dilluns, 30 de març de 2020

Una segona part per no resoldre els enigmes


La segona part de “La Mort del Comanador” continua la història del protagonista allà on la va deixar en elprimer llibre.
El temps et dona coses i te’n pren. El més important és aconseguir que el temps et faci costat
Aquest volum és molt més fantàstic que no pas el primer. Ja des de l’inici passen coses del tot inesperades. Em resulten interessants unes reflexions sobre l’acte de pensar i els pensaments mateixos.

  • Allà a dins es notava una sensació estranya. La sensació d’estar absolutament absort en el mateix acte de “pensar””
  • Les idees no esdevenim idees fins que algú ens pensa
  • És pràcticament impossible que algú pensi que vol deixar de pensar alguna cosa i deixi de pensar-la. Pensar que vols deixar de pensar alguna cosa també és un pensament, i mentre tinguis aquest pensament estaràs pensant aquella cosa. Per deixar de pensar alguna cosa has de deixar de pensar que la vols deixar de pensar.”
  • Tots pensem coses. No ho podem evitar. Però el camí que les coses segueixen en realitat només es pot saber amb el temps.”
Dues visions contraposades sobre l’avorriment:
  • Que jo recordi, no m’he avorrit mai. Podríem dir que no he tingut temps d’avorrir-me.
  •  M’he avorrit sovint. Però l’avorriment s’ha convertit en una part indispensable de la meva vida... Diria que ja estic acostumat a avorrir-me. No em fa patir gens
De nou Murakami ens porta de sorpresa en sorpresa. A mesura que avança la narració més elements irreals i fantàstics fan la seva aparició i dominen el contingut del llibre. Crea moments de tensió, però malgrat el misteri que els envolta es fan agradables.

“La realitat que m’envoltava havia perdut de debò algun dels cèrcols que ho mantenien tot cohesionat. Si jo també em deixava anar, no hi hauria manera de posar ordre en res

Originàriament els murs es construïen per protegir les persones. Per protegir-les dels enemics externs o de les inclemències del temps. Però de vegades també s’han fet servir per tancar-les. Un mur alt i robust et fa sentir impotent. Visualment i mentalment.”

El protagonista va a la residència on viu Tomohiko Amada el pintor famós ara amb demència. Va  a visitar-lo amb el seu fill Masahiko Amada: “Em fa l’efecte que el pare se’n vol anar d’aquest món amb uns quants secrets ben amagats. És com si tingués una caixa forta molt robusta al fons del cor, amb uns quants secrets molt ben guardats. La caixa està tancada amb clau, i la clau o l’ha llençat o l’ha amagat en algun lloc. En algun lloc que ni ell mateix recorda.”

Els secrets eren tot el que havia viscut a Viena el 1938. El quadre de La mort del comanador era aquella “clau amagada”. “El que no havia pogut complir en la realitat, ho va representar dins el quadre canviant-ne la forma, és a dir, camuflant-lo. Com un fet que no s’havia produït però que hauria hagut de produir-se. ... Era una expressió pura de la seva ànima... Vol dir que el fet que jo exposés el quadre a la llum va ser el començament de tot plegat? Això és el que va obrir el cercle?”

La trobada entre el narrador i en Tomohiko Amada, s’acaba convertint en l’escena clau. “Va semblar que se li esgotés tota la força... Va deixar anar una bona alenada i va tancar els ulls, com si ja hagués vist tot el que havia de veure. Ho va fer a poc a poc, feixugament, com si abaixés unes persianes... Al rostre no s’hi reflectia el patiment. El dolor havia desaparegut. El que tenia el rostre era una expressió de pau i tranquil·litat. Pel que semblava, havia tornat al món pacífic del son, a un món on no hi havia consciència ni dolor

I el protagonista entra en un món soterrat. “Ja era incapaç de distingir què era correcte i què no. Era en un món on no regien ni l’espai ni el temps, on fins i tot havia desaparegut la sensació de dalt i baix, d’abans i després. Tenia la sensació que havia deixat de ser jo. Que estava separat de mi mateix” No heu tingut mai aquesta sensació? ¿De veure-us des d’un lloc el que esteu fent i el que està passant com si estiguéssiu fora de vosaltres mateixos i tot el que passa és una simple pel·lícula de la que sou espectador, a l’hora que en sou protagonista?

Potser simplement havia tingut sort. O potser ja estava decidit per endavant que les coses anirien d’aquesta manera. Potser a la vida tot ja està decidit com anirà i nosaltres tan sols hi transitem i no decidim res, tot i que a vegades ens dona la impressió que som nosaltres els que prenem les decisions!”

L’home alt que hi havia al meu davant no tenia rostre” Per fi apareix l’home sense rostre del pròleg. Es resoldran ara els enigmes i preguntes suscitades?. Però no serà pas així. És una aparició fugissera que no aporta cap resposta.

I com escriu el  propi Murakami jo mateix “vaig deixar de sentir la necessitat de trobar una explicació lògica a tot plegat”, però no puc resistir la temptació de cercar una explicació.

Tot el pas del narrador/protagonista pel món subterrani, fosc, i estrany, amb un riu i unes coves molt estretes i personatges sorgits d’un quadre, o del fons de la pròpia ment del narrador és una metàfora (de fet parla del perillós món de les dobles metàfores, com el doble llaç, una de les explicacions de l’adquisició de l’esquizofrènia) dels imbricats passos pel nostre món mental quan no estem bé i cerquem la sortida d’una situació mental i personal difícil en la que a vegades ens posem en perill de no poder-ne sortir mai més.

De fet el narrador busca la sortida al seu procés creatiu com a artista que es troba estancat i també a la situació personal que ha comportat el seu divorci: primer un viatge físic, després una època d’aïllament personal, per acabar amb un viatge mental. Aquest pas pel món subterrani li dona una nova perspectiva i surt amb les decisions fermes del que ha de fer per sortir de la seva situació.

I quan surt al cap de tres dies es pregunta “Allò era de debò el món real? Vaig tornar a mirar el món que m’envoltava. Hi havia les coses que estava acostumant a veure. L’aire que bufava a l’altra banda de la finestra feia l’olor de sempre i del meu voltant m’arribaven els sorolls que estava acostumat a sentir. Però podia ser que allò només tingués l’aparença del món real i que en realitat no ho fos. Podia ser que només m’ho semblés...  Enlloc no hi havia cap garantia que el món on havia arribat fos el mateix d’on havia sortit

De fet jo mateix mentre llegia les llargues pàgines del món subterrani volia tirar la tovallola, tenia la sensació que a H. Murakami se li havia anat l’olla. Estava fora d’aquest món i si s’havia de mantenir allà sense sortir-ne, la història que m’havia d’explicar ja no m’interessava.

Vaig passar uns quants dies enmig d’aquell silenci. Era un silenci dens, però no pas desagradable. Era una calma pura, no estava lligada a res. Era com el final d’un seguit d’esdeveniments. Aquesta era la sensació que feia. Era una mena de silenci com el que queda després que un gran problema s’hagi resolt

Tot i que soc jo qui viu la meva vida, potser el que hi passa es decideix en un lloc que no té res a veure amb mi, que potser tot avança sol. És a dir, que visc segons el meu lliure albir, però que en realitat potser no puc triar cap de les coses importants que em passen

Fins a mig llibre ha aconseguit mantenir el meu interès, però a partir del moment en que entra en el subsol em deixa d’agradar. He tractat de trobar-li una explicació, però està una mica agafada pels pèls. Tinc la impressió que no acaba de trobar com acabar una història que prometia molt. Una veritable llàstima.

diumenge, 29 de març de 2020

DEMOCRÀCIA S.A., segona part: el fantasma del totalitarisme invertit


El totalitarisme invertit és el concepte més interessant que presenta Sheldon S. Woldin en el seu llibre Democràcia S.A. (2008).
Primer de tot explica el que va suposar l’era Bush post atemptats de les Torres Bessones en la política nord-americana:

El otro elemento que caracterizó su gobierno (Bush) fue un entorno presidencial que incluía fanáticos ideológicos irreductibles y operadores del mundo corporativo y la industria de la opinión pública. Estos agentes estaban empeñados en ampliar los poderes del presidente, reducir el control gubernamental de la economía, ignorar la protección del medio ambiente y desmantelar los programas del bienestar social; al mismo tiempo gastaban sumas enormes en la construcción de unas fuerzas armadas cuya potencia pudiera intimidar con la mirada al “imperio del mal” haciéndolo derrumbarse exhausto, incapaz de competir, despojado de poder por el gasto militar del rivalPoc ha canviat en el mandat de D. Trump.

