dissabte, 25 d’agost de 2018

La Terra Prohibida II: La paraula dels botxins

El narrador d’aquest segon volum, és el Mateu, el cap de la patrulla 11. Comença de nit amb la seva detenció a casa. El porten a la comissaria de Via Laietana.

A la cel·la “els records es precipitaven al seu damunt, com si preparés una recapitulació de la seva vida sencera ... Les imatges s’encadenaven d’una manera capritxosa que el feia saltar anys alegrement. Potser era, que hi havia massa coses dignes de record, perquè a partir de la guerra la seva vida es convertia en un remolí que acabà per devorar-lo tot i que, aparentment, li hagués donat l’impuls indispensable per sortir de la misèria promesa a les persones de la seva classe i fer d’ell un home de posició sòlida. Però també això s’esfondrava, ara ...
El guàrdia obrí la reixa, i sense entrar, preguntà:
-          Mateu Estarell?

Després del primer interrogatori el retornen a la cel·la. De moment ha negat amb fermesa totes les acusacions que li fan. A la cel·la torna a estar amb si mateix “... hi havia els morts, els innúmers morts, els que van fer ells i els que van fer els altres, els que van amuntegar entre tots, morts joves que mai no tingueren ocasió de sentir recança del passat.
S’ensopia, però continuava reflexionant, donant voltes a pensaments ja mig consumits, però no vells, perquè durant molt de temps havia evitat de dir-se totes aquelles coses. Qui sap si perquè les temia, qui sap si perquè se’n sentia massa desinteressat ...”

Però quelcom el minava; el silenci, les mirades, la seva positura, tot es combinava per afeblir-lo, per soscavar la seva voluntat ...”

Segueixen els interrogatoris. Insisteixen en que firmi una declaració sobre els fets de la patrulla 11, però en Mateu es nega en rodó. Ja en una cel·la individual continua amb els seus pensaments.

Era més presoner que mai, més que a la cel·la, perquè tota la seva llibertat es reduïa a dos pams quadrats i a l’espai que abastaven els ulls

Perquè no pensa com nosaltres? Tothom té dret a les seves idees. En el fons, per això lluitem, perquè cadascú sigui lliure de pensar com vulgui

I en el següent interrogatori canvien els policies i comencen els cops, però ho continua negant tot, i no vol signar la declaració que repetides vegades li posen al davant.

Em feia una mica de llàstima. Sabia que era com un residu, una deixalla, allò que restava d’un home que es deia Mateu Estarell, de l’individu lliure que encara ahir podia anar i venir sense que el molestessin, sense veure’s sotmès a tota mena d’humiliacions. L’havien desfet, l’havien convertit en quelcom que odiava i que fins i tot el faria sentir-se disminuït per la seva pròpia victòria, si una victòria era allò de callar obstinadament. Mai no s’havia vist tan petit, tan insignificant, tan poc ell mateix, com sortit de les fronteres de la seva persona o, més que això, reduït a unes fronteres que hi havia dintre seu i que hauria volgut ignorar, perquè eren el reducte mínim que un home podia acceptar

De nou el retornen a la cel·la.

Acabava de penetrar en un univers nou al qual li calia acostumar-se, al qual potser no s’acostumaria mai, perquè si bé la soledat li recordava la dels seus anys jovençans, en el fons no hi havia una mesura comuna entre els sentiments d’antany i la realitat actual.
També aleshores havia sentit l’impacte de la solitud física, però sabia que només d’ell depenia d’arrencar-se’n, que els altres eren a tocar, disposats a acollir-lo només que fes un pas per atansar-s’hi, o potser fins i tot menys que això, ja que al capdavall hi havia encara els companys d’escola, els companys de treball, tots aquells als quals el privava d’unir-se un sentiment secret de fracàs. Eren allí, disponibles, mentre que ara no hi havia ningú. L’havien separat, definitivament potser, com una ovella tarada. L’ovella que fet i debatut sempre va ser sense que ningú acabés d’adonar-se’n, tot i que aquells que el voltaven més de quatre vegades havien de sentir que era una persona diferent, distant. ...”

