divendres, 15 de febrer de 2019

La rogaine del procés: es fa llarg esperar


El procés s’ha convertit en una rogaine interminable.

La Rogaine és un esport d’equip. Els equips poden tenir de 2 a 5 components. El procés també és una tasca d’equip, un equip molt nombrós i molt complex.

L’objectiu d’una rogaine és assolir el major nombre de punts en un temps prèviament determinat (6, 12 o 24 hores). Si s’arriba amb retard a la meta l’equip és penalitzat amb la pèrdua de punts. Els punts els donen unes fites o controls situats en el terreny i dibuixades en un mapa. Aquests tenen puntuacions diferents en funció de la seva dificultat o llunyania. Les fites de més valor acostumen a donar 9 punts. 

Tant a les fites com a la meta han arribar tots els membres de l’equip junts. No és vàlid que uns hi arribin i altres no.

El procés va començar fa temps. Encara que hi ha símptomes anteriors s’acostuma a acceptar com a data d’inici la famosa sentència del Constitucional sobre l’Estatut.

En una Rogaine els equips tenen un temps per estudiar el mapa, veure on són les fites i la seva puntuació i decidir l’estratègia de cursa abans de començar la cursa. En el cas del procés no hi havia mapa previ, ni estratègia decidida en el moment d’iniciar la cursa. A mesura que es va anar a avançar els diferents actors dels procés van decidir que la rogaine del procés s’acabaria amb la independència de Catalunya en forma de República. L’estratègia s’aniria consensuant al llarg del camí. I amb molts entrebancs així es va anar fent.

Sempre que l’equip ha treballat junt hem assolit algunes fites de molts punts: 9-N, candidatura de Junts pel Sí, 1-O, 27-O i 21-D. Aquestes tres últimes són les darreres fites assolides, la del 21-D ja amb l’equip disgregat. Des d’aquell moment, cada membre de l’equip s’ha marcat la seva ruta i la seva estratègia i des d’aleshores, i d’això ja fa més d’un any no hi ha cap avenç significatiu per assolir la fita de més puntuació: la república catalana independent.

No hi ha manera de posar-se d’acord de que és el que cal fer. Tots sabem que el terreny és complicat i que està ple de trampes. De fet no tenim cap mapa que ens pugui servir de guia en aquest camí. Estem caminant en la més plena foscor. Cadascú diu la seva. Som molts els que empenyem cap l’objectiu però estem estancats donant voltes i més voltes sense sentit. En alguns moments sembla que esperem l’aparició d’un cop de sort que ens il·lumini. De seguir així no arribarem a port.

En una rogaine guanya l’equip que té una estratègia conjunta, on tots els seus component es tenen confiança i que són capaços d’anar prenent decisions en funció de les dificultats, de la seva condició física, i del temps que resta de cursa, adaptant-se al terreny que es van trobant. I això és quelcom que està lluny de produir-se en el procés. Tot plegat s’està fent molt llarg, massa llarg.

Tornem a encarar un horitzó complicat: judici i eleccions de tota mena. Però tan sols observo desideràtums i desitjos de bona voluntat del que voldríem, però cap pas endavant, cap acord que uneixi i ens encamini d’una vegada a la nostra gran fita.

Com diu Pau Riba es fa llarg esperar:

Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va.
I es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes i esperes i esperes
vols demà però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les lentes tardes
perquè sents el teu cor ensopit
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

divendres, 8 de febrer de 2019

La punyalada, un altre clàssic de principis de segle XX


Fa un parell d’anys vaig llegir Els sots feréstecs de Raimon Casellas i he continuat llegint novel·les nostrades de la literatura catalana de principis del segle XX. Les seves històries, descripcions, i la utilització del vocabulari em tenen totalment enganxat.

La punyalada comença amb aquesta descripció: “Dalt del puig de Bassegoda, com posat exprés per a confort de l’excursionista afadigat, hi ha un canapè de blaníssima herba i sòlid respatller de pedra, on algun temps jo m’hi asseia sovint, contemplant sempre amb el mateix interès el grandiós panorama que s’estenia mos peus
Albert Bardals és un vell ermità que viu al Mas Bardal del terme d’Albanyà que deixa un manuscrit on explica la seva vida a l’autor.