Però no tot comença en el govern Bush, de fet, l’autor també fa referència al que va suposar els anys de govern de Reagan i al que suposa el capitalisme en general.

El capitalismees no democrático en su estructura y en su modus operandi y antidemocrático en sus esfuerzos persistentes por destruir o debilitar los sindicatos, desalentar la legislación sobre el salario mínimo, resistirse a  las medidas de protección del medio ambiente y dominar la creación y difusión de la cultura (los medios, las fundaciones, la educación)” I de moment malauradament el capitalisme s’ha mostrat indestructible.

Els totalitarismes clàssics són obra personal dels seus creadors (Stalin, Mussolini, Hitler). “El totalitarismo invertido tiene un recorrido totalmente diferente: el líder no es el arquitecto del sistema sino un producto de él”. “El presidente se transforma y cobra dimensiones épicas. Se convierte en el comandante supremo, el líder indiscutible, la encarnación de la nación

El totalitarisme pot aparèixer quanlas élites han aceptado la democracia, pero no la han adoptado” Viure en un món amb unes democràcies dèbils com en les que estem vivint ara facilita l’aparició de totalitarisme.

La política es la lucha por obtener el control o influencia sobre las instituciones gubernamentales; podríamos llamar a esto “la visión explotadora de la política”. El objetivo de quienes la practican es defender o hacer progresar los intereses materiales o ideológicos de los que colaboran con dinero y energía y, al mismo tiempo, alegar que estos esfuerzos también sirven a los intereses de la sociedad toda.”

El totalitarismo invertido es el resultado de la aceleración de dos estrategias”:
  •  Desmantelar o reducir los programas sociales. “Los individuos deben así depender de sus propios recursos, su poder se reduce”. “Lo primordial no es la participación política sino la supervivencia”
  • “Política interna subordinada a las cuestiones militares y económicas del terrorismo, el abastecimiento de energía y la globalización
Una policía con mayores facultades, funcionarios que aprueban la ampliación de los poderes policiacos y reducen las garantías legales y políticas y una opinión pública que parece estar a favor de métodos que debilitan las garantías legales y menoscaban las instituciones cuyo rol tradicional es supervisar, controlar y alertar al pueblo sobre tendencias peligrosas en el sistema. Lo notable acerca de la opinión pública es que se autojustifica, que nunca se hace responsable

Lo que aquí está en juego es el control del espacio público y el poder de describir, desalentar, intimidar y, por último, filtrar lo que está sucediendo y lo que se está expresando en un momento en que la tecnología facilita en gran medida el filtrado

Un rasgo fundamental de todos los sistemas totalitarios es que estuvieron precedidos por un desplazamiento pronunciado de izquierda a derecha en la dinámica política”. Només pensant una mica en la realitat en què estem vivint podem comprovar que totes aquestes característiques totalitàries a les que fa referència l’autor les estem complint amb escreix.

El totalitarismo invertido marca un momento político en el que el poder corporativo se despoja finalmente de su identificación como fenómeno puramente económico, confinado principalmente al terreno de la “empresa privada”, y evoluciona hasta transformarse en una coparticipación globalizadora con el Estado: una transmutación doble, de corporación y Estado. La primera se vuelve más política, el segundo, más orientado al mercado

La antidemocracia, el predominio del ejecutivo y el dominio de la élite son elementos básicos del totalitarismo invertido… La antidemocracia alienta lo que hemos llamado “desmovilización cívica”, condicionando al electorado a entusiasmarse por períodos breves, controlando su lapso de atención y promoviendo luego la distracción o la apatía. El ritmo intenso de trabajo y los horarios de trabajo prolongados combinados con la inseguridad laboral son la fórmula para la desmovilización política, para privatizar la ciudadanía. Es una fórmula que funciona de manera indirecta. Se alienta a los ciudadanos a desconfiar de su gobierno y de los políticos; a concentrarse en sus propios intereses; a quejarse de los impuestos; a cambiar el compromiso activo por las gratificaciones simbólicas del patriotismo, la soberbia moral colectiva y la proeza militar. Sobre todo, se promueve la despolitización envolviendo a la sociedad en una atmósfera de temor colectivo y de impotencia individual: miedo a los terroristas, pérdida de puestos de trabajo, incertidumbre de los planes de jubilación, costos médicos elevadísimos y gastos de educación en ascenso… Hobbes tenía razón: cuando los ciudadanos se sienten inseguros y al mismo tiempo impulsados por aspiraciones competitivas, anhelan estabilidad política más que compromiso cívico; protección más que participación política

Estem vivint, o millor dit, patint això en viu i en directe. Ens estem convertint en simples espectadors d’aquesta evolució imparable de la nostra societat amb tots els perills que comporta.

dissabte, 28 de març de 2020

DEMOCRÀCIA S.A., primera part: la democràcia dirigida

Malgrat que podem considerar que vivim bé. Els canvis que s’estan produint al nostre voltant no ens fan ser massa optimista sobre el futur de la humanitat. Darrerament no faig més que llegir assajos de diferents autors que des de diferents àmbits ens avisen de que anem de mal en borràs. Sheldon S. Woldin, un politòleg nord-americà mort el 2015, desenvolupa en el seu penúltim llibre publicat al 2008 la idea de la democràcia dirigida.
El llibre es basa gairebé en exclusiva en els Estats Units, i sobretot, en la era Bush, però moltes de les seves reflexions i afirmacions es poden extrapolar a la resta de països “democràtics” occidentals i de ben segur que també és poden ser útils per reflexionar sobre el que està passant a hores d’ara amb la crisi mundial provocada pel coronavirus.

Quins són els actors principals d’aquesta democràcia dirigida?


Els mitjans de comunicació

Davant de l’atemptat de les Torres Bessones del 2001, gairebé tots els mitjans van reaccionar de forma unànime. El resultado son medios esencialmente monocromáticos… El crítico que insiste en cambiar el contexto es descartado como irrelevante, extremista, o es ignoradoAixò no és res de nou.

S’aprofita l’atemptat per fer reaparèixer el mite del Bé i del Mal. Una de las fuerzas se ve a sí misma actuando en defensa del mundo” … “Su poder se nutre de una fuente sagrada …; el único bendecido mientras su enemigo es diabólico” … “Se convencen a sí mismos de que las fuerzas de la oscuridad poseen armas de destrucción masiva…; de que su propia nación fue privilegiada por un dios que fue la inspiración de los Padres Fundadores y del texto de la Constitución

Amb uns mitjans de comunicació que imposen una opinió pública gairebé única no calen polítiques d’eliminació de la dissidència ja que aquesta està silenciada. A les xarxes socials sobreviuen mitjans crítics amb els governs de torn, però el seu ressò és minso.

La censura actual de la protesta popular contra Superpoder y el imperio sirve para aislar la resistencia democrática, crear un muro aislante entre la sociedad y las voces disonantes y acelerar el proceso de despolitización

Assenyalar un enemic

La resposta davant dels atacs del 11-S és convertir al terrorisme en l’enemic global a derrotar. Quan es planteja la invasió d’altres països no sorgeix cap veu interna en contra. La lucha contra el terrorismo global reduce la política a un único punto focal, una política centrada en un enemigo único”. Ara tenim un nou enemic comú: el coronavirus.

Las tecnologías peligrosas adquiridas por los terroristas exigen que los Estados Unidos actúen contra esas amenazas emergentes antes de que se consoliden plenamente”.

La guerra al terrorismo presupone que el poder del Estado, … puede volverse hacia el interior” i donat el caràcter sinistre i malèvol del mateix es poden emprar mitjans no permesos en altres moments. A l’Estat espanyol tenim una llei mordassa que dona amplies prerrogatives als cossos i forces de seguretat.

