dissabte, 13 d’octubre de 2018

La Terra Prohibida III: Les fronteres interiors


Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava d’un model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era l’estilogràfica que només utilitzava per a les correccions que sempre feia amb tinta vermella

Així comença el tercer volum d’aquesta magnífica tetralogia escrita per Manuel de Pedrolo l’estiu del 1957 i publicada 21 anys després. Com en el primer volum el narrador i alhora protagonista és un exiliat, Albert Cros. Des que va tornar de l’exili viu amb la seva dona i els seus dos fills. Treballa de professor de francès en una acadèmia i de corrector.

La tornada de l’exili sempre reserva sorpreses: “La Cecília era una desconeguda. S’hi havia tornat durant els anys que restaren allunyats l’un de l’altra. Era curiós ... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Se’n va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt .... De fet, no li perdonava que l’hagués deixada amb dues criatures als braços. Però no l’havia abandonada; s’havia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.

Els vençuts de la guerra, no només havien perdut la guerra, un cop acabada eren perseguits per les seves idees. “Les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l’havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara. La diferència era aquesta: mentre els altres s’adaptaven, ell no s’havia resignat

Havia d’escoltar als que deien i la major part de les vegades sense poder respondre: “Al capdavall, no sé de que ens podem queixar! El país s’ha redreçat i mai no hi havia hagut tant d’ordre ... El que has de fer ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat
Llibre sense la pàgina 155

La tornada de l’exili havia estat del tot menys plàcida “La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, ...” També “s’adonava que les seves relacions amb els fills, sempre serien una mica falsejades per aquells anys d’absència” Tenia dos fills adolescents, la Rosa i el Jordi

El seu germà era agent judicial al Palau de Justícia i defensava el règim. Mai havien tingut bones relacions: “Per a ell, com per al sogre i d’altres que eren de la mateixa pasta, només es tractava de cabòries. D’idees, només en podien tenir ells. Els de l’altra banda eren gent de cabòries, és a dir, persones que no tocaven de peus a terra, exaltats que ni sabien què volien. Ells si, ells ho sabien. Però no ho deien, o deien una altra cosa, per disfressar-se. Mai no confessarien que es tractava d’aconseguir o de conservar un guany, un avantatge personal”. Eren els guanyadors i podien pensar el que volien.

El seu germà un dia li havia dit. És que no s’ha acabat la guerra! Tenia raó. No havien permès que s’acabés. No s’acabaria durant molt de temps

La gent enraonava i, un cop més, l’Albert es va sorprendre de constatar que gairebé tothom parlava en castellà. A despit i escaig que feia que presenciava aquell fenomen, encara no s’hi havia pogut acostumar. I no era ell sol, prou que ho sabia, car sovint ho havia comentat amb altres persones. A vegades li feia l’efecte que era com una illa enmig d’un mar immens ... Als llocs públics la desagradable impressió de ser el sobre vivent d’una raça anihilada adquiria proporcions esgarrifoses.”

Entremig d’aquest món gris l’enamorament d’una alumna adolescent de l’acadèmia de francès de la mateixa edat de la seva filla li genera molts dubtes i neguits ja que no sap ben bé què fer, però alhora també il·lusions.

Cap al final rep una proposta d’afegir-se a un grup de resistència: “sempre he estat un home impulsiu; si més no, això és el que em sento dir des de menut. També que soc una mena d’il·lús que només sap complicar-se la vida amb coses forassenyades. I la més forassenyada de totes, pel que sembla, és Catalunya

També en parlen a:

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Un any després, en mode espera


