dilluns, 20 de febrer de 2017

País íntim



Cap alegria no podia fer-te feliç.
Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis ...” Així de contundent comença.

Aquest país íntim de Rita Albera, la narradora, la “tretzepets” que li diu la seva mare, és sense cap mena de dubte la millor obra de Maria Barbal. De nou una potent veu femenina ens explica tota la seva vida des de la infantesa fins la maduresa.
Com a la Rita, el terrat, el safareig, les flors i els testos també formen part dels records de la meva infantesa. Les descripcions són delicioses amb un vocabulari ric i acurat, tot ben posat i endreçat al seu lloc. Res és sobrer. Ens apropa amb cura a la manera de viure d’altres temps.
A la Rita no li agrada la seva mare que sempre l’està renyant y la menysprea. Al llarg de tota la novel·la assistirem a la complexitat d’aquesta relació dels seus dos països íntims. La Rita va desgranat sense presses la seva vida, els seus neguits i els seus sentiments. Assistim a la seva evolució personal: infantesa, adolescència, joventut i cerca de la llibertat personal, i la maduresa que implica una millor comprensió de tot el que l’envolta. 

Les teves respostes queden esparses en el mapa que jo em dibuixo des de sempre. Hi ha territoris diferents en aquest país íntim, són illes que busquen agermanar-se en una sola terra. Cada pregunta meva ha rebut paraules com aigua al galop, paraules esvaïdes, paraules mullades. No m’oriento encara en aquest país que dubtes de llegar-me

Tots tenim el nostre país íntim. Ens resulta difícil conèixer el nostre propi país íntim on ocultem parts de nosaltres mateixos que no volem compartir amb ningú. Som uns éssers complexos. Intentem conèixer als que ens envoltem però, fins i tot, els més propers acaben essent uns veritables desconeguts. 

Per què tu i jo veiem les coses de forma tan diferents? Per què calla tant el pare?”
Trobo que els grans són molt complicats i no sé si acabaré d’entendre mai què va passar durant la guerra civil, ningú en parla al carrer, tu, tampoc; però dins de les cases sempre hi ha corda per estona sobre aquells fets
Ara, en la casa sense tu, se m’ofereix de franc un altre fragment del teu país íntim. I sóc capaç d’aclarir una diferència entre la padrina i tu. En ella el record és dolor, una mutilació; a tu també et falta un tros, però en tu hi ha més; al costat del dolor, ràbia i vergonya
Tu m’has ensenyat a buscar la raó de les coses, a voler-les entendre. Encara que ja conec l’error d’aquesta via prenc sempre el mateix camí d’aproximació als misteris

Ens esforcem per arribar a un coneixement profund de nosaltres mateixos, però no som massa destres i les nostres eines són poc hàbils. Sempre ens quedem a mig camí.

En tot moment la teva veu m’és un eco al pensament, encara que la majoria de cops no vull sentir-la

En tota la narració la Rita dialoga amb la seva mare. Està present de forma constant en tot el que fa i en tot el que pensa. És una ombra que la persegueix allà on va.

Tu eres un ombra darrera cada un dels meus actes. Fins entraves a la dutxa, no em dava temps d’estampar-te la cortina als morros. Quan actuava contra els teus principis, sola o acompanyada, em brollava un somriure com si t’ho dediqués. També m’acusava en silenci amb les teves paraules i, en acabat, me’n veia
Al teu país íntim no havia trobat lloc on plantar la tenda sinó on tu m’assignaves, ni tan sols sabia si hi tenia espai reservat i si volia tenir-l’hi” “Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim, els morts, el temps dels vius”
Jo no m’entenia gens. Estava subjecta a tu, però avorria la majoria dels teus actes i la quasi totalitat de les seves paraules
Tota negre, et quedaves amb els teus morts i la teva feina, el teu país complert. No m’importava que et passés ni com estaves de trista, tan sols desitjava marxar de les teves vores. Volia viure la meva vida” Desitja alliberar-se de tot el llegat de la seva mare, però ben poques vegades ho aconsegueix.

Un fet tràgic de la guerra civil travessa tota la vida de la família de la Rita. El record és inesborrable. Passen els anys, però el misteri els segueix perseguint i s’acaba convertint en un veritable corcó que no els deixa en pau, fins i tot, en els que no havien viscut aquella guerra. El pas del temps no esborra la memòria dels fets. “No podies creure en els imparcials. Havien callat massa temps i el silenci s’havia sumat al rebuig. O havien nascut anys després i no podien entendre què havia estat allò; jo estava entre els qui no ho podíem entendre. I havia anat tan errada que, no solament m’havia cregut que sí que podia, sinó que havia volgut curar-te, ignorar que el meu consol no et podia consolar

No eres només tu la del país íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i barrat, amb terres secretes como té un país. I quan ens enamorem d’algú, tan sols hem albirat la punta d’una muntanya o l’horitzó d’un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de l’altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hi hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix per anar endavant a escorcollar els països que m’importen. Dintre seu sempre hi haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d’un temps cau i potser pots avançar més endins o, mentrestant, t’ha passat el deler de fer-ho i ja només penses a escampar la boira” Cap país íntim de ningú l’acabem de conèixer a fons. Sempre queda algun replec secret en el que no hi podem entrar i, de ben segur, millor és així. 