El patriotisme

Es busca “una ciudadanía que acepte y apoye cada vez más las formas dominantes del poder por miedo y por patriotismo erróneo

La cuestión es que la vida contemporánea tiene un carácter incierto universal. Lo arcaico promete estabilidad y no únicamente estabilidad; promete y asegura que habrá certidumbre. Esto le confiere su atractivo… Se invocan el patriotismo o la fe religiosa porque su estatus les otorga el aura de lo irrebatible

La Constitució es converteix en una mena de Llibre Sagrat dels Pares Fundadors de la Pàtria, intocable i incanviable. Marca el camí recte a seguir. Em recorda la política de l’eternitat de Thimothy Snyder. La política s’està imbuint d’una mena religió fonamentalista en que la Constitució esdevé el seu llibre sagrat.

El Superpoder de l’economia

La fusió de l’Estat i les grans corporacions econòmiques mundials, estatals i locals s’erigeix en el Superpoder. La política de portes giratòries n’és un bon exemple.

El capitalismo globalizador, multinacional no tiene lealtades políticas … sólo ama las cuentas bancarias”. “El bien común parece ser una abstracción; los intereses privados, la realidad”

La pregunta es si es posible la democracia cuando la cultura dominante en la economía fomenta la conducta y los valores antipolíticos y antidemocráticos; cuando el mundo corporativo es tanto el proveedor principal de liderazgo político como la mayor fuente de corrupción política; cuando los pequeños inversores están en una posición de desamparo comparable a la del votante promedio. La “democracia de los accionistas” pertenece a la misma lista de oxímoron que la “democracia de Superpoder

Estem en un món governat per les elits polítiques i econòmiques. A l’elit s’arriba per naixement o per via d’una educació exclusiva a l’abast de molt pocs, els escollits. Pocs més camins hi ha per arribar-hi. S. S. Woldin oposa el “Muchos” amb el “Pocos”. Les democràcies occidentals actuals es limiten a ser unes democràcies electorals sota el domini d’unes elits (“Pocos”) que són les que ostenten el poder.

A més a més a l’Estat espanyol aquestes elits son mediocres. Per confirmar-ho només ens cal donar una ullada a la composició, decisions i actuacions dels darrers governs. Com tota elit el seu únic interès és  perpetuar-se a l’elit i poc li importa el benestar de la població.

Les eleccions

En los intervalos entre una elección y otra, la existencia política de la ciudadanía queda relegada a una ciudadanía fantasma de participación virtual. En lugar de participar en el poder, la ciudadanía virtual es invitada a tener “opiniones”: respuestas mensurables a preguntas diseñadas especialmente para provocar esas respuestas

La ciudadanía queda reducida a un electorado cuya potencia consiste en elegir candidatos al Congreso que antes de hacer campaña hayan demostrado su “seriedad” consiguiendo que colaboradores adinerados hicieran donaciones por un millón de dólares o más. Este rito de pasaje asegura que el candidato esté en deuda con el poder corporativo antes de asumir el cargo. No es sorprendente que el candidato que más dinero recaude sea el ganador. El número de votos se convierte en la expresión de lo aportado

La corrupció

La corrupción no es una anomalía sino un elemento esencial para el funcionamiento de la democracia dirigida

La estabilidad y el conservadurismo del sistema estadounidense no deben nada a nobles ideales y le deben todo al hecho irrefutable de que está plagado de corrupción y nadando en contribuciones que provienen fundamentalmente de donantes pudientes y corporativos

La mentida i la pèrdua de la confiança en els polítics

Estem dins d’unacultura política donde la mentira, la tergiversación y el engaño se han convertido en prácticas normales”. És una evidènciat que la pràctica de la mentida per part dels polítics va en augment.

Una mentira por parte de una autoridad pública es dicha con la intención de que el pueblo la acepte como una verdad “oficial” respecto del “mundo real”. En el fondo, mentir es la expresión de una voluntad de poder. Mi poder aumenta si “una descripción del mundo que es producto de mi voluntad” es aceptada como real… El éxito de una mentira va alentando otra, de manera que el líder siente la tentación de convertir la falsedad en una realidad” Quan l’autor feia aquesta afirmacions l’aparició de D. Trump encara quedava molt lluny. Era tota una premonició del que estava per venir.

Plató ja justificava la mentid en La República: “Los Muchos son incapaces de conocer la realidad, los Pocos no hacen ningún esfuerzo por elevar el nivel de la comprensión política general. En cambio, los Pocos divulgan lo que es políticamente adecuado y lo hacen en forma vulgarizada” Los “Pocos” senten la temptació de manipular les imatges que són projectades en la caverna.

Tantes mentides i manipulacions fan perdre la confiança en els polítics. Aquests acaben sent poc creïbles Una política orientada a la comunidad da enorme importancia a la confianza entre los participantes o entre los representantes y el pueblo que representa. La confianza requiere, a su vez, no sólo que los participantes y los representantes transmitan las opiniones de la ciudadanía sino también que le presenten con precisión las realidades del mundo político a la ciudadanía. La confianza es precondición de una política auténtica. Una política auténtica no es unívoca, siempre habrá opiniones contrapuestas acerca de la realidad, cómo entenderla y actuar sobre ella. Pero la gran diferencia radica en que las partes involucradas puedan presuponer que todas han hecho un esfuerzo de buena fe para hablar con veracidad” Està clar que actualmente estem molt allunyats d’aquesta confiança tan necessària.

Conclusions

Los ciudadanos manifiestan que un partido es tan malo como el otro y abandonan la política a los fanáticos organizados… Está claro que recuperar la democracia plantea una tarea que va en contra de la dinámica política de nuestro tiempo

“La conciencia política democrática tiene mayores probabilidades de cultivarse en entornos locales, en pequeña escala, donde tanto las consecuencias negativas de la impotencia política y las posibilidades positivas del compromiso político parecen más evidentesLa millora de la democràcia “… dependerá de una política que tenga raíces locales y que se practique regularmente en lugar de movilizarse espasmódicamente
La experiencia democrática comienza en el ámbito local, pero una ciudadanía democrática no debe aceptar los límites de la ciudad como horizonte político. Una de las razones principales es que la ciudadanía moderna tiene necesidades que exceden los recursos locales y que sólo pueden abordarse mediante el poder del Estado
“Lo que está en juego: no se trata de traer nuevos poderes al mundo, sino de evitar que desaparezcan prácticas obtenidas con enorme esfuerzo”

divendres, 27 de març de 2020

Carrers i places sense nens


Fa dues setmanes que van tancar les escoles i tot el sistema educatiu presencial. Des d’aquell dia els nens i nenes estan a casa seva amb els seus familiars. S’han precintat el parcs infantils. Ens hem convertit en una societat en que no es veuen infants pel carrer.

Aquestes senyals han perdut tot el seu sentit. No hi ha perill d’infants que creuin el carrer sense mirar. Simplement no hi són, han desaparegut, estant amagats. Hi ha tota una literatura infantil que ens parla de pobles i ciutats sense nens i dels perjudicis que aquest fet suposa. Potser ara és un bon moment per recuperar aquests relats.

Les ordres son clares no poden sortir al carrer. I la veritat és que no es veuen. Són un bé preuat per les famílies i els volen protegir. Alguns tenen el privilegi de viure en llars amb espais a l’aire lliure i habitacions grans i connexions a internet a dojo, però molts no. Em costa molt d’imaginar el dia a dia d’aquests infants reclosos en espais reduïts i amb poques possibilitats per passar l’estona. I més en una generació que de seguida tenen a la boca allò de “m’avorreixo”. Porten dues setmanes avorrits i amb molt de temps per endavant per continuar amb aquest mode d’avorriment. Alguns d’ells igual s’acabaran convertint en aquells adolescents orientals que algunes vegades han estat protagonistes d’alguns reportatges periodístics autoconfinats a la seva habitació d’on no surten per a res.

Hi ha una certa preocupació per si perden el curs o no, però penso que del que cal preocupar-se és d’altres possibles conseqüències de passar tants dies tancats a casa amb la pèrdua del contacte social amb els seus iguals i que en certes edats és un aspecte clau per assolir la plena maduració personal.

dijous, 26 de març de 2020

Els perills del pensament únic


Sempre m’ha preocupat viure en un món amb un pensament únic i en el que gairebé tot pensament divergent és rebutjat sense posar sobre la taula massa arguments per justificar aquest rebuig. Encara que pensar diferent pot arribar a ser simplement “postureig”, acostuma a ser ignorat, i fins i tot, pot arribar a ser castigat.

