diumenge, 10 de març del 2024

Proposta insòlita

 I va arribar el dia en què l’Addie Moore va fer una visita a en Louis Waters. Era un capvespre de maig, just abans que es fes fosc del tot”. Addie Moore i Louis Waters son grans, fa molt de temps que estan jubilats. Viuen sols, les seves respectives parelles van morir fa temps. Viuen al mateix carrer.  

L’Addie li fa la següent proposta: “Tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i passar la nit amb mi. I parlar”.

Louis Waters agafat per sorpresa li va demanar un temps per pensar-s’ho i ho va acceptar. Així comença aquesta història.

Dormien plegats i xerraven, i s’explicaven les seves vides. D’aquesta manera anem coneixent també als dos grans protagonistes i les seves vides respectives.

Ben aviat ho va saber tothom a Holt. En una societat tan puritana com era la de Holt, molts ho criticaven i no els semblava gens bé.  Però ells no feien cap mal a ningú i van continuar dormint plegats i xerrant, malgrat tot el que sentien dir d’ells i del que feien.

Paüls, maig 2023


Més endavant, aquests fets també arriben a oïdes dels respectius fills i aquests també hi fiquen cullerada. En un principi l’Addie i en Louis es mantenen ferms en la seva decisió.

“Seguim parlant. I ho farem mentre puguem, mentre duri”

Però a la llarga les pressions socials i familiar resulten ser massa fortes.

La proposta inicial és ben insòlita. Com tota la narrativa de Kent Haruf, el relat és ben senzill, però es llegeix amb facilitat. Una bona manera de passar una bona estona.

 

 

KENT HARUF

Nosaltres en la nit

Angle editorial, 2017, 151 pàgines

Traducció d’Anna Turró Armengol



dissabte, 9 de març del 2024

Mentira

 

“¿Muerta? ¿Muerta yo? A quién se le ocurre. No mientras me quede una sola palabra por decir. Estoy en la Posada del Caribe. Llevo aquí casi un mes y medio sin ver a nadie. Mentira: una vez por semana viene Amkiel a traerme provisiones… Aquí todos los días se parecen”

“Ahora que estoy muerta… Se supone que estoy muerta”

“Había venido aquí precisamente a eso. A estar sola. Sola y en silencio. Cuando lo quiera romper, lo rompo yo”

“Desde que estoy muerta, no hago más que pensar en el modo de poner fin a este entuerto”

“La muerte implanta el caos social hasta que los vivos se encargan de reordenar de algún modo la realidad

Així comença la segona novel·la de Enrique de Hériz. Per un error en la identificació d’un cadàver es dona per morta a Isabel, la mare de la família. Tothom creu que ha mort en un accident a Guatemala.

El pare, els tres fills (Alberto, Pablo i Serena), i el net Luis estan a la seva casa de Malespina a la costa catalana amb les cendres de la mare. El pare, Julio, pateix demència senil. D’ell diuenpuede ser que su sonrisa sea mecánica, un truco de su cerebro extraviado para disimular que ya no sabe a quién saluda

Calella de Palafrugell, desembre 2014


És un llibre amb dues veus narradores: Isabel, la mare, i Serena, la filla. Un llibre que reflexiona abastament sobre la mentida, els records i la mort.

  • Tengo muchas cosas que escribir. Mentiras que me contaron, verdades que he aprendido, cosas que han ido pasando.
  • Saber que algo es mentira y conocer la verdad son cosas muy distintas
  • Somos quienes nos cuentan que somos
  • Ni siquiera sobrevivimos en la memoria de los demás
  • Cada vez que recordamos algo, en realidad estamos recordando la última vez que lo recordamos, pues la memoria no acude a la muesca original, a la primera que se grabó, sino a la última
  • Olvidar es inventar que algo no pasó. Recordar es inventar que algo pasó

Serena intenta escriure la història familiar, al menys els records de la història familiar, i comença per l’avi Simon. Simon va morir abans del naixement del seu pare, per tant, “casi todo lo que sé de él son reinvenciones mías a partir de unos pocos recuerdos borrosos de lo que me contaba mi madre. O sea, mentiras al fin y al cabo

La vellesa es pot acceptar, però la destrucció de la memòria, de tot el que realment som és del tot inacceptable. ¿Per què continuar vivint si ja ni tan sols sabem que vivim? ¿Què és la vida sense els records? Llevo demasiado tiempo tratando de asimilar la vejez de mi padre, e incluso he logrado digerir la idea de su fin como algo inminente. Lo que me niego a aceptar es la devastación de su cerebro. Es como si el tiempo, al robarle la memoria, quisiera jugarle una broma de mal gusto, llevarlo hasta el fin desposeído del pasado, sin otra identidad que el vencido armazón de sus huesos.

La mort també està ben present al llarg de tota la narració. Nadie se muere cuando se tiene que morir. No existe la muerte oportuna. A papá, por mucho que me duela admitirlo, le convendría morirse pronto. Sin dramas, sin grandes aspavientos, sin alargar el sufrimiento más de la cuenta; irse apagando poco a poco.

Isabel, la mare, sap que la seva família pensa que està morta i no sap com, i quan tornar, i presentar-se davant d’ells. Sé que al final volveré y que no ha de demorarse demasiado ese momento

És antropòloga i explica experiències amb diferents tribus i pobles. Las sociedades son eternas, o al menos duraderas; los individuos que las componen no lo son. Esa es la ley universal. Es la contradicción que pretendemos resolver los humanos de cualquier tribu con nuestros ritos. Por eso disponemos de los cuerpos de manera más o menos teatrales, en ceremonias que, al fin y al cabo, sólo sirven para ayudarnos a deshacernos de ellos. Deshacernos para siempre y anunciar al mundo que el individuo desapareció, pero el grupo permanece, tras restablecer el orden con la mayor velocidad posible


Anem descobrint la història familiar, una història com en totes les famílies farcida de mentires, enganys, falsificacions, mitges veritats, i potser també alguna veritat. Tenim dues versions de la mateixa història familiar, dues versions molt diferents. ¿Quina és veritat, i quina és mentida? ¿Qui té la veritat? Segurament ningú.

I reflexionar sobre la mort, també obliga a reflexionar sobre la vida: “… buscar una salida. Eso es nacer: buscar una salida, buscarla a tientas y a empujones cegados por la sangre. Y después la vida entera buscando una salida que nos saque del atolladero en que nos metió la salida anterior, quizá porque no era exactamente una salida

Viatgem, anem a diferents llocs, i tornem, però no existen los viajes de vuelta. El lugar al que vuelves está marcado por tu ausencia. Tú no eres quien se fue

I per acabar. “… Las mentiras suelen quedar atrapadas en los fundamentos del castillo de naipes con que vamos construyendo la vida. A menudo, basta con retirar una para que el edificio se desmorone. Optamos entonces, por lo contrario: añadir más naipes falsos, apuntalar como sea el vulnerable castillo de nuestras ficciones, trazar mentiras como paredes maestras

La verdad y la mentira son aparejos de fortuna. Nos mantienen a flote en el naufragio de la vida

ENRIQUE DE HÉRIZ

Mentira

Edhasa; 2006; 637 pàgines



dimarts, 27 de febrer del 2024

Heroes

 

Els dofins, en una vida anterior, eren persones. Així ho creien, si més no, els antics bascos. Aquells homes es van convertir en dofins després de ser amants de les dones d’aigua... Un cop fet el pas, no podien tornar enrere, ja era impossible canviar de rumb

Costa basca, octubre 2023



Així comença el nou llibre de Kirmen Uribe

Als migrants també ens canvia la vida en el moment que travessem la frontera... El que trobarem, no serà mai el que havíem esperat. Serà millor o pitjor, però sempre alguna cosa més del que esperàvem... Els migrants no sabem què ens oferirà el futur, però som conscients que el passat no tornarà a ser allò que un dia fou

Kirmen marxa amb la seva família a New York amb una beca per fer una recerca sobre la vida de Rosika Schwimmer, una dona singular de principis del segle XX: feminista, pacifista, sufragista ... I mentre avança en la seva investigació sobre aquest personatge ens explica la seva vida quotidiana i la de seva família.

És curiós com recordem algunes anècdotes escolars i n’oblidem d’altres. Hi ha fets que queden vius a la memòria per sempre més”. És difícil esbrinar per quines raons uns fets els recordem al detall i d’altres resten oblidats.

Escriure no és un intent inútil de combatre la mort? És el desig de mantenir les coses que se’n van, de conservar la memòria del nostre món, costi el que costi”. En gran part és així, però escriure també ajuda a fixar les nostres idees i a construir els nostres pensaments que d’altra manera volen per l’aire sense aterrar.

