dimecres, 7 de juny de 2017

Argelagues: dóna menys del que prometia



Havia llegit bones crítiques i em va entrar la curiositat per un llibre ambientat a Sabadell. És un relat en el que es descriu tota una època: el passat d’un ciutat com Sabadell quan aquesta encara era un poble, un lloc per les famílies benestants de sempre i on la resta s’han d’espavilar com puguin. Bé, de fet, encara que en aparença creguem que això ha canviat no és pas així. Les famílies de sempre segueixen dominant i pensant que són superior a la resta.

Sabadell es fa gran amb els que venen de fora, primer amb els que venen de pobles petits de Catalunya com va fer la meva mare després de la guerra civil i després amb els que venen de la resta de pobles d’Espanya a la recerca de feina, i també, com gairebé la única manera de vèncer la fam i la misèria que els envolta. Tot això a canvi de treballar moltes i moltes hores sense cap tipus de condició.

Que el món és partit per dos la Remei ho sap del néixer. Rics i pobres. Amos i terregada. Bonafòs i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats. I que Castellterçol no se n’escapa també ho sap. Una cosa és el poble. L’altra, les masies. Ningú es confon. Ningú es barreja. O ets dels uns, o ets dels altres. I feta queda la ratlla

És un relat des del punt de vista de les dones. M’ha agradat el recorregut que fa per alguns llocs del Sabadell de sempre, algunes de les fàbriques més emblemàtiques, i també alguns dels seus barris.

Però la història podia donar molt més de si. Es llegeix bé, però no m’ha acabat d’agradar. Potser és perquè darrerament he llegit altres novel·les que també descriuen la mateixa època i els mateixos fets i que trobo molt més potents com són el Carrer Bolívia o PaísÍntim.

Recull una expressió que vaig escoltar a manta vegades a casa meva, sobre tot, en la veu del meu pare: “ ... procura no ser ni de les més amunt ni de les de més avall, un entremig”. Quanta por hi havia a destacar i a ser assenyalat. El més important era passa desapercebut. 

M’ha recordat com es traginaven les peces amunt i avall. Moltes dones les repassaven a casa seva. De cop i volta desapareixen. Quan s’acaba aquest negoci? Recordo que a finals dels 70 encara teníem una veïna davant una vaqueria a prop del carrer del Pont que cosia peces a casa.

El franquisme ho converteix tot en blanc i negre. Tot està prohibit: “ ... si en veiessin massa se n’enfitarien, o es tornarien unes disbauxades i la santa mare església aviat ho acaben de seguida mantellines i ciris per totes. D’aquesta comèdia tant com ne vulguis a tot arreu, i tot l’any. I la fantasia? Tancada i barrada dins del teatre fins l’any que ve” Una època gris que convé no oblidar on molta gent ho va passar molt i molt malament.
 

A la xarxa també podem llegir:

diumenge, 4 de juny de 2017

Un nou personatge femení de la Barbal



Les dones interessants s’assemblaven als calidoscopis, una perfecta arquitectura de formes i colors que tot d’un plegat, varien. Amb una sacsejada dels mateixos materials, s’obtenia un dibuix diferent, una altra harmonia

Maria Barbal en la seva darrera novel·la segueix presentant personatges femenins. La protagonista és la Ramona Marquès. Des del primer moment és clar que està disposada a tot i construeix un personatge, el seu propi personatge sobre mentides i falsedats. Un cop es comença a mentir, una mentida porta a la següent en una cursa que no té fi.

Ella tenia el seu objectiu i en la resta no hi pensava”. “A la Isolda, la seva mare li havia dit ben convençuda que, sense algunes mentides, no hauria pogut portar a terme ni la meitat del que havia fet


A vegades volem enterrar el nostre passat i d’alguna manera construir una vida fictícia sense tenir-lo en compte, però el passat sempre està allà amagat, esperant el seu moment i quan menys ho esperem dóna el salt i es planta de nou davant nostre i ens cal plantar-li cara de nou
Encara que vulguem situar-nos en la pell d’un altre diferent al que som o al que hem estat, el nostre passat no desapareix.
Al final tot cau com un fràgil i inestable castell de cartes.
Però la Ramona no és l’únic personatge de la novel·la. Està rodejada, sobre tot, d’altres dones i també alguns homes. Intenta manipular a tothom que la rodeja i treure’n profit del seu personatge fictici. Al llarg de la narració assistim a l’evolució de tots els personatges: el seu pare Jaume Marqués, Mireia Ferrer, una amiga de l’escola i el seus pares Tomás Ferrer i Anna Llopis, la seva filla Isolda, el pare de la seva filla Rosend Garcia i el marit de la Ramona Joan Gómez i Manuel, el marit de la Mireia.

Manuel i Ramona són dos personatges manipuladors i maquinadors. Manuel és una policia de la secreta que amb males arts aconsegueix casar-se amb la Mireia i apartar-la de la seva família: “Estava domant la noia i comptava que al cap de poc aquella tendència d’ella a tenir idees pròpies i dir-les hauria passat de llarg” Resulta ser un maltractador del que és molt difícil desfer-se.

L’Anna, la mare de la Mireia cap el final del relat i ja gran “ ... identificava el seu espai vital amb el laberint ... A la casa, s’hi emboscava, d’alguna manera se li havia fet forastera. El que abans hi feia, ja no tenia sentit. Temps enrere, n’havien  sortit les noies ... totes dues per casar-se. Uns pocs anys més tard, el seu estimat, que mai més no hi tornaria. I, a la fi, els papers, els vells papers amarats de privacions i de dolor, també havien deixat un espai buit que, en altre temps, ella havia emprat per a les coses de casa. Aleshores, ja quasi tot li sobrava” Amb l’edat, l’espai i els objectes acumulats al llarg d’una vida ja comencen a ser sobrers.

