dimarts, 19 de juny de 2018

El retorn del passat


Normalment la trobo a l’entrada de l’escola, després de passar el control, al pati desert i ple de sol al cor de l’edifici de les dones

La Clara ens narra en primera persona un any de la seva vida: l’any en que treballa com a mestra al mòdul de dones de la presó de Brians. Viu a un barri de Barcelona amb el seu germà Dani, la seva cunyada Sandra i el seu nebot petit Eloi. 
De cop i volta recorda: “m’aturo un moment, perquè, de cop, sense que una cosa tingui a veure amb l’altra, ja sé qui es la reclusa dels ulls blaus”. És una companya de classe de l’institut on havia estudiat, el mateix institut on treballaven els seus pares com a professors.

Amb 32 anys encara no té una vida definida. “Al meu voltant, hi ha una foscor tranquil·la, de barri, però no per això la noto menys profunda, ni em faig la il·lusió de saber on soc”. “El món m’ha fet por sempre

Pels carrers de Canyars, el poble on hi ha l’institut es retroba amb el passat. Primer amb Gabriel, el germà de la Sònia i després amb altres vestigis d’aquell passat que encara no havia tancat del tot.

La relació amb el Gabriel és estranya. Hi ha moments en que la atmosfera és densa. “No hi ha ningú. Només dues ombres, les nostres, s’entrecreuen i es fonen sobre el camí que s’estreny i serpenteja com un riu”. “Penso que el recordaré així, abstret i fràgil, amb la claror enlluernadora, intermitent, dels fanals a cada costat del camí”. “Se suposava que a una certa edat, el món es tornava més perillós

Les mirades, els gestos i les interpretacions dels mateixos per part de la Clara, la narradora, són una constant.

Intento desfer-me d’una sensació opressiva, la sospita que quan sortim d’aquí ja no hi haurà res, només una borra tova que ho va dissolent tot

Un detall, una mirada coneguda, una companya d'institut retorna a la Clara al seu món adolescent, una adolescència on van quedar problemes per resoldre. A l'adolescència sempre ens resten problemes per resoldre, però l'adolescència no retorna mai. El que no es va fer aleshores ja no es pot fer després. Mai es pot tornar enrere. Per moltes voltes que li donen tot allò ja ha passat i no hi podem retornar. Els enigmes de l’adolescència resten allà ben amagats.

La Clara és una personatge ple de dubtes i d’inseguretats: “Sempre he tingut por de ser poc intel·ligent. De no saber veure el que, per als altres, és evident. De vegades, tinc el cap buit. Literalment buit. Els pensaments venen més tard, quan ja no hi ha res a fer, i aleshores s’instal·len dins meu com una mala cosa. Vull dir que hi ha gent que sap què els convé, que sap, per exemple, quan és hora de marxar. La majoria de la gent intueix que hi ha històries on val més no ficar-s’hi
Finalment “L’halo de tragèdia ha desaparegut i només queda la realitat, sòrdida i trista

Un curs sencer a la presó. Arriba el juny i el darrer dia de classe, dia de comiat de la feina, “miro l’aula buida: impersonal, amb les taules desendreçades

Ara només li veig el perfil, emmarcat per la finestreta del cotxe, mentre deixa les mans al volant. Encara que no fa cap gest, sap que l’estic mirant

diumenge, 17 de juny de 2018

Els temps han canviat, però no tant

Al complir-se 50 anys del maig del 68 vaig regirar entre les revistes de la meva joventut de finals dels anys70 (El Viejo Topo, Ajoblanco, Ozona, La Bicicleta, …) a la cerca d’alguns especials que es van editar el 1978 per llegir el que es deia aleshores. Tret d’algunes excepcions són articles que han envellit força malament, tant en anàlisi, com en vocabulari i en llenguatge. Però entre ells hi ha aquesta editorial del Ozono que copio a continuació i que m’ha deixat astorat.   