L’estructura de la novel·la seria neuronal, com una branca d’un arbre que està unida a una altra branca i totes elles es nodreixen de les mateixes arrels

La novel·la està estructurada bàsicament en dues parts. La segona és ben diferent a la primera. Comença el seu segon any d’estància a New York, l’any 2000, l’any de la pandèmia, l’any en que tot canvia. Ha acabat la recerca sobre la Rosika, i hi ha un canvi de narrador. El protagonisme narratiu passa a la Nora, la companya del Kirmen. Trobem dos plans narratius: els seus records d’infantesa i joventut al País Basc i el seu dia a dia a New York.

En els llargs dies de la pandèmia “tota la relació amb el món era a través de les pantalles, i ells veien normal estar-les mirant tot el dia... Encara que estiguéssim junts a casa, no jugàvem tant com abans, no parlàvem tant com abans. Vaig tenir la sensació que els ordinadors m’havien robat els nens... el segle XXI, les noves tecnologies han canviat les nostres vides. Als anys noranta es va acabar un món i va començar el següent... Hem conegut el final d’una vida i començament d’una altra

És un llibre que es llegeix bé, però que no ha captat el meu interès. De Kirmen Uribe m’agrada molt més la seva poesia que la seva narrativa que acostuma a ser basada en fets reals, ja siguin propis, ja siguin extrets de recerca sobre personatges que d’alguna manera podem considerar herois.

Lamentablement som fruit de les nostres decisions. Fruit d’allò que parlem, i també d’allò que callem

KIRMEN URIBE

La vida anterior dels dofins

Edicions 62; 2022; 312 pàgines

Traducció de Pau Joan Hernández

 

Heroes (David Bowie)

I, I will be king

And you, you will be queen

though nothing will drive them away

We can be heroes, just for one day

We can be us just for one day

And the shame was on the other side

Oh, we can beat them forever and ever

Then we could be heroes just for one day.



dilluns, 26 de febrer del 2024

Mario Benedetti

 

MARIO BENEDETTI

Inventario tres. Poesía 1995-2002

Visor libros, 2003; 543 pàgines

 

Us deixo aquí una selecció molt personal de poemes d'aquest autor uruguaià.


EL MUNDO QUE RESPIRO (2001)

 

Remontar la noche

 

Los años nos recorren / implacables /

soportamos el cuerpo a duras penas

los años son maestros de abandonos

y nos dejan más solos que la una

 

 

Pertenencias

 

Todo eso que sos te pertenece /

aunque a veces te juzgues desvalido

tan tuyo como tu habla es tu silencio

tuya es tu identidad a media asta

y tus tímidas huellas en el barro /

te pertenece el río que soñaste

y el otro río / allí donde se mojan

tu amor tu desespero tu confianza

 

tu propiedad bajo el azul es única

y es única tal vez porque no existe

tu libertad es exterior a vos

tuya será solo si la capturas

y la dejas ser libre en cautiverio

o en tu pasión de ser o en tu agonía /

la libertad no vale en condominio

es una loca suelta / si está suelta /

cómoda de nombrar / difícil siempre

cuando se surte de alucinaciones

 

todo eso que sos te pertenece

tu corazón y sus revelaciones

tu caja de mentiras en reposo

tu dolor y el dolor de tu paciencia

 

lo innombrable también puede ser tuyo

sobre todo si alguna vez lo nombras

 

 

Children

 

En el mundo no abunda los que matan

con tanta puntería y odio inútil

con tanto automatismo y desapego

como los niños norteamericanos

tribu de ángeles que prolifera

en la basura de la democracia

 

niños que ya son viejos de tan viles

gozan en su taller de sangre usada

ya no saben llorar ni andar descalzos

su corazón candente los empuja

a matar a matar como los grandes

pero ignorando siempre por qué matan

 

los pájaros a veces les preguntan

por qué razón acaban con los niños

y entonces no vacilan / matan pájaros /

las estrellas también se lo preguntan

y tampoco vacilan / les apuntan

pero ellas fulgen demasiado lejos

 

¿Por qué será?

 

¿Por qué será que uno fabrica sus recuerdos

y luego los olvida?

