dijous, 25 de juliol de 2019

La felicitat no és per a tothom


L’Eva i la Sara les dues germanes bessones protagonistes bufen les espelmes del pastís del seu quinzè aniversari. Així comença “El cel no és per a tothom
Potser l’Eva i la Sara només voldrien ser tan diferents com els germans normals. Que res que facin, o diguin, o pensin, continuï alimentant aquest monstre de dos caps que és la semblança i que arrosseguen de naixement com el pecat original.”

La complexa relació d’aquestes bessones centra la novel·la. L’enigma del que havia passat entre elles s’arrossega des del començament. El Pep, el germà, sap el que va passar, però “sempre evita d’entrar en els detalls sobre com va anar que les germanes s’enemistessin definitivament. En part, perquè encara se les carregaria ell”. Han estat “set anys de distanciament obstinat”. “No fas les paus, ho vas allargant, ho vas allargant, i al final ja no te’n recordes de perquè us havíeu esbarallat

Son dues germanes absolutament diferents: Eva, casada amb dos fills i posteriorment separada, sempre ha viscut al poble. Sara: sense parella estable, al menys no reconeguda, auxiliar de vol, sempre d’un lloc a un altre: “... és com si algú amb molt mala llet jugués amb els seus destins que volien tan contraris, que els hi barregés a la vida com un càstig, si l’una volia ser vent li han fotut un pes al damunt que no sap com desfer-se’n i si l’altra volia ser roca de granit li han fotut dinamita i l’han fet saltar a miques per l’aire

El detonant de tot plegat és l’embaràs de l’Ona, la filla de l’Eva. Aquesta vol parlar amb ella i no pot. Demana la mediació de la seva germana bessona i l’ajuda del Pep. Concerten una trobada. Entremig i mentre arriba el moment de la trobada anem coneixem com és i han estat les relacions familiars i també la seva vida al poble, Les Cases.

Els diners, el favoritisme entre els fills. Una bessona, la Sara va tirar pel dret cap el seu objectiu, passant per sobre de tot, i fent el que calgués per assolir-lo. Però amb l’objectiu assolit, la felicitat no l’espera. L’altra es queda al poble i es conforma amb el que li dona la vida: marit i dos fills i anar fent, però una vida sense grans projectes, o la menys això sembla, però tampoc és feliç. Potser el Pep, el més inconscient, el que no entra en la guerra entre les bessones, és el més feliç dels tres. O potser no.

La història de la família Costa t’embolcalla a poc a poc. Et vas endinsant en els seus entrellats i misteris a mesura que avances en la lectura. Les relacions personals entre ells es descobreixen amb anades endavant i enrere. Les veus de les bessones i el seu germà ens mostren els diferents racons de la seva personalitat i com van driblant els obstacles que la vida els va posant en el seu camí.

Les dues primeres novel·les deMarta Rojals em van enganxar, en canvi aquesta no puc dir que em desagradi, però no m’entusiasma. Trobo innecessari tantes anades i vingudes del passat al present en alguns moments sense connexió. Aconsegueix complicar el seguiment del fil de la narració. Podria haver estat una narració molt més lineal. Potser és la llargada del llibre, però el nivell d’interès pel mateix va fluctuant. Té alts i baixos.

La família la completen el pare i la mare. Un pare malalt amb un desig incomplert de pilotar un avió que el sublima fent maquetes d’avions, i amb l’anhel que el seu fill hereti la seva afició, però serà la Sara qui ho farà. Una mare rondinaire, pencaire a la seva perruqueria, però no pas a casa de qui se n’ocupa l’home al qui sempre menysté i esbronca davant de tothom.

MENTIDERA! Ets igual que la mama! Sou tots uns mentiders!”

Tots són uns mentiders. Tenen una part de la seva vida oculta als altres. Massa secrets per ser feliços. Massa mentides per ser feliços. Coses amagades, mai dites, mitges veritats, així son totes les relacions familiars?

És aquesta mirada inquisidora que ens coarta la verdadera llibertat. Si no fos per la mirada dels altres, pel judici continu sobre cada pas que fem, cada decisió que prenem, tu, jo, tots seríem verdaderament lliures”.

No hi penses, de vegades, que t’agradaria tornar enrere, fins a una bifurcació d’un fet crucial de la teva vida, i dividir-te en dues, una que continués com ara, i l’altra com si haguessis pres tal decisió ...?”

Si cada decisió que ha pres li ha bifurcat el destí com les branques d’un arbre... fins a quina bifurcació s’hauria de remuntar per revertir tants errors?”

Les pedres escombrades li queden enrere, tot un passat li queda enrere

A trenc de superfície, el cos espetega amb els braços enlaire. La boca oberta de respirar, oberta al cel. El cel que és per sobre de totes les coses. El cel que no és per tothom.” La felicitat no és per tothom. Per a qui és?