dilluns, 29 de juliol del 2019

Trilogia perfecta?


Només començar crida l’atenció una curiositat. Es tracta d’un llibre dividit en cinc parts i comença per la quarta part que situa l’acció a Gozzano, gener de 1999

Maddalena Pes no sabría decir cuál era el designio por el que había conseguido llegar exactamente adonde se hallaba

Luigi Hippolito, el darrer descendent de la nissaga dels Chironi és un capellà. El seu pare fa poc que ha mort. Maddalena viatja fins a Gozzano per veure al seu fill després de la mort i enterrament del seu pare. No es pot dir que sigui una trobada amigable. Es nota molta tensió sense saber-ne les raons. La mare marxa sense avisar i li deixa al seu fill Un voluminoso sobre ... Eran hojas, unas escritas a mano y otras mecanografiadas

A partir d’aquí es recupera el que podríem dir l’ordre natural. Tot llegint el que hi ha en aquest sobre tornem a Nuoro 20 anys enrere, 1979

Marianna “Había visto cómo las esperanzas nacían, se secaban, rebrotaban y luego perecían irremediablemente en el obstinado transcurso de su vida

“… bastaba con esperar a crecer, porque en la vida cuanto más se crece más corta resulta la espera
Los pies hundidos hasta los tobillos en la arena mojada. La había reencontrado y ahora la podía invitar, en silencio, frente al mar que iba y venía. Bajo una luz perfecta

I amb Christian ben aviat es compleixen les malediccions que persegueixen a la família Chironi. Desapareix de forma violenta com havia desaparegut la matriarca de la nissaga Mercede i també Gavino, no sense abans deixar plantada la llavor de continuïtat de la nissaga que es desenvoluparà sota la atenta mirada de Marianna ja amb 77 anys.

Marianna supo que tenía la necesidad de atravesar cada recuerdo para que no fueran los recuerdos los que la atravesaran a ella”.


No había que tener miedo del estrépito sino del silencio

No se trataba, ciertamente, de la mejor vida que podría tener, pero era la que le había tocado en suerte. Vivía los días propios de quien comienza a darse cuenta de las infinitas dobleces que presenta la realidad

Sabía que, al igual que la felicidad, la infelicidad tampoco es infinita, con la diferencia de que a la primera nunca se acostumbra uno y a la segunda es posible acostumbrarse fácilmente

Els somnis i les premonicions de diferents signe són ben presents al llarg de tota la narració. Les visions i aparicions de Marianna en els moments propers a la mort em recorden el realisme màgic de Cien años de Soledad. De fet, tota la nissaga dels Chironi a Nuoro em recorda d’alguna manera la nissaga dels Buendía a Macondo.

Marianna mort el 7 de maig de 1979 i jo llegia el fragment de la seva mort el 7 de maig de 2019, just 40 anys després. Quina coincidència! O potser no.

Una sentencia d’Epicur que restarà ben present al llarg de tota la narració: “La muerte, el más atroz por tanto de los males, no existe para nosotros. Cuando vivimos la muerte no está, cuando ella está no estamos nosotros

El darrer Chironi neix quan ja no queda cap Chironi en vida. A més és un Chironi d’alguna manera ocult a ulls de tothom, excepte per la seva pròpia mare.

Avancem en el temps i ja som al 1982

No sabía cómo había llegado hasta allí. Intuía que ese preciso estado suyo se debía al hecho de que, de alguna manera, siempre había ignorado lo que era la piedad.”

Nadie parecía verlo. Casi se convenció de que se había vuelto invisible. … La inserción escolar fue un infierno de miradas y palabras. A él no le gustaba que lo miraran, ni tener que hablar. Había comprendido la perfecta armonía que hay en la ausencia. Y la cultivó hasta que la vida se la quitó para catapultarlo al mundo, en medio de coetáneos con los que no tenía nada en común y con los que todos pretendían que se relacionara. Eso era le infierno se dijo a sí mismo. Aquel otro del que hablaban en el catecismo no era nada. Era puro teatro. Porque a él se le antojaba que el verdadero infierno era esa imposibilidad de aislamientoEra un nen solitari. No li agradava estar amb els altres. Als nou anys decideix fer-se capellà.

A Luigi Ippolito lo movía una vocación febril, una enfermedad feroz, un afán de muerte, una concupiscencia temprana, una consciencia inmadura, una ira silenciosa

Maddalena: “Ahora podía hacer un balance despiadado de su vida: había decidido confiarlo todo a la seguridad y se había equivocado. Pero se dijo a sí misma, y no lo hizo para consolarse, que se habría equivocado de todas formas.”

La tercera part, situada al gener de 1999 és la part decisiva on esclaten les grans sorpreses que ens esperen ben amagades.

