dissabte, 11 d’agost de 2018

La Terra Prohibida I: Les portes del passat


La Terra Prohibida està formada per quatre llibres que Pedrolo va escriure el 1957, però no es van publicar fins 20 anys després, com explica el pròleg i també en una nota al final d’aquest primer volum “Les portes del passat va ser escrita per Manuel de Pedrolo a Barcelona entre el 7 i el 31 de maig del 1957 ... i publicada el novembre de 1977” Em fa gràcia que fos escrit el mateix any del meu naixement, en concret el va començar a escriure quan jo tot just tenia 4 dies.

Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre ...”

Així comença la narració en Jesús Maristany, després del seu retorn a Barcelona passats tretze anys a l’exili. Comença la recerca de la Victòria, un dels fils que es va trencar amb la seva fugida. Aquesta cerca el condueix a saber que la Victòria va tenir una filla d’ell, la Maria Jesús.
Parla amb altres exiliats de com han trobat la ciutat i quins són els seus sentiments en aquest retorn

“- Des de fora ens ho imaginàvem d’una manera, no sé si millor o pitjor ...
Va assentir, però ell no havia pas trobat la ciutat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si n’hi havia, era en ell, perquè la ciutat, d’una manera o altra, ... havia seguit la seva vida; allò que s’havia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop d’absència i sofriment, a cop d’enyorança ...
-          -    De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja se que és una impressió mentidera....
-      -    Com us deia... Hom s’adona que es troba en terra conquerida. T’hi han deixat tornar, però precisament per això perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen

És pessimista, la guerra no havia servit per res: “El temps no havia resolt res, sinó que ho va deixar tot en suspens malgrat la derrota i la victòria ... la sang vessada no havia rebrotat ni florit en res, ni en un món nou, com esperaven, ni en una pàtria neta, rentada al preu d’aquella sang, ...

Es fa el ferm propòsit de trobar a la Victòria, però sobretot a la seva filla. Fa tot el que pot per aconseguir-ho i mentrestant pensa com serà aquest retrobament després de tants anys de no saber un de l’altre i també que haurà passat en aquest parèntesi.

La sorprendria després de tretze anys, potser per donar-li una alegria, potser per donar-li un disgust, perquè ara totes dues, mare i filla, devien haver-se acostumat a la seva absència. Un costum vell, de sempre, fins i tot per a la Victòria, perquè mai no havien viscut plegats i aquella mica d’amor que va haver-hi entre tots dos només va ser això, una mica d’amor, encara que fos un amor aleshores gran ...”

En Jesús té 36 anys. Es retroba amb alguns companys del grup 11, una de les patrulles anarquistes, que seguint ordres mataven als contraris a les seves idees.

 Ara ja no seria capaç de matar, ni simplement de morir, com aleshores, quan entre ells i l’enemic s’establia encara quelcom, un vincle que no reconeixen, però que existia, un lligam de generositat a partir d’unes posicions ben delimitades i en nom de les quals estaven disposats a ofrenar-se sense reserves -i això els unia, això els feia generosos, semblants en el refús i en l’acceptació. Ara era una cosa del passat que ni per a ell ni per a cap dels seus ja no retornaria; darrere d’ells havia crescut una altra joventut que no sabia quin gust tenia la sang i, en canvi, acceptava l’odi com un teixit matern on vivien aïllats i ben protegits els botxins

Des que se n’havia anat, tretze anys enrere, vivia sense il·lusions, desinteressat d’ell mateix i dels altres

Ara tot era diferent. La derrota i els llargs anys d’exili l’havien gastat d’una manera que l’edat no justificava. Ben mirat, no era pas tan vell com això. Als trenta-sis anys tot és permès, encara. Però potser ell en tenia molts més que no assenyalava la seva data de naixença. Els fills dels temps de crisi no tenien edat.

Però hom s’ha d’agafar a una cosa o altra, no es pot viure sense lligams. Potser era aquesta l’explicació del seu sobtat interès per la Victòria?

No tot era com es pensava ... “Era tot tan diferent! Només després, a poc a poc, es va anar adonant que hi havia altres coses i va acabar per fer-se a la idea que, en gran mesura, el temps de les brutalitats físiques ja havia passat mentre persistia, potser més inflexible que mai, una actitud que, actuant en un nivell superior i més eficaç controlava i influïa tot allò que és impalpable i invisible i, alhora, essencial; que una veritable xarxa s’estenia d’una banda a l’altra de península i els empresonava tots, dirigents i dirigits, en la mateixa mentida, públicament coneguda però mai no confessada ...”