Com molts catalans tinc les imatges i les emocions del 1 d’octubre passat ben gravades a la memòria. No s’esborraran mai. Va ser un dia que no oblidaré mai.  Al llarg del mes d’octubre vam perdre algunes oportunitats que no es repetiran: vaga general del 3 d’octubre, la proclamació dels 8 segons del 10 d’octubre, la proclamació suposadament solemne del 27. I alvespre-nit tot feliços i contents, després de festejar-ho a la plaça del’Ajuntament, arriba el buit.
M’hauria agradat que fos molt i molt diferent, però els fets són els que són. Posats a somiar somien. Hauria estat perfecte poder votar amb normalitat sense la violència de les forces d’ocupació, després d’una campanya on tothom hagués explicat els seus arguments a favor del Si i a favor del No. M’hauria agradat que s’implantés la República Catalana, ser reconeguts internacionalment i negociar amb l’Estat Espanyol i iniciar el camí d’elaboració de la nostra Constitució d’un estat nou i diferent superant aquesta rèmora que seguim arrossegant com és l’Estat Espanyol amb els seus tics autoritaris i franquistes. Però ha passat un any i estem on estem.
Vàrem estar-hi a prop, però se’ns va escapar. Entre tots vam deixar escapar els diferents moments que se’ns van presentar. Després de la trista campanya electoral del 21-D, el 30 de gener vam tenir la gran darrera oportunitat de redreçar el rumb i proclamar a Puigdemont com el President de la Generalitat restituït en el seu càrrec. Des d’aquell dia que no sabem on anem i no sabem on ens porten. Escolto molts discursos plens de retòrica, però sense cap acció efectiva. Sabem on voldríem arribar, però sembla que ningú sap que és el que cal fer per arribar-hi. Estem perduts en un mar de paraules i consignes boniques, però buides: “tornar a l’esperit de l’1 d’octubre”, “fem República”, ...
En realitat, tampoc no se massa que es pot fer que sigui possible, viable i efectiu. L’espera es fa molt llarga, i mentrestant ens entretenim amb noves performances a les que els partits i les entitats ens van convocant i en les que seguim participant, omplint els carrers i les places. I anem sense convenciment, pensant que és la nostra obligació i anhelant que en algun moment soni la flauta, però res ja no és el que era. Aquest suposat moment que haurà d’arribar i que suposarà un nou 1-O del que molts parlen i que alguns situen al voltant de la sentència del judici dels nostres polítics no el tinc tan clar. Ens tenen mobilitzats esperant aquell moment, però en realitat passarà quelcom de diferent que ens farà traspassar la pantalla del no-res on estem instal·lats?
He perdut aquell entusiasme i aquella il·lusió que vaig viure aquells dies de setembre i octubre passat, però segueixo somiant que algun dia arribarà la República Catalana. Em sento completament desconnectat de l’Estat Espanyol i el seu govern. Ja poden anar fent promeses, que no em crec en absolut. Fa temps que han perdut tot el crèdit. Difícilment, per no dir impossible els 2 milions que 1-O vam votar SÍ, mai més ens sentirem espanyols. Seguirem amatents per mirar de trobar la manera de desfer-nos d’aquest estat que ens ofega. Espero amb delit que aparegui l’escletxa que ara no sé veure per enlloc i que aleshores sapiguem aprofitar-la.

diumenge, 23 de setembre de 2018

El naufragi dels records


“El naufragi dels records” és un títol atraient i suggeridor. Tots tenim records, però també sabem que la memòria ens traeix moltes vegades i acostumen a modificar el que ens disgusta o que no ens fa quedar massa bé i ho amanim a la nostra conveniència. En altres ocasions simplement  oblidem el que no ens convé. Però en la malaltia d’Alzheimer els records van desapareixent del nostre cervell, sense que si pugui intervenir. Un veritable naufragi que no té cap possibilitat de retorn.

Aviat farà tres anys del diagnòstic d’Alzheimer de la mare. En aquest temps s’ha anat deteriorant i seguirà aquest camí irreversible fins el seu final. Recordo que tot va començar amb dificultats per saber en quin dia de la setmana vivia, en reconèixer les hores i en organitzar-se les rutines més habituals. Cuinar es va anar convertint en un problema. Oblidava com cuinar alguns plats, i es limitava a menjar sempre el mateix. Cada dia que passava la seva vida quotidiana era més imés difícil fins que la vam ingressar en una residència.

Ja fa temps que viu en el seu món, i ara ja fa un parell de mesos que gairebé no parla o parla molt poc. Curiosament el passat dijous, coincidint amb el dia mundial de l’Alzheimer repetia com una lletania “No me’n recordo”. No vaig poder pas esbrinar a que es referia, però estava en el cert, ja fa temps que no els seus records naufraguen.

Fa temps que la ciència intenta furgar en el que passa dins del cervell de les persones que pateixen aquesta malaltia. Jordi Folch, professor universitari i investigador ha escrit aquest llibre per fer-nos entendre als profans per on es mouen les teories més actuals. Segurament no hauré copsat en tota la seva profunditat les idees que tractava d’explicar però vull deixar anotades algunes que han cridat la meva atenció.

Durant molt de temps “la hipòtesi central per explicar la malaltia d’Alzheimer ha estat la de la hipòtesi amiloide.” Per alguns “L’efecte combinat d’aquestes molècules disposades de forma incorrecta afecta molt greument el funcionament normal de les neurones” i per altres  l’acumulació de proteïnes B-amiloide i tau provocaria la mort massiva de neurones en regions clau per a la preservació de la memòria, com l’hipocamp o el còrtex cerebral.”

Però resulta que aquesta no és la única hipòtesi sobre la que estan treballant els científics. De fet com reconeix el mateix Folch “una vegada presentades les principals hipòtesis adreçades a intentat explicar el que passa al cervell dels pacients, el que queda és una imatge de certa confusió, on al final no queda gaire clar el paper que té cada protagonista” En alguns moments de la lectura tinc la impressió que no hi ha única malaltia d’Alzheimer.