Un cop llegits els papers del voluminós sobre, “Luigi Ippolito abrió la puerta del armario que tenía adosado en su interior un espejo de cuerpo entero y vio a su otro yo parado ante él

La realidad es siempre, siempre, más imponderable que cualquier forma de imaginación. Y es por eso por lo que da tanto miedo

Mor Luigi Ippolito Guiso i neix Luig Ippolito Chironi, encara que inconscientment esperat, mai és el mateix quan la realitat passa de veritat.

Se hizo el silencio, contra el estruendo constante de la reflexión. De repente ya no hubo nada, nada en que pensar, nada que recordar. Había sido un sueño, o no. Había sido ir a parar exactamente al punto en el cual resultaba imposible cualquier rectificación

Desde las sombras en las que estaba sumergido el escritorio surgió la obstinada luminosidad de una hoja en blanco. Una luz perfecta. Que quizá era una invitación”. Una invitació a seguir la història …?

Tanco el tercer llibre d’aquesta trilogía i em sap greu que tot s’acabi aquí. La família Chironi i el llenguatge narratiu de Marcello Fois m’han atrapat i m’han impregnant al llarg de les hores i els dies que han omplert el meu temps de lectura. Des d’ara tant els personatges, com l’autor passaran a formar part del meu imaginari de personatges de ficció.

Primero fueron los patriarcas, Michele Angelo Chironi y Mercede Lai. Antes que ellos ….
… Nada

Així acaba la trilogia, i jo afegiria i després d’ells
…Res

També en parlen a:

dijous, 25 de juliol del 2019

La felicitat no és per a tothom


L’Eva i la Sara les dues germanes bessones protagonistes bufen les espelmes del pastís del seu quinzè aniversari. Així comença “El cel no és per a tothom
Potser l’Eva i la Sara només voldrien ser tan diferents com els germans normals. Que res que facin, o diguin, o pensin, continuï alimentant aquest monstre de dos caps que és la semblança i que arrosseguen de naixement com el pecat original.”

La complexa relació d’aquestes bessones centra la novel·la. L’enigma del que havia passat entre elles s’arrossega des del començament. El Pep, el germà, sap el que va passar, però “sempre evita d’entrar en els detalls sobre com va anar que les germanes s’enemistessin definitivament. En part, perquè encara se les carregaria ell”. Han estat “set anys de distanciament obstinat”. “No fas les paus, ho vas allargant, ho vas allargant, i al final ja no te’n recordes de perquè us havíeu esbarallat

Son dues germanes absolutament diferents: Eva, casada amb dos fills i posteriorment separada, sempre ha viscut al poble. Sara: sense parella estable, al menys no reconeguda, auxiliar de vol, sempre d’un lloc a un altre: “... és com si algú amb molt mala llet jugués amb els seus destins que volien tan contraris, que els hi barregés a la vida com un càstig, si l’una volia ser vent li han fotut un pes al damunt que no sap com desfer-se’n i si l’altra volia ser roca de granit li han fotut dinamita i l’han fet saltar a miques per l’aire

El detonant de tot plegat és l’embaràs de l’Ona, la filla de l’Eva. Aquesta vol parlar amb ella i no pot. Demana la mediació de la seva germana bessona i l’ajuda del Pep. Concerten una trobada. Entremig i mentre arriba el moment de la trobada anem coneixem com és i han estat les relacions familiars i també la seva vida al poble, Les Cases.

Els diners, el favoritisme entre els fills. Una bessona, la Sara va tirar pel dret cap el seu objectiu, passant per sobre de tot, i fent el que calgués per assolir-lo. Però amb l’objectiu assolit, la felicitat no l’espera. L’altra es queda al poble i es conforma amb el que li dona la vida: marit i dos fills i anar fent, però una vida sense grans projectes, o la menys això sembla, però tampoc és feliç. Potser el Pep, el més inconscient, el que no entra en la guerra entre les bessones, és el més feliç dels tres. O potser no.

La història de la família Costa t’embolcalla a poc a poc. Et vas endinsant en els seus entrellats i misteris a mesura que avances en la lectura. Les relacions personals entre ells es descobreixen amb anades endavant i enrere. Les veus de les bessones i el seu germà ens mostren els diferents racons de la seva personalitat i com van driblant els obstacles que la vida els va posant en el seu camí.

Les dues primeres novel·les deMarta Rojals em van enganxar, en canvi aquesta no puc dir que em desagradi, però no m’entusiasma. Trobo innecessari tantes anades i vingudes del passat al present en alguns moments sense connexió. Aconsegueix complicar el seguiment del fil de la narració. Podria haver estat una narració molt més lineal. Potser és la llargada del llibre, però el nivell d’interès pel mateix va fluctuant. Té alts i baixos.