No es la primera vez que hablamos en OZONO del “desencanto”. La forma peculiar en que se está desarrollando en nuestro país el proceso democrático - ¿hacia qué tipo de democracia, hacia qué tipo de libertad?, eso es otra historia- explica en parte esa desilusión. La concepción de la política como algo que se hace arriba (pasillos, cúpulas, rencillas no sustanciales, trepas, etcétera) hace que la mayoría de la gente se sienta muy lejos de ella. Los unos, agobiados por su propia situación personal, poco propicia para el altruismo -paro, carestía, crisis, agobios urbanos o soledades rurales, etc.-; otros -muchos jóvenes, entre ellos- desengañados de que alguna vez las cosas vayan a ser de otra manera, y sobre todo de que su propia acción pueda inducirlas a cambiar según estos deseos. El resultado es una amplia ventaja para un cierto tipo de poder -democrático sólo en la forma- feliz de gobernar a las amplias mayorías sin las amplias mayorías, es decir sin la participación activa constante, crítica de los oprimidos, de los marginados, del pueblo.
¿Responsabilidades de la izquierda? Obvias e inexcusables. Para qué insistir sobre ello: Reproducción de un mismo tipo de política basada en la división dirigentes/dirigidos; mecanismos de aceptación y discusión -inútil- a posteriori, etcétera.
¿Soluciones? Ahí nos duele.
El simple hecho de encontrarnos centenares de miles de personas en la calle, el pasado Uno de Mayo, por ejemplo, refleja a la vez la impotencias y la fuerza de esa inmensa mayoría: impotencia, porque incluso la participación en manifestaciones es pasiva, obedece a consignas prefijadas y el nivel de asentimiento al discurso de los líderes es muy fuerte; fuerza porque, pese a todo es el arma ante el gobierno y ante las propias direcciones de partidos y sindicatos de que se está ahí, de que hay que contar con esa fuerza que puede apoyar o abandonar, según las circunstancias.
En cualquier caso la tarea estriba en continuar: La contestación a todos los niveles: frente al desorden establecido y frente a los moderados e interesados procesos de cambios; frente al activismo enajenante y acrítico y al apoliticismo passota estéril; en una reivindicación -en absoluto contradictoria- de los valores positivos, individuales, personales, relegados durante mucho tiempo a un segundo plano semivergonzoso y, a la vez, de los valores colectivos únicos que pueden dar sentido a largo plazo a aquéllos.
Huir de respuestas fáciles o de recetas impuestas. Las soluciones no existen sobre el papel y hay que ir haciéndolas cada día. Y hacerlas significa no abandonar.
Esto -retrocesos y avances- no es más que el comienzo. El combate continúa.
Retomemos siempre la consigna de los insurrectos del mayo del 68, rebeldes con causa, cuyo sueño no ha pasado últimamente al libor de la historia.”

OZONO NÚM. 32. MAYO 1978

Què us ha semblat? És cert que en aquests 40 anys que han passat s’han produït canvis, però realment no hem canviat tant com a vegades ens pugui semblar. Encara estem demanant i ens estem queixant del mateix. Gairebé podríem subscriure al cent per cent el que reflexa aquesta editorial.  

Què equivocat que estava el meu admirat Bod Dylan quan cantava allò de que els temps estaven canviant!. Els temps han canviat, però no tant.

Come gather around people
Wherever you roam
And admit that the waters
Around you have grown
And accept it that soon
You'll be drenched to the bone
If your time to you
Is worth savin'
Then you better start swimming
Or you'll sink like a stone
For the times they are a-changing
Come writers and critics
Who prophesize with your pen
And keep your eyes wide
The chance won't come again
And don't speak too soon
For the wheel's still in spin
And there's no telling who
That it's naming
For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changing
Come senators, congressmen
Please heed the call
Don't stand in the doorway
Don't block up the hall
For he that gets hurt
Will be he who has stalled
There's a battle outside
And it is raging
It'll soon shake your windows
And rattle your walls
For the times they are a-changing
Come mothers and fathers
Throughout the land
And don't criticize
What you can't understand
Your sons and your daughters
Are beyond your command
Your old road is
Rapidly aging
Please get out of the new one
If you can't lend your hand
For the times they are a-changing
The line it is drawn
The curse it is cast
The slow one now
Will later be fast
As the present now
Will later be past
The order is
Rapidly fading
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changing

 Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant

divendres, 8 de juny de 2018

Encontres en la tercera fase

Torna el “mantra” del diàleg. Ja fa temps amb més o menys intensitat que dura aquest “mantra”. Tots recordem la no massa llunyana operació diàleg capitanejada per la Soraya i el Millo que no va passar d’unes quantes visites i fotos. També recordareu la fugaç aparició d’un grup amb samarretes blanques amb el lema de “Parlem” que de cop i volta van envair la Plaça Sant Jaume i dels que mai més n’hem sabut res. Algú els hi ha pogut seguir pista? Qui eren? On son? Potser va ser una al·lucinació?

Després dels darrers canvis polítics esdevinguts en ben poc temps ja tornem a tenir instal·lat en primer pla el diàleg. Fins i tot, una associació tan poc dialogant com Societat Civil Catalana ha demanat obrir diàleg amb Òmium i ANC per “rebaixar la tensió social” diuen. Per “desescalar” el conflicte, una paraula de recent aparició que també està fent fortuna.

El President Torra insisteix una vegada i una altra en obrir un diàleg sense condicions prèvies amb el President del Gobierno. El nou president ho diu amb la boca petita i amb una condició: “dentro de la legalidad”. Ho sento molt, però no hi confio gens. Ambdues parts porten una motxilla ben carregada a l’esquena per poder fer concessions que no seran ben vistes pels seus.

Segons el diccionari de l’IEC, diàleg és una “conversa entre dues o més persones”. Això potser si que ho aconseguiran, però i després, què?.

Caldrà arribar a uns acords. D’altra manera el diàleg serà de poca utilitat. Els punts de partida dels dos governs i dels dos electorats que representen estan molt allunyats. ¿Està Pedro Sánchez i el seu govern disposat a concedir alguna cosa com a mostra de bona voluntat que permeti mantenir obert el diàleg o farà com M. Rajoy, negar-se a tot en rodó? “No quiero y no puedo”

Aquesta possible trobada entre Torra i Sánchez em recorden als “Encontres en la tercera fase”. L’Estat Espanyol ens veuen als catalans com uns extraterrestres que han aparegut en el seu camp de visió en els darrers anys. Només cal escoltar les tertúlies dels diferents mitjans espanyols. Al principi només érem un suflé i els va costar veure’ns. Des de fa un temps ens hem convertit en un desafiament. Fem massa soroll i ens fem veure massa sovint. El qualificatiu despectiu més emprat és el de separatistes.

No entenen la nostra música, ni el nostre missatge. Som uns éssers estranys. ¿Si vivim en el millor dels Estats possibles per quina raó tenim aquesta mania de voler-nos separar?. Els catalans som gent ben estranya: fem coses, parlem català quan podríem parlar castellà, sortim al carrer religiosament quan l’ANC ens convoca, ens posem llaços grocs, volem votar en un referèndum, no sabem votar en unes eleccions, votem a líders polítics que estan empresonats o a l’exili, ...

Vivim en dos mons diferents, parlem dos llenguatges diferents. No crec que aquest possible “Encontre en la tercera fase” ens porti a enlloc, però cal fer-ho i veure què passa després.

dimecres, 30 de maig de 2018

No siguem ampolles buides


Segueixo amb el propòsit de llegir un Pedrolo cada més per commemorar el centenari del seu naixement. Li ha tocat el torn a un llibre reeditat per Sembra editorial: “Milions d’ampolles buides”

Ramon Vidal un suposat activista polític en els anys 60 escriu un diari de la seva vida política en una llibreta que amaga amb preocupació per tal que no sigui trobada. “Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional

Per en Ramon Vidal escriure aquest diari és la seva manera de deixar un testimoni directe del que passa en el món de la lluita clandestina, dels seus neguits i dels seus dubtes: “És clar, des que he començat aquestes notes m’ho he preguntat més de quatre vegades. Per què les escric, per què comprometo la seguretat dels meus companys, la meva, la de tota l’organització, amb aquestes pàgines que podrien caure en mans de la policia? Per què cometo aquesta imprudència, jo que en general em mostro, m’he mostrat sempre, tan prudent?” Per deixar testimoni del que passa en el món clandestí. D’altra manera com es podria arribar a saber?”