L’exili, marxar del teu país derrotat i sense saber que trobaràs més enllà havia de ser molt dur, però la tornada a casa després de tants anys per viure sota el govern contra el que havies lluitat tampoc havia de ser gens fàcil, i menys en una ciutat grisa on tothom tenia prou feina per poder sobreviure i sempre amb la por a ser enxampat.

Més opinions a la xarxa:

dimarts, 7 d’agost de 2018

Estirpe


Estirpe va ser Premi Llibreter2017 en la categoria altres literatures. M’ha permès descobrir a Marcello Fois, un autor desconegut per mi. M’ha enganxat la seva manera d’escriure des del primer moment, amb moments de molt lirisme entremig de la narració.

Silencio. Es allí donde se regresa siempre … Entonces se hace el silencio, contra el constante fragor de la reflexión. Hora parece que no haya nada, nada en lo que pensar, nada que recordar. Ha sido un sueño, o quizá no; ha sido llegar exactamente al punto en el cual resulta imposible cualquier rectificación

Com el títol indica amb claredat, fa el seguiment d’una nissaga familiar que comença a finals del segle XIX amb el casament del que podríem considerar dos pàries: Michele Angelo Chironi i Mercede Lai. Tot succeeix a Nuoro un poble de l’illa de Sardenya de la que és originari el mateix Marcello Fois.

La familia Chironi es el resultado de la unión de dos parias, de dos negaciones que se afirman entre sí, y precisamente por eso se trata de una unión temeraria … A ellos les concedieron un nombre y un apellido con los cuales todo puede comenzar

Caminaron en línea recta, sin volver nunca la vista atrás, como seres anónimos, lo más anónimos que uno pueda imaginar … Eran dos, pero en realidad eran uno solo; nada vieron y nada supieron.”
Consta de tres capítols. Un capítol inicial breu, el paradís, en el que neixen tots els fills de la parella.

Aquí estoy, viendo crecer a mis hijos, y soy yo el que les ha procurado lo necesario para vivir confortablemente en este valle de lágrimas, pero lo importante es que ellos no pasen por lo que yo he pasado: la noche, el frío, el lamento …”

Un segon capítol el més llarg, l’infern, en el que es produeixen totes les desgràcies de la família. La narració s’omple de reflexions que et fan parar a pensar.

Tendremos que actuar con cautela, vivir de un modo más reservado… A la gente no le gusta que el prójimo sea feliz, y nuestra felicidad gusta aún menos

“… Vivían como si no tuvieran nada a pesar de que lo tenían todo, aunque de otras familias se criticaba de igual forma que vivieran aparentando que lo tenían todo cuando en realidad no tenían nada” Està clar que fem el que fem serem criticats pel nostre entorn, i sobretot, més en pobles petits de pocs habitants.

Aquello que somos es siempre una mezcolanza … No somos, pues, otra cosa que una amalgama de algo ya existente y de algo que estaba por hacer.”

La Historia avanza y retrocede, y tal vez va en espiral, o gira en redondo, o cambia de dirección, pero nunca jamás se mueve en línea recta, directa y silbante como una flecha … Más bien serpentea como una culebra de agua, parte de un punto determinado, desaparece bajo el espejo líquido y no se sabe dónde va a reaparecer. Nosotros solamente podemos ver las ondulaciones que perturban la calma del estanque. Así la percibimos, a través de señales

Dels molts fills que tenen només els n’hi resten tres: Luigi Ippolito, Gavino i Marianna la filla petita, i en ells s’acaba centrant la historia de la nissaga. Luigi Ippolito marxa de voluntari a la Primera Guerra Mundial. Mariana es casa amb un feixista i a Gavino no l’interessen les noies.

