divendres, 24 de febrer de 2017

Com s'arriba a viure al carrer?



... un encert pot habitar i resistir temps en silenci, però un error és molt sorollós encara que el cometis a boca tancada

Nova novel·la de Maria Barbal i nou personatge femení, però aquesta dona és molt diferent a totes les seves protagonistes anteriors. Igual que en “Escrivia cartes al cel” es torna a basar en un fet real que va commocionar l’opinió pública: un parell d’adolescents mataven a una indigent en un caixer per simple diversió. Però aquest fet real és simple excusa per inventar-se quina podia haver estat la vida d’aquesta indigent del caixer.
Escriu en una llibreta dirigint-se a la seva filla. Viu al carrer sola, en un parc, gairebé davant de la que havia estat la seva casa amb l’esperança de veure-la algun dia. De forma desordenada va desgranant el que ha estat la seva vida i els fets que l’han portat fins aquí.

 Què és just, digues? Ho és la vida? Ho són els qui combreguem amb una religió d’amor i pau i castiguem els altres molt més que la mateixa vida?”

Veuràs com a la vida no hi ha una ratlla ben dibuixada que separa el que està bé del que no ho està


Una dona derrotada de les que viuen al carrer, però que té al darrera una història que ni ens podem imaginar. Què és el que l’ha portat fins aquella situació? Com pot viure d’aquella manera? De fet ahir mateix a Vilaweb Roger Cassany també parlava del tema: Lahistòria de Marco (de Milà a les nits sense sostre del Raval).

De nou la complexitat de les relacions humanes i la motxilla de la nostra història personal que tots arrosseguem amb nosaltres per tota la vida, a vegades més lleugera, a vegades més pesada.
Més de una vegada en veure algun indigent pel carrer he pensat en quina història hi podia haver al darrere i quines podien ser les causes que el van conduir en una moment de la seva via a aquella situació. De ben segur que la línia és ben fina i que tots tenim el risc de que ens passi quelcom de semblant. I que un cop al carrer, amb tot perdut, no ha de ser gens fàcil refer la vida i tornar al que considerem la “normalitat”

Els silencis, no dir el que es pensa en un moment .... “Per què no em va dir queda’t, sis-plau queda’t, no puc estar sense tu, ni l’Àngels, tampoc, no veus que em faré vell abans d’hora?”. En un moment determinat, actuar per impuls sense pensar en les conseqüències. El moment de prendre decisions sempre és delicat: “Estava sorpresa i quasi optimista pel fet d’haver decidit quelcom ...”

Em sap greu que allò que ella escrivia íntimament sigui llegit per persones que no la coneixien per a qui ella és un número. Potser és millor esperar ... No sé que he de fer.”

També en parlen a:

dilluns, 20 de febrer de 2017

País íntim



Cap alegria no podia fer-te feliç.
Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis ...” Així de contundent comença.

Aquest país íntim de Rita Albera, la narradora, la “tretzepets” que li diu la seva mare, és sense cap mena de dubte la millor obra de Maria Barbal. De nou una potent veu femenina ens explica tota la seva vida des de la infantesa fins la maduresa.
Com a la Rita, el terrat, el safareig, les flors i els testos també formen part dels records de la meva infantesa. Les descripcions són delicioses amb un vocabulari ric i acurat, tot ben posat i endreçat al seu lloc. Res és sobrer. Ens apropa amb cura a la manera de viure d’altres temps.
A la Rita no li agrada la seva mare que sempre l’està renyant y la menysprea. Al llarg de tota la novel·la assistirem a la complexitat d’aquesta relació dels seus dos països íntims. La Rita va desgranat sense presses la seva vida, els seus neguits i els seus sentiments. Assistim a la seva evolució personal: infantesa, adolescència, joventut i cerca de la llibertat personal, i la maduresa que implica una millor comprensió de tot el que l’envolta. 

Les teves respostes queden esparses en el mapa que jo em dibuixo des de sempre. Hi ha territoris diferents en aquest país íntim, són illes que busquen agermanar-se en una sola terra. Cada pregunta meva ha rebut paraules com aigua al galop, paraules esvaïdes, paraules mullades. No m’oriento encara en aquest país que dubtes de llegar-me

Tots tenim el nostre país íntim. Ens resulta difícil conèixer el nostre propi país íntim on ocultem parts de nosaltres mateixos que no volem compartir amb ningú. Som uns éssers complexos. Intentem conèixer als que ens envoltem però, fins i tot, els més propers acaben essent uns veritables desconeguts. 

Per què tu i jo veiem les coses de forma tan diferents? Per què calla tant el pare?”
Trobo que els grans són molt complicats i no sé si acabaré d’entendre mai què va passar durant la guerra civil, ningú en parla al carrer, tu, tampoc; però dins de les cases sempre hi ha corda per estona sobre aquells fets
Ara, en la casa sense tu, se m’ofereix de franc un altre fragment del teu país íntim. I sóc capaç d’aclarir una diferència entre la padrina i tu. En ella el record és dolor, una mutilació; a tu també et falta un tros, però en tu hi ha més; al costat del dolor, ràbia i vergonya
Tu m’has ensenyat a buscar la raó de les coses, a voler-les entendre. Encara que ja conec l’error d’aquesta via prenc sempre el mateix camí d’aproximació als misteris

Ens esforcem per arribar a un coneixement profund de nosaltres mateixos, però no som massa destres i les nostres eines són poc hàbils. Sempre ens quedem a mig camí.

