dissabte, 14 de gener de 2017

Conflictes inacabables



La lectura de Hadyi Murad de LevTolstoi ha estat tota una sorpresa en un doble sentit. Primer de tot, mai havia sentit parlar d’aquesta narració curta. De fet he pogut llegir que va ser publicada després de la mort de l’autor. Es tracta d’una narració basada en fet reals, fins i tot, sembla que aquest personatge havia existit. En segon lloc ens parla del conflicte txetxè. Està escrita a finals del segle XIX i aquest conflicte entre txetxens i russos ja estava en plena ebullició, però resulta que en ple segle XXI encara continua, sense cap perspectiva de que es pugui trencar. Molt de tarda en tarda ens arriben notícies d’aquest conflicte, però quan no en tenim notícies no vol pas dir que estigui resolt.
Aquesta lectura va coincidir amb les vacances d’hivern i el dia de Sant Esteve vaig poder veure a la televisió la pel·lícula de Josep Maria Forn “El Coronel Macià”, estrenada el 2007, o sigui abans que esclatés amb tota la seva virulència el procés i el suflé, segons alguns, independentista que encara dura. Doncs resulta que algunes de les paraules de Francesc Macià quan abandona l’exèrcit espanyol per estar en contra de l’entrada violenta a les redaccions de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut les podria subscriure qualsevol sobiranista actual. Han passat 100 anys i encara estem igual!
Si fem un petit repàs pel mapa del món, són innumerables els conflictes que fa anys i panys que duren en forma més o menys virulenta i que dóna la impressió que no hi ha manera de resoldre’s. En alguns casos penso que ja els hi està bé viure en conflicte permanent. De fet són nombroses les generacions que ja han nascut, han crescut i s’han educat dins del conflicte. Immediatament em ve el cap el conflicte àrab-israelià. No hi ha setmana que en els informatius i els diaris no puguem llegir alguna notícia del mateix. Quan vaig néixer ja existia i l’únic que ha passat és que han canviat els protagonistes, però tot segueix igual.
De fet, no costaria pas massa fer una llista dels conflictes que tenen més d’un segle d’existència i que segueixen en plena vigència. Em sorprèn que passin els anys i els conflictes continuïn, i fins i tot empitjorin. És estrany, però potser és que ja ens està bé viure en societats en conflicte.

diumenge, 8 de gener de 2017

Tot un clàssic: La mort d’Ivan Illitx



Resultó lo que de ordinario resulta en las viviendas de personas que quieren hacerse pasar por ricas no siéndolo de veras, y, por consiguiente, acaban pareciéndose a otras de su condición ... Y la casa de Iván Ilich era tan semejante a las otras que no hubiera sido objeto de la menor atención, pero a él, sin embargo, se le antojaba original
El mayor deleite de Iván Ilich era organizar pequeñas comidas a las que invitaba a hombres y mujeres de alta posición social, y al igual que su sala podía ser copia de otras salas, sus reuniones con tales persones podían ser copia de otras reuniones de la misma índole
La seva única aspiració era aparentar, portar un gran tren de vida, pensar-se que era únic i apreciat, però segurament sense gaudir de res del que l’envoltava. Total una vida del tot superficial, però de la que ell es sentia especialment satisfet i orgullós.
Los deleites de su trabajo oficial eran deleites de la ambición; los deleites de su vida social eran deleites de la vanidad” En definitiva tot un personatge, però de sobte tot canvia quan emmalalteix.
Todo sucedió como lo había esperado; todo sucedió como siempre sucedía .... El medico famoso se daba ante él los mismos aires que él se daba ante un acusado
Aleshores s’omple de dubtes i preguntes i s’inicia tot un calvari: “Vivir así, solo, al borde de un abismo, sin nadie que le comprendiese ni se apiadase de él
Cuando ya no exista, ¿qué habrá? No habrá nada. Entonces ¿dónde estaré cuando ya no exista? ¿Es esto morirse?”
Y ya no podía olvidarse de aquelloAllò, el dolor i la mort estan presents a totes hores i en tots els llocs. “Se acostó y una vez más se quedó solo con aquello: cara a cara con aquello. Y no había nada que hacer, salvo mirarlo y temblar
Los minutos se sucedían, uno tras otro, las horas una tras otra. Todo seguía lo mismo, todo sin cesar. Y lo más terrible de todo era el fin inevitable


També en parlen a:

divendres, 6 de gener de 2017

Austràlia està molt lluny

Però si mai no es veu el final del túnel, si el teu somni és tan enllà que sovint deixes de somniar-lo, és una càrrega molt pesada, això d’anar vivint

Amb aquest llibre tanco la lectura del llibres de Roc Casagran. No havia llegit res d’ell fins que la lectura del seu darrer llibre “L’amor fora de mapa” va captar la meva atenció i vaig decidir llegir tota la seva obra.
Quatre personatges es coneixen per casualitat i projecten abandonar Sabadell i tot el seu món que no els agrada i anar-se’n a les antípodes, Austràlia, metàfora del desig de canviar el nostre món com un mitjó.
Els personatges són:
  • Són Petra Masmajor, una okupa a la que caben d’acomiadar de la seva feina, però que aconsegueix treball en una televisió local que suposo que és MolaTV.
  • El Calamarsa un taxista que potser voldria tenir una família.
  • El Còdol, un actor a l’atur que treballa en un bar els caps de setmana i viu a casa els pares i que no ha sortit de l’armari.
  •  L’Agata, una poeta.

Són personatges que volen ser diferents del que són però que s’arrosseguen per la vida tal com aquesta els dirigeix. Els quatre es troben en un bar, la primera vegada per casualitat, però després ... “cap dels quatre va voler reconèixer que no, que no eren assidus al local, que només buscaven algú per compartit la solitud

La tristesa del món deu ser un passeig per una Rambla deserta un dia entre setmana

Reconec perfectament les descripcions que fa de la meva ciutat. El Sabadell noctàmbul no ha canviat gens amb els anys: la ciutat fosca, els carrers deserts, tot tancat, res a fer, tothom a casa, ... i a la matinada mentre tornes de farra creuar-te amb els que encara mig adormits s’encaminen al treball diari mentre tu encara t’has de ficar al llit. Això mateix podia haver escrit als anys 70.
Hi havia un ferm desig de canvi total que mai s’acabava complint: en les meves nits de joventut pels carrers solitaris de la ciutat també ho volia canviar tot, marxar a la meva Austràlia particular, per després acabar portant una vida del tot convencional sense mourem de la ciutat que en va veure néixer. Com és possible? Simplement ha estat així com acostuma a ser en molts casos.

Li agradava sentir-se pedra, sentir-se fort, sentir-se que era allà, quiet, deixant que l’aigua li passés pel damunt i l’anés modelant, però resistint. Desplaçat, canviat de forma ... però sense deixar de ser

I una curiositat final: en un moment del llibre el Còdol es pregunta a si mateix “Qui s’encarregarà de fer un manual d’amor útil i fàcil de fer servir?” D’alguna manera és el que fa Roc Casagran en el seu darrer títol “L’amor fora de mapa”.

Coneixia els neguits que li bategaven a dins i el pou que sempre tenia fent-li companyia. Un abisme ple de vertigen que tenia dia i nit al costat, on sovint somiava de caure. No el volia compartir, l’abisme, i era del parer que establint lligams massa forts amb algú l’havia acabat arrossegant cap el mateix lloc” 

També han opinat:

dissabte, 31 de desembre de 2016

Futur

... Futur espera
creuat de braços,
i es fa enrere
a poc a poc
i no sé pas
si mai podrem,
si mai sabrem,
esgarrapar-lo.
Si ho mirem bé,
a l'estació
Futur hi cap
qualsevol cosa,
o això esperem.
A Futur hi ha
també el principi,
també el poema,
també allò
que no té nom,
també el pecat,
també l'amor,
també el somni
de llibertat.
Si hi cap de tot
què ens fa pensar
que per nosaltres
no hi haurà un lloc?

Trènicament trennificats
Roc Casagran Casañas 


dissabte, 24 de desembre de 2016

Créixer sense pors



En aquest poemari Roc Casagran ens convida a abandonar la comoditat de la vida i a atrevir-se a viure amb l’ampli sentit de la paraula.
No feu com jo, que estic aquí reclòs,
I sols em moc en murs de poesia
No esperar a ser vells
... abans no trobis al mirall un vell
... i has llençat el rellotge en un rampell
N’estem prou farts, dels dies de bromur,
dels temps parat, d’estar-nos sempre aquí
I ser capaços de llençar-nos a la vida i fer realitat els nostres anhels
Que ens en anem, que ho deixem tot enrere,
que oblidem fums de fàbriques i trens
P’rò això no dura gaire,
tornem a l’ombra, als nostres tristos viures
I deixem el seny a banda, i deixar-nos portar per la rauxa.
Se’ns pixen al damunt, i ho has vist tu,
ens foten un collar de gos que estreny,
i ho veiem molts, ens armen un bon cristo,
i així i tot, ningú va, vinga empeny,
fot-li benzina i etziba-li un misto”
“No ‘nem pas bé. Tenim tots els camins
embarrancats, la llengua segrestada
Malgrat tot, i estar carregats de raons el camí no resulta senzill. Desempallegar-nos d’un passat mesell i mirar endavant amb valentia.
I som aquí per dir
els mots més nous”
“Planifiquem nous mapes
cremem els vells i fem d’antics camins
carrers de foc que encengui el demà”
“ i més us val d’estar molt a l’aguait
perquè la nit aquella qualsevol
que es faci llum enmig de la penombra
salparà el barco de la gran revolta

La felicitat d’ignorar-ho del tot i créixer sense pors