dilluns, 19 d’agost de 2019

L'animal Moribund


No sabria explicar la raó, però Philip Roth és un autor del que fa temps em venia de gust llegir quelcom d’ell. No en tinc cap referència, ni sé res d’ell. A la prestatgeria de la biblioteca em vaig topar amb aquest llibre i com que no tenia al cap altre llibre per llegir i no era massa gruixut me’l vaig endur cap a casa.

Vaig conèixer-la fa vuit anys. La tenia a la meva classe ... La Consuela Castillo. Només de veure-la vaig quedar profundament impressionat per la seva manera de comportar-se

Escrita en primer persona, el protagonista és un professor universitari ja gran que acostuma a anar-se al llit amb les seves alumnes, molt més joves que ell. O sigui, un personatge avui en dia políticament incorrecte.

Però aquesta Consuelo va resultar absolutament diferent a la resta i "... la por que se n’anés amb un altre no em va abandonar en cap moment, no me la treia del cap, tant si la tenia al costat com si la tenia lluny dubtava dels seus sentiments. Això em va portar a obsessionar-m’hi d’una manera horrorosa

Com que el personatge ja té una edat, o més d’una edat, comença a qüestionar-se el pas el temps. S’imagina la vellesa? Naturalment que no. Jo no me la imaginava. No podia. No tenia ni idea de com era. No en tenia ni tan sols una imatge estereotipada; no en tenia cap imatge. I ningú desitja una altra cosa. Ningú vol enfrontar-s’hi abans d’hora. Com serà? Com és comprensible, qualsevol estadi de la vida més avançat que aquell que vivim ens resulta inimaginable. A vegades no t’adones que n’has entrat en un fins que no hi estàs ficat de ple.”

Miri’s la vellesa com això: la vida en perill com un fet quotidià. No pots deixar de saber el que t’espera al cap de poc. El silenci que t’envoltarà per sempre. A part d’això, tot continua igual: ets immortal mentre ets viu

Es creu superior a la resta tant per la seva posició de gran intel·lectual com per la seva bona posició econòmica. Per moments se’m fa antipàtic.

La relació amb la Consuelo s’acaba. “És cert que va ser millor per a tots dos que s’acabés, però no entrava en els meus plans i vaig quedar desfet. Vaig està deprimit, amb alts i baixos, durant prop de tres anys. Si em turmentava durant tot el temps que vaig estar amb ella, molt més em vaig turmentar per haver-la perdut. Va ser una època molt dolenta, i no en veia el final

Però aquest no és el final. Encara ens espera el que podríem qualificar d’un convidat inesperat i .....

Per cert, remenant per la xarxa he vist que Isabel Coixet el 2008 va fer una pel·lícula amb el títol d’Elegy bassada en aquesta novel·la de Philip Roth i protagonitzada per Ben Kingsley i Penelope Cruz.

No m’ha acabat d’agradar, segurament perquè el personatge principal tot i els seus dubtes existencials m’ha resultat més aviat repulsiu. Malgrat tot, estic disposat a donar-li una segona oportunitat a Philip Roth. Algun consell?

A la xarxa en parlen a:

dilluns, 12 d’agost de 2019

La postveritat


La postveritat és un terme que s’ha posat de moda des de fa uns anys. “S’ha convertit en una paraula d’aquelles que es cita fins a la sacietat”. En realitat no sé si és un fenomen tant nou com ens volen fre creure, però el cert és que avui en dia tan els polítics com els mitjans de comunicació utilitzen moltes mentides o com a mínim mitges veritats que son amplificats amb la utilització de les xarxes socials. Aquest assaig de Joan Garcia del Muro Solans apunta unes reflexions interessants sobre el tema. De fet gairebé em limitaré a fer una còpia de cites del llibre que m’han semblat d’interès per reflexionar-hi.