Doncs resultava que, aquell període de silenci, en què de la gent, les mirades i somriures creuats, els gestos, la desconfiança, constituïa l’única resposta al crim que algú havia comès contra vosaltres, havia estat quan tu havies fundat dintre teu un país. Havies plantat tenda sense claus ni ganxos per afermar, al buit” Tots els que acabada la guerra civil van crear el seu país íntim dins d’un món de silenci i mitges veritats, van crear un país en el buit. No tenien res on agafar-se de manera ferma.

I ara penso, mentre tota sola passes davant meu, recollida i absent, que no m’importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país. És sempre a dins meu” Així acaba la novel·la, reconeixent que malgrat tot, el seu propi país conté a dins el país de la seva mare. És molt possible que això ens passi a tots.

També en parlen a:

dilluns, 13 de febrer de 2017

La salvatge




Isabel-Clara Simó ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com de moltes altres escriptores no he llegit cap del seus llibre. A la prestatgeria de les novetats de la Bibliotecade Ponent, la biblioteca del barri, em trobo una exposició d’unes quantes de les seves publicacions. Les miro, les remeno i escullo “La Salvatge”. No és massa llarga i em fa gràcia el que llegeixo a la contraportada. 

Una adolescent mal vestida arriba a Barcelona, al pis del Joaquim, una home ja gran. Porta una carta d’un vell amic seu en Jack Thurber. Ve d’Estats Units i en la carta li demana que l’aculli perquè han matat al seu pare i pot estar en perill. En Joaquim se l’afilla i la converteix en la seva filla. Li ensenya l’idioma i tot el que ell sap. La vol convertir en un model perfecte.

“¿Existiria la bellesa, sense uns ulls que la miressin bella?”
Què us passa a les dones, que us odieu tant? Us mireu de cua d’ull, us espieu, us denigreu. Com si fóssiu rivals, com si cada dona fos, per a una altra, una competència perillosa que cal eliminar

La relació entre els dos tancats en el pis es va enrarint amb el pas del temps. La Victòria la criada fa de contrapès. Però aquesta pateix una mort sobtada. I tot es precipita quan es queden ells dos sols en el pis.

 Ja no sabia viure sense que en Quim li digués com s’ha de viure
 Tothom vol el mateix: Controlar. Controlar dona, diners, amics, família, un banc. Control vol dir poder
-          Però, ¿per què aquest afany de dominar-me?
-          No crec que existeixi cap altra manera d’estimar
Ni tan sols sap si sabrà prescindir d’ell, si sabrà viure, si algun dia podrà tapar el profund forat que li ha deixat a l’ànima aquell home que la contemplava dormir, embadalit

M'ha agradat. De ben segur que no serà pas la darrera novel·la de l'autora que llegeixi.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Multituds



I després dels Sots Feréstecs segueixo amb Raimon Casellas. Les multituds és un llibre de narracions curtes que posa l’accent en escenes i situacions on la personalitat de l’individu és anul·lada per l’acció de la multitud.
El volum que he llegit va precedit d’una molt bona introducció del professor Jordi Castellanos on es pot llegir:
Hi ha multitud quan ha desaparegut la personalitat conscient de les persones per deixar lloc a una nova personalitat col·lectiva”. “Integrar-se a la multitud és dimitir de la pròpia personalitat

El propi Raimon Casellas escriu:

“Qui es fica en la multitud hi perd l’ànima”

Sembla que quiscun abdiqui poc o molt de la seva ànima, per a proclamar-ne una de nova, que és l’ànima de tots plegats. La voluntat comuna ofega les individuals. La passió momentània de la massa se sobreposa a les habituals de cadascú. Per xò els moviments de la multitud aplegada prenen aspectes distints dels moviments que farien els homes que la componen, si es trobessin desapariats


Les narracions que si poden trobar són les següents:

Dia de sentència: la multitud que assisteix a l’execució per garrot vil del Llarg. Lamentablement, de ben segur que si avui en dia si encara si apliqués la pena de mort, la reacció de la gent no seria massa diferent.

Les veremes de la por. Passa al poble de Fartanelles, un poble fart i ric. Mostra la por de la gent del poble a una multitud estranya que arriba per veremar. I la ferma convicció dels propis veremadors recent arribats. “Pels camps espessos de la negra multitud va creuar, com espurnat de sang i foc, el pensament de la gran força que tenien, la gran força demostrada per la basarda del veïns

Exposició d’escultures: “En Bausí, l’estatuari, amb el rostre groc d’angoixa i el front arrosat de suor freda, va sentir que una esgarrifança li serpejava pel cos. Amb la vista clavada en aquella obra, fal·lera de la seva vida, que veia desaparèixer carrer avall, trontollant-se com si tremolés per por de la sort, tal volta adversa, que li reservava el judici de les multituds, l’artista també devenia commós i trèmul, pertorbat per la gran angúnia que dóna la incertesa del pervenir: Què en diria, el món de la seva obra?” Els neguits del creador a l’haver d’afrontar la reacció del públic a la seva obra. I amb tot el que passa pot comprovar que la reacció de la multitud davant l’obra d’art depèn més de les històries que l’envolten que dels propis valors artístics de la mateixa obra.