Per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el
país suportava resignat, amb un odi contingut i que ells no ignoraven tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confessar-ho seria llur darrera i definitiva derrota?”

Tornen a insistir i a insistir en que signi la declaració. Segueixen els cops, però en Mateu és obstinat i se segueix negant encara que no sap fins quan aguantarà.

El dolor l’obligà a queixar-se. Però no va cedir. Estava disposat a resistir fins al final. Mai no havia odiat ningú com odiava aquell parell de botxins que el miraven amb els ulls envermellits per la ira

La major part del que hi havia escrit a la declaració era veritat, però en Mateu estava entestat en negar-ho tot. “Gairebé creia que era sincer. Havia negat tan desesperadament, tan obstinadament, que la seva mentida s’havia convertit una mica en veritat, i ara res no l’hauria sorprès tant com haver de confessar que l’altre tenia raó, que tot allò que volia fer-li cantar responia a una realitat viscuda. S’havia instal·lat dintre la pell del seu personatge i discutia honestament la seva mentida, com si fos innocent. Més: era innocent

Tot passa en dos dies, dos dies terribles dins la sinistra comissaria de la Via Laietana, en mans d’uns policies capaços de tot. Els diferents interrogatoris són interminables. Et deixen sense alè. ¿Quantes persones van passar per un tràngol semblant al que ens descriu Pedrolo en aquesta segona novel·la de la tetralogia de La Terra Prohibida, al llarg de la interminable fosca nit del franquisme que avui en dia encara hi ha qui defensa?

També en parlen a:


dijous, 23 d’agost de 2018

Fuster i el nacionalisme, reflexions molt actuals


Com explica Jaume Pérez Montaner, el compilador dels textos que formen aquest volum de Joan Fuster, “el present volum recull pràcticament els principals textos de Fuster sobre el nacionalisme i altres aspectes relacionats” “La seua obra segueix oberta, plena de suggerències i possibilitats de present i futur encara no acomplides: per als valencians, potser, en primer lloc, per a tots els qui comprenem que un país -els Països Catalans- no pot reeixir i ser lliure si no el pensem i estimen en la seua més completa unitat

I com diu Jaume Pérez Montaner recolliré uns quants d’aquests suggeriments que ens fa el gran Fuster i que ens poden ser molt útils en el moment present que estem vivint.

La història és, no ho dubteu, un cove pintoresc d’on una persona relativament enginyosa pot treure arguments en defensa d’allò que li plagui”. Sempre hem d’anar en compte amb els arguments dels historiadors, ja que la història és fàcilment manipulable en funció de la ideologia i els interessos de qui l’escriu. Tenim un exemple clar en la fosca nit del franquisme que ens van voler imposar una visió única de la història. Per sort no van reeixir en el seu objectiu.

La importància de no perdre de vista la unitat dels Països Catalans
Ja Ramon Muntaner, el cronista medieval pressentia el risc: ”el risc estava en si perdien el sentit de la unitat” I per demostrar-ho posava l’exemple de la mata de joc que lligada resisteix i no pot ser arrencada i en canvi sense lligar, fins i tot, un infant la pot arrancar fulla a fulla. En cap moment hem de perdre de vista que els Països Catalans formem una unitat.

 Jaume I va preparar la nostra “unitat”, i tot seguit la desbaratà ... D’”una” Catalunya que els catalans de la seva època es posaven a fer, en van sortir diverses, al capdavall, abocades a la dispersió” Tot comença amb Jaume I i del repartiment que en fa del territori entre els seus fills

En temps de Jaume I “com a “catalans” érem coneguts, tots plegats, els del Principat, els de les Illes i els del País Valencià, a tot arreu de l’Europa medieval i renaixentista. Formàvem un bloc socialment i lingüísticament compacte, i un estranger no hauria estat en condicions de distingir-hi les nostres variants de “regnes”... Ni valencians ni mallorquins no van tenir més nom internacional que el de “catalans”. ... Com un sol poble apareixien als ulls dels altres pobles” Amb el pas del temps aquesta unitat es va anar diluint i fins i tot van aparèixer certes reticències entre territoris de parla catalana. Però ens cal no perdre de vista que formem part d’una sola unitat lingüística i política.