Defineix la postveritat com a “missatges que ens arriben directament a la part de les emocions i que ens diuen justament allò que volem sentir encara que no tinguin res a veure amb la realitat dels fets
D’entrada posa en qüestió l’existència de la realitat objectiva en si mateixa. Des de diferents teories psicosociològiques ja fa temps que el que es defensa que de la realitat “només hi ha interpretacions,... No hi ha, doncs, ni veritat ni mentida, tot és relatiu i tothom pot tenir la seva pròpia veritat”. “Hem deixat molt enrere ja les teories ingènues que afirmaven l’existència d’una realitat objectiva independent del nostre judici. A hores d’ara ens és palès que és el propi coneixement que construeix la realitat

Seth Godin, un teòric de la publicitat, afirma: “la percepció que tenim de la realitat és molt més important que la realitat mateixa

Si accepten totes aquestes afirmacions és fàcil concloure que la veritat en si mateixa no existeix. Tots tenim una forta tendència a creure que la nostra visió del món és universal quan no és així.  

La realitat ens és opaca, totalment impenetrable. L’actitud, típicament humana, de no conformar-se amb la ignorància i aspirar a desvetllar un eventual ordre ocult és, des d’aquesta perspectiva notablement perniciosa. Ho és perquè propugna actituds dogmàtiques que sorgeixen en la ment d’aquell que està convençut que posseeix la veritat

Si resulta que no hi ha un ordre de debò, sinó que tots els ordres són pures interpretacions circumstancials orientades a suplantar fraudulentament l’autèntica realitat, sembla que es justifica la idea que tots els focus de construcció de realitat són igualment vàlids

Si la realitat és essencialment caòtica, cap de les nostres ordenacions pot arribar a descriure-la ni mínimament. El caos és, per definició, inassequible...L’ordre que ens sembla trobar en el món exterior és, en realitat, efecte de l’activitat del subjecte cognoscent. No desvetllem el que hi ha ocult, sinó que, en el fet mateix d’investigar-ho, introduïm el nostre propi ordre

Segons Nelson Goodman: “no hi ha un sol món, sinó molts mons, cadascun d’ells creats per la ment humana”

Per tant “la veritat no és la representació exacte de la realitat”.

A més a més, tots d’una manera o una altra estem tancats en la nostra bombolla particular i només acceptem el que confirma les nostres opinions, pensaments o interpretacions de la realitat. Com més estreta sigui aquesta bombolla pitjor. És molt difícil sortir d’aquesta bombolla interpretativa.

Com més limitat, fragmentari i confús sigui el teu coneixement de la realitat, com més ficat estiguis en la teva bombolla, més fàcilment t’empassaràs la versió manipulada de la realitat que t’estiguin fent arribar” Tots pensem que no estem dins d’aquesta bombolla farcida de falsedats que creiem que són veritats, però como podem saber que realment no hi som?

La versió del món que ens trobem cada dia en el nostre entorn personal ha estat invisiblement seleccionada per reforçar les nostres creences preexistents”. A Internet, “més que diversitat i discrepància intel·lectual el que hi trobem són unanimitats i uniformitat”

Si vivim en una bombolla informativa en la que tothom pensa el mateix difícilment ens arribàrem a qüestionar les nostres opinions i pensaments. “Tenim una clara tendència a considerar que la resta de persones pensen igual que nosaltres” i que les que no ho fan els hi passa quelcom.

Estem tan convençuts que les nostres opinions són les correctes, que pensem que tothom les comparteix. I el nostre cercle a les xarxes socials confirma aquesta percepció errònia”. “Si només ens arriba la informació que confirma la nostra opinió, ... el que se’n ressent inevitablement és el pensament

Ja Francis Bacon en el segle XVII afirmava “L’enteniment humà, un cop ha adoptat una opinió, dibuixa tota la resta per donar-hi suport i mostrar conformitat amb ella. I tot i trobar un gran nombre d’exemples, i de pes, que mostren el contrari els ignora o menysprea, en prescindeix o els rebutja

"És el món real el que adaptes a la teva visió, de manera que la corrobori sempre absolutament

No veiem exactament el que és davant nostre, sinó que veiem allò que concorda amb les nostres estructures mentals. És un mecanisme sofisticat: tot allò que es correspon amb els marcs mentals activats en la ment és percebut sense dificultat i tot allò que hi entra en contradicció, és directament declarat com a inexistent

És estrany, però en cas d’experimentar una contradicció entre conviccions subjectives i realitat, posseïm com una tendència natural que ens porta a posar en dubte la realitat i no les nostres conviccions. Els humans som així. Si la realitat entra en conflicte amb les conviccions, el millor és fabricar una altra realitat a la mesura de les pròpies conviccions.”