La família la completen el pare i la mare. Un pare malalt amb un desig incomplert de pilotar un avió que el sublima fent maquetes d’avions, i amb l’anhel que el seu fill hereti la seva afició, però serà la Sara qui ho farà. Una mare rondinaire, pencaire a la seva perruqueria, però no pas a casa de qui se n’ocupa l’home al qui sempre menysté i esbronca davant de tothom.

MENTIDERA! Ets igual que la mama! Sou tots uns mentiders!”

Tots són uns mentiders. Tenen una part de la seva vida oculta als altres. Massa secrets per ser feliços. Massa mentides per ser feliços. Coses amagades, mai dites, mitges veritats, així son totes les relacions familiars?

És aquesta mirada inquisidora que ens coarta la verdadera llibertat. Si no fos per la mirada dels altres, pel judici continu sobre cada pas que fem, cada decisió que prenem, tu, jo, tots seríem verdaderament lliures”.

No hi penses, de vegades, que t’agradaria tornar enrere, fins a una bifurcació d’un fet crucial de la teva vida, i dividir-te en dues, una que continués com ara, i l’altra com si haguessis pres tal decisió ...?”

Si cada decisió que ha pres li ha bifurcat el destí com les branques d’un arbre... fins a quina bifurcació s’hauria de remuntar per revertir tants errors?”

Les pedres escombrades li queden enrere, tot un passat li queda enrere

A trenc de superfície, el cos espetega amb els braços enlaire. La boca oberta de respirar, oberta al cel. El cel que és per sobre de totes les coses. El cel que no és per tothom.” La felicitat no és per tothom. Per a qui és?

dijous, 4 de juliol del 2019

No hi ha motius per l'optimisme


Fa més d’una dècada que estem travessant moments convulsos i l’horitzó encara és lluny de clarificar-se. Sense ànim de ser exhaustiu recordo: la crisi econòmica, rescat dels bancs, 15-M, aparició de nous partits (Ciudadanos, Podemos, ...) i molts altres moviments que prenen el carrer, l’eclosió de l’independentisme, els greus problemes de molta gent amb l’habitatge, dificultats per formar govern o potser millor caldria dir desgovern...

Malgrat tot, no hi canvis, tot segueix igual i la piconadora de l’Estat i les seves institucions manté la seva posició hegemònica. Es comença a flairar una mena de desencís, de que no hi ha res a fer i tot continuarà igual, tant a nivell del moviment independentista com a nivell de grups que desitjarien una transformació profunda de la societat.

La divisa “Guanyar diners, assolir beneficis, consumir” està per sobre de tot i de tothom.

Que augmenti el nombre de persones que malviu, que té problemes per sobreviure no importa. Bé, alguns partits fan molts escarafalls, però quan tenen la possibilitat de governar els canvis de polítiques es noten gens o ben poc.

Aquestes han estat alguna de les reflexions que m’han vingut al cap mentre feia aquesta lectura del darrer llibre de Xavier Domènech que va publicar quan encara exercia de polític i que era un recull d’articles que havia escrit entre el 2010 i 2012.
Al 2010 ja escrivia “Estamos probablemente ante un ciclo reaccionario largo, absolutamente reaccionario” Per quina raó es produeix aquest fort biaix cap a la dreta més extrema? Biaix que va a més i que està generalitzat arreu del món. És així realment? O és que els partits mal anomenats d’esquerra han abandonat la idea de fer polítiques realment d’esquerres?

Els partits polítics han evolucionat o són peces anacròniques d’un sistema que necessita canvis, però que ells no són capaços d’impulsar? Observo una certa perversió del sistema democràtic amb eleccions cada cert temps a la que es presenten uns partits que cap m’agrada, però als que haig de votar si vull influir en els resultats. A cada elecció em costa més anar a votar.

Estem dins d’un sistema financer que si no creix entra en crisi i s’enfonsa. Necessita créixer més i més. Fins quan aguantarà? El creixement indefinit és insostenible i ens acabarà portant a la ruïna com a societat i com a humanitat.

Existen pequeñas esperanzas de cambio, pequeñas posibilidades que abren potencialidades enormes, como las expresadas en las plazas. Para muchos es un momento de crecimiento, de disrupción y esperanza; hay que perseverar en este proceso” Això escrivia Domènech en el moment de l’eclosió del 15-M, però passats els anys no podem pas dir que s’hagi produït cap canvi real en la vida de les persones. El moviment independentista que va viure el seu millor moment a l’octubre del 2017 quan pensàvem que ho teníem a tocar està entrant també en un punt mort.

I Domènech segueix amb reflexions com aquesta “Si el fracaso de la democracia como sistema político que garantiza la soberanía de las personas -frente al poder de los intereses privados- es un hecho palmario en estos últimos años, en el caso de las izquierdas gobernantes este fracaso ha sido doble: como gestores del sistema y como alternativa política.” Aquest és el gran fracàs de l’esquerra. Ja no són alternativa. Aleshores quina alternativa tenim?