Aquest és l’artifici literari que utilitza Pedrolo per presentar-nos aquesta novel·la escrita en ple 1968. L’autor, el mateix, Pedrolo que rep aquesta llibreta de mà de la germana del Ramon, una vegada aquest ha mort, decideix ser escrupolós i publicar el diari exactament com l’havia escrit el Ramon Vidal amb alguns capítols entremig amb comentaris de l’escriptor: “El darrer capítol de la nostra vida sempre l’ha de redactar un altre”

Ramon Vidal pertany al CMC un grup polític d’oposició al franquisme. Proposa fer un atracament per poder comprar armes, però el grup no ho accepta. Segueix secretament endavant amb el pla amb dos companys. Només ho volen fer si realment creuen que el pla és factible i segur al 99 per cent. Estan segur que sortirà bé, però ...

En el si del CMC es produeix una polèmica interessant per si han d’acceptar o no dones en el grup. Finalment decideixen fer un pas endavant i les accepten. De fet una de les dones té un paper plenament protagonista en tota l’acció.

Deuen ser les set, perquè tot d’una l’escala s’omple de xivarri, de veus que rodolen pels graons com tot d’ampolles buides que formen part d’un món on la consciència no tiba prou per haver-se fet tragèdia. Arreu n’hi ha milions, sorolloses sota el silenci que les va trencant. Callem, doncs, tots dos atents a un destí turmentat i compromès, ara final, que acceptà la sang i, alhora, volia conservar les mans netes. Per això calgué que algú altre se les embrutés ...”

No ens deixen arrossegar per la comoditat i no ens convertim amb una d’aquests milions d’ampolles buides. Lluitem pels nostres ideals.

Estic totalment d’acord amb el que Jaume Cabre escriu en el pròleg “No sé si som prou conscients del molt que li devem a Pedrolo. La seva figura era un far en temps difícils. Però és que li devem tant! ... Més enllà de la dilatada obra, li devem respecte o admiració o totes dues coses o no se com dir-ho, per la seva actitud política i social de pedra picada, sovint en solitari ... El país no va morir escanyat per la pastanaga que ens volia fer empassar l’estat espanyol gràcies a la resistència tenaç i valenta d’una colla de pedrolos

dimarts, 22 de maig de 2018

Tres personatges i la Lluna


Va ser l’estiu que l’home va caminar per primera vegada sobre la lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. Volia viure perillosament, anar tan lluny com pogués, i després veure què em passava un cop arribat. Va resultat, però, que vaig estar a punt de no sortir-me’n.”

Així comença Marco Stanley Fogg, el narrador. No coneix al seu pare i als onze anys mort la seva mare. Aleshores va a viure amb el seu oncle Víctor: “Tot home és autor de la seva pròpia vida. El llibre que tu escrius encara no s’ha acabat.

M.S. Fogg. començant pel mateix nom és un personatge singular: “Convertiria la meva vida en una obra d’art i em sacrificaria per arribar a unes paradoxes tan exquisides que cada respiració que fes m’ensenyaria a assaborir la meva pròpia condemna. Els senyals indicaven un eclipsi total, i encara que buscava a les palpentes una altra lectura, la imatge d’aquella foscor em va atreure cada vegada més. Em va seduir el seu esquema senzill. No faria res per eludir l’inevitable, però tampoc em precipitaria a trobar-lo

 Havia perdut la capacitat de pensar en el futur, i per molt que intentés imaginar-me’l, no el veia, no veia res en absolut. L’únic futur que havia tingut mai era el present que vivia en aquells moments, i la lluita per mantenir-me en aquell present s’havia anat empassant tota la resta. Ja no tenia idees. Els moments es desplegaven un darrere l’altre, i a cada moment el futur s’alçava davant meu com un buit, una pàgina en blanc d’incertesa.”