De tota la nissaga ja només resta viva “Marianna … es el agua de un afluente de río oculto entre meandros y follaje. Ella mujer, no sigue un curso estable, preciso y navegable, como se podría esperar de un cauce masculino pero, gracias a su constancia, en la estación lluviosa, cuando hay crecidas, siempre cumple con su cometido de llevar agua potable a los ríos principales

Mercede va perdent vitalitat “como si fuera la presa de un río. … Una presa que se va agrietando poco a poco, al principio con grietas imperceptibles, pero que luego lentamente se va agrandando hasta que toda la estructura cede

A ellos, la estirpe de los Quironi, ¿qué más les podía pasar? Nada en absoluto. Marianna ya había dejado atrás la edad de concebir y él, pensaba, era ya demasiado viejo” … “Su salud de hierro formaba parte de la maldición, era en realidad el síntoma principal de aquella amenaza de supervivencia que pesaba sobre él

 Eran pasajeros de una nave que zozobraba en un mar de olas furiosas

Se consuma el breve recorrido de esta estirpe. … Marianna suspira a duras penas, porque la eternidad va a llamar a la puerta


Però quan sembla que ja hem arribat al final, un breu capítol final, el purgatori, on torna l’esperança i s’albira com pot continuar el llibre, ja que aquest forma part d’una trilogia.

Bastó una mirada de aquel desconocido para que todo, absolutamente todo, cobrara sentido y forma

Cometerás todos los errores que se deben cometer e incluso alguno más. Cada uno de esos errores te dejará una marca. Y entonces, hijo, bastará con que pienses que eso no son heridas, sino trofeos, condecoraciones. Señales de tu fuerza. Una incisión que te dirá que has pasado otro día en esta cárcel terrenal, y después otro, y otro más

Todo esto es lo que deberás aprender, pero no puedo asegurarte que vayas a encontrar la felicidad ni siquiera cuando lo hayas aprendido

També en parla a la xarxa:

divendres, 13 de juliol de 2018

Confessions pertorbadores a un estrany

En tancar la porta del jardí veié, sense posar-hi interès, el cotxe aturat una cinquantena de metres enllà. L’home però, no el remarcà fins que el sentí al seu darrere, i aleshores ja era tard

Tot comença amb el que podria ser un guió perfecte per una pel·lícula de cinema negre. Els diferents personatges ens desvetllen en tot moment el que pensen, canvien el punt de vista narratiu del relat de l’un a l’altre com ho fa una càmera amb el pla i el contraplà. D’aquesta manera sabem en tot moment el que pensen els diferents protagonistes en cada instant.

En Bernat, el Joan i el Constant estan executant a la perfecció el segrest del Lluch. Mentre el Bernat i el Constant marxen a cobrar els xecs que els ha firmat el segrestat, aquest es queda amb el Joan a esperar que tornin per donar per acabada l’operació.

El diàleg i la relació que s’estableix entre el Joan i el Lluch, i sobretot, la història personal que aquest explicarà s’acaben convertint en el nucli central de la novel·la. Entrem en una situació plena de dubtes existencialistes.

En Joan és escriptor i pensa que “és un perfecte curiós i rares vegades desaprofitava l’oportunitat de penetrar en la vida dels altres, en llurs pensaments i sentiments més recòndits ... Hom no sap mai amb que es trobarà. I quan menys ho espereu us trobeu amb la substància d’una novel·la entre els dits

De cop i volta el segrestat, el Lluch, es troba explicant els secrets més íntims de la seva vida al Joan, i aleshores  pensa “serà potser veritat això que ens confiem més fàcilment a un estrany que a un conegut, o a un amic ... Tots tenim necessitat de confessar-nos un dia o altre, encara que només sigui a nosaltres mateixos

El Lluch prové d’una família pobre. Va viure a Marsella on el seu pare feia de vigilant i va participar en la primera guerra mundial. Al mig de la guerra coneix a Madeleine, de qui s’enamora. A base d’insistir aconsegueix ser correspost. És un amor boig i passional. Ella és una dona casada amb un senyor ric. No està disposada a perdre la posició que ostenta en aquests moments que tant li ha costat aconseguir i tornar a la misèria que coneix prou bé.

En Joan mentre escolta les confessions del seu segrestat pensa en el que ell feia en la seva joventut. El que explica el Lluch li remou els seus records.

Lluch pensa que “el curiós és que abans de parlar amb vos, sabia qui era, com era, què volia i què no volia ... En evocar tota aquesta part del meu passat començo a dubtar, a no veure-hi clar”. “Què en resta, del xicot d’aleshores? Un mateix nom cobreix dues mercaderies diferents ... Recordo tot això com si pertanyés a la joventut d’un altre, no a la meva.” Aquesta mateixa sensació l’he tingut algunes vegades: soc el mateix jove que vaig ser o soc una persona totalment diferent?