Ara mateix, ens trobem dins d’una bombolla de pensament únic. El bombardeig sobre la necessitat de confinament és constant per terra, mar i aire. L’únic que es discuteix és si aquest confinament ha de ser més o menys restrictiu. No soc científic, ni expert, i no disposo d’arguments per posar-ho en qüestió. Segueixo les recomanacions, per allò de si tenen raó, però vull tenir la llibertat de posar en dubte que aquest sigui el camí.

La nostra societat ja fa temps que ha acceptat la dictadura de la medicalització, i tot el que prové del col·lectiu mèdic i/o científic no pot ser posat en qüestió. S’ha acabat imposant com un dels més sofisticats mitjans d’exercici de poder acceptat de bon grat per la població.

En aquest moment si hi ha opinions que qüestionen aquests mesures estrictes de restricció de moviments i que proposen alternatives són ignorades. Els mitjans només s’ocupen dels experts que recolzen el que s’està fent. La resta no troben una tribuna pública on poder expressar la seva dissidència. Ens tracten com a nens petits i ens diuen que cal vigilar amb segons quines informacions que podem trobar per Internet. Ens alliçonen per tal que no en fem cas, ja que en podríem sortir escaldats. Segurament és així. Però tant insistir en les mateixes idees sense plantejar en cap moment alguna altra possibilitat, si més no per pensar-hi, acaben fent sospitar que alguna fenomen ocult hi ha al darrera. I faciliten que comencin a aparèixer les teories de la conspiració que tant ens agraden als humans.

Ahir em van compartir un llarg article que sota el títol de “La histèria interminable” posa en qüestió el discurs oficial i proposa un tipus de solucions podríem dir que molt més lights. No sé discernir el que hi pot haver de cert, ja que es basa en el que afirmen tres científics (Wolfgang Wodarg, Manuel Elkin Patarroyo i Pablo Glodsmith) que son posats en qüestió en altres textos, però la ocultació d’aquests arguments si més no se’m fa sospitosa.

Em pregunto quins efectes produeix tot el que està passant? Els ciutadans tenim por, al virus i al que pot passar en un futur immediat. Hem canviat la nostra forma de relacionar-nos. Estem acceptant un control cada vegada més gran de les nostres vides per part del Gran Germà. Ens sentim culpables quan anem pel carrer encara que sigui a fer una de les poques coses que ens deixen fer. I quan tot acabi, no acabo de tenir clar que una part d’aquestes mesures de control no es continuïn mantenint. Si més no la temptació serà molt gran per alguns, i això és un gran perill.

dimecres, 25 de març de 2020

Vivim en la caverna

Des de fa uns dies que estem la major part del nostre temps tancats al nostre cau protegits de les inclemències de la meteorologia. Vivim en un lloc on no fa fred, on no ens mullem i on ens deixa de preocupar si fora plou o neva. Estem en el nostre refugi on podem reposar amb tranquil·litat. També podem treballar, llegir, escoltar música, badar, pensar, ...Però hi ha un greu inconvenient que ens té a tots preocupats: gairebé no podem sortir del nostre cau. Ens hi trobem engabiats i en aquests espais reduïts hi donem voltes i més voltes.

Des de aquest cau, tal com explica Plató en el seu famós mite de la caverna podem albirar les ombres que projecta la realitat exterior. Però la realitat és molt més del que podem veure des del nostre enclaustrament. Va molt més enllà.

Les nostres cavernes no son totes iguals, i les ombres que s’hi reflecteixen tampoc. Fora  existeixen objectes que a hores d’ara no podem percebre en tota la seva plenitud i ens hem de conformar en activar els nostres records, a vegades, amb l’ajuda de tots els mitjans tecnològics al nostre abast i que quedaven molt lluny de la imaginació de Plató.

Sortim de la caverna unes poques estones, gairebé mig d’amagat i hi retornem de seguida per seguir el nostre confinament. A fora la vida continua, els carrers i els paisatges quotidians continuen la seva existència sense nosaltres. Encara que ens sembli mentida segueixen existint sense nosaltres. A hores d’ara només en podem gaudir per breus instants. Sabem que restaran allà a l’espera de que hi tornem. Haurem d’esperar molts dies abans no puguem tornar a circular per aquests espais de realitat sense restriccions i sense aquest sentiments fins i tot de culpabilitat quan ho fem.

dimarts, 24 de març de 2020

Tres finestres

En aquests dies de confinament disposem de tres finestres per obrir-nos al món i d’alguna manera sortir del nostre aïllament.

La primera de totes són les finestres de casa nostra. Ens permeten badar i contemplar el que passa a fora. És un paisatge que coneixem de sempre, però que aquests dies de ben segur que ens resulta diferent. El mirem moltes més vegades i veiem als nostres veïns i veïnes com també surten a les seves finestres i miren l’exterior de les seves llars. És una manera de deixar entrar aire nou a un lloc que està massa hores tancat i barrat.

També tenim les pantalles en els diferents formats i mides. Ens permeten entrar en altres llars i en altres mons. Són un lloc on és fàcil perdre’s i naufragar: ara cap aquí, ara cap allà. Amb facilitat pot arribar un moment en que ja no sabem on estem, ni que cerquem. Aquestes finestres que no fa massa temps no existien ens permeten mantenir la comunicació amb persones properes i que ara tenim lluny i que no podem veure ni tocar. Podem saber com es troben i com viuen el seu confinament. De fet cadascú viu un confinament particular ben diferent del que viuen els altres. L’ús massiu d’aquestes tecnologies també ens permet passar les hores sense cap objectiu massa definit, cadascú segons els seves preferències i gustos.

La tercera i no menys important, és la nostra finestra interior. La que ens permet endinsar-nos en nosaltres mateixos. Tenim moltes hores per fer-ho, moltes més de les que tenim en una situació de normalitat. Si ho sabem aprofitar bé, ens ha de permetre conèixer-nos millor i sortir reforçats d’aquests dies de tancament. Possiblement és la finestra més difícil d’obrir i la que ofereix una resistència més forta a ser oberta, però paga la pena intentar-ho.

Aprofitem les tres finestres i tractem de gaudir de l’experiència.

dilluns, 23 de març de 2020

El paisatge urbà ha canviat


Els carrers estan buits, sense gent i sense cotxes. Les botigues estan tancades. Impressiona veure la ciutat d’aquesta manera. Se’m fa difícil posar paraules a les sensacions que tinc quan vaig pel carrer. La mirada de la gent és diferent. O potser és la meva mirada la que és diferent. Quan em creuo amb algú ens distanciem. La consigna de guardar la distància de seguretat s’ha instal·lat en el nostre cervell. Estem davant el que no havíem vist mai, i ni tan sols havíem gosat imaginar en el pitjor dels nostres somnis.

És mitja tarda i els carrers estan en solitud i en silenci. No hi ha cap infant al carrer. És una ciutat sense nens. Ni en plena canícula estival quan gairebé tothom ha marxat de vacances es pot veure la ciutat així. Ni tampoc els diumenges està tan i tan buida. Hi ha un parell de cotxes al semàfor. Els autobusos circulen sense ningú. El nombre de persones que quan circula pel carrer van guarnides amb mascareta de diferents models i amb guants va en augment. Està clar que la por s’ha endinsat en nosaltres.

Les ciutats són uns espais pensats perquè la gent és trobi en els seus carrers, places, parcs, botigues, bar i restaurants. No estan pensades perquè ens tanquem a les nostres cases, sense sortir-ne. L’ésser humà és un ésser fonamentalment social. Necessita el contacte amb els altres. Necessitem tocar-nos i compartir converses. El que estem vivim ens està afectant en el que és més essencial de nosaltres mateixos. Fins i tot, els més solitaris de nosaltres tenim aquesta necessitat de comunicació social.

Aquesta situació tan estranya ens aboca a la utilització de les xarxes socials. Els estris que no fa pas massa alguns experts titllaven de tecnologia que comportava l’aïllament social, ara són les que ens permeten seguir en contacte amb les amistats amb les que no podem quedar al carrer. Estem descobrint nous programes i noves aplicacions que fins ara no havíem utilitzat mai. De fet, no sé que faríem amb tot el que està passant si a hores d’ara no disposem de totes aquestes noves eines tecnològiques.