Un dels experts en Alzheimer més importants del país, el professor Isidre Ferrer, definia fa uns anys el problema que acaba matant les neurones del cervell com una malaltia “multiorgànica”. Les causes que la provoquen són molt diverses” I segurament encara no s’està en disposició de descartar cap de les possibilitats que hi ha sobre la taula dels científics.

El resultat final és que “les neurones moren i que ho fan mitjançant un mecanisme que es coneix amb el nom d’apoptosi, o mort cel·lular programada. ... On es perd tothom és a l’hora d’explicar per què les neurones moren, justament, per apoptosi

L’apoptosi és un procediment de mort activa programada, en el qual les cèl·lules se suïciden “obeint ordres””. De fet al malalt de l’Alzheimer li passa el contrari que al malalt de càncer “En un càncer, les cèl·lules es declaren en rebel·lia i es neguen a suïcidar-se -moltes cèl·lules tumorals esdevenen, d’alguna manera, immortals-. A l’altra cara de la moneda, les neurones d’un pacient amb demència se suïciden en massa irremeiablement” ... “En molts sentits i amb la mirada posada en l’àmbit molecular, algunes malalties neurodegeneratives i molts tipus de càncers són les dues cares de la mateixa moneda.

L’apoptosi és fonamental per a un desenvolupament embrionari i fetal correcte. Al cervell dels nens, les neurones es formen al sorprenent ritme de prop de 250.000 per minut. La densitat de neurones és màxima al cervell dels nens de dos anys. Posteriorment, s’inicia un procés de pèrdua de neurones, amb ritmes variables i all llarg de tota la vida. Les neurones moren per processos d’apoptosi. Igualment, els processos d’aprenentatge i de memòria demanen el sacrifici d’algunes neurones de manera similar al que es fa quan es poden els rebrots d’una olivera perquè el tronc principal no perdi força. En el cas particular de les neurones, algunes desapareixen per permetre que s’organitzin els circuïts de la memòria.... En particular, els malalts d’Alzheimer presenten un ritme de pèrdua de neurones molt superior al de les persones sanes de la mateixa edat.”

També s’ha discutit sobre el factor genètic. Bé, de fet, totes les malalties tenen sempre un factor genètic, però “estudis poblacionals demostren que la major part de les demències es produeixen en persones que han heretat uns gens en perfectes condicions però que, per causes diverses, al llarg de la vida han deixat de funcionar d’una manera correcta. Naturalment, entre aquestes causes hi ha, de forma molt destacada, els canvis epigenètics”. Entenc que són canvis en el material genètic que es produeixen al llarg de la vida d’una persona per diverses raons. Una de les més evidents és l’exposició a radiacions nuclears, però també n’hi ha moltes d’altres.

La dieta és un altre dels factors que més influencien en totes les malalties. L’Alzheimer no s’escapa d’aquestes sospites, “no seria un despropòsit sospitar que els efectes de determinades dietes enriquides amb àcids grassos saturats, i que avui en dia estan en dramàtica expansió en moltes societats benestants, poden estar relacionats amb les malalties del cervell. Sospitar és de franc, i una altra cosa molt més complicada és treballar per demostrar-ho

De la mateixa manera que molts científics d’arreu al món van col·laborar per establir el genoma humà, ara una de les tasques més ingents en la que estan avançant és elaborar el mapa de les connexions que s’estableixen en el nostre cervell, el connectoma humà: “els nostres pensaments, actes, emocions, desitjos i records són producte de les connexions que s’estableixen al nostre cervell. Per tant, el que som és en bona mesura producte del nostre connectoma, és a dir, de la nostra particular connectivitat neuronal

Sense cap mena de dubte, la millor medicina és la prevenció. Amb l’Alzheimer s’esdevé quelcom semblant al que ja ha passat amb el càncer: la detecció precoç n’és la clau. Mentre que els indicadors que permeten identificar un tumor de forma precoç han evolucionat exponencialment, no passa el mateix amb la demència. Cal cercar indicadors fiables que permetin identificar les futures demències anys abans de l’aparició dels primers símptomes

Divendres al matí passant pel Parc de Catalunya, prop d’on vivia la mare, i on encara resta el seu pis buit, vaig passar pel davant del banc en el cada tarda dels darrers anys es trobava amb les amigues per xerrar i passar l’estona. Quan anava allà l’Alzheimer ja feia de les seves i ni ella, ni nosaltres ho sabíem. Ara el banc resta allà sol, com també ho està ella amb la seva mirada perduda i el seu cervell cada dia més buit.
Malgrat les dificultats Jaume Folch és molt optimista i cap al final del llibre escriu “No serà fàcil ni ràpid, però la malaltia d’Alzheimer està encerclada i l’episodi final del setge ha començat, definitivament. ... El malson de la malaltia d’Alzheimer té, definitivament, els dies comptats

