ser lladre de cabals!” Li crida l’Albert a l’Ivo. I la profecia es compleix. L’Ivo es converteix en l’Esparver, cap d’una partida de bandolers temuda arreu.

Al cap d’un temps torna a la comarca, destrueix el molí, mata al moliner i segresta la Coralí. Començava la seva venjança.

L’Albert queda totalment afectat i no sap pas massa com reaccionar-hi “Vaig sentir de cop el descoratjament del caminant que, atrapat per la nit boirosa, s’adona de que es troba esmaperdut, sense nord ni guia. Allavors, la imatge maleïda del dubte, d’aquell dubte que tantes vegades m’havia jumit al jou de l’home fatal que ara em perdia, i que havia cregut esvaïda per sempre més, la vaig redreçar-se de nou davant meu, exacerbada encara pel dolor de la impotència. Venia a ser com una nova manifestació de l’etern problema de la meva vida: un ideal difús embolcallat de tenebres, un objecte de perpètues cobejances separat per un abim, un desig foll d’obrar, de lograr, mancat de tota orientació. I l’ànim se m’anà enxiquint, les cames començaren a tremolar-me i el cos se m’aclofa al bell davant dels tres camins.”

L’acció s’acaba convertint en una guerra oberta entre els trabucaires que continuen les seves malifetes (assassinats, segrests, robatoris, ...) i que es fan esmunyedissos i escàpols en un terreny feréstec i de mala petja com és la Garrotxa, i un grup que els persegueix tractant de donar-los caça.

El desesper s’abraça de l’Albert. “Jo me sentia petit i miserable rebolcant-me dintre de la buidor de ma impotència”. Idees de suïcidi solquen els seus pensaments. “Me parlava de mi mateix, procurant convence’m a mi propi de que no era pas mon destí morir colltrencat com una cabra, i m’apartava del precipici que m’atreia com s’aparta a un noi d’un perill

Finalment la partida dels bandolers cau en una emboscada “És indescriptible aquell espectacle de mort, desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la naturalesa dormida. Els crits escarrifosos dels que s’estimbaven, les malediccions i renecs dels que encara s’aguantaven, sobrepujant als retrunys de les trabucades, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrein igual que mandíbules de dragó, la braó cadenciosa de les cascades, marcant com un moviment de deglució del monstre famolenc de carn humana, i nosaltres n’hi donàvem tanta com podíem, però ja podíem donar-n’hi força que no diria pas mai prou
Però malgrat la matança de la major part dels trabucaires, l’Esparver sobreviviu i res esbrinen del destí de la Coralí.

El final s’apropa i el desenllaç no deixa de ser sorprenent

Una tenebra impenetrable, un silenci absolut i una buidor immensa embolcallaven mon esperit ...”. “I per aquest camí, vinga donar tortura al poc magí del què disposava, tot a la mercè de la carn, sense que per un lloc vingués una espurna de raó sana a posar fre al maligne esperit que em corsecava la carn enfebrada

De ben segur, que seguiré explorant lectures d’aquesta època.

divendres, 1 de febrer de 2019

Compte amb l'abisme


El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat ... El temps es paralitza.”

Vint-i-quatre senyors reunits en un palau d’alts sostres, tots ells d’il·lustres cognoms. És una reunió convocada per Hjalmar Schacht futur director del Reichsbank i ministre d’Economia de l’Alemanya nazi. És el 20 de febrer del 1933. A la reunió assisteix Goëring i el mateix Hitler que demana diners per la campanya electoral del 5 de març que el portarà al poder.

Allà estan totes les grans empreses alemanyes, Krupp, Opel, Siemens, Varta, Basf, Bayer, Agfa, Allianz, Telefunken, ....

Com a novel·la no puc dir que m’hagi agradat. Però llegir alguns dels obscurs episodis que van ser claus per l’arribada d’Adolf Hitler al poder i com van actuar alguns dels alts mandataris dels països europeus fa prou interessant la seva lectura.

Un dels exemples més clars del que va passar és Kurt Schuschnigg, el canceller austríac que  signa les condicions que l’imposa Hitler. De retorn a Àustria s’adona del que ha passat, “No va voler afrontar la realitat. I ara la realitat se li acosta, ben a prop, horrible, inevitable. I li escup a la cara el secret dolorós dels seus acords”. És un exemple del que passa quan no se sap posar límits al nazisme. Després d’admetre-ho tot, d’acceptar totes les seves exigències, acaba tancat en els camps de concentració, encara que en un règim especial.