Hem abandonat els carrers i ens estem relacionant a través de les diferents pantalles. És evident que no és el mateix, però no es queda altre remei. El paisatge urbà ja no és el que era. És diferent. Ha canviat, i possiblement nosaltres també estem canviant.

dissabte, 21 de març de 2020

Cap de setmana apassionant


Arriba el cap de setmana, dos dies de festa per descansar i sortir... Ara l’únic que podrem fer és descansar i restar a casa. Sortir quedarà per molt més endavant. No podem ni preveure quan.

I cada casa es prepara de la millor manera possible per afrontar aquests dos dies. Amb els dies que fa que dura ja he pogut agafar unes petites rutines. Malgrat que sovint acostumo a rondinar contra la vida rutinària, són les rutines les que ens acaben donant un cert equilibri, benestar i tranquil·litat. Quan no en tenim tot ens costa molt més. De fet davant de qualsevol canvi de vida, el primer que sempre he establert són unes rutines.

Les situacions personals de cadascú són ben diferents. Alguns estem sols, d’altres en parella o/i amb fills, amb pares grans, en un pis gran, en un pis petit, amb balcó o sense, amb pati o amb jardí. I aquesta situació condiciona i molt el que podem fer o no, i el com ho podem fer i com ens podem organitzar. De ben segur que hi ha situacions personals que no han de resultar gens fàcils de portar, o més ben dit, hauria de dir de suportar. Algunes d’elles poden arribar a resultar explosives. Viure molta gent tancada en espais reduïts és molt complicat de gestionar per evitar l’aparició de conflictes.

Recordo el que vaig fer fa doscaps de setmana, el darrer cap de setmana normal i esperem que ben aviat i puguem tornar. Avui toca fer, si no fa, el que vaig fer ahir, sense cap pressa, tinc tot el dia per endavant: naufragar per les xarxes socials, escoltar música, badar per internet, llegir, mirar i escoltar les notícies, badar per la finestra, escoltar música, donar voltes pel menjador com un hàmster, fer “dissabte”, ..... Com podeu veure res d’especial. Anar a córrer o caminar per la muntanya, anar al teatre, o a algun museu, o moltes altres coses hauran de quedar per un altre dia que a hores d’ara encara no podem preveure quan arribarà.

No ens podem queixar fa un bon dia. O potser, ja que ens hem d’estar tancats, estaria millor un dia d’aquells rúfols. La veritat és que no estem mai contents.

divendres, 20 de març de 2020

Primavera en temps estranys


Aquesta matinada hem entrat a la primavera. Fa un dia assolellat que convida a sortir al carrer, al camp o a la muntanya per passejar i poder gaudir d’aquest bon temps, però avui no podrà ser. Estem confinats a casa. Tot just he baixat a llençar la brossa i a comprar una mica i res més. La resta del dia el tornaré a passar tancat a casa.

Com escrivia Antonio Machado:
La Primavera ha venido
nadie sabe cómo ha sido.
Ha despertado la rama
y el almendro ha florecido

La primavera haurà arribat i nosaltres tancats ni l’haurem vist arribar. Ho sabem perquè ho hem escoltat al Telenotícies.

Amb aquest hivern tan temperat els ametllers van florir ja fa dies. Tan de pressa han anat que el dia que s’inicia la primavera astrològica les seves flors ja han desaparegut deixant pas al fruit que ja comença a créixer.

A fora la natura segueix el seu curs. Fa dies que les flors de tots colors han esclatat en la natura. Recordo que divendres passat en el que va ser el meu penúltim entrenament hi havia flors al costat de tots els corriols i camins. Va ser el primer dia que vaig veure les flors de l’estepa blanca, una flor que m’encanta.

La ginesta ja ha començat a florir i també han fet la seva aparició els primers gallarets solitaris. Però no només aquestes flors, n’hi havia moltes més de les que desconec els seus noms.

Avui m’hauré d’acontentar a treure el cap per la finestra i poca cosa més i esperar. És farà llarg, molt llarg esperar en aquesta primavera en aquests temps tan estranys de confinament.

dijous, 19 de març de 2020

Tenim molt de temps


Aquest matí ha fet una setmana que després d’escoltar i llegir diferents notícies vaig decidir restringir els meus contactes socials abans que arribessin les decisions dels diferents governs. Així començava la meva reclusió que en un principi no em semblava que seria tan severa. Pensava que podria sortir a córrer i caminar per la muntanya i a fer algun passeig. Però ben aviat aquesta possibilitat també va quedar tancada. Diumenge gairebé de matinada i amb dubtes sortia a córrer per darrera vegada per la Serra Galliners que tinc ben a prop de casa. I a mig matí passejava acompanyat pel barri “fantasma” que tinc al costat de casa: Can Gambús. Es tracta d’un barri que només té els carrers, però on no hi viu ningú o gairebé ningú, ja que va agafar l’inici de la crisi. Tot just ara estan en construcció un parell de blocs.

A hores d’ara som majoria els que fem bondat i ens estem a casa. Ens intentem organitzar la jornada el millor possible per no desesperar al llarg del dia. Des d’abans d’ahir a mig matí que vaig sortir a comprar que no he sortit. No és quelcom nou, ja que sempre m’ha agradat estar-me a casa, però tot resulta molt diferent. No hi estic per voluntat pròpia, hi estic per obligació. Hi estic perquè m’ho manen des del Gobierno i des del Govern.

La llibertat ha estat sempre un dels bens més preuats per a mi. Fins i tot m’atreviria a dir que algunes de les decisions personals més importants de la meva vida han estats guiades pel meu afany de ser un home lliure. No m’agrada que em diguin el que haig de fer. En gran manera em disgusta sentir-me controlat. Vull poder sortir i entrar sense donar explicacions.

Però a hores d’ara ens demanen que per responsabilitat personal i per tal d’evitar mals majors evitem en la mesura del possible sortir de casa, i sobretot, que tinguem els menys contactes físics. En el meu cas és ben senzill: visc sol, per tant els contactes socials “reals” son ben minsos. Tan sols es produeixen al moment d’anar a comprar.

Tantes hores a casa donen per molt. Entre altres per badar per la finestra i contemplar les finestres dels altres habitatges. Darrera de cada finestra hi ha una vida o més d’una, cadascú amb els seus pensaments i problemes personals, i que entoma el que estem vivint aquests dies a la seva manera. Aquest pati interior en el que no fa pas massa temps hi havia uns quants arbres de mida important, amb poc temps ha canviat i molt. Primer van ser els alts xiprers que per por a que caiguessin els vam fer tallar i desprès el Gloria que va fer caure tres pins que ja feia dies que s’havien anat inclinant. Ara la visió de les finestres és més nítid i directe.

Aquests dies estem tots recloses al nostre cau, aprofitem-los per a nosaltres mateixos. Ja no ens podem queixar de que no tenim temps.

dimecres, 18 de març de 2020

Tot just acaba de començar


Fa uns dies vivíem tots ben contents i alegres confiats en la nostra manera de viure i amb els neguits de sempre, als que moltes vegades ens hi acostumen. Ben poc ens pensaven la que ens vindria a sobre ben aviat. No teníem previst a curt termini que res pogués canviar de forma tan sobtada.

A través dels mitjans de comunicació ens arriba un convidat nou, el coronavirus. No sabíem pas que era. Tots recordaven l’alarma exagerada de la grip A i de la grip aviària i no en fem massa cas pensant que serà si fa no fa el mateix. Ja sabem que sempre exageren. A més és quelcom que afecta als xinesos. Està molt lluny. Ens ho mirem de reüll i seguim com sempre. Molts pensem que aquest nou convidat no deixarà de ser una notícia més d’aquelles que desapareix de les nostres vides tal com ha arribat.

Però resulta que no és així. Amb una velocitat del tot inesperada aquest convidat desconegut s’instal·la entre nosaltres i comença a ocupar hores del nostre temps. Que afecti als italians ja ens comença a preocupar. Està molt a prop!

Encara titllem d’apocalíptics a qui ens fan arribar missatges alarmants i que demanen començar a prendre mesures dràstiques. D’això no fa ni una setmana. Fèiem vida normal i malgrat contemplar amb estupefacció les imatges que ens arribaven d’Itàlia ens ho agafàvem amb humor.