Malauradament no es disposa de la medicina perfecta per guarir la malaltia d’Alzheimer. Malgrat això, la seva silueta va sorgint de la boira i cada dia que passa els seus contorns es van definint més clarament

diumenge, 9 de setembre de 2018

Les portes de la immigració


En una ciutat inflada de refugiats però encara bàsicament en pau, o almenys encara no obertament en guerra, un noi va veure una noia a classe i no li va dir res.” Així comença l’enamorament de Saeed i Nadia en un lloc inconcret de l’Orient Mitjà.

Nadia un cop acabats els seus estudis se’n va a viure sola. Al seu pare, “el qüestionament constant i la irreverència creixent de la seva filla pel que feia als assumptes de la fe el molestava i l’espantava”. Saeed és molt més tradicional que Nadia.

Ben aviat comença guerra “l’endemà al vespre els helicòpters van omplir el cel com un estol d’ocells espantats per un tret”. “En el seu sermó, el predicador va demanar a tots els feligresos que preguessin perquè les bons sortissin victoriosos de la guerra, si bé es va guardar de concretar en quin bàndol del conflicte creia que eren els bons

La guerra avança i els inconvenients de viure en un ciutat en guerra augmenten i la idea de “abandonar la ciutat als estralls dels guerrers de tots dos bàndols, que semblaven satisfets d’assolar-la per tal de posseir-la” es va imposant en el pensament de Nadia i Saeed

Malgrat les circumstàncies marxar del propi país sense saber massa a on anar i que hi trobaràs no resulta fàcil: “Malgrat aquests recels, però, cap dels dos no tenia cap dubte que marxarien si en tenien l’ocasió” I així ho fan. “Quan migrem eliminen de la nostra vida aquells a qui deixem enrere

Però en la narració la migració es fa després de pagar travessant unes portes que porten a un altre lloc. El seu primer destí és illa grega de Mikonos. També hi ha portes de tornada, però són ben pocs els que les utilitzen. En canvi els portes que porten a un país més ric estan molt vigilades.

Per una altra porta arriben a Londres. Està ple de migrants i no són massa benvinguts. Hi ha un moviment anomenat de nativistes. A la Nadia la sorprenia “la fúria dels nativistes, que defensaven una matança a gran escala, i la sorprenia perquè allò li sonava molt, era molt semblant a la fúria dels milicians de la seva ciutat. Es va preguntar si ella i en Saeed havien aconseguit res marxant-ne, si els rostres i els edificis havien canviat però la realitat bàsica de la situació en què es trobaven no continuava sent la mateixa.”

Malgrat la situació que vivien “havien decidit no marxar, no jugar a la ruleta amb un altre viatge. Fugir constantment supera la capacitat de la majoria de la gent: en algun moment fins i tot un animal perseguit s’aturarà, exhaust i esperarà el seu destí, encara que sigui només de manera momentània

La seva relació es va refredant. La distància entre ells dos augmenta. “Feien pagar la manca de conversa al cansament, ja que al final del dia normalment estaven tan exhaustos que a penes podien parlar”. “En aquell nou lloc van canviar als ulls de l’altre”. Plegats havien de trobar una sortida a aquella situació”

A proposta de la Nadia decideixen traspassar una porta d’allà a prop i aquesta decisió els omple d’una nova esperança. Però el canvi de lloc no porta cap solució.

Ja havia passat un any, i ell havia canviat, i potser ella també havia canviat, i la distància que s’havia obert entre tots dos era tan gran que ja no podien donar per descomptades les coses que abans hi havia donat

No sabia qui dels dos havia provocat aquells buits que s’havien anat eixamplant, però sabia que encara sentia tendresa per ell ...” “Li semblava que alguna cosa s’havia apagat dins seu. Parlava amb ell, però les seves pròpies paraules li arribaven esmorteïdes

Cap dels dos va parlar gaire del distanciament, ja que no volien imposar a l’altre la por de ser abandonat, tot i que en realitat ells mateixos tenien aquella por en silenci, la por que el seu lligam es trenqués, la fi del món que havien construït plegats, un món d’experiències compartides que ningú més podia compartir, i un idioma íntim compartit que era exclusiu d’ells, i la sensació que el que es podia trencar era especial i segurament insubstituïble” És evident que s’avoquen cap a una separació. Ja no té sentit continuar junts.

És un llibre diferent, amb dos temes centrals, la relació entre el Saeed i la Nadia i la migració cap a Occident, i el que aquesta migració suposava pels que s’hi veuen abocats. De ben segur que no resulta gens fàcil a nivell personal. Ha de ser un canvi brutal, però què fer quan el teu país està en guerra permanent i el més sensat és fugir i començar de nou a on sigui?. Això és el que fan la Nadia i el Saeed.