¿por qué será que uno procede de algún dios

para volverse ateo? …

 

 

Soledades

 

La soledad no es una gayola

es tan sólo un cultivo

una emancipación

un duro aprendizaje

 

la soledad no es una clausura

es un espacio libre

un césped sin historia

un crepúsculo púrpura

 

la soledad no es un calabozo

es una absolución

una soberanía

un ramo de preguntas

 

tampoco es cofre de seguridad

es una vacación

un regocijo afluente

un llanto tributario

 

después de todo es verosímil

la soledad es un amparo

casi ritual consigo mismo

para entregar la devoción

al amor de otras soledades

 

 

RINCÓN DE HAIKUS (1999)

 

10

después de todo

la muerte es sólo un síntoma

de que hubo vida

 

16

hay pocas cosas

tan ensordecedoras

como el silencio

 

 

LA VIDA ENTRE PARÉNTESIS (1998)

 

Pequeñas muertes

 


Los sueños son pequeñas muertes

tramoyas anticipos simulacros de muerte

el despertar en cambio nos parece

una resurrección y por las dudas

olvidamos cuanto antes lo soñado

 

a pesar de sus fuegos sus cavernas

sus orgasmos sus glorias sus espantos

los sueños son pequeñas muertes

por eso cuando llega el despertar

y de inmediato el sueño se hace olvido

tal vez quiera decir que lo que ansiamos

es olvidar la muerte

apenas eso

 

Cementiri de Puigcerdà, juliol 2007

Como si fuéramos inmortales

 

“Todos sabemos que nada ni nadie habrá de ahorrarnos el final

sin embargo hay que vivir como si fuéramos inmortales

sintetizando / todos sabemos que nada ni nadie habrá de ahorrarnos el final

pero así y todo hay que vivir como si fuéramos inmortales”

 

Recién nacido

Ignorante del mundo y de sí mismo

deja el recién nacido su caverna

lejos y cerca de la piel materna

inaugura el candor de su egoísmo

 

mira en su entorno y es un espejismo /

la apenas asumida vida externa

no es todavía despiadada o tierna

pero ya muestra señas del abismo

 

aprenderá sin duda ese paisaje

que poco a poco en niebla se convierte

y empezará a enterarse del mensaje

 

donde estará la clave de su suerte /

ya ha reservado sitio para el viaje

sutil e inexorable hacia la muerte

 

A tientas

 

Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas / vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.

 

Igualdad

En el viejo camposanto

hay sepulcros fanfarrones

criptas / nichos / panteones

todo en mármol sacrosanto

de harto lujo / pero en cuanto

a desniveles sociales /

en residencias finales

como éstas / no hay secretos

y los pobres esqueletos

parecen todos iguales

 

Sant Feliu de Guíxols, 2019

En primera persona

 

Un cielo melancólico acompañó mi infancia
dios era una entelequia de misa y sacristía
con siete padrenuestros y alguna avemaría
me otorgaba perdones su divina jactancia

luego poquito a poco fue tomando distancia
y un día me hallé lejos de aquella eucaristía
vi tantas injusticias y tanta porquería
que dios ya no era dios sino una circunstancia

se agravó mi conciencia maravillosamente
y cada vez son menos las cosas en que creo/
cuando interpelo a dios se va por la tangente

los milagros se venden de nuevo al menudeo
y así me fui cambiando de buen a mal creyente
de mal creyente a agnóstico / y de agnóstico a ateo

 

 

¿Qué les queda a los jóvenes?

 

¿Qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de paciencia y asco?
¿sólo grafitti? ¿rock? ¿escepticismo?
también les queda no decir amén
no dejar que les maten el amor
recuperar el habla y la utopía
ser jóvenes sin prisa y con memoria
situarse en una historia que es la suya
no convertirse en viejos prematuros

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de rutina y ruina?
¿cocaína? ¿cerveza? ¿barras bravas?
les queda respirar / abrir los ojos
descubrir las raíces del horror
inventar paz así sea a ponchazos
entenderse con la naturaleza
y con la lluvia y los relámpagos
y con el sentimiento y con la muerte
esa loca de atar y desatar

¿qué les queda por probar a los jóvenes
en este mundo de consumo y humo?
¿vértigo? ¿asaltos? ¿discotecas?
también les queda discutir con dios
tanto si existe como si no existe
tender manos que ayudan / abrir puertas
entre el corazón propio y el ajeno /
sobre todo les queda hacer futuro
a pesar de los ruines de pasado
y los sabios granujas del presente.