Al 2011 escrivia “La represión crecerá, y en el proceso veremos cómo son y serán castigadas personas, violentando la legalidad, tan solo, para servir de escarmiento para “crear miedo”” Ha estat així i segueix estant així. La famosa Llei Mordassa segueix vigent i el govern Sánchez que l’havia de derogar no ha fet res de res.

Si la crisis rompe horizontes y un sistema político cerrado no tiene respuestas, algo nuevo deberá emerger” De moment anem de fracàs en fracàs. No albiro res de nou.

La protesta sirve para resistir en el presente, pero sirve sobre todo, para construir nuestro futuro” No em puc imaginar on estaríem sense protestes, però protestar i manifestar-se repetides vegades per aconseguir tan poc, cansa.

Vivim en un món totalment fals edificat sobre bases completament falses i que s’ha enlairat tan amunt que està impossibilitat de mirar avall per problemes de vertigen que ens podrien fer caure. “El desarrollo actual del capitalismo parece definirse tanto por su capacidad de explotar como por su capacidad de excluir, y no sería extraño además que eso formara ya parte de su lógica de desarrollo, excluyendo áreas enteras del planeta para asegurarse el crecimiento de la tasa de beneficios

Actualment (de fet ja fa anys, massa anys) els diners no es guanyen treballant o produint, sinó que es guanyen especulant en una mena de món fictici i irreal en el que les persones han deixat d’importar.
A finals dels 70, principis dels 80 s’arriba al punt àlgid de redistribució de la renta a partir de retallar la taxa de beneficis del capital i aleshores s’inicia el retrocés de la societat del benestar que encara segueix.

El món financer domina al món productiu i l’economia especulativa a l’economia real. “Para garantizar los beneficios de las Inversiones financieras, se necesitaba la introducción constante de nuevos activos (ahorros, pensiones, seguros, coberturas médicas, etc.) en los mercados, a la vez que, para garantizar el consumo mientras se bajaban los salarios, se extendía el acceso al crédito. Todo ello nos ha llevado a la consolidación de una casta dominante parasitaria, extractiva más que productiva, y al secuestro progresivo de nuestras sociedades en la trampa de la deuda

La conversió d’una economia industrial a una economia de serveis és cabdal per aquest canvi de paradigma. És un cop mortal a la classe treballadora. Hem entrat en una societat amb un mercat de treball dual: una minoria amb un bon treball, contracte indefinit i un bon sou i una majoria amb un treball precari, contracte temporal i un sou baix. I encara podem parlar d’una tercera categoria, els que no treballen, aturats, ...

Hem entrat en una nova cultura de l’enriquiment, situant l’emprenedoria en primer terme, però també paraules com excel·lència, eficiència, efectivitat amb l’objectiu de deixar clar que qui no assoleix un benestar suficient és degut a un problema d’actitud.

En clau espanyola s’ha produït “el agotamiento del régimen político que emergió de lo que se ha conocido como la Transición” Com no són capaços de reconèixer que el règim de la 78 ja està esgotat i que el cal és una reforma en profunditat? Han entrat en un procés de resistir fins el final sense canviar ni una coma.

En clau catalana, la reacció a la sentència del judici serà clau. Malauradament no n’espero massa. M’agradaria molt equivocar-me, però tinc la sensació que ho deixarem morir. No sabem com continuar el procés i entrarem en una via morta.

I en clau europea, tampoc hi ha massa símptomes per l’optimisme. És un sistema burocràtic i poc o gens democràtic en el que els electors no tenim cap influència i que malgrat que la idea d’una Unió Europea sense fronteres és atractiva la seva posada en pràctica ens condueix a la decepció permanent.
Estaria bé poder pensar que les següents afirmacions són veritat:
  • Retomar el control sobre nuestras vidas. Lo que ahora no está en nuestras manos debe retornar a ellas.”
  • La gente se quiere agrupar en torno a esperanzas en un futuro que se domina y, sobre todo, quiere poder luchar por ellas
No tinc tampoc massa clar que sigui això el que volem. De fet el que vol la gent, el comú de les persones és que la deixin viure i que no l’emprenyin massa. I de fet en aquesta massa és en la que m’incloc personalment. Quina mandra, reunir-se, parlar, discutir, arribar a uns acords, ... i mentre sigui així algú altre ho acabarà fent per nosaltres i no ho farà a favor nostre.

Nota final: El que he fet no és ni un resum, ni un comentari del llibre de Xavier Domènech. Aquest m’ha servit com excusa per avocar idees que fa temps que em ronden pel cap.