Quan sortia li semblava que ella també havia migrat, que tothom migra, encara que visquem a la mateixa casa tota la vida, perquè no ho podem evitar. Tots som migrants a través del temps

Més opinions a la xarxa:

divendres, 7 de setembre de 2018

La sorra vermella


Tot comença un parell d’anys després del final de la guerra civil.

Ben aviat es descobreix el per què del títol del llibre ... “va veure amb angúnia el color més fosc que tenia la sorra davant del parapet, xopa de sang resseca ... Es va quedar quiet i capcot, com sempre. No podia suportar la imatge dels cossos desplomant-se com sacs sobre la sorra vermella. Sentia que la seva inacció el convertia en còmplice d’aquella infàmia”.
Són paraules del capellà que assisteix a l’execució de la Núria juntament amb altres companys al Camp de laBota. Aquest va ser uns dels llocs on es van executar un nombre més alt de represaliats pel franquisme. Moments abans de l’execució la Núria parla amb el capellà a qui deixa un parell de cartes i un encàrrec sobre la seva filla, la Clara.

Nosaltres els vençuts, no en podem esperar res d’aquesta gent. Ja és molt que no ens engarjolin a tots”
“Tots foren acusats de rebel·lió militar i condemnats a mort. Faria riure si no fes plorar, qui s’havia rebel·lat contra qui?”

La notícia arriba al Pedro, el company de la Núria i pare de la Clara. Decideix tornar de l’exili per recuperar a la seva filla. Ho fa amb el Quilis, que es converteix en el narrador principal de la història, com a testimoni de la major part dels fets que es relaten.

A partir d’aquests fets inicials i a mesura que es va desgranant el relat, també anem coneixent els fets anteriors. Resulta una història convincent i que enganxa, però en la que en massa moments es notes les costures de la construcció literària, les fitxes de documentació que en un moment o altre col·loca com una mena de falca per posar-nos en la situació social en la que passen tots els esdeveniments.

En va venir al pensament el nostre pas per la Jonquera: un eixam de fugitius amb els peus baldats i la cara encetada pel fred, mig morts de fam, avançant per una carretera atapeïda de vehicles abandonats, amb canons trabucats als vorals, munició escampada pertot, un tanc estimbat que fumejava al fons d’un barranc com un gran escarabat de potes enlaire” La imatge dels vençuts fugint cap a França sempre em trasbalsa.

La guerra dejó miles de huérfanos. No hablo ya de los hijos no deseados de prostitutas o jóvenes solteras mancilladas. No, padre, le hablo de los hijos de la revolución, como esa niña. ¿Cuál es nuestra obligación con ellos? Muy simple: protegerlos y formarlos debidamente hasta que encontremos para cada uno el hogar adecuado. ¿Por qué íbamos a darlos al primer familiar que los reclamara? ¿Para que los volvieran a llenar sus corazones de inquina contra Dios y contra España?
Nuestra misión es más bien la opuesta: combatir y arrancar de cuajo cualquier propensión degenerativa que aún pueda anidar en ellos. ¿No lo comprende usted? ¡Esos niños han mamado Leche roja! ¿Cómo vamos a decir a sus familiares: tómenlos, llévenselos a sus casas, son suyos? No sea tan iluso, padre. A nuestra institución se le encomienda la regeneración humana y patriótica de esos huérfanos. Aquí les libramos de su aciago destino, de crecer como crecieron sus padres, alimentándose de rencor y de quimeras ponzoñosas. Aquí los bautizamos y los ponemos en la senda de convertir en buenos cristianos, al tiempo que buscamos para ellos el hogar idóneo, una familia que les dé amor y buenos principios, en cuyo seno puedan crecer y llegar a ser dignos hijos de la nueva España. Esta es nuestra sagrada tarea.” Amb aquest discurs abrandat defensa la seva feina el director de l’hospici davant del capellà. No s’allunya massa d’alguns arguments encara podem escoltar avui en dia entre algunes opcions polítiques.

Va reveure el cos ensangonat de la Núria quan acabava de ser afusellada, i com el posaven al taüt. I com després, clac, clac, clac, un so que li repicava encara dins el cervell. I l’endemà a la matinada, més homes i dones amararien la sorra amb la seva sang. La sorra roja. Més sang, més sang. Quan s’estroncaria aquest doll terrible?” Aquesta imatge de la sorra vermella amarada de sang no deixava de perseguir al capellà. Havia de fer alguna cosa. Li havia promès a la Núria.

