dilluns 20 de maig de 2013

Objectes

A casa no tinc pas objectes antics, ni de valor. Bé, de fet, des de ja fa força temps procuro no acumular objectes innecessaris i inútils. No m'agrada acumular objectes sense cap sentit. En realitat per viure no calen pas massa coses. Es pot viure realment amb ben poc. Malgrat tot m'agrada conservar objectes vells i alguna vegada inútils però que en el seu moment m'han acompanyat al llarg d'un temps de la meva vida. No m'és fàcil desprendrem d'ells i per poc que puc els procuro seguir utilitzant. No sóc d'abandonar-los sense més i més, i canviar-los per la darrera modernitat.

No em trobo còmode en aquesta societat d'utilitzar i llençar, i de comprar sense pensar. Em costa comprendre com de forma constant al costat dels contenidors d'escombraries apareixen restes de mobles, alguns realment en bon estat. I això és ben freqüent en barris humils on encara és més difícil d'entendre aquest tipus de comportament en els temps que estem vivint. Quin sentit té anar-se canviant els mobles de la casa una vegada i una altra?

Si giro la vista pel que m'envolta puc contemplar un mirall, un parell de butaques, un violí, tot propietats d'un germà del meu pare que va morir ja fa uns anys i que són veritables objectes singulars que fan pensar en qui ha estat el seu propietari quin ús en va fer en el seu moment. Valuoses no ho són, però històries al darrere en deuen tenir. De fet, excepte el violí, tant les butaques com el mirall de ben segur que van ser compres de segona mà i per tant la seva història és llarga. Desperta la meva curiositat imaginar les mans per les que han passat, així com el que ha vist. És el mateix que em passa quan contemplo les runes d'algunes cases abandonades. És la mateixa curiositat i imaginació.




  

diumenge 21 d’abril de 2013

A l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú ?

a l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú ?

només que hi sigui.
no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti
potser ja és prou
per fer real el meu discurs
i no saber-me un foraster que busca
camins de llum per boscos on la nit
s'enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil
del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,
que sí que li he parlat, i que volia
respostes.

Francesc Garriga Barata

dissabte 30 de març de 2013

Claraboya

"En todas las almas, como en todas las casas, además de fachada hay un interior escondido" 

Raul Brandao




Aquesta cita que es troba a l'inici del llibre explica perfectament el que és el llibre: les històries d'una escala de veïns. Darrera d'una façana sempre hi ha un interior amagat i uns veïns amb les seves històries i les seves ànimes. De ben segur que de totes les escales es podria escriure la seva història particular amb les interioritats de cada un dels seus habitants. Només cal pensar en els veïns que cadascú té a la seva escala. Però per escriure un llibre i donar-li coherència es necessita el talent d'un escriptor.
Saramago va acabar aquest llibre dedicat al seu avi analfabet, el 1953 amb 31 anys. Aleshores l'editorial no el va publicar. De fet ni tan sols li va donar cap resposta i tampoc li va tornar l'original. Van haver de passar 20 anys fins que Saramago aconseguís publicar.
40 anys més tard quan ja era famós i arrel d'unes reformes, va aparèixer el manuscrit. L'editorial el volia publicar, però ell es va negar. Va dir que ja es publicaria després de la seva mort, com així ha estat finalment.
No és cap novel·la extraordinària però es entretinguda i es llegeix amb facilitat. Els seguidors de l'obra d'aquest autor agraïm poder-la llegir.
Els personatges estan ben caracteritzats. Va saltant d'un pis a l'altre, explicant els seus neguits i les seves relacions. En alguns moments mostra la fina ironia que caracteritzarà algunes de les obres posteriors. La irrupció d'un veí nou, l'Abel, l'inquilí del Silvestre, un sabater ple de saviesa popular, s'acaba convertint sense fer res especial i gairebé per casualitat en el causant de canvis importants en la vida d'alguns dels personatges.

La xarxa també opina:

Claraboya por Hector Abad Faciolince

El espectador.com

Negro sobre blanco

El libro perdido de Saramago

diumenge 17 de març de 2013

Repetiment

REPETIMENT

Els records ho són tot i l'incessant
repetiment:
                     tornar en un lloc
moltes vegades a escoltar
l'eco dels anys, a retrobar
potser una pedra que de temps havíem pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu
ni cap pedra.
                     Fer-ho tanmateix,
és una forma de vida.
                                  Criden les sirenes
al port. No ara les recordo.
No, les invento.
No crida res.
I si no fos pels que ara deuen
sofrir
tot està bé.
                  Som ja a la matinada
d'un altre dia.
                     Encenc
el llum perquè la nit s'acaba,
però comença l'altra nit.

Joan Vinyoli

 

diumenge 6 de gener de 2013

Todos los hermosos caballos


Un nou Cormac McCarthy amb el que començo la lectura de la seva Trilogia de la Frontera. Em segueix  captivant: els paisatges desolats de frontera, els personatges solitaris a la cerca de quelcom indefinit, el seu viatge iniciàtic a lo desconegut.
Es tracta d'un viatge iniciàtic d'un jove de 16 anys, amb violència, però molt menys que en altres novel·les del mateix Cornac. John Grady, després de la mort del seu avi, deixa Texas amb un amic, Levin Rawlins, en direcció al Sud, cap a Mèxic i aquest viatge, primer d'anada i després de tornada estarà farcit de desventures. Potser és un viatge cap a l'infern, qui sap ?: "no sabia que existía un lugar como este". O potser un viatge que l'apropa a la mort:

