dissabte, 19 de setembre de 2020

L’exasperant lentitud dels germans Karamàzov


 

Fiódor Pávlovich Karamázov, “terrateniente”, … era un tipo raro… ruin y disoluto, a la vez torpe… Había empezado casi sin nada

Se había casado dos veces y tenía tres hijos, el mayor Dimitri Fiódorovich (Mitia, Mitienka, Mitka, Mitri) era de la primera esposa y los otros dos, Iván y Alexiéi (Aliosha, Liosha, Lióshecka, Alióshenka), de la segunda

La seva primera dona Adelaida Ivánovna Miúsova. Es casen després d’un rapte i aporta una dot. Abandona la casa quan el fill té tres anys. Mort a Peterburgo.

Abandonó de manera total y absoluta al hijo que había tenido de Adealida Ivánovna, y no porque le odiara o movido por algún sentimiento de esposo ofendido, sino simplemente se olvidó del hijo por completo

Se casó pronto en segundas nupcias. Tomó la segunda esposa, también muy joven: Sofia Ivánovva… Dio a Fiódor Pávlovich dos hijos, Iván i Alexiéi, el primero al año de matrimonio y el segundo tres años después. Cuando murió el pequeño Alexièi tenía cuatro años … Muerta ella, con los dos hijos pequeños ocurrió casi exactamente lo mismo que con el primero, Mitia: quedaron totalmente olvidados y abandonados por su padre

Fiodor Pávlovich viu amb el seu fill Ivan i té tres criats: el vell Grigori Vasílievich Kutúzov i la vella Marfa Ignátievna, la seva dona, i el encara jove Smérdiakov, fill de Lisavieta Smerdiáschaia que va morir en el part. El pare d’aquest podria ser Fiodor Pávlovich.

A part d’aquests pel llibre desfilen tota mena de personatges. Algunes dones també seran importants, ja que són, a part dels diners, la raó de l’enfrontament entre el pare i els fills: Katerina Ivánova (Iekaterina, Kátienka, Katia, Katka) i Grúshenka.

Com en la major part de l’obra de Dostoievski són personatges molt turmentats. Els fets es desenvolupen amb una lentitud a voltes desesperant. La seva lectura se m’ha fet feixuga i no ha acabat de convèncer. Està farcit de reflexions filosòfiques, algunes d’elles entrades amb calçador dins de la narració. Hi ha molts moments sobrers i allargats amb sobre manera. No ha estat una sorpresa ja que sembla l’estil de bona part dels autors russos més clàssics. Realment no sé si tornaré a caure en la temptació de llegir més llibres d’ells.

En la darrera part del llibre, en ple judici per l’assassinat del pare del que s’acusa al fill gran, Dostoevski planteja el desig edípic de matar al pare anys abans dels escrits freudians.  “¿Quién desea la muerte de su padre?” declara Ivan en el judici cap al final de l’obra. “Esa es la cuestión... igual que usted y que todos esos... Han matado al padre y hacen como si estuvieran asustados.... ¡Embusteros! Todos desean la muerte del padre. Una alimaña se come otra alimaña...” Dostoievski posa en joc els desitjos edípics de tots.

Tot plegat no és res més que un assumpte de faldilles i de rivalitat amorosa entre dues dones (Katerina  i Grúshenka), i tres homes, els dos fills i el pare i un testimoni “imparcial” el fill petit que assisteix com a testimoni als convulsos sentiments de tots els personatges que en un moment o altre de l’obra se li van confessant, en un intent de trobar una ajuda impossible, davant d’una tragèdia personal i familiar que s’acabarà produint sense possibilitat de posar-hi remei.

En el judici s’acusa a Mitia, el germà gran i suposat assassí del pare, així com del pare de ser uns monstres. Potser ho son, però ¿no ho som tots una mica de “monstres”?