La gent s’havia tornat més esquiva i desconfiada, sempre amb la por reflectida a la mirada. Els carrers eren plens de soldats, policies i falangistes. Davant les botigues s’hi feien llargues cues. També es veien molts captaires i mutilats de guerra demanant almoina. La llengua que predominava, almenys al carrer, era la castellana, com si la població, de cop i volta, hagués oblidat la del país”. Acabada la guerra així era Barcelona. Bé així devia ser tot el país i van haver de passar molts anys per tal que es produïssin alguns millores. Els vençuts van patir molt sota la bota dels guanyadors que semblen que encara ara ens ho vulguin recordar amb algunes de les seves actituds actuals.

Podeu trobar altres opinions a:

dissabte, 25 d’agost de 2018

La Terra Prohibida II: La paraula dels botxins

El narrador d’aquest segon volum, és el Mateu, el cap de la patrulla 11. Comença de nit amb la seva detenció a casa. El porten a la comissaria de Via Laietana.

A la cel·la “els records es precipitaven al seu damunt, com si preparés una recapitulació de la seva vida sencera ... Les imatges s’encadenaven d’una manera capritxosa que el feia saltar anys alegrement. Potser era, que hi havia massa coses dignes de record, perquè a partir de la guerra la seva vida es convertia en un remolí que acabà per devorar-lo tot i que, aparentment, li hagués donat l’impuls indispensable per sortir de la misèria promesa a les persones de la seva classe i fer d’ell un home de posició sòlida. Però també això s’esfondrava, ara ...
El guàrdia obrí la reixa, i sense entrar, preguntà:
-          Mateu Estarell?

Després del primer interrogatori el retornen a la cel·la. De moment ha negat amb fermesa totes les acusacions que li fan. A la cel·la torna a estar amb si mateix “... hi havia els morts, els innúmers morts, els que van fer ells i els que van fer els altres, els que van amuntegar entre tots, morts joves que mai no tingueren ocasió de sentir recança del passat.
S’ensopia, però continuava reflexionant, donant voltes a pensaments ja mig consumits, però no vells, perquè durant molt de temps havia evitat de dir-se totes aquelles coses. Qui sap si perquè les temia, qui sap si perquè se’n sentia massa desinteressat ...”

Però quelcom el minava; el silenci, les mirades, la seva positura, tot es combinava per afeblir-lo, per soscavar la seva voluntat ...”

Segueixen els interrogatoris. Insisteixen en que firmi una declaració sobre els fets de la patrulla 11, però en Mateu es nega en rodó. Ja en una cel·la individual continua amb els seus pensaments.

Era més presoner que mai, més que a la cel·la, perquè tota la seva llibertat es reduïa a dos pams quadrats i a l’espai que abastaven els ulls

Perquè no pensa com nosaltres? Tothom té dret a les seves idees. En el fons, per això lluitem, perquè cadascú sigui lliure de pensar com vulgui

I en el següent interrogatori canvien els policies i comencen els cops, però ho continua negant tot, i no vol signar la declaració que repetides vegades li posen al davant.

Em feia una mica de llàstima. Sabia que era com un residu, una deixalla, allò que restava d’un home que es deia Mateu Estarell, de l’individu lliure que encara ahir podia anar i venir sense que el molestessin, sense veure’s sotmès a tota mena d’humiliacions. L’havien desfet, l’havien convertit en quelcom que odiava i que fins i tot el faria sentir-se disminuït per la seva pròpia victòria, si una victòria era allò de callar obstinadament. Mai no s’havia vist tan petit, tan insignificant, tan poc ell mateix, com sortit de les fronteres de la seva persona o, més que això, reduït a unes fronteres que hi havia dintre seu i que hauria volgut ignorar, perquè eren el reducte mínim que un home podia acceptar

De nou el retornen a la cel·la.

Acabava de penetrar en un univers nou al qual li calia acostumar-se, al qual potser no s’acostumaria mai, perquè si bé la soledat li recordava la dels seus anys jovençans, en el fons no hi havia una mesura comuna entre els sentiments d’antany i la realitat actual.
També aleshores havia sentit l’impacte de la solitud física, però sabia que només d’ell depenia d’arrencar-se’n, que els altres eren a tocar, disposats a acollir-lo només que fes un pas per atansar-s’hi, o potser fins i tot menys que això, ja que al capdavall hi havia encara els companys d’escola, els companys de treball, tots aquells als quals el privava d’unir-se un sentiment secret de fracàs. Eren allí, disponibles, mentre que ara no hi havia ningú. L’havien separat, definitivament potser, com una ovella tarada. L’ovella que fet i debatut sempre va ser sense que ningú acabés d’adonar-se’n, tot i que aquells que el voltaven més de quatre vegades havien de sentir que era una persona diferent, distant. ...”

