La lectura de “ElGran Quadern” em va impressionar per la esgarrifosa descripció que fa del què es una guerra i tot el que comporta vist des del punt de vista de dos bessons. Aleshores em vaig quedar amb ganes de llegir els dos llibres que complementen la trilogia de Claus i Lucas. La seva lectura posa nom als bessons del primer llibre que acaba així “...caminat damunt les petjades i damunt del cos inert del nostre Pare, un de nosaltres se’n va a l’altre país. El que es queda torna a casa de l’àvia”
El narrador de “El Gran Quadern” és un nosaltres. Dona la impressió que és un diari escrit a quatre mans entre els dos bessons que en son els protagonistes.
El segon llibre sota el nom de “La Prova” comença així: “De tornada a casa l’àvia. Lucas s’estira prop de la tanca del jardí de les mates. Espera...” Ara el narrador és Lucas: “No he sortit d’aquesta ciutat d’ençà que la meva mare m’hi va portar, fa sis anys”. Lucas ara té 15 anys i va arribar a la ciutat amb uns 9 anys.
Paüls
La ciutat després de
la guerra no té res a veure amb la ciutat d’abans. És una ciutat fosca, negra,
trista amb molts soldats i guàrdies fronterers. La guerra ha acabat, però és
ben present en la vida de tots. Qui més qui menys té morts en aquesta guerra. “Amb
el temps, tot s’esborra. Els records s’esfumen, el dolor minva”... “Minvar,
esfumar-se ... sí, però no desaparèixer”. De ben segur que els records d’una
guerra son per sempre, però també potser que amb el pas del temps s’acabin
modificant i falsificant.
Apareixen nous personatges: Yasmina, Mathias, Clara, Agnès, Víctor, Peter, Michael, ... Tots ells arrosseguen històries terribles. “Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos... Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida”
En el segon llibre llegim la història de Lucas fins que en el darrer capítol reapareix el seu germà Claus quan Lucas ja fa molt de temps que no està a la ciutat. A partir d’aquí anem de sorpresa en sorpresa. El mateix títol d’aquest tercer volum ja ens dona una pista del que ens espera: “La Tercera Mentida”: “Vaig comprar... un gran quadern en el qual vaig escriure les meves primeres mentides”
A partir d’aquí tot és un embolic en el que es fa difícil destriar que hi ha de veritat i que no en tota la trilogia. Tot son dubtes i suposicions i no aconsegueixo treure l’aigua clara en cap moment. De fet, penso que tot és una gran mentida. Segurament la realitat que pensem que vivim també deu ser una mentida que disfressem de realitat. “Mentides, sempre mentides”
Claus confessa que els bessons del primer llibre no existeixen com a tals. “Sé perfectament que en aquesta ciutat, a casa de l’Àvia, jo estava sol, i que en aquella època, per suportar l’insuportable solitud, em vaig imaginar que érem dos, el meu germà i jo”
En conclusió, “la vida no serveix per a res, no té sentit, és una aberració, un patiment infinit, l’invent d’un no-Déu amb una maldat que supera l’enteniment”. Un final totalment pessimista. Quina és la veritat? Quina és la mentida? Quin és el relat real? Quina és la realitat?
AGOTA KRISTOF
Trilogia de Claus i Lucas
La Magrana, 2007, 477 pàgines
Traducció de Sergi Pàmies