En conclusió llibre només aconsellable per fans de llibres llargs i exasperadament lents amb personatges de psicologia molt turmentada, amb molt de temps per endavant per llegir i que cerquin píndoles filosòfiques en els seves pàgines.

dijous, 17 de setembre de 2020

Carabasses per la banca

El servei que la banca ofereix a l’usuari va de mal en pitjor. Amb tantes fusions gairebé han anul·lat la competència. S’han dedicat a tancar sucursals i a enviar als clients als caixers o als serveis a través d’Internet i del mòbil. Han limitat l’horari del servei al client per finestreta i gairebé per qualsevol fotesa et fan demanar cita prèvia.

Aquest matí he hagut d'anar a resoldre una qüestió que no havia estat capaç de resoldre per internet i he estat una bona estona a la cua. Els empleats fan el que poden per ajudar a l’usuari però hi ha molta gent gran, i no tant gran, que té molts problemes amb totes aquestes novetats tecnològiques i han d’aguantar llargues cues i unes bones estones d’espera per solucionar qualsevol enrenou dels seus comptes.

Cobren comissions per a qualsevol servei i les augmenten any rere any sense que tinguem dret a queixa. Avui mateix per realitzar una transferència de poc més de 13 €, he hagut de pagar-ne 4 de comissió. Un abús que he aguantat perquè ja feia dies que volia deixar enllestit el tema. Si canvies el compte de banc el més probable és que d’entrada t’ofereixin l’oro i el moro però que a la llarga acabis pagant les mateixes comissions si fa o no fa.

Mentre estava esperant m’ha passat pel cap un impossible: retirar els diners del banc tancar el compte i gestionar tot a l’antiga manera. Ja sé que no és possible, i que també té els seus inconvenients, però de ganes en tinc moltes.

Amb la fusió de Caixabank i Bankia tancaran més sucursals. El més segur és que les fusions encara continuïn. La del Banc Sabadell es dona per segur que serà la següent. S'han aprofitat del covid-19 i ja ens hem acostumat a veure cues a la porta de les entitats bancàries. Als clients només ens queda el dret a rebequeria i poca cosa més. La banca es mereix rebre unes bones carabasses com aquestes de la foto que estaven ben a prop del banc en el que realitzat la gestió aquest matí.


 

dimarts, 15 de setembre de 2020

Viaje a la aldea del crimen


Al gener de 1933, Ramon J. Sender es desplaça a Casas Viejas per cobrir la notícia del que ha passat i enviar les seves cròniques al diari. Descriu el petit poble amb dues paraules: fam i misèria. Només se’n lliuren quatre famílies benestants que viuen en cases de pedra a prop de l’església i de la caserna de la guàrdia civil. Amb el pas del temps s’acumula odi i rancor.
Seisdedos és un veterà militant llibertari que viu en una barraca com gairebé tot el poble i que s’acaba convertint en un dels protagonistes de la revolta: Nosotros estamos hartos de pasà hambre y de resibí la limosna y de no hasé ná. Vamos a seguí el ejemplo de los compañeros de otras partes, pero sin derramá sangre”.

Gruñían los odios de una miseria secular aquí y allá”, afirma R. J. Sender.

Es revolten i aconsegueixen el domini del poble: mientras se tomaban acuerdos, nadie asaltó, ni saqueó, ni incendió. La ilusión de la tierra que iban a poseer les hacía olvidarlo todo

Però l’alegria serà molt breu, unes poques hores. El govern envia guàrdies d’assalt. Entren al poble amb l’ordre de matar. ... Es dirigeixen a la barraca de Seisdedos, la rodegen, l’assalten i la cremen amb ells a dins. Només deixen sortir al nen. Tengo órdenes rigurosas y concretas de hacer un escarmiento”.

El pueblo había enmudecido. Después de las ilusiones de la noche del día 11, todo volvía a su viejo ser. Las tierras seguirían alambradas y cercadas “para nadie”. El hambre y la desesperación, el no hacer nada y la esperanza -como único horizonte- de que el cura los convocara un día u otro -quizá mañana, siempre ese “quizá”-, para darles un bono de una peseta canjeable por sesenta céntimos de víveres; ese porvenir inmediato les aguardaba. No se veía otra cosa en los meses que faltaban hasta la siega. Las hoces esperaban clavadas en la paja de la techumbre.”

