diumenge, 21 de febrer de 2010

The Road

Un fill i un pare caminen per una Amèrica hostil després d'un gran desastre. Un viatge en direcció al mar, a la cerca d'una possible esperança, la recerca d'una salvació incerta en un món destruït amb bandes caníbals i
assassines per tot arreu. El món és un lloc inhòspit, núvol, gèlid, gris, gairebé sense vida on la major part de l'especie humana en aquesta situació límit reacciona de forma violenta. En aquest viatge el pare intenta educar al fill, fer-li distingir entre el bons i els dolents. És una situació extrema on la norma és la supervivència: “o jo o els altres”. Quan es troben a algú són desconfiats. Com saber a quin bàndol pertany? Serà dels bons o dels dolents ? És difícil destriar i saber què fer. Ser generós no és possible quan la teva pròpia supervivència està en joc. Res és fàcil i cal ser egoista en molts moments si es vol sobreviure. Una metàfora del món actual en plena crisi?



John Hillcoat, un director semidesconegut fa una molt bona adaptació de la novel·la de Cormac MaCCarthy amb una sòlida interpretació de Viggo Mortensen i del nen Kodi Smit-McPhee. La fotografia de Javier Aguirresarobe juntament amb la música de Nick Cave aconsegueixen una excel·lent ambientació
És la segona gran pel·lícula basada en una novel·la de Cormac McCarthy que veig. L'altre havia estat, com no?, No és país per a vells. En les dues hi ha referències a Déu, un Ésser Superior. I ambdues semblen deixar elements per resoldre que fan venir ganes de posar-se a llegir els llibres i esbrinar alguna cosa més d'aquest autor.


diumenge, 7 de febrer de 2010

La cinta blanca


L'inici en silenci amb la pantalla totalment negra on es van desgranant a poc a poc els crèdits inicials és una premonició del temps lent de la narració de la pel·lícula que et va embolcallant.
Feia temps que no veia una pel·lícula amb aquesta força. És d'aquelles que reconcilia amb el cinema. Una llàstima que no la facin a Sabadell. De fet cada cop és més difícil veure bon cinema a la ciutat.



Imatges en blanc i negre i fotografia espectacular que en molts moments recorda alguns quadres, en especial l'Angelus de Millet. La relaxació i tranquil·litat que destil·len les imatges es contraposen a la violència dels fets.
Un poble amb un atmosfera violenta que ofega als seus vilatans. El baró, l'administrador, el pastor protestant i el metge ofeguen al poble. Tota una sèrie d'esdeveniments violents sense explicació es van succeint de forma inquietant. La veu en off del mestre ens ho va narrant. Aquest és l'únic que es manté al marge i de fet és ell qui descobreix qui són els responsables dels diferents actes violents: els adolescents que ell té a classe a diari. Uns adolescents que reben una estricte educació per part de les seves famílies. ¿És aquesta educació la que genera la violència o els adolescents ja són de per si mateixos perversos?
En alguns moments m'ha recordat la violència d'American Crime. Un altre lloc i un altre època, però potser el mateix rerefons.
Aquesta és la primera pel·lícula que he vist de Michael Haneke, però ja tinc a punt els vídeos de dos més que veure ben aviat: Funny Games i Caché.