En Joan ens parla d’una idea que Pedrolo va desenvolupar en els onze volums del projecte “Temps Obert”: “de la infància a la vellesa travessem innombrables cruïlles -podem decidir-nos només per una- innombrables cruïlles cada una de les quals faria de nosaltres una persona diferent si ens hi aventuréssim

Comença a donar-li voltes a la idea d’escriure la història que li explica el seu segrestat però “tot sembla quedar-se entre el tinter i el paper, com si l’esforç d’escriure fos massa feixuc, és aquest esforç que hem de fer s’hi quedés tot el que volíem dir, o almenys la manera com ho volíem dir”. És ben cert que molts vegades el que acabem escrivim no reflexa el que teníem al nostre cap.

Lluch conclou “Tot el que us he contat és veritat, però és veritat d’un altre home, d’un home que no soc i al qual difícilment puc comprendre avui. La vida m’ha portat, com a tots; he fet el meu camí, i he anat oblidant. Avui aquell acte no em pesa ..., ni deixa de pesar-me. No el sento un acte meu. Hi soc estrany. I això és el més terrible. Car ja no voldria que hagués succeït així, jo no voldria haver oblidat

De fet, “si escrius tot el que m’heu contat, sense ometre les circumstàncies del nostre, ... del nostre encontre, penseu que algú s’ho creuria?”

Com molts altres llibres de Manuel de Pedrolo el recorregut que va fer aquest llibre per ser publicat amaga una història tant o més interessant que la pròpia novel·la. Va ser escrit al 1950, sota el títol d’”Acte de Violència”. “Presentada a censura l’any 1953 se’n va prohibir l’edició i passat uns anys Pedrolo va estripar la còpia que tenia a casa” Però es va conservar la còpia tramesa a la censura en els arxius de Alcalà de Henares, propietat d’aquella institució. I aquesta és la còpia que es va publicar al 1997, 7 anys després de la mort de l’autor, sota un nou títol, “Doble o res” ja que el títol d’Acte de Violència ja havia esta utilitzat en un altre novel·la de Pedrolo.

dimarts, 19 de juny de 2018

El retorn del passat


Normalment la trobo a l’entrada de l’escola, després de passar el control, al pati desert i ple de sol al cor de l’edifici de les dones

La Clara ens narra en primera persona un any de la seva vida: l’any en que treballa com a mestra al mòdul de dones de la presó de Brians. Viu a un barri de Barcelona amb el seu germà Dani, la seva cunyada Sandra i el seu nebot petit Eloi. 
De cop i volta recorda: “m’aturo un moment, perquè, de cop, sense que una cosa tingui a veure amb l’altra, ja sé qui es la reclusa dels ulls blaus”. És una companya de classe de l’institut on havia estudiat, el mateix institut on treballaven els seus pares com a professors.

Amb 32 anys encara no té una vida definida. “Al meu voltant, hi ha una foscor tranquil·la, de barri, però no per això la noto menys profunda, ni em faig la il·lusió de saber on soc”. “El món m’ha fet por sempre

Pels carrers de Canyars, el poble on hi ha l’institut es retroba amb el passat. Primer amb Gabriel, el germà de la Sònia i després amb altres vestigis d’aquell passat que encara no havia tancat del tot.

La relació amb el Gabriel és estranya. Hi ha moments en que la atmosfera és densa. “No hi ha ningú. Només dues ombres, les nostres, s’entrecreuen i es fonen sobre el camí que s’estreny i serpenteja com un riu”. “Penso que el recordaré així, abstret i fràgil, amb la claror enlluernadora, intermitent, dels fanals a cada costat del camí”. “Se suposava que a una certa edat, el món es tornava més perillós

Les mirades, els gestos i les interpretacions dels mateixos per part de la Clara, la narradora, són una constant.

Intento desfer-me d’una sensació opressiva, la sospita que quan sortim d’aquí ja no hi haurà res, només una borra tova que ho va dissolent tot

Un detall, una mirada coneguda, una companya d'institut retorna a la Clara al seu món adolescent, una adolescència on van quedar problemes per resoldre. A l'adolescència sempre ens resten problemes per resoldre, però l'adolescència no retorna mai. El que no es va fer aleshores ja no es pot fer després. Mai es pot tornar enrere. Per moltes voltes que li donen tot allò ja ha passat i no hi podem retornar. Els enigmes de l’adolescència resten allà ben amagats.