Altre opinions:

diumenge, 23 d’abril de 2017

Escriure per trobar-se a si mateix



Havia llegit bones crítiques i escoltat bons comentaris sobre aquest llibre. A més era premi Llibreter que acostuma a ser tota una garantia. Sabia que era estrany, però això no m’espanta. M’agraden els llibres estranys. Però no hi he acabat d’entrar.
La història sobre el germà de gel em resulta interessant. M’agrada el seu concepte sobre l’autisme i tal com l’explica. Sé que hi ha tants autismes com nens autistes i que cadascú hi té una experiència molt personal amb ells. TEA (trastorn de l’espectre autista): “aquesta etiqueta tan vaga em sembla un camí de tornada a la incertesa; les diferències de comportament i d’aspecte entre els diferents casos són tan grans que solen tenir ben poc en comú

M’interessa molt el punt de vista de la germana d’un autista. Penso que la història centrada en aquest fet ja donava prou de sí i que tot el farciment sobre les exploracions polars és sobrera.
El meu germà sobreviurà als meus pares, que temen pel seu futur. Donar un sentit a tot això, quan no es creu en Déu, és difícil. M’imagino el meu germà en altres èpoques, en altres famílies. ¿L’haurien deixat abandonat al gel, els esquimals? ¿Hauria sobreviscut, a l’edat mitjana? ¿L’haurien ingressat en alguna institució, fa cinquanta anys? ¿Quina és la meva responsabilitat, en tot això?”
Què se n’hauria fet de tota l’energia que inverteix la família si ell no hagués existit, o si ell hagués estat, tal com se sol dir “normal”? De fet aquesta és una pregunta que ens podríem fer davant de totes les decisions cabdals de la nostra vida. La nostra vida és com és, però podria haver estat completament diferent si ...”
La meva presència havia de ser més lleugera, no donar mal de caps. I es va acabar establint una fina capa de glaç entre jo i els altres; és així com el gel va entrar en mi

A vegades crec que els escriptors els hi agrada complicar el relat dels seus llibres per tal de resultar més moderns. O potser és la pròpia dificultat i dubtes sobre l’escriptura de la que també parla en el llibre que els porta a navegar per aquests mars de la creació sempre rocallosos.
Treballava com un nàufrag en una illa iceberg, sense saber cap on anava ni quan de temps resistiria” .... “No se si val la pena escriure tot això, ni quin dret hi tinc
De moment el territori no m’és visible. Si ho fos, no escriuria. No és un viatge banal, ni més segur que el dels exploradors: sento que m’hi jugo la vida. Les trames i els personatges prefabricats dels escriptors se’m fan estranys de la mateixa manera que m’és impossible saber el passat i el futur de les persones amb qui ens creuem. Vénen a nosaltres i se’n van, sense que sovint entenguem el significat de la seva arribada i el seu comiat. Ells porten a dins les seves trames, i sovint no ens fan partícips de les figures que estan creant. Les accions dels altres i, de vegades les nostres mateixes ens són un misteri. Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància. Potser penso això perquè no sóc escriptora, només exploradora de les meves possibilitats textuals que són limitades. La narració com a lloc on construir ficcionalment la memòria, que és construïda, parcial, voluble, i que serà reinventada de nou en el text i per això sempre és destruïda de nou en el text. Aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.

El gel, el fred, l’Àrtic, l’Antàrtida, les grans exploracions, els grans espais com a metàfora de la vida, o potser com a paradoxa del món petit i tancat en el que vivim. Voldríem explorar, però no ens atrevim, ens tanquem en les nostres 4 parets i de tant en tant fem escapades a la natura, el nostre espai original
Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un punt en comú en la manera com habitem aquests llocs: un tros de natura és domesticat perquè nosaltres puguem imaginar que l’explorem sense gaire risc -com menys perill aparent més massificats estan aquests llocs.... La música és la mateixa a les estacions d’esquí que als bars de platja. ... Dissimular la nostra temporalitat davant l’eternitat del mar, o d’una muntanya, tallant el temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre sentit, molt més habitable i lúdic al temps.”

El viatge, l’exploració, la recerca de la veritat, buscar-se a un mateix, aquest sempre és el viatge més important. On està la veritat? Què és cert i què és fals? On està la frontera ? L’escriptura i la lectura com a recerca de tot plegat: “¿Ens llegim a nosaltres, quan llegim als altres?” ....Ningú sap res de la teva vida secreta
 Com es fa per recuperar l’equilibri quan l’has perdut? Has d’arribar al fons. L’equilibri només el trobes en tant que tu mateix et pots mostrar vulnerable i afrontat els teus dimonis. És l’única manera. Això comporta un exercici d’humilitat. Fins que ja no hi hagi cap rastre de pretensió en tu, fins llavors no podràs ser honest ni humil
“¿Per què patim tant? Perquè volem coses que els altres no ens donen

Els desitjos congelats de quan no es tenen diners o no s’és correspost són diferents d’aquells que congelem perquè hi renunciem. Aquests últims tenen la brillantor d’una heroïcitat estoica. Encara que si renunciem als desitjos potser és perquè tenim por, i haurem passat la vida cecs, sense sentir ni veure res ... D’altra banda, si els obeïm sempre podem acabar perduts

Què ha portat tants homes a intentar conquerir espais blancs, sense aparent interès comercial o estratègic?” I que porta a tants homes i a tantes dones a escriure ?

En definitiva un llibre que utilitza l’escriptura per trobar-se a un mateix, però no sé si ho aconsegueix entremig del gel, el fred i la neu.

També en parlen a: