Annie Ernaux escriu dos llibres breus sobre els seus pares poc després de la mort d’aquests. Primer sobre el seu pare amb el títol de “Un lloc” i uns anys després sobre la seva mare amb el títol de “Una dona”. Els vaig veure en els prestatges de la biblioteca i em van cridar l’atenció.
En els dos títols primer fa una descripció de la vida de cada un d’ells i de la relació que mantenien amb ella per acabar explicant el procés de la mort d’ambdós progenitors, dos processos ben diferents. M’han interessat pel que m’han fet pensar sobre la mort dels meus pares, però no són llibres interessants per ells mateixos. No són els primers llibres que llegeixo de l’autora i la veritat que em costa entendre quina va ser la raó que va fer que li concedissin el Premi Nobel de Literatura del 2022. Són llibres que tenen un cert interès, però de cap manera brillants.
El seu pare mort al cap de poc temps després de recuperar-se d’un infart i la seva mare després de patir Alzheimer. D’alguna manera m’ha recordat la manera de morir dels meus pares.
Del pare diu que en un moment “va dir en una veu neutra “S’ha acabat””. Recordo que el meu pare en un moment també va expressar que ja en tenia prou, que no volia patir més i que tot s’havia acabat. El pare patia físicament, i aleshores la mare patia molt psíquicament perquè no sabia què fer.
La mare d’Annie Ernaux desenvolupa la malaltia d’Alzheimer i algunes de les reflexions que fa al final del llibre coincideixen d’alguna manera amb els meus pensaments en aquell llarg procés de més de sis anys que l’acabaria conduint a morir. Progressivament perd les seves habilitats, és una mena de regressió cap a la infantesa. Deixa de ser ella, perd les seves coses, potser també la seva ànima acaba dient Ernaux. És un cos viu però sense orientació.
Com l’autora, jo també vaig viure el sentiment de culpa d’haver-la ingressat en una residència: “Sentiment de culpa d’haver-la ingressat allà”
“Quan anava a veure-la, cada vegada m’aclaparava l’angoixa de trobar-la encara menys humana”. A mesura que avança el seu deteriorament cognitiu les visites són més i més difícils. No hi ha comunicació. T’arribes a plantejar si realment té sentit anar-hi, però al mateix temps, ho consideres un deure, una responsabilitat.
I un cop moren tant el pare, com la mare penses “ja no sentiré la seva veu” D’alguna manera amb aquestes morts “he perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir”
Ells ja no hi són, només resten els objectes, tan sols alguns, i els records, moltes fotos, vídeos i pel·lícules, però ja no hi són ells. Ja no els hi puc preguntar res. Moltes incògnites, sobre la seva vida, i també sobre la meva vida resten per resoldre.
ANNIE ERNAUX
El lloc
Angle, 2024, 91 pàgines
Traducció de Valèria Gaillard
ANNIE ERNAUX
Una dona
Angle, 2024; 82 pàgines
Traducció de Valèria Gaillard