Davant de l’evident amenaça de ser afusellats son molts els que fugen pels camps i muntanyes properes. “En el pueblo todo les podía ser hostil. En el campo, un obscuro instinto les decía que todo habría de serles favorable

Va ser una veritable massacre. Mataven sense sentit a tots els homes. “Pero la razzia no había terminado aún. El pueblo estaba sumido en el horror y el espanto. Las fuerzas continuaban registrando hogares y llevándose a los jóvenes o a los viejos, según la inspiración del momento

El pueblo, después del incendio de la choza y de los fusilamientos, se había recogido en su sobresalto. Miedo y desesperación en las puertas y las ventanas cerradas, en el llanto de las mujeres y los niños”… “Una ansiedad inquieta y nerviosa recorría la aldea como el oleaje de un estanque muerto, bajo un aire de tormenta.”

Los campesinos que habían soñado durante cuarenta y ocho horas con la posesión de la tierra salían de lo hondo de las chozas con un desaliento trágico”. La il·lusió havia durat ben poc.

En las chozas,… no se atrevían a salir ni a hablar… Se nutrían del dolor y del odio, como los días anteriores de la esperanza”… “El silencio del pueblo era concentrado y hosco; pero ya no hostil. Se declaraban vencidos… Los propietarios… han triunfado, pero el triunfo no les sirve para nada. Si acaso les sirvió para salvar sus propias vidas, que, en definitiva, nadie había amenazado

La vida d’aquests ciutadans no és digna. “La que trabaja, y produce, y sufre hambre y miseria para morir al final… esa no es España. Ni sus sueños de campesinos sin tierra son la República”. La conclusió a la que s’arriba és que no hi ha cap govern que els defensi. “Las autoridades republicanas burguesas están al servicio de los viejos señores y son sus fieles esclavos. En el caso de Casas Viejas, actuaron como simples verdugos a las órdenes de los terratenientes.”. Com sempre, res havia canviat.

Ni el juez, ni el teniente coronel, ni el alcalde querían que habláramos con los presos”. Els periodistes que cobreixen els fets son pressionats pels terratinents, primer, i per la guàrdia civil després, a abandonar el poble.

La conclusió final de Ramon J. Sender és lapidària i paga la pena llegir-la en tota la seva extensió: La fuerza pública, el Gobierno, el Parlamento y la República socialista asesinan a los campesinos de Casas Viejas y confirman su sumisión ante los feudales terratenientes andaluces, que hasta producirse la tragedia fueron monárquicos y combatieron a la República, y que ahora, agradecidos por la sangrienta represión, ingresan en los partidos republicanos.

Todo el aparato de la falsa democracia republicana se ha puesto… al servicio del señor feudal, latifundista, católico y monárquico…

Menos mal que los socialistas siguen diciendo que esta es una República democrática regida por intelectuales y que desarrolla una alta política. Claro que todo eso es compatible con el contento y la satisfacción con que los terratenientes andaluces monárquicos y feudales se acercan a los partidos republicanos y a los socialistas dispuestos a colaborar con entusiasmo. Ante todo, la Patria.”

“Madrid, febrero de 1933”

Canviant una mica el text, els fets i els protagonistes, ho podríem aplicar perfectament als fets de l’1 d’octubre. Aleshores no hi va haver morts, però la repressió és i va ser igual de ferotge. Els temps no han canviat tant com a vegades ens pensem. Tant el govern de la dreta com el govern d’esquerres més progressista de la història com ells mateixos s’autoanomenen apliquen les mateixes polítiques.
Gendarmerie francesa en acció al pas fronterer de Le Pertus

dissabte, 22 d’agost de 2020

"Som una barreja d'herència i experiència"


El pare va néixer mort. El seu destí estava escrit des de la nit dels temps en algun lloc desconegut i remot. Des de molt abans que ell pogués abastar el domini de la llum. Abans del primer raig d’aquella última albada, quan els galls començaven a avisar els homes de la fi prematura dels dies... Ell ja coneixia la voluntat última de la providència. La mare em contà la història poc abans del meu naixement
Es nota l’origen poètic de PereJoan Martorell en el seu llenguatge i en la forma d’explicar-se al llarg de tota la narració.