Els miquelets al convent: Davant la notícia de l’arribada dels miquelets les monges s’amaguen.  Pensen en tot de malvestats que els hi poden passar si les troben. Quan aquestes no es produeixen, senten “com una mena de contrarietat, com el desengany que sentim quan veiem a punt de fracassar aquelles coses que, terribles i tot com són, s’esperen per inevitables ... i no acaben de venir
Finalment són descobertes, però els miquelets marxen del convent com si res. “I en el refugi de l’oració van tornar a trobar les santes dones, la serenor d’esperit, un instant torbada per la invasió de les humanes turbes en el recinte sagrat

Meeting de levites: Arriba un nou polític per fer un míting a la ciutat. Tot va ple d’enraonies sobre ell, de bones i dolentes. Però la multitud acudeix al míting i es deixa enardir per les seves paraules que prometen un futur esplendorós deixant de banda tots els dubtes previs. S’alça un crit crític al mig del míting i la multitud s’abraona sobre ella i la fan callar.

El simulacre de la guerra: El que només hauria de ser una guerra de comèdia, va acabar convertint-se per la cridòria i impuls de les multituds espectadores en una sagnant batalla.

Públic gelós: Una diva de l’òpera adorada pel seu públic, que un cop coneix que té relacions no li perdonen i és xiulada en la seva darrera actuació de la temporada.

Deu-nos aigua, majestat!: En una contrada fa anys i panys que no plou. Tot és sec i sense aigua. Els seus habitants es barallen per l’aigua i es deixen portar pel vici. Clamen per la pluja que no ve. Un vell diu que la solució és demanar-la a Déu i fe penitència. I així ho fan. Organitzen una gran professó fins un turó proper. A mig sermó i després de prometre no caure mai més en el vici comença la tempesta. Tornen al poble corrent i es deixen portar de nou pel vici. “Mentrestant, allà dalt, al turó de les Set Creus, el Crucifix es mullava, voltat de fosca i de solitud”.

Els funerals de l’espasa: Es ferit de mort un gran torero. La multitud l’adora i s’organitza un funeral multitudinari.

Justícia del poble: En un gran mercat amb molta gent hi ha rumors de que es produeixen robatoris. Acusen a un xicot de ser el lladre. Malgrat que aquest diu que no ha fet res, no l’escolten i la multitud el colpeja. Arriba la justícia, però no la deixen actuar, sota l’acusació que sempre els deixen anar. Segueixen colpejant i arrossegant al xicot. Tothom hi participa. Quan apareix el seu amo i la persona que l’havia acusat d’haver robat dient que és innocent, ja és tard. “El xicot, mort, fet un pilot de carn sagnosa, jeia sobre un munt de pedres!”. “El poble ja havia consumat la seva obra de justícia

La inaugural de l’estàtua: És l’acte inaugural d’una estàtua dedicada a un poeta-músic del poble. Hi assisteix molta gent que admira a l’homenatjat. No està d’acord, ni amb els discursos, ni amb la imatge de l’estàtua. L’apedreguen i la volen destruir, però quan tot ja sembla perdut la força pública ho impedeix: “La imatge no pot morir. Ni que vinguin les turbes roges a calar foc a les ciutats, ni que vinguin els lluitadors moderns a exiliar un moment el somni de la terra, la imatge no morirà mentre perduri la vida. Així que hagi passat el despotisme dels barbres nous, així que comencin a bastir-se les ciutats enderrocades, l’eternal imatge tornarà a florir en la pedra, en el color, en la paraula, ...”

Han passat més de 100 anys i situacions d’aquestes encara són de plena actualitat. Passa el temps i els humans no canviem, ens deixem portat amb molta facilitat per les multituds, pel que diu i fa la majoria. De ben segur que en el món actual les xarxes socials ens imposen el seu mode de pensar i actuar. Sempre costa molt anar a contracorrent, i fins i tot, quan hom creu que va a contracorrent, el més segur és que també estigui influït per algun grup social encara que aquest sigui minoritari en el sí de la societat.
Reflexionant sobre les darreres grans mobilitzacions en les que he participat (el no a la guerra, contra el terrorisme, i els 11-S i totes les derivades del procés) en alguns moments també em passa pel cap que, malgrat que sóc molt conscient del que faig i del perquè ho faig, la multitud d’alguna manera m’empeny i em manipula. Però parafrasejant la Bíblia, qui està lliure de ser manipulat, que llancin la primera pedra.