La Clara és una personatge ple de dubtes i d’inseguretats: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments venen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi
Finalment “L’halo de tragèdia ha desaparegut i només queda la realitat, sòrdida i trista

Un curs sencer a la presó. Arriba el juny i el darrer dia de classe, dia de comiat de la feina, “miro l’aula buida: impersonal, amb les taules desendreçades

Ara només li veig el perfil, emmarcat per la finestreta del cotxe, mentre deixa les mans al volant. Encara que no fa cap gest, sap que l’estic mirant

diumenge, 17 de juny de 2018

Els temps han canviat, però no tant

Al complir-se 50 anys del maig del 68 vaig regirar entre les revistes de la meva joventut de finals dels anys70 (El Viejo Topo, Ajoblanco, Ozona, La Bicicleta, …) a la cerca d’alguns especials que es van editar el 1978 per llegir el que es deia aleshores. Tret d’algunes excepcions són articles que han envellit força malament, tant en anàlisi, com en vocabulari i en llenguatge. Però entre ells hi ha aquesta editorial del Ozono que copio a continuació i que m’ha deixat astorat.   

No es la primera vez que hablamos en OZONO del “desencanto”. La forma peculiar en que se está desarrollando en nuestro país el proceso democrático - ¿hacia qué tipo de democracia, hacia qué tipo de libertad?, eso es otra historia- explica en parte esa desilusión. La concepción de la política como algo que se hace arriba (pasillos, cúpulas, rencillas no sustanciales, trepas, etcétera) hace que la mayoría de la gente se sienta muy lejos de ella. Los unos, agobiados por su propia situación personal, poco propicia para el altruismo -paro, carestía, crisis, agobios urbanos o soledades rurales, etc.-; otros -muchos jóvenes, entre ellos- desengañados de que alguna vez las cosas vayan a ser de otra manera, y sobre todo de que su propia acción pueda inducirlas a cambiar según estos deseos. El resultado es una amplia ventaja para un cierto tipo de poder -democrático sólo en la forma- feliz de gobernar a las amplias mayorías sin las amplias mayorías, es decir sin la participación activa constante, crítica de los oprimidos, de los marginados, del pueblo.
¿Responsabilidades de la izquierda? Obvias e inexcusables. Para qué insistir sobre ello: Reproducción de un mismo tipo de política basada en la división dirigentes/dirigidos; mecanismos de aceptación y discusión -inútil- a posteriori, etcétera.
¿Soluciones? Ahí nos duele.
El simple hecho de encontrarnos centenares de miles de personas en la calle, el pasado Uno de Mayo, por ejemplo, refleja a la vez la impotencias y la fuerza de esa inmensa mayoría: impotencia, porque incluso la participación en manifestaciones es pasiva, obedece a consignas prefijadas y el nivel de asentimiento al discurso de los líderes es muy fuerte; fuerza porque, pese a todo es el arma ante el gobierno y ante las propias direcciones de partidos y sindicatos de que se está ahí, de que hay que contar con esa fuerza que puede apoyar o abandonar, según las circunstancias.
En cualquier caso la tarea estriba en continuar: La contestación a todos los niveles: frente al desorden establecido y frente a los moderados e interesados procesos de cambios; frente al activismo enajenante y acrítico y al apoliticismo passota estéril; en una reivindicación -en absoluto contradictoria- de los valores positivos, individuales, personales, relegados durante mucho tiempo a un segundo plano semivergonzoso y, a la vez, de los valores colectivos únicos que pueden dar sentido a largo plazo a aquéllos.
Huir de respuestas fáciles o de recetas impuestas. Las soluciones no existen sobre el papel y hay que ir haciéndolas cada día. Y hacerlas significa no abandonar.
Esto -retrocesos y avances- no es más que el comienzo. El combate continúa.
Retomemos siempre la consigna de los insurrectos del mayo del 68, rebeldes con causa, cuyo sueño no ha pasado últimamente al libor de la historia.”

OZONO NÚM. 32. MAYO 1978

Què us ha semblat? És cert que en aquests 40 anys que han passat s’han produït canvis, però realment no hem canviat tant com a vegades ens pugui semblar. Encara estem demanant i ens estem queixant del mateix. Gairebé podríem subscriure al cent per cent el que reflexa aquesta editorial.  