"Morir no entra en los planes de la gente, ¿verdad?
No"


Com gairebé sempre en les seves obres els personatges dialoguen sobre la religió. No sembla important, però mai i falten referències:

"¿Has pensado alguna vez en la muerte?
Si. A veces ¿Y tu?
Si. A veces. ¿Crees que existe un cielo?
Sí. ¿Tú no?
No lo sé. Quizá sí. ¿Crees que puedes creer en el cielo si no crees en el infierno?
Creo que puedes creer lo que quieras.
Rawlins asintió. Piensas en todo lo que puede sucederte, dijo, y no tiene fin.
¿Es que te propones imponernos la religión?
No, pero a veces me pregunto si no estaria mejor con ella"

"Va a morir, dijo
Dejaremos que Dios lo decida. Vámonos.
¿No teme a Dios?
No tengo motivos para temerle. Incluso hay una o dos cosas que debo discutir con Él"

Dóna la impressió que els personatges de Cornac McCarthy està més enllà de la moral i del bé i del mal. Hi ha al menys un parell de moments, quan la situació del John Grady és desesperada i sembla que no se'n sortirà en vida que es produeix l'aparició d'una mena d'àngels que amb un gest senzill permeten que sobrevisqui a una situació molt difícil i no continuï davallant en el seu camí cap a la mort i l'infern.
John Grady manté una relació especial amb els cavalls amb qui es relaciona molt millor que amb les persones. Acostuma a parlar més amb els cavalls.
Quan ja és molt evident que la seva relació amorosa amb Alejandra, la filla del propietari del ranxo mexicà on treballa ha esdevingut impossible, decideix tornar al seu país no sense abans recuperar els seus cavalls.

"¿Dónde está tu país?
No lo sé. No sé dónde está. No sé cómo es mi país"
Ben aviat comprova que a San Angelo (Texas) no hi té res a fer. També ha mort el seu pare i la seva avia. Agafa de nou el seu cavall, travessa el Pecos i la frontera, cap el Sud. De nou el silenci i el desert "...  cabalgaba con el sol cubriéndole la cara de cobre y el viento rojo soplando del oeste sobre la tierra crepuscular y los pequeños pájaros del desierto volaban gorjeando entre los helechos secos, y caballo, jinete y caballo pasaban de largo y sus largas combras pasaban en tándem como la combra de un solo ser. Pasaban y palidecían en la tierra oscurecida, el mundo venidero"

Vaig arribar a aquest autor a través del cinema amb no és país per a vells i la carretera, i ara la lectura dels seus llibres em fan tornar el cap en direcció al cinema. Hi ha versió cinematogràfica d'aquesta història. No em podré estar de veure-la algun dia.



La xarxa també opina sobre aquest llibre i sobre aquest autor:



dimarts 1 de gener de 2013

Tria el teu estel sense por

"Ricoeur compara les visions de la bona vida amb una nebulosa. Les nebuloses estan plenes d'estels, tan plenes que no serem capaços d'explicar-les, i els innombrables estels brillants i centellejants captiven i temptem. Entre ells, els estels podrien mitigar prou la foscor per permetre als vagabunds seguir un camí al desert, alguna mena de camí; però, quin estel hauria d'orientar-los els passos? I en quin moment s'hauria de decidir si la selecció d'aquest estel determinat com a guia entre la multitud d'estels ha estat una decisió encertada o bé desafortunada? Quan s'hauria d'arribar a la conclusió que el camí triat no duu enlloc i que ha arribat el moment de deixar-lo, fer mitja volta i prendre una altra opció amb l'esperança que sigui millor? Malgrat les molèsties ocasionades per haver recorregut el camí trial prèviament, aquesta solució podria ser un pas poc prudent: abandonar un estel seguit fins ara pot ser un error encara més greu i a la llarga lamentable, i és possible que el camí alternatiu porti a unes dificultats encara més grans; no se sap, ni és probable que se sàpiga segur. A cara o creu, les possibilitats de guanyar o perdre semblen les mateixes.
No hi ha un remei directe i inequívoc per a aquests dilemes. Per molt que intentem el contrari, la vida es viu acompanyada d'incertesa. Cada decisió serà arbitrària sense remei; cap decisió no serà lliure de risc, ni estarà assegurada contra el fracàs i futurs penediments. Per cada argument a favor d'una elecció, es pot trobar un argument en contra, no menys convincent. Per brillant que pugui ser la llum de la nebulosa, no ens assegurarà contra l'eventualitat de veure'ns obligats o de desitjar, tornar al punt de partida. Quan emprenem el nostre camí cap a una vida decent, digna, satisfactòria, valuosa (i, sí, feliç!), mirem de preveure els errors i fugir de la incertesa confiant en un estel, triat per la seva resplendor tranquil·litzadora, perquè ens guiï. Tot això, al capdavall, per descobrir poc després que la nostra tria de l'estel guia era, en definitiva, la nostra tria, prenyada de riscos, com ho estan i estaran totes les nostres eleccions ... i continuarà sent, fins al final, la nostra tria, feta sota la nostra responsabilitat ..."

L'art de la vida


dilluns 31 de desembre de 2012

Voldran que et moris

Voldran que et moris

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,
mig orgue, mig violoncel.
Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles
el teu propi final, mentre al llarg de la platja
el mar és una peça de seda desplegant-se.
Escoltes el que et diuen les onades:
que els qui t'estimaran, voldran que et moris.
Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.
La lògica implacable de l'amor.
La lògica implacable de la mort.
L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Joan Margarit 

Museu Pau Casals