Per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el
país suportava resignat, amb un odi contingut i que ells no ignoraven tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confessar-ho seria llur darrera i definitiva derrota?”

Tornen a insistir i a insistir en que signi la declaració. Segueixen els cops, però en Mateu és obstinat i se segueix negant encara que no sap fins quan aguantarà.

El dolor l’obligà a queixar-se. Però no va cedir. Estava disposat a resistir fins al final. Mai no havia odiat ningú com odiava aquell parell de botxins que el miraven amb els ulls envermellits per la ira

La major part del que hi havia escrit a la declaració era veritat, però en Mateu estava entestat en negar-ho tot. “Gairebé creia que era sincer. Havia negat tan desesperadament, tan obstinadament, que la seva mentida s’havia convertit una mica en veritat, i ara res no l’hauria sorprès tant com haver de confessar que l’altre tenia raó, que tot allò que volia fer-li cantar responia a una realitat viscuda. S’havia instal·lat dintre la pell del seu personatge i discutia honestament la seva mentida, com si fos innocent. Més: era innocent

Tot passa en dos dies, dos dies terribles dins la sinistra comissaria de la Via Laietana, en mans d’uns policies capaços de tot. Els diferents interrogatoris són interminables. Et deixen sense alè. ¿Quantes persones van passar per un tràngol semblant al que ens descriu Pedrolo en aquesta segona novel·la de la tetralogia de La Terra Prohibida, al llarg de la interminable fosca nit del franquisme que avui en dia encara hi ha qui defensa?

També en parlen a:


dijous, 23 d’agost de 2018

Fuster i el nacionalisme, reflexions molt actuals


Com explica Jaume Pérez Montaner, el compilador dels textos que formen aquest volum de Joan Fuster, “el present volum recull pràcticament els principals textos de Fuster sobre el nacionalisme i altres aspectes relacionats” “La seua obra segueix oberta, plena de suggerències i possibilitats de present i futur encara no acomplides: per als valencians, potser, en primer lloc, per a tots els qui comprenem que un país -els Països Catalans- no pot reeixir i ser lliure si no el pensem i estimen en la seua més completa unitat

I com diu Jaume Pérez Montaner recolliré uns quants d’aquests suggeriments que ens fa el gran Fuster i que ens poden ser molt útils en el moment present que estem vivint.

La història és, no ho dubteu, un cove pintoresc d’on una persona relativament enginyosa pot treure arguments en defensa d’allò que li plagui”. Sempre hem d’anar en compte amb els arguments dels historiadors, ja que la història és fàcilment manipulable en funció de la ideologia i els interessos de qui l’escriu. Tenim un exemple clar en la fosca nit del franquisme que ens van voler imposar una visió única de la història. Per sort no van reeixir en el seu objectiu.

La importància de no perdre de vista la unitat dels Països Catalans
Ja Ramon Muntaner, el cronista medieval pressentia el risc: ”el risc estava en si perdien el sentit de la unitat” I per demostrar-ho posava l’exemple de la mata de joc que lligada resisteix i no pot ser arrencada i en canvi sense lligar, fins i tot, un infant la pot arrancar fulla a fulla. En cap moment hem de perdre de vista que els Països Catalans formem una unitat.

 Jaume I va preparar la nostra “unitat”, i tot seguit la desbaratà ... D’”una” Catalunya que els catalans de la seva època es posaven a fer, en van sortir diverses, al capdavall, abocades a la dispersió” Tot comença amb Jaume I i del repartiment que en fa del territori entre els seus fills

En temps de Jaume I “com a “catalans” érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l’Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de “regnes”... Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de “catalans”. ... Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles” Amb el pas del temps aquesta unitat es va anar diluint i fins i tot van aparèixer certes reticències entre territoris de parla catalana. Però ens cal no perdre de vista que formem part d’una sola unitat lingüística i política.

El nom no fa la cosa
Establerta la divisió jurídico-administrativa de “regnes”, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de “catalans”. ... Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat “polítiques” que, d’entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L’existència dels “regnes” comportava la inevitabilitat de les designacions locals

De cara a l’exterior tots podíem passar per “catalans”, però la unitat dels catalans es desglossava en tres “ciutadanies”: valencians, mallorquins i catalans. Hi hauria, de fet, uns catalans més “catalans” que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris- conservaren l’apel·latiu de “catalans”. I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme”: la paraula català tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts

A partir del regnat de Ferran el Catòlic, “catalans”, “valencians” i “mallorquins” van ser “tenidos por diferentes”. Abans, la diferència de noms no afectava l unitat del poble catalanoparlant ... Per a nosaltres s’enceta aleshores un període de decadència y “cada una de estas naciones”, efectivament “tira por su cabo”. Valencians, mallorquins, i catalans es distancien ... Mai no s’esfuma la memòria de la unitat anterior naturalment ni de bon tros

Amb la imposició d’aquests noms per a cada una de les parts apareixen dificultats per esvair particularismes. En general s’accepta el nom de llengua catalana i el de Països Catalans com el nom que engloba a tots els territoris de parla catalana, però sense obviar-ne les dificultats i les discussions per la terminologia.