La veu narradora és la d’en Jacob. Ell mateix es defineix com “Fill d’un roig desaparegut i una mare bevedora. Net d’un exiliat. Germà d’un oligofrènic. Nebot d’un tarat”. I comença per la seva infantesa que ocupa la major part del llibre. “Jo encara no sabia res de la vida. Però ja intuïa el significat de l’absència, la voracitat del temps, la insignificança de la condició humana enllà de la llum i la tenebra

Jo podia percebre, a través d’aquell dens silenci, que la nostra raça no era sinó l’estirp dels vençuts”... “Ca nostra era una casa marcada. I això, durant aquella època freda i grisa, venia a ser talment la suma de tots els pecats comesos per l’home des del principi de tot. Ca nostra era una gruta habitada per monstres”. Els vençuts van haver de viure amb aquest estigma al llarg de molts i molts anys.

Al pare se l’emportaren un vespre perquè estimava les paraules. Perquè tenia molts llibres. Massa llibres i massa idees i massa somnis. Perquè ensenyava a llegir i a escriure. Perquè ell també escrivia. A vegades escrivia coses amb verbs inconjugables. La seva paraula preferida era llibertat.” Pensar i ser lliure ha estat sempre perseguit pels que no volen que pensem.

Des de les primeres albors de la memòria, quan ja el meu albir precoç intuïa la desaparició del pare, la meva comesa principal consistia a esbrinar l’essència de les coses”. Preservar la memòria del passat és fonamental per sobreviure.

El misteri dels amagats, dels desapareguts, dels malalts, dels morts, a ulls d’un nen que no entén el que passa i a qui ningú li explica res. La mare cerca al pare de totes les formes possibles, però sense cap resultat. Vam ser molts els que van créixer amb aquest sentiment de que hi havia quelcom amagat i que no es podia dir.

Amb el temps “... una llavor mudadissa i venjativa, s’anava instal·lant pels replecs de la meva ànima rebel...”

Cada dia em trobava més sol. Incomprès. Tant per casa com a l’escola i al carrer. Amb la sensació creixent, tumultuosa d’haver perdut un combat definitiu contra guerrers invisibles”... “Vaig agermanar-me amb la solitud més pregona... Com més gran m’anava fent, a dir ver de forma lenta, gairebé imperceptible per a mi, més soliu em trobava”. La solitud, la preuada solitud.

Jacob passa revista als fets de la seva memòria des de la infantessa rodejat de fantasmes i de  tota la seva família: “La mare amb el record fustigador de la desaparició del pare. L’oncle, mutilat i esquiu, de cada cop més asprívol, obligat forçosament a deixar la feina per rendir-se als efluvis perniciosos de la beguda. N’Alba, àngel salvador, criatura balsàmica, formosa benedicció, anava passant setmanes, deixant enrere mesades, amb l’agombol serè, sempre atent i generós, de tots nosaltres: una autèntica família. Una gran família imperfecta. Una tribu de pàries tarats. Desferres humanes. Apàtrides

Jacob viu en un poble, com tots els pobles de després de la guerra on els vençuts resten marcats per a tot i tots i on dominen els de sempre: el batle, el jutge, el capellà, el sergent de la guàrdia civil, ...