 

 

EL OLVIDO ESTÁ LLENO DE MEMORIA (1995)

 

“todo se hunde en la niebla del olvido

Pero cuando la niebla se despeja

El olvido está lleno de memoria”

 

Quién sabe

 

¿Te importa mucho que Dios exista?
¿te importa que una nebulosa te dibuje el destino?
¿que tus oraciones carezcan de interlocutor?
¿que el gran hacedor pueda ser el gran injusto?
¿que los torturadores puedan ser hijos de Dios?
¿que haya que amar a Dios sobre todas las cosas
y no sobre todos los prójimos y prójimas?
¿Has pensado que amar al Dios intangible
suele producir un tangible sufrimiento
y que amar a un palpable cuerpo de muchacha
produce en cambio un placer casi infinito?
¿acaso creer en Dios te borra del humano placer?
¿habrá Dios sentido placer al crear a Eva?
¿habrá Adán sentido placer cuando inventó a Dios?
¿acaso Dios te ayuda cuando tu cuerpo sufre,
o no es ni siquiera una confiable anestesia?
¿te importa mucho que Dios exista? ¿o no?
¿su no existencia sería para ti una catástrofe
más terrible que la muerte pura y dura?
¿te importará si te enteras que Dios existe
pero está inmerso en el centro de la nada?
¿te importará que desde el centro de la nada
se ignore todo y en consecuencia nada cuente?
¿te importaría la presunción
de que si bien tú existes
Dios quién sabe?






dissabte, 10 de febrer del 2024

Darrer llibre de Cormac McCarthy

 

Havia nevat una mica durant la nit i els cabells glaçats de la noia eren daurats i cristal·lins, i els ulls se li havien congelat i s’havien endurit com pedres... El caçador es va agenollar... va espolsar la neu i va recollir una cadeneta d’or amb una clau d’acer, un anell d’or blanc. Se’ls va ficar a la butxaca de la caçadora...”

Serra Cavallera, gener 2020


Així comença Cormac McCarthy la seva darrera novel·la. De fet són dues novel·les en una en el que es pot considerar una mena de testament de l’autor, ja que moriria poc després de la seva publicació.

En la primera, “El passatger”, Bobby Western es submergeix per veure les restes d’un jet privat enfonsat amb 9 cadàvers. No està gens clar el que ha passat. Hi hauria d’haver un desè passatger, però no hi és. El que sembla que ha de ser el misteri del llibre, passat la primera part de la novel·la ja no se’n parla més i no queda resolt.

És possible que un avió de reacció de tres milions de dòlars pugui anar a parar al golf de Mèxic amb nou cadàvers a bord i no surti al diari?”

De fet, Bobby Western, el protagonista no busca al passatger desaparegut, el passatger que busca és ell mateix, en el seu passat i en el passat de la seva família, busca i re-busca sense trobar-se.

Ens parla de l’atracció mútua dels dos germans Western. “Està enamorat de la serva germana i ella és morta”... “Setze anys i no li han fet mai un petó i se sent atreta pel germà”... “Quan arribaven a casa acostumaven a fer te i seien a parlar de matemàtiques i física”. El seu pare, era  físic, i ells també eren experts tant en matemàtiques com en física, sobretot la germana. La germana està diagnosticada de psicòtica. “La tia Helen li va preguntar que volia ser de gran i ella li va dir que morta

En Bobby Western se sent perseguit. Hisenda també el té en el punt de mira. Inicia una vida en solitari en ple hivern en una camioneta primer a Idaho, però després segueix Nord enllà. “No m’he topat mai a la vida amb cap misteri més gran que jo mateix

Viu dels seus records, sobre tot dels records de la seva germana. “El teu problema és que no et creus de debò que sigui morta

Arribaria l’hora en que tots els records d’aquest lloc i d’aquestes persones s’esborrarien del registre del món”. Pensava i somiava amb la seva germana ja que “sabia que aviat la seva cara encisadora no existirà enlloc tret dels seus records i dels seus somnis, i poc després d’això enlloc en absolut”.

Recorda que en una conversa amb la germana, “li va dir que estaven destinats a trobar alguna cosa que se’ls ocultava. Què és?, va dir ell. I ella va dir: Som nosaltres. Som nosaltres el que ens oculten

 

Crec que les persones es penedeixen més de les coses que no han fet que de les que sí han fet. Crec que tothom té coses que ha deixat de fer. No pots veure el que passarà. I encara que poguessis, no et garantiria que prendries la decisió encertada, ni tan sols aleshores...