La terminologia sembla asèpticament geogràfica, però té la seva malícia” “La unitat de catalans, valencians i mallorquins -amb els rossellonesos inclosos- es faria més clara per a tothom, si hi hagués una denominació comprensiva, superior, que no ferís les tossudes susceptibilitats regionals”. “Perdura una inèrcia ben significativa: la tendència a “pujar”, a marxar cap al nord (la Catalunya vella)” ... “La contrapartida és naturalment, el descuit o la ignorància del Sud: del sud del Principat, i de tot allò que ja no és el Principat

La denominació “Països Catalans”, amb el seu plural tan explícit, és d’una oportunitat innegable, a falta d’una altra millor.” No hi ha una altra opció. Aquesta és la millor que s’ha trobat.

Som un poble, fins i tot, quan més divergents poden aparèixer els nostres destins “regionals” o més aïllats hem viscut els uns dels altres (catalans, valencians, mallorquins...)”

Nacionalisme en contra altres nacionalismes
Clarifiquem per quina raó som nacionalistes. Bé, de fet, no som els únics que ho som. Totes les nacions amb més o menys mesura ho són, fins i tot, quan diuen que ells no són nacionalistes i titllen als veïns de ser-ho.

Soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. ... Perquè ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió

Darrere l’antinacionalisme ... segueix la mateixa obsessió nacionalista de sempre ... L’actitud antinacionalista es encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.”

Els antinacionalistes d’avui procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat

Una nació només té necessitat d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho” Possiblement aquesta és la raó principal de la major part dels nacionalismes inclòs el sentiment nacionalista català.

Els nacionalistes estatals han tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, de l’altra, la de suprimir dràsticament les reminiscències nacionals discrepants

No solament les dretes han estat evidentment espanyolistes: també les presumptes esquerres. Si esquerres son

És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació diguem-ne perifèrica, quan algú la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre”: “aquests senyors es treuen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “pettiburgesos”, “maniobres de la burgesia” Aquesta és una de les acusacions típiques de sempre de l’esquerra espanyola i també d’una part de l’esquerra catalana als nacionalistes catalans.

Els nacionalismes no emergeixen en el buit. Cada nacionalisme s’articula com a tal en funció d’un altre nacionalisme: conflictiu amb ell” “Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma -sentiment o ressentiment-, i denunciéssim el joc o contrajoc de classe que s’hi amaga

I per acabar aquest apartat, un desig de Fuster que faig meu: “I quan ens faran el favor, “ells”, de no forçar-nos a ser “nacionalistes”?

La qüestió de la llengua
Una explicació breu i clara de quin és el problema i de que cal fer: “La solució, si n’hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de bilingüisme són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora. El nostre cas, a banda i banda dels Pirineus, és el de la interferència política d’una altra llengua, hegemònica per raons de classe, de prepotència administrativa i -a escala editorial, per exemple, i en tots els mitjans de comunicació de masses- de “mercat”. Hi ha llengües minoritàries, demogràficament minoritàries que tenen un estat al darrere, i una societat homogènia que les aguanta en els seus usos quotidians. Per nosaltres, la segona llengua obligatòria -l’espanyol o el francès imposada pels estats respectius- no serà mai una segona llengua, sinó la primera. Així queda legislat

L’ofensiva contra el català, en nom de què es fa? En nom d’un nacionalisme imperialista, de dos nacionalismes imperialistes” “Hi ha una llengua invadent, i una llengua resistent

Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’àrea lingüística ... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants dimitint de parlar en català, el saldo serà tenebrós” Clar i català.

El procés: una mirada cap el futur
Ningú no pensava en els furs medievals, ni en fantasies retroactives: era el dia de demà, amb una proposta inèdita, el que ens mobilitzava: un nou “model de societat” Dit al 1981 referint-se a València també es podria aplicar a la Catalunya d’avui. Pensem en el futur i en establir un nou model de societat que dins d’Espanya és del tot impossible. No anem en contra de ningú, simplement anem a favor nostre i del nostre futur que esperem que sigui molt millor que el moment actual.

Les collonades historicistes són inacabables. I el problema és ara. I és ara i és demà

I per acabar aquestes reflexions ja al març del 1979 Fuster advertia: “Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és “perdre” sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionalsCal anar amb molt de compte al pacte final en que conclogui el procés iniciat el 2010. Fins ara, la història ens ha demostrat que pactar amb l’Estat Espanyol significa perdre pels catalans.