Fa aquesta reflexió sobre el temps: “No el temps, sinó nosaltres, sempre nosaltres, som els que veritablement passam. Els segons són fugissers, gairebé inexistents. Els minuts normalment van amb una presa agitada i convulsa. Les hores sovint resulten invisibles. Els anys, però, van deixant sobre tots i cada un de nosaltres les marques del tic-tac incessant de les busques. Empremtes, senyals i rastres... Naixem tard, cecs de tantes nits a les fosques. Després el sol s’apaga i l’obscuritat és l’única presència. Arriba el crepuscle, implacable, cessa el cant dels ocells, ...Qui ha vist mai el rostre autèntic, tèrbol i poderós, del temps... No l’hem vist mai ni l’hem pressentit ni esperat, mes no som altra cosa que la fluència incessant dels dies, els batecs esmorteïts... Som temps. Temps i atzar. Memòria. Experiència. Genètica. ¿Qui de nosaltres gosaria dir que el temps, aquest monstre invisible, no existeix?...  Em vaig fer gran. I vaig ser conscient, a la fi, de tot allò. Els dies anaven passant, quiets o moguts, monòtons o animats, freds o bascosos, i les peces del trencaclosques, a poc a poc, anaven encaixant... Aquestes mutacions en el meu cos i en la meva ànima significaven proves irrefutables, arguments d’un contundència irrebatible, de la meva incorporació gairebé definitiva al món, inclement i enrevessat, força mal d’entendre, dels adults

El passat ens marca molt més del que a vegades pensem i volem admetre. El pas del temps marca la nostra vida tant si volem com si no volem: En “els anys de senectut...  compartim dosis elevades de serenor i bonesa. Pau espiritual i calma passional. Coneixement i experiència. Enderrocament físic i catarsi emocional. Problemes de salut i mals de consciència. Tendresa i enyorament. I moltes més coses, no cal dir que gairebé totes de signe negatiu

En totes aquestes reflexions es nota l'ofici i els estudis de Psicologia de l'autor.

La rotació de la Terra, els cicles de la lluna, les mesades de la collita... continuaven com si res, imparables, indiferents a les picabaralles dels homes, enzes sense remei, i a les venjances dels déus, guardians de l’inconegut. Cap disputa humana, cap conflicte deífic, res de res no aconseguia alterar el fluir constant, el reflux incansable, blindat per lleis naturals i causes ocultes de la Vida.”

Som una barreja d’herència i experiència. Tots som els gens que els nostres progenitors ens han traspassat i el cúmul d’experiències que hem anat arreplegant amb els anys. Som els llibres que hem llegit i els paisatges que hem admirat. Som la música que ens ha posseït i els malsons que ens han despertat. Som els amics que hem tingut i els amors que ens han abandonat. Som les cases on hem viscut i les pel·lícules que no hem pogut protagonitzar. Som aquells dies d’infantesa, llunyans i difusos, i les carícies o els flagells d’aquest present. I tots serem, algun dia, tard o d’hora, el fred del marbre o cendres llançades a la mar. Record imprecís o oblit perdurable. Descans etern o desassossec inguarible.”

Tots som claror i tenebra. Tots posseïm, modelada més per l’experiència que no pas per la genètica, una part clara, sincera, honesta. I una part obscura, hermètica, proveïda de mitges veritats, mentides pietoses, informació oculta...”

L’única veritat és la vida! La vida viscuda, no la somiada ni la imaginada, no la desitjada ni la pressentida... aquella que ens ha fet ser, justament, nosaltres mateixos

En Jacob és “un home que afronta el present, i el viu i l’escriu, a partir del seu propi passat. Així doncs, passat i present es fonen per donar cos i veu a la història ... Un present que, més enllà d’aquestes pàgines, ja no existeix. I un passat negre, funest, uns temps miserables i terribles que convindria no oblidar mai. Tal volta així, servant-ne memòria fidelment, no es tornaran a repetir.

Un bon llibre, d’aquells que són de bon llegir, amb moments amarats de poesia i reflexions punyents sobre el pas del temps i un passat nostre que no està tant llunyà i que com diu el mateix protagonista no podem oblidar mai si no volem que es repeteixi.

dissabte, 15 d’agost de 2020

Tombuctú


Segueixo amb les meves lectures de Paul Auster. Amb aquesta arribo a l’equador de la seva obra.