En tot moment la teva veu m’és un eco al pensament, encara que la majoria de cops no vull sentir-la

En tota la narració la Rita dialoga amb la seva mare. Està present de forma constant en tot el que fa i en tot el que pensa. És una ombra que la persegueix allà on va.

Tu eres un ombra darrera cada un dels meus actes. Fins entraves a la dutxa, no em dava temps d’estampar-te la cortina als morros. Quan actuava contra els teus principis, sola o acompanyada, em brollava un somriure com si t’ho dediqués. També m’acusava en silenci amb les teves paraules i, en acabat, me’n veia
Al teu país íntim no havia trobat lloc on plantar la tenda sinó on tu m’assignaves, ni tan sols sabia si hi tenia espai reservat i si volia tenir-l’hi” “Sempre el passat ocuparia el lloc del present en el teu país íntim, els morts, el temps dels vius”
Jo no m’entenia gens. Estava subjecta a tu, però avorria la majoria dels teus actes i la quasi totalitat de les seves paraules
Tota negre, et quedaves amb els teus morts i la teva feina, el teu país complert. No m’importava que et passés ni com estaves de trista, tan sols desitjava marxar de les teves vores. Volia viure la meva vida” Desitja alliberar-se de tot el llegat de la seva mare, però ben poques vegades ho aconsegueix.

Un fet tràgic de la guerra civil travessa tota la vida de la família de la Rita. El record és inesborrable. Passen els anys, però el misteri els segueix perseguint i s’acaba convertint en un veritable corcó que no els deixa en pau, fins i tot, en els que no havien viscut aquella guerra. El pas del temps no esborra la memòria dels fets. “No podies creure en els imparcials. Havien callat massa temps i el silenci s’havia sumat al rebuig. O havien nascut anys després i no podien entendre què havia estat allò; jo estava entre els qui no ho podíem entendre. I havia anat tan errada que, no solament m’havia cregut que sí que podia, sinó que havia volgut curar-te, ignorar que el meu consol no et podia consolar

No eres només tu la del país íntim, doncs, com havia estat creguda temps abans. Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i barrat, amb terres secretes como té un país. I quan ens enamorem d’algú, tan sols hem albirat la punta d’una muntanya o l’horitzó d’un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de l’altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguantarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l’altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s’hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hi hem de descobrir l’hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s’haurà d’explorar abans de tornar a sortir a la llum. Saber-ho no em serveix per anar endavant a escorcollar els països que m’importen. Dintre seu sempre hi haurà una frontera, que, si vols tu, al cap d’un temps cau i potser pots avançar més endins o, mentrestant, t’ha passat el deler de fer-ho i ja només penses a escampar la boira” Cap país íntim de ningú l’acabem de conèixer a fons. Sempre queda algun replec secret en el que no hi podem entrar i, de ben segur, millor és així. 

Doncs resultava que, aquell període de silenci, en què de la gent, les mirades i somriures creuats, els gestos, la desconfiança, constituïa l’única resposta al crim que algú havia comès contra vosaltres, havia estat quan tu havies fundat dintre teu un país. Havies plantat tenda sense claus ni ganxos per afermar, al buit” Tots els que acabada la guerra civil van crear el seu país íntim dins d’un món de silenci i mitges veritats, van crear un país en el buit. No tenien res on agafar-se de manera ferma.

I ara penso, mentre tota sola passes davant meu, recollida i absent, que no m’importa no conèixer punt per punt i estel per estel el teu país. És sempre a dins meu” Així acaba la novel·la, reconeixent que malgrat tot, el seu propi país conté a dins el país de la seva mare. És molt possible que això ens passi a tots.

També en parlen a:

dilluns, 13 de febrer de 2017

La salvatge




Isabel-Clara Simó ha guanyat el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com de moltes altres escriptores no he llegit cap del seus llibre. A la prestatgeria de les novetats de la Bibliotecade Ponent, la biblioteca del barri, em trobo una exposició d’unes quantes de les seves publicacions. Les miro, les remeno i escullo “La Salvatge”. No és massa llarga i em fa gràcia el que llegeixo a la contraportada. 

Una adolescent mal vestida arriba a Barcelona, al pis del Joaquim, una home ja gran. Porta una carta d’un vell amic seu en Jack Thurber. Ve d’Estats Units i en la carta li demana que l’aculli perquè han matat al seu pare i pot estar en perill. En Joaquim se l’afilla i la converteix en la seva filla. Li ensenya l’idioma i tot el que ell sap. La vol convertir en un model perfecte.

“¿Existiria la bellesa, sense uns ulls que la miressin bella?”
Què us passa a les dones, que us odieu tant? Us mireu de cua d’ull, us espieu, us denigreu. Com si fóssiu rivals, com si cada dona fos, per a una altra, una competència perillosa que cal eliminar

La relació entre els dos tancats en el pis es va enrarint amb el pas del temps. La Victòria la criada fa de contrapès. Però aquesta pateix una mort sobtada. I tot es precipita quan es queden ells dos sols en el pis.

 Ja no sabia viure sense que en Quim li digués com s’ha de viure
 Tothom vol el mateix: Controlar. Controlar dona, diners, amics, família, un banc. Control vol dir poder
-          Però, ¿per què aquest afany de dominar-me?
-          No crec que existeixi cap altra manera d’estimar
Ni tan sols sap si sabrà prescindir d’ell, si sabrà viure, si algun dia podrà tapar el profund forat que li ha deixat a l’ànima aquell home que la contemplava dormir, embadalit

M'ha agradat. De ben segur que no serà pas la darrera novel·la de l'autora que llegeixi.