Com aquell que no vol la cosa, la pregunta soterrada de qui és, està present de forma constant. Així com qui és el seu pare? I qui va ser la seva mare? Les persones que trobarà al llarg del seu periple vital l’ajudaran a desvetllar aquests enigmes. Resoldre la seva pròpia identitat és cabdal.

Jo no tenia una idea clara del que faria. Quan vaig sortir del pis el primer matí, senzillament em vaig posar a caminar i vaig anar allà on els passos decidien portar-me. Si tenia algun propòsit, era deixar que l’atzar determinés el que passava, seguir el camí de l’impuls i els esdeveniments arbitraris”. Deambulava sense sentit pels carrers de Nova York. Toca fons, però aconsegueix salvar-se amb ajuda d’un amic i una amiga.

Em vaig adonar que hauria de començar una nova vida. Volia reparar els meus errors, desagreujar les persones que encara es preocupaven per mi. Estava tip de mi mateix, tip dels meus pensaments, tip d’encaboriar-me sobre el meu destí.”

Senyor gran amb cadira de rodes necessita noi perquè li faci d’acompanyant resident. Passejos diaris, petites feines de secretari. 50 dòlars, més habitació i manutenció”.... Un anunci de feina casual el posa en contacte amb el Thomas Effing que agafa un protagonisme inesperat. De fet és converteix en el protagonista de la part central del llibre.

Les relacions amb ell no són gens fàcils però “Les coses que em va dir, els llibres que va triar perquè li llegís, els estranys encàrrecs que em va enviar a fer ¿formaven part d’un pla obscur i elaborat o només ho arribaven a semblar vistos en perspectiva? A vegades tenia la sensació que intentava transmetre’m un coneixement misteriós i recòndit, que actuava com un mentor autoanomenat del meu progrés intern, però sense fer-m’ho saber, obligant-me a jugar a un joc sense explicar-me’n les regles

La lluna està sempre present i en alguns moments pren el protagonisme. Començant pel mateix títol del llibre que fa referència a un restaurant del que veu les llums de neó des de casa seva fins al quadre de Moonlight, Llum de Lluna,de Blakelock que contempla al Museu de Brooklyn per exigència de T. Effing

T. Effing desvetlla tota la seva vida i secrets i quan preveu que el seu final s’apropa li diu: “- Tens el cap a la lluna, i tot sembla indicar que no el tindràs mai enlloc més

En la darrera part de la novel·la el que pren el protagonisme és el tercer personatge: Salomon Barber, que també ha passat tota la seva vida sense saber qui era el seu pare.

Els meus orígens eren un misteri i no sabria mai d’on havia sortit. Això era el que em definia i ja m’havia acostumat a aquesta obscuritat, m’hi aferrava com una font de coneixement i amor propi

M.S. Fogg acaba el seu viatge a les platges de Califòrnia, després de travessar tot Amèrica: “Em vaig estar a la platja una llarga estona, esperant que s’esvaïssin les últimes miques de sol. Darrere meu, la ciutat trafegava amb els sorolls reconeixibles de l’Amèrica de finals de segle. Quan vaig mirar cap a la corba de la costa, vaig veure que els llums de les cases s’anaven encenent un per un. Després la lluna va sortir del darrere dels turons. Era una lluna plena, rodona i groga com una pedra roent. La vaig seguir amb la mirada mentre s’elevava en el cel de la nit i no vaig deixar de contemplar-la fins que no va trobar el seu lloc en la foscor

Un bon llibre de Paul Auster. M’han quedat ganes de seguir bussejant en la seva obra.