Una inclinació obscura ens va lliurar a l’enemic passius i plens de por” Tothom ho sabia o s’ho imaginava, però ningú va aixecar la veu, ni va moure un dit, fins que ja va ser massa tard. Ens tornarà a passar? A vegades tinc la impressió que estem entrant en una època que ens pot conduir a quelcom de semblant.

Sovint les catàstrofes més grans s’anuncien a passos curts”. “No ens pensem que tot això pertany a un passat llunyà. No són monstres antediluvians, criatures tristament desaparegudes ... Aquests noms encara existeixen. Les seves fortunes són immenses” En referència als hereus directes de les famílies de les grans i prestigioses marques alemanyes que amb les seves fortunes van propiciar l’arribada al poder del nazisme, i posteriorment es van aprofitar dels presoners tancats en els camps d’extermini per guanyar molts diners, utilitzant-los com a treballadors.

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem.” Estiguem tots amatents per no tornar a caure en aquest abisme tan esgarrifós.
Dibuix de Louis Soutter

divendres, 25 de gener de 2019

El foraster


De nou estem davant d’una novel·la de Pedrolo publicada gairebé 20 anys després de ser escrita, una de les moltes que es van quedar al calaix per motius evidents. L’escriu el 1959 i la publica per primer cop el 1976, un cop mort el dictador.

Marina Garcés comença el pròleg amb una reflexió sobre la importància de les paraules:  Què fa que una paraula ens convenci fins al punt de canviar la nostra vida radicalment? Ni les religions mil·lenàries, ni les organitzacions polítiques més sòlides, ni la neuropsicologia més sofisticada, ni tots els poemes d’amor junts no han resolt aquesta pregunta. Hi ha paraules que mouen riuades de gent. N’hi ha que commouen, silenciosament, infinites persones. N’hi ha que, simplement, ens deixen indiferents. Però al final, com diu Nietzsche, el que ens fa humans és poder morir per l’efecte d’una sola paraula. Una sola paraula pot matar-nos. Una sola paraula pot desencadenar en nosaltres una nova vida, podríem dir també. Ser humans és moure’ns, sense saber molt bé com ni perquè. Per això, ser humans és fer-nos responsables de les paraules que compartim i de les conseqüències que tenen. No hi ha paraula impune. Però, com dèiem, no tota paraula convenç ni tothom es deixa convèncer d’igual manera per les mateixes paraules
Ange és un foraster desconegut que arriba a la barraca on viuen Anton i Isa amb la seva filla Sogues de vint-i-un anys que té un pretendent, Jau. Tot passa en les cinc nits que Ange sopa amb ells en la barraca. Són unes simples converses que es desgranen en cinc capítols. En cada capítol canvia el narrador passant aquesta funció pels cincs personatges.

Sense dir-ho específicament és clar que l’Ange és un activista polític clandestí que ve en missió secreta. Però no se sap ben bé per que ha vingut a fer el foraster. Les seves reflexions en aquests sopars posen el dit en la nafra i fan pensar.

A mi posseir em sembla una cosa immoral.” “Si posseís alguna cosa em sentiria culpable” “De tenir coses que els altres, alguns dels altres, no tenen.” “No parlo de ser ric, sinó del fet de posseir. Si la majoria de persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement

L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes ... Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és” La propietat corromp. D’alguna manera mai hi ha prou i sempre es vol més i més.

En nom de què podem justificar que un altre treballi per enriquir-nos? Què ens autoritza a prendre-li diàriament unes hores del seu esforç?”. No hi ha cap home que tingui drets sobre un altre home”.
Som responsables de tot allò que passa al nostre entorn. Si existeix un estat determinat de coses, és perquè tots nosaltres l’hem consentit. I més i tot: l’hem creat, hem ajudat a crear-lo”. “...et dius que no sempre serà així, que ha de canviar, però saps que no, que són il·lusions teves, perquè passen els dies i tot continua igual ...”

Aquell al qual li és donada una cosa que accepta, cedeix una part de la seva llibertat

Arriba el darrer dia, el cinquè sopar. L’endemà marxarà el foraster. Esperen, sopen en la seva absència, però l’Ange no arriba ...

La Sogues està decidida a marxar amb ell, però ...

Cap dia no havia fet tan tard