Aquest biaix ens porta, ben sovint, a mantenir i fins i tot a reforçar les nostres conviccions inicials fins i tot al davant d’evidències contràries

Internet que d’alguna manera podria ser una porta d’accés a informacions que ens obliguessin a posar en qüestió les nostres conveccions, actua de forma totalment contrària, ja que ens proporciona el que volem escoltar i llegir i així acabem vivint en una illa digital, “cada cop més insonoritzada i més opaca

Davant la complexitat inabastable del món que t’envolta, tendeixes, de manera inconscient, a seleccionar només aquella informació que podràs assumir més fàcilment, aquella que no desencadenarà cap conflicte intel·lectual. Aquelles dades, al capdavall, que s’adaptin i confirmin les teves creences. És ben simple: com que ets incapaç d’abastar-ho tot, filtres de tal manera la informació que t’arriba que censures tot allò que podria arribar a posar en dubte els teus punts de vista inicials. D’aquesta manera pots prendre decisions i realitzar judicis sobre qüestions impensables amb un esforç mental mínim

Son una mena de regles inconscients que et permeten gestionar una quantitat ingent d’informació en poc temps i amb un mínim d’esforç i concentració

Estàs disposat a dubtar de tot el que vingui dels teus adversaris i a creure, a ulls clucs, tot allò que vingui de la teva banda, d’aquells que consideres “els teus”” .“Només veus allò que vols veure. Alteres la realitat per fer-la compatible amb les teves creences. Creus que és veritat allò que diuen “els teus” i creus que no és veritat allò que diuen els altres”.

Un cop hem superat la vella creença pròpia del realisme ingenu que ens portava a creure que allà fora hi ha una objectivitat, un ordre -sigui diví o purament natural-, ens quedarem amb la veritat que més ens interessi” I això és el que passa en realitat. “En el món actual veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat” ... “La veritat ha estat desvinculada completament dels fets, separada d’ells

El discurs polític ha conquerit una autosuficiència que s’ha independitzat dels fets... De mentides n’hi ha hagut sempre. El que crida l’atenció, en el moment actual, és que això sembla que ja no importa, que ja no importa distingir entre veritat i mentida

El criteri de veritat ja no és l’adequació als fets, sinó la utilitat pràctica. És a dir, l’interès. I vet aquí l’adveniment de la postveritat”.

En política la veritat esdevé indiferent i el que “cal és fabricar la realitat que millor encaixi emocionalment amb els electors

El debat polític, aquests darrers anys, està lliscant cada vegada més cap a l’emotivisme. Més que a informar amb objectivitat i a argumentar amb rigor, els missatges electorals van dirigits a la part irracional de l’electoral, que és on resideixen els prejudicis i els estereotips”. 

“En la confrontació de realitats subjectives que coexisteixen en una comunitat, la que s’imposa és la que disposa de més mitjans. Per tant, aquell que ostenta el poder, ostenta també la facultat de construir la veritat. La veritat és construcció social, però cal tenir en compte que la societat està jerarquitzada i, és clar, aquestes jerarquies es manifesten, també, en la capacitat de construir veritats. La realitat es converteix, doncs, en una construcció del poder

Kahneman afirma: “Confiem molt en judicis que prenem amb molt poca informació.” I així decidim també a qui votem. Creiem i pretenem ser racionals, però votem a partir de les nostres emocions. “Estem convençuts que les nostres decisions polítiques són molt més racionals que emocionals. I en això estem errats

Veritat és allò que t’interessa que sigui veritat... Dialogar sobre la veritat d’un determinat assumpte és, al capdavall, discutir sobre quina és la narració que més interessa a cadascun dels participants. Tot es redueix a un assumpte de poder: si tens la força suficient per imposar la teva veritat pragmatista, a qui importa el que de debò passés

La política i les decisions polítiques que prenen els electors són comparables amb el fet de comprar i amb els efectes de la publicitat. “Tot i que els compradors pensem que actuem amb seny i racionalitat, la realitat no és així. No necessitem la gran majoria dels objectes que comprem

Per vendre’t no has de tenir en compte els fets. El que has de fer és fabricar una història que afavoreixi els teus interessos” Això és el fan els polítics. Tots.