Què equivocat que estava el meu admirat Bod Dylan quan cantava allò de que els temps estaven canviant!. Els temps han canviat, però no tant.

Come gather around people
Wherever you roam
And admit that the waters
Around you have grown
And accept it that soon
You'll be drenched to the bone
If your time to you
Is worth savin'
Then you better start swimming
Or you'll sink like a stone
For the times they are a-changing
Come writers and critics
Who prophesize with your pen
And keep your eyes wide
The chance won't come again
And don't speak too soon
For the wheel's still in spin
And there's no telling who
That it's naming
For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changing
Come senators, congressmen
Please heed the call
Don't stand in the doorway
Don't block up the hall
For he that gets hurt
Will be he who has stalled
There's a battle outside
And it is raging
It'll soon shake your windows
And rattle your walls
For the times they are a-changing
Come mothers and fathers
Throughout the land
And don't criticize
What you can't understand
Your sons and your daughters
Are beyond your command
Your old road is
Rapidly aging
Please get out of the new one
If you can't lend your hand
For the times they are a-changing
The line it is drawn
The curse it is cast
The slow one now
Will later be fast
As the present now
Will later be past
The order is
Rapidly fading
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changing

 Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant

divendres, 8 de juny de 2018

Encontres en la tercera fase

Torna el “mantra” del diàleg. Ja fa temps amb més o menys intensitat que dura aquest “mantra”. Tots recordem la no massa llunyana operació diàleg capitanejada per la Soraya i el Millo que no va passar d’unes quantes visites i fotos. També recordareu la fugaç aparició d’un grup amb samarretes blanques amb el lema de “Parlem” que de cop i volta van envair la Plaça Sant Jaume i dels que mai més n’hem sabut res. Algú els hi ha pogut seguir pista? Qui eren? On son? Potser va ser una al·lucinació?

Després dels darrers canvis polítics esdevinguts en ben poc temps ja tornem a tenir instal·lat en primer pla el diàleg. Fins i tot, una associació tan poc dialogant com Societat Civil Catalana ha demanat obrir diàleg amb Òmium i ANC per “rebaixar la tensió social” diuen. Per “desescalar” el conflicte, una paraula de recent aparició que també està fent fortuna.

El President Torra insisteix una vegada i una altra en obrir un diàleg sense condicions prèvies amb el President del Gobierno. El nou president ho diu amb la boca petita i amb una condició: “dentro de la legalidad”. Ho sento molt, però no hi confio gens. Ambdues parts porten una motxilla ben carregada a l’esquena per poder fer concessions que no seran ben vistes pels seus.

Segons el diccionari de l’IEC, diàleg és una “conversa entre dues o més persones”. Això potser si que ho aconseguiran, però i després, què?.

Caldrà arribar a uns acords. D’altra manera el diàleg serà de poca utilitat. Els punts de partida dels dos governs i dels dos electorats que representen estan molt allunyats. ¿Està Pedro Sánchez i el seu govern disposat a concedir alguna cosa com a mostra de bona voluntat que permeti mantenir obert el diàleg o farà com M. Rajoy, negar-se a tot en rodó? “No quiero y no puedo”

Aquesta possible trobada entre Torra i Sánchez em recorden als “Encontres en la tercera fase”. L’Estat Espanyol ens veuen als catalans com uns extraterrestres que han aparegut en el seu camp de visió en els darrers anys. Només cal escoltar les tertúlies dels diferents mitjans espanyols. Al principi només érem un suflé i els va costar veure’ns. Des de fa un temps ens hem convertit en un desafiament. Fem massa soroll i ens fem veure massa sovint. El qualificatiu despectiu més emprat és el de separatistes.

No entenen la nostra música, ni el nostre missatge. Som uns éssers estranys. ¿Si vivim en el millor dels Estats possibles per quina raó tenim aquesta mania de voler-nos separar?. Els catalans som gent ben estranya: fem coses, parlem català quan podríem parlar castellà, sortim al carrer religiosament quan l’ANC ens convoca, ens posem llaços grocs, volem votar en un referèndum, no sabem votar en unes eleccions, votem a líders polítics que estan empresonats o a l’exili, ...

Vivim en dos mons diferents, parlem dos llenguatges diferents. No crec que aquest possible “Encontre en la tercera fase” ens porti a enlloc, però cal fer-ho i veure què passa després.