dijous, 18 d’agost de 2016

Rajoy el supervivent



Fa pocs dies revisava Alien, el 8è passatger. Un diàleg entre la suboficial Ellen Ripley (Sigourney Weaver) i l’oficial científic Ash (Ian Holm) va cridar la meva atenció:
Ash: Tornar amb aquest organisme viu. Prioritat absoluta. La resta de consideracions anul·lades
Ellen Ripley: Alguna forma d’acabar amb ell?
Ash: No podeu. Encara no sabeu a que us enfronteu. Un organisme perfecte. La seva perfecció estructural només és igualada per la seva hostilitat
Ellen Ripley: Tu l’admires?
Ash: Admiro la seva puresa. És un supervivent al que no afecta la consciència, els remordiments i les fantasies de la moralitat.
Abans de “morir” Ash els hi diu: No teniu cap possibilitat, però compteu amb la meva simpatia

La prioritat absoluta de Rajoy és seguir governat. La resta de consideracions estan anul·lades. No hi ha cap forma d’acabar amb ell. Encara no sabem al que ens enfrontem. És un organisme polític perfecte. La seva perfecció només és igualada per la seva ineptitud. Els del seu partit l’admiren i li donen carta blanca. És un supervivent, aviat portarà un any governant en funcions sense cap control, al que no afecten la consciència, els remordiments, les crítiques, ni la moralitat. La resta de partits no tenen cap possibilitat davant d’ell. És un supervivent que viu de la política des d’octubre del 1981 amb 26 anys i que resistirà tot el que faci falta i els acabarà guanyant per esgotament. Preparem-nos per unes eleccions el dia de Nadal, el 25 de desembre del 2016 serà un dia històric.



dimarts, 16 d’agost de 2016

L’atracció de Lourdes



Lourdes és un lloc de pelegrinatge des de moltes parròquies catalanes. Que jo recordi de nen hi vaig estar un parell de vegades, una amb els pares i un altre en una sortida des de Casa d’Arro, la casa de colònies d’estiu dels franciscans on vaig passar-hi tres estius.
Els meus pares que en un principi no eren religiosos tenien una estranya afició a visitar aquests llocs. Recordo que també vam visitar Fàtima a Portugal. I en les dues visites turístiques a Roma van mostrar molt interès per poder veure el Sant Pare i els dos cops el vam poder veure. És evident que la religió catòlica i la seva cultura ens marca més la vida del que realment creiem.

Des de la publicació d’aquest llibre, ja fa uns quants anys (Premi Sant Jordi 2007) vaig sentir curiositat per llegir-lo i conèixer encara que fos de forma novel·lada la història de les aparicions de la verge a Lourdes. Hi ha nombrosos temples i santuaris dedicats a Lourdes arreu de Catalunya: a Osona, al Berguedà, ... Senyal de la devoció a aquesta verge.
El fenomen de les aparicions sembla un fenomen del passat. No tinc present que actualment es produeixin aquestes situacions. Com és que actualment no hi aparicions d’aquesta mena? Ja no ens les creiem? Potser és que mai han existit en realitat i que tot és un simple muntatge amb més o menys fortuna.
En el llibre s’alternen capítols en primera persona amb un diàleg de Bernadette amb una senyoreta, amb capítols en tercera persona que complementen la seva història i ens donen el punt de vista d’altres personatges.
Les aparicions es van convertir en un fenomen social gairebé d’immediat. Em sobta molt com en una època en que les comunicacions no eren ni molt menys com ara, amb pocs dies es mobilitza una multitud al voltant de la cova de les aparicions que només són visibles per Bernadette, ja que la resta dels assistents no veuen res de res. I no només crida l’atenció dels veïns de Lourdes. També s’omple el lloc de visitants i curiosos d’altres indrets.

Pensa que si tu no vols, ningú per poderós que sigui et podrà fer canviar la convicció. La voluntat d’una xiqueta sembla tant poqueta cosa com una gota d’aigua, però pensa que moltes gotes d’aigua juntes es converteixen en un raig que té la força de fer girar la pedra del molí
Malgrat que l’Església oficial al principi es mostra contrària a acceptar-les ben aviat també es puja al carro del populisme.
Ben aviat tothom vol parlar i tocar a Bernadette  De tant en tant, quan algú m’abraçava notava una xinada al clatell o una estrebada al vestit, i de primer em pensava que potser l’anell se li havia enganxat als meus cabells o a la roba. Després em vaig adonar que el que pretenien era arrencar-me un cabell del cap, un botó, un fil de roba, i emportar-se’ls com a relíquies.” Mai he entès aquesta afecció a tenir objectes de gent famosa o la persecució d’autògrafs o fer-se selfies amb ells, però aquest és un fenomen que ha anat a més. La veneració per alguns personatges públics s’apropa molt al fervor religiós. Avui en dia en tenim molts exemples.
Lourdes ha esdevingut tota una atracció amb milions de turistes i pelegrins any rere any amb el que suposa de negoci per tot el que envolta.
A mesura que avança la narració i amb el pas dels anys comencen els dubtes en Bernadette “Tal volta la mística en excedència no està del tot segura de les visions de Lourdes i en les entrevistes té por de caure en alguna contradicció” Per evitar-ho sempre hi ha algun religiós present en les  entrevistes en les que s’acaba creant un relat sobre les aparicions que va repetint i repetint als seus interlocutors. L’Església és sempre molt hàbil en la creació de relats, i està molt atenta a no cometre errades que puguin malmetre el seu prestigi.
A mesura que passaven els anys, em preguntava si les aparicions havien sigut veritat, o potser només m’ho semblava que veia la Santa Verge” Presenta els seus dubtes al confessor, i també a altres personatges, però tots la fan enrere, pel que suposaria fer públics aquests dubtes. Fins i tot, ella mateixa es planteja si les aparicions no van ser només que somnis. És possible que aquests dubtes siguin una llicència narrativa del propi Pep Coll i que no hi hagi base real per saber-ho, però de ben segur, que si s’haguessin produït la totpoderosa Església no hagués permès de cap de les maneres donar-hi llum pel que hauria suposat d’enfonsar el negoci.
Pep Coll és un bon narrador, d’aquells que sap explicar històries. El llibre m’ha agradat. Recomanable pels que tinguin algun interès en el fenomen de Lourdes i les seves aparicions.

Altres opinions a la xarxa:

dimarts, 9 d’agost de 2016

Primers dies d’agost atípics



Agost acostuma a ser un mes sense gairebé notícies, però no està sent així al menys en aquestes primer dies. Si ningú fa res sembla que començarem la tardor amb noves eleccions en l’horitzó. Potser com diu la dita a la tercera anirà la vençuda.
Han passat 6 setmanes des de les segones eleccions i han fet el primer pas d’una llarga caminada. Si continuen a aquest ritme i no dóna pas la impressió que tinguin cap pressa, no arribaran mai al final del seu camí, que suposo que déu ser arribar a assolir un nou govern.
Ningú es surt del guió. De fet no ens cal escoltar les seves declaracions públiques. Fa molts dies que estan dient el mateix, sense canviar ni una coma el seu discurs.
El relat del PP és fidel a l’estil implantat pel seu líder de no fer res i deixar passar el temps que tot ho arregla. Hem guanyat les eleccions i som els que hem de governar. Els altres ens han de deixar formar govern perquè tenim 8 milions de vots. Si no ens deixeu governar seguirem instal·lats en el nostre govern en funcions sense cap tipus de control amb el que ens sentim molt còmodes. En alguns moments he tingut la imatge de Mariano Rajoy assegut sota un dels lleons del Parlament, com fan els indigents a les escales de les esglésies amb la ma estesa implorant als diputats que passaven pel seu davant: "dame algo" "dame tu voto para la investidura"
El relat de Ciutadans que ja ho van provar amb el PSOE i ara ho proven amb el PP. Nosaltres ja hem fet la nostra proposta. Donarem via lliure al PP amb l’abstenció en segona volta. No ens agrada del tot, però no tenim un altre remei pel bé d’Espanya. Ja que hem de fer, intentarem pactar el sostre de dèficit i el nou pressupost. Ara li toca moure fitxa al PSOE i especialment al seu candidat.
El relat del PSOE que està patint un veritable pressingPSOE, però sobre tot, un pressingSánchez. De moment no es mouen del No. L’encarregat de formar govern i de presentar-se a la investidura és Rajoy, per tant, és ell que hi ha de moure fitxa i cercar pactes amb altres forces per assolir la mítica xifra dels 176. Vist on estem trobo faltar que facin pública una proposta del tipus: “Ens abstindrem si Rajoy compleix les condicions següents en el seu programa de govern”. D’aquesta manera posarien la pilota a la teulada del PP i potser es treurien la pressió.
El relat de Units-Podem acostumats a com ens tenen a la seva verborrea i incontinència verbal  és gairebé inexistent. Estan molt callats, especialment el seu líder. No van obtenir els resultats que esperaren i estan descol·locats. No saben què fer. Amb la boca petita també pressionen a Pedro Sánchez per tal que explori un possible acord amb ells, però tampoc fan cap pas endavant en cap sentit.
Només ha faltat conèixer les darreres dades del CIS que venen a dir que en unes hipotètiques terceres eleccions els resultats no variarien. La conclusió és ben senzilla: o molt canvien les coses o tindrem govern en funcions per molt més temps. I així qui dia passa, any empeny. Tots a seguir cobrant sense fer la feina que els toca.
Proposo canviar la llei: després de les eleccions els càrrecs elegits no començaran a cobrar fins que tinguem un govern que governi, i al govern en funcions se li embargarà el sou fins a tenir nou govern. 
Foto de El Confidencial
 El quadre que surt com a fons d'aquesta foto és tota una declaració d'intencions: això de la investidura és un "lio" utilitzant el brillant vocabulari al que ens té acostumats el nostra president en funcions permanent. Un "lio" del no en sortiran fàcilment.