La veritat no té ja res a veure amb suposades adequacions entre discurs i realitat. Té a veure amb el poder ... Només depèn que tinguis prou poder per defensar-ho amb èxit”. “Veritat és tot allò que ets capaç de defensar amb èxit

La democràcia es fonamenta sobre el respecte escrupolós per les opinions dels altres però també sobre la informació veraç, sobre la realitat dels fets. Si hi ha engany, si la informació que arriba als electors és falsa o està manipulada tot el sistema es veu distorsionat en la seva essència. Pervertit

El pensament crític -és a dir, el pensament a seques- és probablement la millor garantia de defensa que tenim contra l’adoctrinament, la superstició i el fanatisme

Sense pensament crític, sense heterodòxia, sense desacords, dissidències i confrontació d’idees, no pot existir la llibertat. Seria ben trist que, al capdavall, la superació dels totalitarisme del segle passat ens dugués a un règim genuïnament democràtic però dominat per una uniformitat de pensament i un conformisme postveritat ben poc democràtics

Estem entrant en una evolució que sembla que ens porta cap aquest camí. Que la realitat sigui una simple construcció social no ens eximeix de continuar cercant la veritat i no acceptar les mentides que diuen els polítics i els mitjans de comunicació.

Sembla palès que la manipulació i la ignorància caminen sempre agafades de la mà

La mentida vindria a ser com un senyal d’alarma: si algú es dedica sistemàticament (o esporàdicament) a mentir, vol dir que no aprecia gaire les virtuts dels règims democràtics. Mentida i democràcia semblen difícilment conciliables

La veritat sembla que s’està convertint en una més de les mercaderies que tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem comprar qualsevol veritat subjectiva que ens vingui de gust. Pots triar la que més t’agradi. Només cal saber on trobar-la

La validesa d’un discurs no té ja res a veure amb eventuals adequacions entre aquest discurs i realitat. Té a veure amb el poder. Postveritat, al cap i a la fi, és sinònim de poder. Un cop hem acabat de trencar les cadenes que, des de sempre, ens engrillonaven als fets, hem conquerit la llibertat de decretar allò que és veritat i allò que no ho és. La veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. Veritat “és tot allò que ets capaç de defensar amb èxit

dilluns, 29 de juliol de 2019

Trilogia perfecta?


Només començar crida l’atenció una curiositat. Es tracta d’un llibre dividit en cinc parts i comença per la quarta part que situa l’acció a Gozzano, gener de 1999

Maddalena Pes no sabría decir cuál era el designio por el que había conseguido llegar exactamente adonde se hallaba

Luigi Hippolito, el darrer descendent de la nissaga dels Chironi és un capellà. El seu pare fa poc que ha mort. Maddalena viatja fins a Gozzano per veure al seu fill després de la mort i enterrament del seu pare. No es pot dir que sigui una trobada amigable. Es nota molta tensió sense saber-ne les raons. La mare marxa sense avisar i li deixa al seu fill Un voluminoso sobre ... Eran hojas, unas escritas a mano y otras mecanografiadas

A partir d’aquí es recupera el que podríem dir l’ordre natural. Tot llegint el que hi ha en aquest sobre tornem a Nuoro 20 anys enrere, 1979

Marianna “Había visto cómo las esperanzas nacían, se secaban, rebrotaban y luego perecían irremediablemente en el obstinado transcurso de su vida

“… bastaba con esperar a crecer, porque en la vida cuanto más se crece más corta resulta la espera
Los pies hundidos hasta los tobillos en la arena mojada. La había reencontrado y ahora la podía invitar, en silencio, frente al mar que iba y venía. Bajo una luz perfecta

I amb Christian ben aviat es compleixen les malediccions que persegueixen a la família Chironi. Desapareix de forma violenta com havia desaparegut la matriarca de la nissaga Mercede i també Gavino, no sense abans deixar plantada la llavor de continuïtat de la nissaga que es desenvoluparà sota la atenta mirada de Marianna ja amb 77 anys.

Marianna supo que tenía la necesidad de atravesar cada recuerdo para que no fueran los recuerdos los que la atravesaran a ella”.


