dijous, 28 de maig del 2026

Pare i mare

Annie Ernaux escriu dos llibres breus sobre els seus pares poc després de la mort d’aquests. Primer sobre el seu pare amb el títol de “Un lloc” i uns anys després sobre la seva mare amb el títol de “Una dona”. Els vaig veure en els prestatges de la biblioteca i em van cridar l’atenció.

En els dos títols primer fa una descripció de la vida de cada un d’ells i de la relació que mantenien amb ella per acabar explicant el procés de la mort d’ambdós progenitors, dos processos ben diferents. M’han interessat pel que m’han fet pensar sobre la mort dels meus pares, però no són llibres interessants per ells mateixos. No són els primers llibres que llegeixo de l’autora i la veritat que em costa entendre quina va ser la raó que va fer que li concedissin el Premi Nobel de Literatura del 2022. Són llibres que tenen un cert interès, però de cap manera brillants.

El seu pare mort al cap de poc temps després de recuperar-se d’un infart i la seva mare després de patir Alzheimer. D’alguna manera m’ha recordat la manera de morir dels meus pares. 


 Del pare diu que en un moment “va dir en una veu neutra “S’ha acabat””. Recordo que el meu pare en un moment també va expressar que ja en tenia prou, que no volia patir més i que tot s’havia acabat. El pare patia físicament, i aleshores la mare patia molt psíquicament perquè no sabia què fer.

La mare d’Annie Ernaux desenvolupa la malaltia d’Alzheimer i algunes de les reflexions que fa al final del llibre coincideixen d’alguna manera amb els meus pensaments en aquell llarg procés de més de sis anys que l’acabaria conduint a morir. Progressivament perd les seves habilitats, és una mena de regressió cap a la infantesa. Deixa de ser ella, perd les seves coses, potser també la seva ànima acaba dient Ernaux. És un cos viu però sense orientació.

Com l’autora, jo també vaig viure el sentiment de culpa d’haver-la ingressat en una residència: “Sentiment de culpa d’haver-la ingressat allà

Quan anava a veure-la, cada vegada m’aclaparava l’angoixa de trobar-la encara menys humana”. A mesura que avança el seu deteriorament cognitiu les visites són més i més difícils. No hi ha comunicació. T’arribes a plantejar si realment té sentit anar-hi, però al mateix temps, ho consideres un deure, una responsabilitat.

I un cop moren tant el pare, com la mare penses “ja no sentiré la seva veu” D’alguna manera amb aquestes morts “he perdut l’última connexió amb el món d’on vaig sortir

Ells ja no hi són, només resten els objectes, tan sols alguns, i els records, moltes fotos, vídeos i pel·lícules, però ja no hi són ells. Ja no els hi puc preguntar res. Moltes incògnites, sobre la seva vida, i també sobre la meva vida resten per resoldre.

 

ANNIE ERNAUX

El lloc

Angle, 2024, 91 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

ANNIE ERNAUX

Una dona

Angle, 2024; 82 pàgines

Traducció de Valèria Gaillard

 


 


 

dilluns, 4 de maig del 2026

Xacona decepcionant

 

La contraportada explica que “una xacona és una peça instrumental en forma de variacions sobre un baix obstinat. A partir de la troballa inesperada de la dona, Jordi Masó construeix una xacona rocambolesca que torna una vegada i una altra al punt de partida, que juga amb totes les possibilitats, circumstàncies i escenaris que podrien derivar-se’n

Els llibres que obtenen el Premi Llibreter m’acostumen a agradar i aquesta explicació a la contraportada m’atrau. M’agraden els llibres que donen un punt de vista diferent del mateix fet o que a partir d’un fet o una circumstància se’n deriven diferents històries, una mica com el 4,3,2,1 del Paul Auster. Recordo també un llibre de Ramon Tolosa on explicava un mateix accident des de diferents punts de vista.

Va trobar el sobre l’endemà del funeral mentre endreçava el despatx del marit: Clara R. deia el remitent. Va desplegar la carta. “Estimat Gustau” començava ... “No puc viure sense tu. Compto cada minut que falta per tornar-te a veure”. Comença amb la troballa d’aquesta carta i ens dona una infinitat de reaccions diferents, fins i tot, una en que la carta acaba a la paperera sense ser llegida.


 

I cada una d’aquestes variants es va desenvolupant i agafant el seu camí al llarg del llibre. Davant de cada nova lletra i número cal tornar enrere per rellegir l’anterior i veure quina és la versió que estem llegint. Són versions ben diferents. Algunes continuen evolucionant al llarg del llibre mentre també n’apareixen de noves.

Els difunts no moren sols: també moren els objectes que els han acompanyat en vida

Els morts no se’n van, es fiquen a l’interior dels nostres caps. Viuen dins les persones, com paràsits, i només moren de veritat quan desapareixen aquells que conserven el seu record

Quan les persones moren, els espais que les acollien conserven la seva presència

El que en un principi sembla que pot ser divertit i entretingut a mesura que el llibre avança perd interès. En realitat, no acabo d’entendre que han vist en aquest llibre per donar-li el premi Llibreter. La idea és bona, però el desenvolupament deixa molt que desitjar. M’ha decebut i avorrit.

En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat

 

MASÓ, JORDI

Xacona

Males Herbes, 2023; 250 pàgines

Premi Llibreter 2024