Ara ja el tenim dins de les nostres vides. S’ha colat fins a dins de les nostres cases. Esmorzem, dinem, sopem i dormint amb el coronavirus. Ens ha canviat el nostre dia a dia, les nostres rutines i els nostre hàbits. Se’ns ha acabat sortir amb total llibertat de casa. Hem de passar les 24 hores del dia entre les quatre parets intentant tenir contacte físic amb les menys persones possibles. I el més fotut de tot que malgrat que ens diuen que els contagis acabaran baixant, cada dia que passa van en augment. Ja ens hem fet a la idea que estarem molts i molts dies així. Tots els nostres plans de futur per aquests dies totalment trastocats. Estem buscant estratègies per passar-ho el millor possible. Però no sabem la seva durada i això ens preocupa.
Carretera de Terrassa deserta ahir a mig matí.

El que tots tenim coll avall és que un cop s’acabi aquesta mena de mal son que en alguns moments ens recorda pel·lícules i novel·les de ficció, mai res serà com abans.

dilluns, 9 de març de 2020

Una manera molt diferent de morir


Lluís Maria Xirinachs, va estar, i és encara, un personatge que no deixa indiferent. El recordo molt bé del període de la transició política en la que de forma tossuda s’asseia cada dia davant de la presó Model per demanar l’amnistia; i també de la seva època de senador. Amb el temps va deixar de ser un personatge públic, però de tant en tant encara va aixecar fortes polèmiques en els mitjans de comunicació. Com a molts, en va sorprendre la seva “misteriosa i estranya” mort a l’agost del 2007.

Vaig assistir al seu enterrament. No ho vaig dubtar en cap moment, però tampoc recordo quins van ser els motius exactes que em van dur a prendre aquella insòlita decisió en mi.  

L’aparició del llibre de Jordi Lara, “Sit nits d’agost” va despertar la meva curiositat i interès d’immediat.

Comença el llibre explicant el darrer viatge que el porta al lloc on havia decidit morir.

Es van abraçar una estona llarga i es van dir coses que no sabrem mai; ens podem imaginar dos homes a qui ningú no obliga a acomiadar-se però ho fan i per sempre; ens podem imaginar l’abraçada a l’últim humà que veurem com en l’extinció de l’espècie?

Va mirar pel retrovisor. En aquella petita llenca de mirall va veure l’al·lucinació d’un home sol i radiant plantat en el desconcert d’una cruïlla de camins, envoltat d’arbres que semblaven esperar-lo per quedar-se’l, esguardant de perfil alguna cosa enlaire, qui sap què però enlaire, ja del tot aliè al cotxe que s’allunyava

Tant la nota manuscrita de comiat que duia la bossa:

En ple ús de les meves facultats
I ben lliurament
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu
no he de menester auxilis.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

Com el que podem considerar una mena de testament vital

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya i França i per Itàlia
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta ...
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació esdevé
sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo soc en vosaltres, amics.”

Encara ara m’impressionen.

El títol del llibre resulta enganyós. Esperava trobar una descripció “literària i fabulada” de com havien estat els darrers dies de Xirinachs a la muntanya en solitud. Això només ho trobo cap al final del llibre, però la major part de les pàgines es dediquen a fer una mica de repàs a una vida a una forma de ser i estar en el món que va deixar petjada. També explica les trobades i converses amb les persones que d’una forma o altra van tenir alguna mena de relació amb aquesta mort.

Darrerament he llegit força llibres que d’una manera o una altra tracten aquest tema. Seran coses de l’edat o seran meres coincidències temporals?

“¿Com s’escull, l’últim tros de terra que trepitjaràs? Però una hora o altra ve el gest sense retorn, quan s’asseu per no tornar-se a alçar; la vida és plena d’últimes vegades que no avisen però avui ell ho sap i coneix, a més, el valor de seure, sobretot de seure on la gent no sol seure o no ha de seure, com s’havia assegut tants dies al carrer Entença o la plaça de Sant Jaume; com no havia segut tants dies quan calia seure al senat. I avui, quan s’asseu, ¿per què protesta? ¿I davant de qui?” Aquesta manera de morir escollida amb tota la consciència genera molts interrogants. Impressiona tanta sang freda davant d’un fet que a tots ens fa molt de respecte. I la  seva planificació, ja que pel que sembla feia 5 anys que ho havia decidit.

Morir sense fer fressa, sense funerals, en soledat, això és el que ell voldria. Però sobretot envejava la bestiola que podia morir sense acomiadar-se de ningú. Al capdavall familiars i amics van acabar acceptant aquella mort volguda encara que no l’entenguessin gaire, però molt pocs van pair que en Lluís no els hagués avisat abans per estalviar-los l’angoixa dels sis dies què va estar desaparegut, o el fet de sentir-se exclosos d’una intimitat que potser alguns es disputaven suaument” Va morir en soledat, però la seva mort va fer molta fressa. No va ser una mort qualsevol.

El cert és que aquella mort va incomodar uns i altres”... “Xirinachs mort va ser el pacifista decebut, el malalt desesperat, el lluitador rendit, el màrtir malaguanyat” ... Cadascú ho interpretava a la seva manera, o de la forma que més convenia als seus interessos.

“... espiant-lo des d’aquestes pàgines, aferrats a la literatura però condemnats a la vida, compadint-lo i admirant-lo sense estar segurs que li escaigui una cosa o l’altra, contents de no ser ell però envejant-li el valor.”

dissabte, 29 de febrer de 2020

La irrealitat guanya terreny a la realitat


Després de llegir força llibres de Marukami, amb la lectura de “Kafka a la platja” vaig dir prou. Però aquest seu darrer llibre m’ha semblat interessat i he tornat a reincidir i haig de dir que m’ha enganxat des del primer moment:

Avui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat “l’home sense rostre”. Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.” ... Allà on hi hauria d’haver hagut el rostre hi havia una boira blanquinosa que es movia a poc a poc, en forma d’espiral... He intentat dibuixar el seu retrat. Però no sabia per on havia de començar ni cap a on havia de continuar. Allà no hi havia res. Com es pot donar forma la no-res? A mes, la boira blanquinosa que envoltava el no-res no parava de canviar de forma.... M’era impossible fer el retrat de “L’home sense rostre”. M’he quedat allà desorientat, mirant com es movia la boira al meu davant...

Ha estat com un somni breu, però sé perfectament que no era cap somni... Potser algun dia seré capaç de pintar el retrat del no res. De la mateixa manera que un cert pintor va ser capaç de pintar un quadre titulat “La mort del comanador”. Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu.
El pròleg impressiona i fa que t’endinsis en la narració amb ganes de descobrir aquest enigma de l’home sense rostre.

El narrador sense nom és un pintor de retrats que ens explica els nous mesos (com si es tractés d’un embaràs) en que viu separat de la seva dona. Després d’un viatge pel Nord del Japó va a viure dalt d’una muntanya en una casa solitària d’un amic seu. No feia massa que en aquest lloc havia viscut un conegut i reputat pintor (Tomohiko Amada), pare de l’amic, i que degut a la seva edat i la seva demència l’han traslladat a una residència.

Es pot dir que en general he tingut una vida tranquil·la i ordenada, que s’ha desenvolupat dins d’uns paràmetres que es podrien considerar raonables. Ara bé, aquells nou mesos els vaig passar en un estat de caos que no soc capaç d’explicar. Va ser un període excepcional i fora del comú en tots els sentits.” Ja ens posa en guàrdia de l’excepcionalitat de tot el que passarà.

Ens explica com pinta els retrats “... havia de sentir un mínim d’afecte per la persona que havia de pintar. Durant la primera trobada procurava detectar en el client el màxim d’elements amb els quals pogués simpatitzar. Evidentment, n’hi havia que no en tenien cap. Eren persones que si m’haguessin dit que en endavant les hauria hagut de tractar tota la vida, m’hauria fet enrere. Ara bé, com que hi tenia un tracte formal durant només una hora i en un lloc determinat, no em costava gaire descobrir una o dues qualitats agradables en cada client. Si miraves bé al fons durant prou estona, tothom tenia alguna cosa a dins que brillava amb llum pròpia. Era qüestió de trobar-la, i, encara que la superfície estigués entelada ..., fregar-la amb un drap. I això s’havia de fer així perquè aquest sentiment acabava traspuant a l’obra...