No había que tener miedo del estrépito sino del silencio

No se trataba, ciertamente, de la mejor vida que podría tener, pero era la que le había tocado en suerte. Vivía los días propios de quien comienza a darse cuenta de las infinitas dobleces que presenta la realidad

Sabía que, al igual que la felicidad, la infelicidad tampoco es infinita, con la diferencia de que a la primera nunca se acostumbra uno y a la segunda es posible acostumbrarse fácilmente

Els somnis i les premonicions de diferents signe són ben presents al llarg de tota la narració. Les visions i aparicions de Marianna en els moments propers a la mort em recorden el realisme màgic de Cien años de Soledad. De fet, tota la nissaga dels Chironi a Nuoro em recorda d’alguna manera la nissaga dels Buendía a Macondo.

Marianna mort el 7 de maig de 1979 i jo llegia el fragment de la seva mort el 7 de maig de 2019, just 40 anys després. Quina coincidència! O potser no.

Una sentencia d’Epicur que restarà ben present al llarg de tota la narració: “La muerte, el más atroz por tanto de los males, no existe para nosotros. Cuando vivimos la muerte no está, cuando ella está no estamos nosotros

El darrer Chironi neix quan ja no queda cap Chironi en vida. A més és un Chironi d’alguna manera ocult a ulls de tothom, excepte per la seva pròpia mare.

Avancem en el temps i ja som al 1982

No sabía cómo había llegado hasta allí. Intuía que ese preciso estado suyo se debía al hecho de que, de alguna manera, siempre había ignorado lo que era la piedad.”

Nadie parecía verlo. Casi se convenció de que se había vuelto invisible. … La inserción escolar fue un infierno de miradas y palabras. A él no le gustaba que lo miraran, ni tener que hablar. Había comprendido la perfecta armonía que hay en la ausencia. Y la cultivó hasta que la vida se la quitó para catapultarlo al mundo, en medio de coetáneos con los que no tenía nada en común y con los que todos pretendían que se relacionara. Eso era le infierno se dijo a sí mismo. Aquel otro del que hablaban en el catecismo no era nada. Era puro teatro. Porque a él se le antojaba que el verdadero infierno era esa imposibilidad de aislamientoEra un nen solitari. No li agradava estar amb els altres. Als nou anys decideix fer-se capellà.

A Luigi Ippolito lo movía una vocación febril, una enfermedad feroz, un afán de muerte, una concupiscencia temprana, una consciencia inmadura, una ira silenciosa

Maddalena: “Ahora podía hacer un balance despiadado de su vida: había decidido confiarlo todo a la seguridad y se había equivocado. Pero se dijo a sí misma, y no lo hizo para consolarse, que se habría equivocado de todas formas.”

La tercera part, situada al gener de 1999 és la part decisiva on esclaten les grans sorpreses que ens esperen ben amagades.

Un cop llegits els papers del voluminós sobre, “Luigi Ippolito abrió la puerta del armario que tenía adosado en su interior un espejo de cuerpo entero y vio a su otro yo parado ante él

La realidad es siempre, siempre, más imponderable que cualquier forma de imaginación. Y es por eso por lo que da tanto miedo

Mor Luigi Ippolito Guiso i neix Luig Ippolito Chironi, encara que inconscientment esperat, mai és el mateix quan la realitat passa de veritat.

Se hizo el silencio, contra el estruendo constante de la reflexión. De repente ya no hubo nada, nada en que pensar, nada que recordar. Había sido un sueño, o no. Había sido ir a parar exactamente al punto en el cual resultaba imposible cualquier rectificación

Desde las sombras en las que estaba sumergido el escritorio surgió la obstinada luminosidad de una hoja en blanco. Una luz perfecta. Que quizá era una invitación”. Una invitació a seguir la història …?

Tanco el tercer llibre d’aquesta trilogía i em sap greu que tot s’acabi aquí. La família Chironi i el llenguatge narratiu de Marcello Fois m’han atrapat i m’han impregnant al llarg de les hores i els dies que han omplert el meu temps de lectura. Des d’ara tant els personatges, com l’autor passaran a formar part del meu imaginari de personatges de ficció.

Primero fueron los patriarcas, Michele Angelo Chironi y Mercede Lai. Antes que ellos ….
… Nada

Així acaba la trilogia, i jo afegiria i després d’ells
…Res

També en parlen a: