Pare i mare

Annie Ernaux escriu dos llibres breus sobre els seus pares poc després de la mort d’aquests. Primer sobre el seu pare amb el títol de “Un lloc” i uns anys després sobre la seva mare amb el títol de “Una dona”. Els vaig veure en els prestatges de la biblioteca i em van cridar l’atenció.

En els dos títols primer fa una descripció de la vida de cada un d’ells i de la relació que mantenien amb ella per acabar explicant el procés de la mort d’ambdós progenitors, dos processos ben diferents. M’han interessat pel que m’han fet pensar sobre la mort dels meus pares, però no són llibres interessants per ells mateixos. No són els primers llibres que llegeixo de l’autora i la veritat que em costa entendre quina va ser la raó que va fer que li concedissin el Premi Nobel de Literatura del 2022. Són llibres que tenen un cert interès, però de cap manera brillants.

El seu pare mort al cap de poc temps després de recuperar-se d’un infart i la seva mare després de patir Alzheimer. D’alguna manera m’ha recordat la manera de morir dels meus pares. 

 Del pare diu que en un moment “va dir en una veu neutra “S’ha acabat””. Recordo que el meu pare en un moment també va expressar que ja en tenia prou, que no volia patir més i que tot s’havia acabat. El pare patia físicament, i aleshores la mare patia molt psíquicament perquè no sabia què fer.

La mare d’Annie Ernaux desenvolupa la malaltia d’Alzheimer i algunes de les reflexions que fa al final del llibre coincideixen d’alguna manera amb els meus pensaments en aquell llarg procés de més de sis anys que l’acabaria conduint a morir. Progressivament perd les seves habilitats, és una mena de regressió cap a la infantesa. Deixa de ser ella, perd les seves coses, potser també la seva ànima acaba dient Ernaux. És un cos viu però sense orientació.

Com l’autora, jo també vaig viure el sentiment de culpa d’haver-la ingressat en una residència: “Sentiment de culpa d’haver-la ingressat allà”

“Quan anava a veure-la, cada vegada m’aclaparava l’angoixa de trobar-la encara menys humana”. A mesura que avança el seu deteriorament cognitiu les visites són més i més difícils. No hi ha comunicació. T’arribes a plantejar si realment té sentit anar-hi, però al mateix temps, ho consideres un deure, una responsabilitat.

I un cop moren tant el pare, com la mare penses “ja no sentiré la seva veu” D’alguna manera amb aquestes morts “he perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir”

Ells ja no hi són, només resten els objectes, tan sols alguns, i els records, moltes fotos, vídeos i pel·lícules, però ja no hi són ells. Ja no els hi puc preguntar res. Moltes incògnites, sobre la seva vida, i també sobre la meva vida resten per resoldre.

 

ANNIE ERNAUX

El lloc

Angle, 2024, 91 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

ANNIE ERNAUX

Una dona

Angle, 2024; 82 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

 

 

 

Escolto música amb nostàlgia

 

“li aguanto la mirada

al vell que em mira recelós

des del mirall.

em fan mal les arrugues del seu rostre.”

Francesc Garriga Barata

 

La música té el poder de transportar-nos a altres moments de la nostra vida. Fa uns dies escoltant aquesta preciosa interpretació de Traffic vaig tornar al març del 1974.

Tenia 16 anys. Era un dissabte de març plujós. El Josep, l’Ernest i jo estàvem a casa de l’Ernest. Teníem les entrades des de feia uns dies.

El concert era a l’antic pavelló del Joventut a Badalona. Hi havíem d’anar amb moto. Dubtaven. Seria el nostre segon gran concert. El primer havia estat Santana en sessió de tarda al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida al desembre del 1973. Són records que no s’esborren de la memòria. Al final decidim anar malgrat la pluja. En una corba a la baixada de La Conreria perdo el control de la moto i vaig per terra. Per sort, tret d’un estrip al pantaló no em passa res. Gaudim del concert i de l’ambient.

A l’agost del mateix any vaig tenir la sort de tornar-los a escoltar al Reading Festival. Tancaven les actuacions del segon dia del festival. La música de Traffic m’ha acompanyat al llarg de tots aquests anys.

A la meva habitació d’adolescència hi tenia penjat entre altres un pòster d’ells.

Poca estona després a la radio va sonar un cançó d’un dels músics catalans que també he escoltat moltes vegades. La música m’ha retornat enrere en el temps amb una certa nostàlgia.

Wembley 1974

 

El passat 3 de gener Albert Puig va dedicar el seu programa Delicatessen a Stephen Stills per celebrar que aquest músic americà complia 80 anys. Escoltant el programa em va venir a la memòria que al setembre del 1974, o sigui, ja fa més de 50 anys, i quan jo tan sols en tenia 17 vaig assistir a un festival al Wembley Stadium on tocava formant part dels mítics CSN&Y.

És un festival que tinc ben viu a la meva memòria. Per allà van desfilar Joni Mitchel, The Band i els ja citats que tancaven el festival. Van ser un bon grapat d’hores de bona música i de bones vibracions al costat del meu amic belga Michael De Decker. Però qui m’havia de dir que més de 50 anys després podria veure el festival gairebé sencer! El so no és massa bo, però poder reviure aquell dia és més que suficient per passar una llarga estona davant de la tele.

Fa 50 anys que arribava a London

 

Avui fa exactament 50 anys que aterrava a Heathrow amb dues maletes pesants.

Tenia 17 anys recents fets. El meu pare va tenir la dèria que havia d’aprendre anglès. Al llarg de 5 anys anava dos o tres dies en setmana a casa de la Josefina, una amiga dels meus pares que feia classes particulars d’anglès. En els anys 70 a l’escola estudiàvem francès.

L’altre dèria del meu pare era que estudiés música, però en això no se’n va sortir, i no vaig estudiar música. Eren uns temps en que els nens no fèiem extraescolars. Al finalitzar les classes anàvem a casa. A part d’anglès un curs vaig jugar a escacs i, ben aviat, vaig començar a jugar handbol.

Pocs dies abans de marxar vaig anar al barber i em vaig fer aquesta foto de carnet. El pare em va fer anar de nou al barber a que em tallés més el cabell. No massa convençut vaig tenir que fer-ho.

L’objectiu d’aquest viatge era consolidar l’anglès que havia aprés. Recordo molt bé l’arribada. Tants els pares com la Josefina m’havien dit que agafés un taxi fins a la casa on m’havia d’allotjar aquell estiu. Però jo, garrepa i tossut de mena, tenia clar que hi podia arribar per altres mitjans i així va ser.

Em vaig arrossegar amb les dues maletes pel metro amb transbordament inclòs i, finalment un autobús em va deixar a la cantonada de Magdalen Road al barri de Earlsflied. Va resultar que era un carrer molt llarg amb tot de casetes angleses típiques, d’aquelles que es veuen a les pel·lícules. De tant en tant m’havia d’aturar i descansar del pes d’aquelles maletes. Sempre he tingut la idea que devia ser com aquell de poble amb boina que arriba a la gran ciutat.

Va ser realment feixuc arribar a la casa de Mrs Richards que ja m’estava esperant. Era mitja tarda quan en vaig instal·lat a l’habitació. Ben aviat va ser l’hora de sopar. Sopàvem a les 18.00 hores. Havent sopat vàrem estar mirant un partit del mundial de futbol. Era el mundial que va guanyar Alemanya, però l’equip revelació va ser Holanda, amb els blaugranes Cruyff i Neeskens, i que feien un futbol espectacular que es va conèixer com “la taronja mecànica”.

Recordo que em feia entendre com podia, però em costava molt més entendre quan em parlaven. A la mateixa casa també s’allotjava un estudiant japonès i un estudiant suís. Al llarg de l’estiu van marxar i van venir dues germanes italianes i d’altres estudiants que no recordo massa.

Al dia següent em vaig presentar a la que seria la meva escola d’anglès tot aquell estiu: St. Gilles School situada a Oxford Street. També vaig gestionar el meu passi pel transport que al ser menor de 18 anys em va sortir molt econòmic.

Ja estava a London. Vaig viatjar sol. Venia de l’Espanya grisa del franquisme, una Espanya a la que ja havia arribat alguna informació del que passava fora de les nostres fronteres, però una cosa era el es deia, i un altre ben diferent va ser experimentar-ho en primera persona. Va ser el meu viatge iniciàtic, aquell viatge que marca un abans i un després. Allà vaig veure la meva primera manifestació legal, un debat electoral a la televisió, festivals de rock a l’aire lliure, els pubs londinencs, ...

Ja portava el cabell llarg, però vaig tornar al setembre a casa amb el cabell llarg i barba i amb unes maletes plenes d’experiències i d’alguns vinils.

On tot comença

 

En arribar a la maduresa,

cada record té dolçor de tristesa.

Cada record té una història llarga.

Guerau de Liost

 

Vaig néixer el 3 de maig de 1957 a la Mutua dels Amos del carrer de la Creueta com la majoria de sabadellencs d’aquells anys.

Però d’alguna manera tot va començar molt abans. Els meus pares s’havien casat el 6 de marc de 1950. Van tenir una filla que va néixer morta. En el part va perillar la vida de la meva mare. Van decidir no tenir pressa per anar a buscar descendència, i van estar de sort perquè el seu mètode anticonceptiu no era gens de fiar: el popularment conegut com a “marxa enrere”.

Es van comprar una moto i amb una colla d’amics acostumaven a viatjar per Catalunya, però també per la resta d’Espanya. I segons havia escoltat explicar més d’una vegada als meus pares jo vaig ser concebut al Monestir de Sant Joan de la Peña. Aquell dia els va costar trobar allotjament i finalment deien que aquella nit van dormir a sobre d’una taula.

No fa massa he trobat fotos d’aquella jornada i també una petita llibreta on anotaven l’etapa de cada dia de vacances, amb el lloc de sortida, i d’arribada els quilòmetres recorreguts i les despeses. Va ser el 24 de juliol de 1956.

Sant Joan de la Peña, 24 de juliol de 1956

Tal com sempre ha explicat la mare vaig venir amb retard. Segons ella devia estar bé allà dins i no tenia pressa per a sortir. Aquesta és una característica del meu caràcter. No acostumo a tenir pressa. A més a més un cop es va posar de part, aquest també va ser lent. No acabava de sortir. Sembla que vaig donar força feina.

La Mutua dels Amos, 1932, foto de F. Casañas extreta del grup de Facebook Patrimoni Sabadell