No parava de rebre encàrrecs. Sempre tenia l’agenda plena. Tot i així, dins meu no trobava res que em despertés el desig. Ni un bri de res .... Quan me’n vaig adonar, ja havia deixat de pintar per a mi
En aquell moment tenia trenta-sis anys”. Feia sis anys que estava casat quan la seva dona una tarda de pluja asseguts a la cuina li va dir que no podia continuar vivint amb ell.

Em va assaltar una gran sensació d’impotència, com si m’hagués perdut enmig de la foscor... En aquell moment no estava per pensar si el que feia era correcte o no. Anava aferrat a un tros de fusta i em deixava arrossegar pel corrent. Al meu voltant tot estava negre com una gola de llop, i al cel no hi havia ni la lluna ni els estels. Sabia que mentre estigués agafat a aquella fusta no m’ofegaria, però no tenia la més petita idea d’on era ni de cap a on em dirigia.”

M’agraden aquests personatges introspectius tan típics de Murakami. Expliquen el que passa al seu voltant, amb descripcions precises, però també el que passa al seu interior. Es despullen davant del lector.

Un fet casual serà cabdal al llarg de la història “Vaig descobrir el quadre d’en Tomohiko Amada titulat La mort del comanador quan feia unes quantes setmanes que m’havia traslladat a aquella casa. Quan el vaig trobar era impossible que ho sabés, però aquell quadre va capgirar completament les circumstàncies que m’envoltaven

Accepta la petició d’en Menshiki, un home ric que viu a prop, perquè li faci un retrat. “Dins en Menshiki s’hi amagava alguna cosa. Era un secret ficat en un cofre tancat amb clau i enfonsat al mar. Feia molt temps que s’havia enfonsat, i ara estava cobert d’algues verdes i frondoses. L’única persona del món que sabia on era el cofre era en Menshiki. No vaig poder evitar notar al fons del seu somriure la soledat que comportava aquell secret

En Menshiki entra en la seva vida de manera inesperada. “Evidentment, en aquell moment no em podia imaginar que al cap de poc aquell home entraria en la meva vida i canviaria el meu camí de la manera com ho va fer. Si no hagués estat per ell, no m’hauria passat res del que em va passar, i la meva vida potser hauria caigut en la foscor més absoluta sense que ningú se n’adonés.”

Vist amb perspectiva, la vida és una cosa ben curiosa i plena de coincidències extraordinàries i gairebé increïbles, i de fets complicats i impredictibles”... “Penso que a la vida de qualsevol persona hi ha un moment que ha de fer un canvi agosarat. I quan arriba aquest moment, l’has d’agafar ben de pressa. L’has d’agafar ben fort i no deixar que s’escapi. El món es divideix entre les persones que agafen aquest moment i les que no

Tot el que en un principi semblava real, es va transformant i apareixen els elements fantàstics i irreals tan típics de l’autor. “... La irrealitat que hi havia hagut allà com una possibilitat latent es feia realitat i que de resultes d’allò es feia un petit esquinç a les costures del món

No vaig poder evitar pensar que potser el cap em començava a fallar... No tenia gaire confiança que els sentits em funcionessin correctament

La realitat no està formada només de coses que es veuen... A la vida hi ha coses que es mouen entre el límit que separa la realitat de la irrealitat. És com si aquest límit no parés de moure’s. Com una frontera que cada dia es bellugués segons li semblés. I s’ha d’anar amb molt de compte amb aquest moviment. Si no, acabes que no saps en quin cantó et trobes” L’exploració d’aquests límits entre el món real i irreal és una constant en tota l’obra de Murakami.

En la calma del bosc, era com si es pogués sentir fins i tot el soroll del temps que avançava, de la vida que passava ... Res no estava sempre al mateix lloc. I el temps s’anava perdent. El temps s’esgranava com la sorra i desapareixia a la meva esquena

Hi ha coses que, si pot ser, val més no saber... Potser era veritat. També hi devia haver coses que valia més no sentir. Però era impossible no sentir-les mai. Quan arribava l’hora, encara que et tapessis bé les orelles, el so feia vibrar l’aire i t’arribava al cor. Era impossible d’evitar. I si no t’agradava només et quedava l’opció d’anar a viure en un món buit

En la llum clara del matí, només podia pensar que aquells fets havien estat una mena d’il·lusió. Recordava tots els fets amb claredat, però, com més hi pensava, més em semblava que havien sorgit d’un món que es trobava a anys llum de la realitat.

Tot i així, per més que m’esforcés a pensar que simplement havia estat un somni, sabia que no ho havia estat. Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni. No sabia què havia estat, però era evident que no havia estat un somni. Els somnis passaven d’una altra manera

No és fàcil saber, on és el límit, on se situa la línia que separa un lloc de l’altre. És una tasca perillosa, on t’hi jugues la vida. Però, si evites acostar-te a aquest límit, és impossible superar la por o aprendre.”

Realisme fantàstic, barreja de realitat i irrealitat. M’atrauen els misteris i enigmes que planteja Murakami. T’endinses en l’obra i t’ho creus, llegeixes i segueixes llegint per esbrinar com segueix i saber per on sortirà a mesura que tot es va embolicant.

Tenia la sensació que el remolí que m’envoltava girava cada cop amb més força. I que no podia tornar enrere. Ja era massa tard. Era un remolí absolutament silenciós. I aquell silenci estrany m’espantava.”

Tant de bo em pogués entendre a mi mateix. Però no és fàcil

I va arribar el diumenge següent. Aquell dia van passar moltes coses. Va ser un diumenge molt mogut

El llibre no acaba, hi ha un segon volum on espero trobar respostes als enigmes plantejats i, sobre tot, saber qui és l’home sense rostre del pròleg.

diumenge, 23 de febrer de 2020

Confiteor


Malgrat que de sempre he escoltat que la relectura dels llibres que ens han agradat hauria de ser d’obligatori compliment, mai o gairebé mai ho he fet. Penso que amb la quantitat de llibres que tinc a la llista per llegir, la relectura em prendria temps de totes aquestes lectures pendents.

Amb tot he pensat que rellegir alguns dels llibres dels que m’han deixat més petjada no és una mala idea. He decidit començar per l’obra mestra de Jaume Cabré. Recordo molt bé l’estiu queel vaig llegir a raig i el sentiment que em va deixar un cop acabat: i ara què?
Ha estat una lectura pausada per poder captar amb tota la intensitat possible tots els seus replecs tractant de copsar matisos i detalls.

Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia esta sol, que mai havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m’hagués avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes

Així comencen les més de 1000 pàgines de la que és aquesta obra monumental i magistral alhora, una extensa carta de l’Adrià a la seva dona. I com acostuma a fer l’autor un inici en el que ja podem trobar una síntesi del serà el llibre que ens atrapa d’allò més.

Vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus errors són responsabilitat meva i només meva”...“Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m’aplanin el camí cap a no sé on” Així es defineix l’Adrià a sí mateix i unes pàgines més endavant afirma que “soc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat

Cerca l’inici de tot plegat cinc segles enrere “Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l’ingrés al monestir de Sant Pere de Burgal...”

El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda tot excepte l’amor”...“Hi haurà coses que segur que saps, sobretot quan parli de tu. Però hi ha retalls de l’ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona.”

També aprofita per deixar negre sobre blanc afirmacions personals ben contundents: “Els homes no habitem un país; habitem una llengua

El pare del protagonista, el Felix Ardèvol, ja es planteja el per què del mal: “Em costa pensar que Déu permet el mal”. El mal estarà present al llarg de tot el llibre, com ha estat al llarg de tota la història de la humanitat.

Parla de la seva infantesa i de les relacions dels seus pares: “casa meva no era una casa pensada per als nens i la meva família no era una família pensada per als nens... Ara m’adono que el pare la feia sentir estranya a casa. Era a casa del pare i ell li feia el favor de deixar-l’hi viure. Quan va morir el pare, va poder respirar tranquil·la... Em pregunto per què s’havien casat. No crec que s’arribessin a estimar mai. A casa no hi va haver amor mai. I jo vaig ser una mera conseqüència circumstancial de les seves vides” Quan es van casar el pare tenia més de 40 anys i la mare acabava de fer-ne 22.

Durant molt de temps, malgrat el seu caràcter feréstec, el pare em fascinava i jo volia fer-lo content. I, sobretot, desitjava que m’admirés. Brusc, sí; geniüt, també; i no m’estimava gens. Però jo l’admirava. Segurament és per això que em costa tant parlar-ne. Per no justificar-lo. Per no condemnar-lo

O sigui que era un fill únic observat per uns pares àvids de lluïment de nen intel·ligent. Aquest pot ser el resum de la meva infantesa: llistó alt. Llistó alt en tot.”

Néixer en aquella família va ser un error imperdonable, sí. ... Sort en vaig tenir de Carson i Àguila Negra. Aquests quasi sempre em donaven la raó.” Carson i Àguila Negra acompanyen a l’Adrià al llarg de tota la seva vida i es converteixen en un element narratiu cabdal.

Un altre element clau és el violí Vial. “Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l’han tocat” Sota l’erable de Sant Pere de Burgal, la fusta del que es fa el  Vial, està enterrat Julià de Sau.

També aquest despatx, que és el meu món, és com un violí que al llarg de la vida haurà hostatjat diversa gent: el meu pare, jo... tu perquè hi ets amb l’autoretrat, i vés a saber qui més perquè el futur és impossible d’entendre”. Totes les habitacions i tots els habitatges són una mica de tots els que hi ha viscut.

Quan l’Adrià encara és un nen, mor el seu pare. Per l’Adrià “van ser uns dies molt anguniosos perquè sabia que la mare no em veia. Després m’hi vaig anar acostumant. Em fa l’efecte que des d’aquells dies la mare ja no em va veure mai més i per això ja no volia saber res de mi... Per què no ens vam estimar mai, la mare i jo? És un misteri per a mi

L’Adrià es sentia culpable, “...perquè sabia amb certesa que el pare s’havia mort per culpa meva”... “em vaig sentir miserable, covard i assassí. I moltes coses més que no recordo”...”només sé que el vaig empènyer a la mort i avui, cinquanta anys després, ho continuo pensant

La vida és una insondable casualitat. Dels milions d’espermatozous del pare, només un fecunda l’òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d’éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo

A més de pèls al bigoti, ens començava a créixer l’evidència que viure era la mar de difícil”. Un cop mort Félix Ardèvol comencen a sortir els seus draps bruts.

Després del pare la major incògnita de la meva vida, abans de conèixer-te, ha estat la meva mare

Sorprèn la capacitat de passar d’una cosa a l’altra sense que es faci estrany i sense que el lector perdi el fil dels esdeveniments i ho trobi tot normal. És una meravella que necessita d’un gran domini tècnic. Es barregen els personatges i les èpoques, des de la vida als monestirs, passant per la Inquisició, el nazisme i els camps d’extermini, fins arribar a l’actualitat. Al llarg del miler de pàgines desfilen infinitat de personatges de diferents èpoques. Aquest mapa delspersonatges pot ser una bona ajuda per la seva lectura.

Què és la veritat? ... No ho sé. La reconec quan la sento. I en tu no la reconec. La reconec en la música i en la poesia. I en el relat. I en la pintura. Però només de tant en tant

Començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú no la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant, a tocar, però inabastable; segurament inabastable per a tothom

Jo sempre pensant que havia dissenyat la meva vida contra tothom, i resulta que he acabat fent el que el meu autoritari pare havia disposat des de l’inici del temps

De vegades no entenc per què la humanitat es relaciona a mastegots havent-hi tantes coses a fer. De vegades penso que abans que poetes som malvats i, per tant no tenim remei. El problema és que ningú no té les mans netes. Poquíssima gent, per ser més precisos. Poquíssima

Una mentida, o una mitja veritat, o unes quantes mentides unides per una coherència que les transforma en versemblants, es poden sostenir durant un cert temps. Fins i tot durant molt de temps. Però mai no poden durar tota una vida perquè hi ha una llei no escrita que parla de l’hora de la veritat de totes les coses

El Déu cristià és rancuniós i venjatiu. Si comets una falta i no te’n penedeixes, et castiga amb l’infern etern. Em sembla una reacció tan desproporcionada que amb aquest Déu no hi vull tractes

A les darreres pàgines del llibre retorna a l’inici: “Va ser aquell dimarts a la nit a Vallcarca, amb pluja fina i sense paraigua, que vaig comprendre que tot jo és una exageració. O pitjor: que tot jo és un error, començant per haver nascut en la família equivocada. I sé que no puc delegar en déus ni en amics ni en lectures el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes

Com que no vaig ser capaç d’ajudar-te, te’n vas haver d’anar sola amb presses, d’amagat, sense mirar enrere, sense poder-te acomiadar. Entens el meu desfici?”

I uns quants anys després t’estic escrivint amb presses perquè no et moris del tot quan jo ja no hi sigui. Tot és mentida, ja ho saps. Però tot és una gran i profunda veritat que ningú no podrà mai desmentir. Aquests som tu i jo

Quin fred, quina soledat ... No puc deixar de sentir-me culpable d’aquest desastre, estimada. Sí, ja ho sé. Tots acabarem morint... Però tu, gràcies a la generositat del meu amic, que ha tingut la paciència de ser-ho durant tants anys, tu continuaràs vivint en aquestes ratlles cada vegada que algú llegeixi aquests fulls

La daga va lluir a la claror de la poca llum abans d’enforsar-se-li a l’ànima. La flama de la seva espelma es va apagar i no va veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on són perquè ja no era enlloc” Sant Pere de Burgal on tot comença, però també on tot acaba.

I com diu Bartomeu Rosselló-Porcel
Alça els ulls i descansa un breu moment
Imaginat el llibre que vindrà...”

dimarts, 4 de febrer de 2020

Qui és Cecília Ce?


Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir

La que parla és Cecília Ce, la protagonista i narradora en primera persona del carrer de les Camèlies, una nova protagonista femenina de Mercè Rodoreda. Els senyors benestants que la recullen són el senyor Jaume i la senyora Magdalena.
Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no m’agradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de l’auró i mirava el sol damunt de les roses

Abandona la casa per anar a viure a una barraca totalment precària. D’alguna manera cerca ser lliure, encara que no sé si ho acabarà aconseguint.

Passa d’home a home a vegades de grat, d’altres no tant, però fa bastant la seva. Acaba vivint en un mig pis de l’eixample que li posa el Marc, un senyor casat i amb dos fills.

Allà comença a obsessionar-se per foteses, la veïna, un sastre que la mira des de l’altra banda, una cafeteria a la que va els matins, unes fotos que apareixen misteriosament, uns sorolls, ...

Passa d’una situació i una relació estranya a una situació i relació encara més estranya. La seva vida sembla un pou sense fons on no sembla haver cap sortida. Cada vegada més tancada a casa, dormint, dormint i sense voler sortir al carrer.

Qui és Cecília Ce? Sabem el seu origen, però amb tot el que explica realment l’arribem a conèixer?

Em vaig llevar i vaig anar a mirar-me una estona en el mirall del lavabo: aquella noia del mirall no era jo ... Em vaig tornar a mirar. Amb la mà oberta vaig tapar-me el baix de la cara i el pes de la tristesa que tenia en els ulls feia esgarrifar

Havia de viure fins la mort. Una vida són molts dies. Em vaig aixecar tan alta com era i vaig dir a la Cecília del mirall que havia de fer alguna cosa si no volia morir en un llit d’hospital i acabar mal enterrada

Quan més sembla tocar fons refà la seva vida amb un parell de cops de sort amb dos homes rics

Al darrer capítol retroba el vigilant que l’havia trobada al peu d’un reixat de jardí i tracta d’esbrinar el seu origen. El vigilant la interpel·la:  Què has fet a la vida? Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passada buscant coses perdudes i enterrant enamoraments, però no vaig dir res

Cecília Ce és una protagonista estranya i solitària en una novel·la també estranya. No estableix lligams de llarga durada amb ningú. Entre moments de somieig i de deliri es busca a si mateixa, però de manera erràtica i sense ser-ne realment conscient.

Com afirma Xavier Pla en el postfaci és un “personatge d’origen misteriós que camina a les palpentes com una ombra errant, sense nord, per la vida”. Potser tots caminen sense nord encara que ens ho ocultem a nosaltres mateixos.