Tot comença en un aplec a Sant Aniol. L’Albert té tres amics d’infantesa: “en Rafel del Pedrals, en Pep del Serrat i, sobretot l’Ivo de Camperols”. Ja des de petit segueix les bromes d’aquest últim a qui no s’atreveix mai a enfrontar-se ni a portar-li la contrària

A l’aplec de Sant Aniol va decidit a fer l’aleta a la Corali, la filla del moliner, però es posa pel mig l’Ivo i no sap reaccionar. “Les immenses cingleres que, com les runes d’un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m’anessin a caure a damunt, i les boscúries d’alzines que s’estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s’hi celebraven els funerals de les meves il·lusions


Passen els dies “i totes mes amargantes reflexions se concentraren en un mal pressentiment: Aquesta noia serà la meva perdició

S’acaben barallant l’Albert i l’Ivo davant de la mateixa Coralí, una baralla a mort que acaba amb la fugida de l’Ivo vençut. “Li has perdonat la vida i ell no et perdonarà mai!”

Acabaràs bandoler, i de mala sang, te veig l’estampa. Que el qui comença per lladre d’honres poc li costa de ser lladre de cabals!” Li crida l’Albert a l’Ivo. I la profecia es compleix. L’Ivo es converteix en l’Esparver, cap d’una partida de bandolers temuda arreu.

Al cap d’un temps torna a la comarca, destrueix el molí, mata al moliner i segresta la Coralí. Començava la seva venjança.

L’Albert queda totalment afectat i no sap pas massa com reaccionar-hi “Vaig sentir de cop el descoratjament del caminant que, atrapat per la nit boirosa, s’adona de que es troba esmaperdut, sense nord ni guia. Allavors, la imatge maleïda del dubte, d’aquell dubte que tantes vegades m’havia jumit al jou de l’home fatal que ara em perdia, i que havia cregut esvaïda per sempre més, la vaig redreçar-se de nou davant meu, exacerbada encara pel dolor de la impotència. Venia a ser com una nova manifestació de l’etern problema de la meva vida: un ideal difús embolcallat de tenebres, un objecte de perpètues cobejances separat per un abim, un desig foll d’obrar, de lograr, mancat de tota orientació. I l’ànim se m’anà enxiquint, les cames començaren a tremolar-me i el cos se m’aclofa al bell davant dels tres camins.”

L’acció s’acaba convertint en una guerra oberta entre els trabucaires que continuen les seves malifetes (assassinats, segrests, robatoris, ...) i que es fan esmunyedissos i escàpols en un terreny feréstec i de mala petja com és la Garrotxa, i un grup que els persegueix tractant de donar-los caça.

El desesper s’abraça de l’Albert. “Jo me sentia petit i miserable rebolcant-me dintre de la buidor de ma impotència”. Idees de suïcidi solquen els seus pensaments. “Me parlava de mi mateix, procurant convence’m a mi propi de que no era pas mon destí morir colltrencat com una cabra, i m’apartava del precipici que m’atreia com s’aparta a un noi d’un perill

Finalment la partida dels bandolers cau en una emboscada “És indescriptible aquell espectacle de mort, desenrotllat de sobte enmig de l’apacible solitud de la naturalesa dormida. Els crits escarrifosos dels que s’estimbaven, les malediccions i renecs dels que encara s’aguantaven, sobrepujant als retrunys de les trabucades, i a baix, al fons d’aquells crenys que s’obrein igual que mandíbules de dragó, la braó cadenciosa de les cascades, marcant com un moviment de deglució del monstre famolenc de carn humana, i nosaltres n’hi donàvem tanta com podíem, però ja podíem donar-n’hi força que no diria pas mai prou
Però malgrat la matança de la major part dels trabucaires, l’Esparver sobreviviu i res esbrinen del destí de la Coralí.

El final s’apropa i el desenllaç no deixa de ser sorprenent

Una tenebra impenetrable, un silenci absolut i una buidor immensa embolcallaven mon esperit ...”. “I per aquest camí, vinga donar tortura al poc magí del què disposava, tot a la mercè de la carn, sense que per un lloc vingués una espurna de raó sana a posar fre al maligne esperit que em corsecava la carn enfebrada

De ben segur, que seguiré explorant lectures d’aquesta època.

divendres, 1 de febrer de 2019

Compte amb l'abisme


El sol és un astre fred. El seu cor, espines de gel. La seva llum, inclement. Al febrer els arbres són morts, el riu queda petrificat ... El temps es paralitza.”

Vint-i-quatre senyors reunits en un palau d’alts sostres, tots ells d’il·lustres cognoms. És una reunió convocada per Hjalmar Schacht futur director del Reichsbank i ministre d’Economia de l’Alemanya nazi. És el 20 de febrer del 1933. A la reunió assisteix Goëring i el mateix Hitler que demana diners per la campanya electoral del 5 de març que el portarà al poder.

Allà estan totes les grans empreses alemanyes, Krupp, Opel, Siemens, Varta, Basf, Bayer, Agfa, Allianz, Telefunken, ....

Com a novel·la no puc dir que m’hagi agradat. Però llegir alguns dels obscurs episodis que van ser claus per l’arribada d’Adolf Hitler al poder i com van actuar alguns dels alts mandataris dels països europeus fa prou interessant la seva lectura.

Un dels exemples més clars del que va passar és Kurt Schuschnigg, el canceller austríac que  signa les condicions que l’imposa Hitler. De retorn a Àustria s’adona del que ha passat, “No va voler afrontar la realitat. I ara la realitat se li acosta, ben a prop, horrible, inevitable. I li escup a la cara el secret dolorós dels seus acords”. És un exemple del que passa quan no se sap posar límits al nazisme. Després d’admetre-ho tot, d’acceptar totes les seves exigències, acaba tancat en els camps de concentració, encara que en un règim especial.

Una inclinació obscura ens va lliurar a l’enemic passius i plens de por” Tothom ho sabia o s’ho imaginava, però ningú va aixecar la veu, ni va moure un dit, fins que ja va ser massa tard. Ens tornarà a passar? A vegades tinc la impressió que estem entrant en una època que ens pot conduir a quelcom de semblant.

Sovint les catàstrofes més grans s’anuncien a passos curts”. “No ens pensem que tot això pertany a un passat llunyà. No són monstres antediluvians, criatures tristament desaparegudes ... Aquests noms encara existeixen. Les seves fortunes són immenses” En referència als hereus directes de les famílies de les grans i prestigioses marques alemanyes que amb les seves fortunes van propiciar l’arribada al poder del nazisme, i posteriorment es van aprofitar dels presoners tancats en els camps d’extermini per guanyar molts diners, utilitzant-los com a treballadors.

No es cau mai dues vegades al mateix abisme. Però sempre es cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i esglai. I desitgem tant no tornar a caure que ens apuntalem, cridem.” Estiguem tots amatents per no tornar a caure en aquest abisme tan esgarrifós.
Dibuix de Louis Soutter

divendres, 25 de gener de 2019

El foraster


De nou estem davant d’una novel·la de Pedrolo publicada gairebé 20 anys després de ser escrita, una de les moltes que es van quedar al calaix per motius evidents. L’escriu el 1959 i la publica per primer cop el 1976, un cop mort el dictador.

Marina Garcés comença el pròleg amb una reflexió sobre la importància de les paraules:  Què fa que una paraula ens convenci fins al punt de canviar la nostra vida radicalment? Ni les religions mil·lenàries, ni les organitzacions polítiques més sòlides, ni la neuropsicologia més sofisticada, ni tots els poemes d’amor junts no han resolt aquesta pregunta. Hi ha paraules que mouen riuades de gent. N’hi ha que commouen, silenciosament, infinites persones. N’hi ha que, simplement, ens deixen indiferents. Però al final, com diu Nietzsche, el que ens fa humans és poder morir per l’efecte d’una sola paraula. Una sola paraula pot matar-nos. Una sola paraula pot desencadenar en nosaltres una nova vida, podríem dir també. Ser humans és moure’ns, sense saber molt bé com ni perquè. Per això, ser humans és fer-nos responsables de les paraules que compartim i de les conseqüències que tenen. No hi ha paraula impune. Però, com dèiem, no tota paraula convenç ni tothom es deixa convèncer d’igual manera per les mateixes paraules
Ange és un foraster desconegut que arriba a la barraca on viuen Anton i Isa amb la seva filla Sogues de vint-i-un anys que té un pretendent, Jau. Tot passa en les cinc nits que Ange sopa amb ells en la barraca. Són unes simples converses que es desgranen en cinc capítols. En cada capítol canvia el narrador passant aquesta funció pels cincs personatges.

Sense dir-ho específicament és clar que l’Ange és un activista polític clandestí que ve en missió secreta. Però no se sap ben bé per que ha vingut a fer el foraster. Les seves reflexions en aquests sopars posen el dit en la nafra i fan pensar.

A mi posseir em sembla una cosa immoral.” “Si posseís alguna cosa em sentiria culpable” “De tenir coses que els altres, alguns dels altres, no tenen.” “No parlo de ser ric, sinó del fet de posseir. Si la majoria de persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement

L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes ... Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és” La propietat corromp. D’alguna manera mai hi ha prou i sempre es vol més i més.

En nom de què podem justificar que un altre treballi per enriquir-nos? Què ens autoritza a prendre-li diàriament unes hores del seu esforç?”. No hi ha cap home que tingui drets sobre un altre home”.
Som responsables de tot allò que passa al nostre entorn. Si existeix un estat determinat de coses, és perquè tots nosaltres l’hem consentit. I més i tot: l’hem creat, hem ajudat a crear-lo”. “...et dius que no sempre serà així, que ha de canviar, però saps que no, que són il·lusions teves, perquè passen els dies i tot continua igual ...”

Aquell al qual li és donada una cosa que accepta, cedeix una part de la seva llibertat

Arriba el darrer dia, el cinquè sopar. L’endemà marxarà el foraster. Esperen, sopen en la seva absència, però l’Ange no arriba ...

La Sogues està decidida a marxar amb ell, però ...

Cap dia no havia fet tan tard

divendres, 18 de gener de 2019

Mantícora


Si en el primer títol de la trilogia de Deptford el narrador era Dunstan Ramsay, en aquest segon volum el que ens explica la seva història és David Staunton, el fill de l’amic ric de Dunstan, ara mort.
Tot comença amb un viatge a Zurich per sotmetre’s a una teràpia psicoanalítica en l’Institut Carl Jung de la ciutat , tot i que ell no creu massa en que la psiquiatria el pugui ajudar.

La mort del pare, el posterior enterrament i el seu testament es converteix en l’eix central de la primera part de la narració.

Fue conducido, o bien condujo él mismo su coche, a un muelle del Puerto de Toronto. Cuando sacaron su coche del fondo del agua lo hallaron agarrado al volante con tanta fuerza que tuvieron dificultades para soltarle las manos. Tenía los ojos completamente abiertos. Y una piedra en la boca”. El fill està convençut que va ser un assassinat.

Després de les primeres sessions de teràpia la psicoanalista li diu que “usted es único, no lo dude. Cualquier persona es única. Nadie ha sufrido nunca del modo que usted sufre, sencillamente porque nadie ha sido usted hasta ahora.”

I més endavant clarifica que farà:  no voy a hacerle nada. Voy a tratar de ayudarle en el proceso necesario para que llegue a ser usted mismo

Es preciso que reconozca usted a su Sombra. No es tan terrible cuando se la conoce más a fondo. No es que sea amable; es más bien desagradable. Pero la aceptación de esa criatura desagradable es absolutament necesaria si realmente busca la integridad psicològica

David Staunton va gratant i gratant en el seu passat i d’aquesta manera anem descobrint els racons més recòndits de la seva ment.

Siempre estuve bajo el hechizo de mi padre, y ahora entiendo que percibí con toda claridad su decepción: todo el que a él decepcionara no podia contar con mi afecto. Tomé todas sus ambiciones y deseos por míos e hice cuanto pude por soportar un hecho que empezó a estar muy claro a medida que yo envejecía, y es que yo también era una decepción

Poc després de la mort de la seva mare, un vespre la seva germana Caroline li diu: “La bebida serà lo que acabe contigo, ya lo verás. Son muchos los hombres de buen corazón que se han ido de cabeza al infierno por el camino del alcohol”. I també va afegir “tengo motivos más que de sobra para pensar que eres hijo de Dunstan Ramsay” Aquesta revelació l’acompanyarà per sempre més, però mai tractarà de saber si és veritat.

Ja avançada la narració es desvetlla el per què del títol. En un somni se li apareix una mantícora amb el seu mateix rostre. “Una mantícora es un animal fabuloso con cuerpo de león, cabeza de hombre y un aguijón en la cola”. L’animal està subjectat amb una cadena per la psicoanalista vestida com una sibil·la amb una túnica blanca i un mantell blau de fantasia. Segons la mitologia la mantícora són éssers malvats que utilitzen el verí del seu fibló per paralitzar a les seves víctimes. Ell és una mantícora en el seu ofici d’advocat i paralitza a les seves víctimes amb el fibló de la seva llengua.
Imatge de Kik M.P de la web seres mitológicos
El psicoanàlisi aprofundeix en la seva adolescència, la seva joventut, el seu descobriment del sexe i les seves relacions personals amb les persones que el rodegen.

Arriba a la Universitat, en concret a la prestigiosa Oxford on hi estudia Dret: “Queria aprender todo lo que pudiera sobre las personas, quería amasar un saber que me permitiera en la medida de lo posible explicarme cómo son”. “Quería saber, ver tamizar, sin que nada ni nadie me conmoviera. Quería distanciarme tanto como pudiera de aquel muchacho sin luces .... Quería fundirme, purgarme de toda escória, remodelarme de una forma nueva y mejor

Segons la doctora Johanna Von Haller: “Todos creamos un yo que se proyecta al exterior, con el cual hacemos frente al mundo, y hay personas, desde luego, que terminan por creer que eso es lo que son en verdad”. “Para tales personas, el mundo es algo absolutamente claro, porque no pueden entender que nuestro personal punto de vista dé una cierta coloración a cuanto percibimos. Piensan que todo es exactamente igual para todos, tal com es para ellos mismo. A fin de cuentas, dicen, el mundo es absolutamente objetivo; es evidente a ojos de cualquiera; por lo tanto lo que perciben el hombre inteligente o el hombre normal (siempre son ellos mismos) es todo cuanto hay que percibir, y todo el que vea las cosas de otro modo està loco, es un malvado, o es sencillamente idiota

Abandona el psicoanàlisi i es trasllada a Saint Gallen on es troba amb Ramsay i Eisemgrim. Aprofita aquest dies per esbrinar qui va ser el responsable de la mort del seu pare i altres enigmes de la seva vida que encara resten pendents en el seu imaginari però no assoleix cap resultat plenament satisfactori. Les respostes que donen a les seves preguntes encara l’omplen de més dubtes.

Supongo que la totalidad de la vida, salvo una pequeña parte, termina por quedar fuera de nuestras manos. Todos nos llevamos sobresaltos y sorpresas de vez en cuando

El hombre que valga algo tiene varios padres ... Los padres que uno elige tener son los que realmente importan ... No hay un solo hombre que conozca a su padre

“¿Qué me estás sugiriendo? ¿Que de noche me siente tranquilamente y trate de idear en silencio la solución a todos mis problemas, que trate de percibir cuál es el sentido de mi vida?”

Si somos sabios de veras sabremos llegar a un acuerdo satisfactorio con el oso que vive en nosotros, porque de lo contrario moriríamos de hambre o tal vez acabaríamos muriendo en sus mismas garras

Seguim sense resoldre amb exactitud la mort en accident del seu pare. Potser serà el tercer llibre de la trilogia el que resoldrà l’enigma.