No sempre aconsegueixes el que vols. Però també és cert que no sempre vols el que aconsegueixes, així que potser una cosa compensa l’altra

Finalment es va inclinar i va fer botzina amb la mà al tub de vidre i va apagar la llàntia d’un bufit i es va reclinar a les fosques. Sabia que el dia de la seva mort veuria la cara d’ella i tenia l’esperança de poder endur-se aquella bellesa cap a la foscor amb ell, l’últim pagà de la Terra, cantant fluixet a la seva màrfega en una llengua desconeguda

Amb aquest paràgraf acaba “El passatger

 

Si en “El passatger” el protagonista és en Bobby, en “Stella Maris”, ho és la seva germana Alicia. M’ha resultat molt més interessant i més clarificadora aquesta segona part que la primera. És una extensa conversa amb el terapeuta de l’Alícia en que parla de tot, d’ella mateixa, dels somnis, del pare, de la mare, l’àvia, el germà i de les seves criatures, sobre tot de El Noi, i de molts més temes. He tingut la impressió de què era una mena de testament intel·lectual de l’autor, on exposa les seves idees sobre la vida i la realitat.

Me n’havia anat a Itàlia. Allà hi havia el meu germà en coma. No paraven d’insistir perquè els donés permís per desendollar-lo. Perquè signes la documentació. I vaig fugir. No sabia què més podia fer... Va tenir un accident de cotxe. Era pilot de curses”. Si en la primera part s’afirma que la germana està morta, en aquesta segona part s’insinua que el mort és el germà.

A l’Alícia se li presenta sovint el Noi, que enlloc de braços té aletes, i moltes vegades va acompanyat d’altres companys. “Tinc converses clandestines amb personatges que suposadament no existeixen... La gent sembla que em troba interessant però ja he desistit pràcticament del tot de parlar-hi. Parlo amb les meus col·legues sonats

El Noi “fa un metre. Té una cara rara. Una mirada rara ... Té una edat indefinida. Té les aletes aquestes. S’està quedant calb o potser ja és calb del tot. Suposo que deu pesar uns vint quilos... No té celles. Té diverses cicatrius. Potser cremades. Té cicatrius al crani. Com si hagués tingut un accident. O un naixement difícil... Va vestit amb una mena de quimono. I sempre va amunt i avall. Amb les aletes darrere l’esquena. Com si patinés sobre gel. Xerra sense parar... Però no es com els personatges dels somnis. És coherent en tots els detalls. És perfecte. És una persona perfecta

Et resisteixes a atorgar voluntat pròpia a aquests éssers, però si no posseïssin alguna cosa semblant a l’autonomia, en quin sentit es podria dir doncs que existeixen? No tinc el poder tampoc de conjurar-los ni tampoc de demanar-los que se’n vagin... He dit que eren indistingibles dels éssers vius, però la veritat és que si he de dir alguna cosa sobre la seva realitat és que no passa precisament desapercebuda. No només la del Noi, sinó la de tots ells... No tenen res d’irreal

¿Els personatges inventats per la literatura i les al·lucinacions que pateixen alguns malalts mentals, quina diferència tenen? ¿Són els novel·listes esquizofrènics al creure en la vida dels seus personatges amb qui diuen dialogar? ¿Ho som els lectors quan ens endinsem en les seves històries?

Ja no tinc cap opinió sobre la realitat... La primera norma del món és que tot desapareix per sempre. Fins el punt que rebutges acceptar que estàs vivint en una fantasia

Tot el que hi ha a la meva vida forma part de la meva vida. No tinc el luxe d’oblidar-me de les coses. On jo visc les coses no se’n van. Tot el que ha passat encara és si fa no fa aquí... Tots nosaltres som en molts sentits un recull de records

Reflexiona sobre la música: “Les notes per elles mateixes no suposen pràcticament res. Però per què un arranjament concret d’aquestes notes acaba tenint un efecte profund en les nostres emocions és un misteri que va molt més enllà de qualsevol esperança de comprensió.

I acaba, amb el que pot ser un desig sobre la forma en que vol morir: “Agafa’m la mà... Això és el que la gent fa quan espera el final d’alguna cosa

 

CORMAC McCARTHY

El passatger. Stella Maris

Edicions 62; 2022; 603 pàgines

Traducció de Laura Segarra Vidal i Judith Raigal