Míster Bones sabía que Willy no iba a durar mucho. Tenía aquella tos desde hacía más de seis meses y ya no había ni puñetera posibilidad de que se le quitara… ¿Qué podría hacer un pobre perro? Míster Bones había estado con Willy desde que era un cachorro pequeño, y ahora le resultaba casi imposible imaginarse un mundo en el que no estuviera su amo… Si el mundo se quedaba sin Willy, lo más probable era que el mundo mismo dejara de existir… A menos que Míster Bones encontrara otro amo a toda prisa, era un chucho destinado al olvido

Auster ens sorprèn donant la veu narradora d’aquesta obra a un gos, Mister Bones, en el moment que el seu amo de tota la vida, un poeta rodamon és a prop de morir. Fa un repàs de la seva vida amb el seu amo William Gurevitch Christmas. Em pregunto si això de Christmas no és alguna menad’homenatge al protagonista de “Llum d’Agost” de W. Faulkner.

Ya no le quedaba mucha cuerda al reloj. Las palabras encerradas en la consigna eran todo lo que tenía para responder de sí mismo. Si desaparecían sería como si él nunca hubiera existidoTé tota la seva obra escrita tancada en una consigna d’una estació i voldria rescatar-la de l’oblit abans de morir.
Cuando estuvo en condiciones de marcharse de casa para ir a la universidad se asignó para siempre el papel que había elegido: el insatisfecho, el rebelde, el poeta marginal que merodeaba por las alcantarillas de un mundo corrompido

Era un vagabundo loco que iba dando el coñazo por ahí, pero cuando la cabeza le funcionaba bien, Willy era uno entre un millón, y todo el que se cruzaba en su camino lo sabía… Willy tendía a recrearse en los buenos recuerdos y a olvidar los malos”. Així és l’amo del gos protagonista.

Era el fin de su vida en común. Se acercaban los últimos momentos, y ya no había nada que hacer sino esperar a que la luz se apagara en los ojos de Willy

Una vez que el alma se separaba del cuerpo, lo enterraban a uno y su alma se largaba al otro mundo. Willy había insistido sobre eso durante las últimas semanas, y en la mente del perro ya no cabía duda de que el otro mundo era un sitio que existía de verdad. Se llamaba Tombuctú, y por lo que Míster Bones podía colegir, se encontraba en medio de algún desierto…. En un momento dado, Willy lo describió como un oasis de espíritus… Donde termina el mapa del mundo, es donde empieza Tombuctú… Por lo visto, para llegar allí había que atravesar a pie un inmenso reino de arena y calor, un territorio de eterna nada. Míster Bones tenía la impresión de que sería un viaje muy penoso y difícil, pero Willy le aseguró que no era así

Míster Bones també desitja anar a Tombuctú quan es mori.

A partir de la mort de Willy, a meitat de la narració, Míster Bones es converteix en l’únic protagonista, i assistim a com s’adapta a la seva nova vida solitària dins de la ciutat de Baltimore, un entorn hostil on es produeixen diferents encontres amb els humans amb sort diversa i dels que va aprenent o al menys ho intenta.

Després de moltes peripècies acaba en una casa d’una família amb dos fills petits amb un jardí molt gran i que després d’alguns estira i arronses decideixen quedar-se’l. Hi ha un gran contrast entre la vida de Míster Bones pel carrer i la vida amb aquesta família benestant:Quizá no todo fuera perfecto en aquel sitio, pero tenía mucho a su favor, y cuando uno se acostumbraba a los aspectos prácticos del sistema, ya no resultaba tan importante que lo tuvieran todo el día encadenado a un alambre

Mister Bones es comença a trobar malament i ben aviat marxarà en direcció a Tombuctú a trobar-se amb el seu enyorat Willy.

Pese a lo débil que estaba, aún le quedaba energía en las patas, y en cuanto cogió el ritmo, se sintió más fuerte y feliz de lo que se había sentido en meses. Corrió hacia el ruido, hacia la luz, hacia el resplandor y el rugido que se precipitaba hacia él en todas las direcciones.
Con un poco de suerte, estaría con Willy antes de que acabara el día

En la meva opinió no és la seva obra més reeixida de Paul Auster, però és original i es llegeix amb facilitat. Tots esperem arribar al nostre Tombuctú particular quan tot això s’acabi.