El nom no fa la cosa
Establerta la divisió jurídico-administrativa de “regnes”, uns gentilicis privatius entressin en concurrència amb el de “catalans”. ... Ho imposaven les circumstàncies, amb una exigència indefugible. Es tractava de denominacions més aviat “polítiques” que, d’entrada, no estaven en contradicció amb el nom nacional genèric. Tanmateix no podien ser eludides. L’existència dels “regnes” comportava la inevitabilitat de les designacions locals

De cara a l’exterior tots podíem passar per “catalans”, però la unitat dels catalans es desglossava en tres “ciutadanies”: valencians, mallorquins i catalans. Hi hauria, de fet, uns catalans més “catalans” que els altres. Perquè els nadius del Principat de Catalunya -els catalans originaris- conservaren l’apel·latiu de “catalans”. I això, és clar, proporcionava un perillós inici de confusionisme”: la paraula català tant podia servir per referir-se al conjunt com per mencionar una de les parts

A partir del regnat de Ferran el Catòlic, “catalans”, “valencians” i “mallorquins” van ser “tenidos por diferentes”. Abans, la diferència de noms no afectava l unitat del poble catalanoparlant ... Per a nosaltres s’enceta aleshores un període de decadència y “cada una de estas naciones”, efectivament “tira por su cabo”. Valencians, mallorquins, i catalans es distancien ... Mai no s’esfuma la memòria de la unitat anterior naturalment ni de bon tros

Amb la imposició d’aquests noms per a cada una de les parts apareixen dificultats per esvair particularismes. En general s’accepta el nom de llengua catalana i el de Països Catalans com el nom que engloba a tots els territoris de parla catalana, però sense obviar-ne les dificultats i les discussions per la terminologia.

La terminologia sembla asèpticament geogràfica, però té la seva malícia” “La unitat de catalans, valencians i mallorquins -amb els rossellonesos inclosos- es faria més clara per a tothom, si hi hagués una denominació comprensiva, superior, que no ferís les tossudes susceptibilitats regionals”. “Perdura una inèrcia ben significativa: la tendència a “pujar”, a marxar cap al nord (la Catalunya vella)” ... “La contrapartida és naturalment, el descuit o la ignorància del Sud: del sud del Principat, i de tot allò que ja no és el Principat

La denominació “Països Catalans”, amb el seu plural tan explícit, és d’una oportunitat innegable, a falta d’una altra millor.” No hi ha una altra opció. Aquesta és la millor que s’ha trobat.

Som un poble, fins i tot, quan més divergents poden aparèixer els nostres destins “regionals” o més aïllats hem viscut els uns dels altres (catalans, valencians, mallorquins...)”

Nacionalisme en contra altres nacionalismes
Clarifiquem per quina raó som nacionalistes. Bé, de fet, no som els únics que ho som. Totes les nacions amb més o menys mesura ho són, fins i tot, quan diuen que ells no són nacionalistes i titllen als veïns de ser-ho.

Soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. ... Perquè ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió

Darrere l’antinacionalisme ... segueix la mateixa obsessió nacionalista de sempre ... L’actitud antinacionalista es encara un instrument del nacionalisme, d’alguns nacionalismes.”

Els antinacionalistes d’avui procedeixen de les nacions potents, de les nacions que tenen el nacionalisme més arrelat

Una nació només té necessitat d’exaltar-se en nacionalisme, quan es veu en perill davant les ambicions d’una altra nació. Som molts els homes del món que ens sentim nacionalistes perquè els altres no ens permeten deixar de ser-ho” Possiblement aquesta és la raó principal de la major part dels nacionalismes inclòs el sentiment nacionalista català.

Els nacionalistes estatals han tingut la missió històrica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, de l’altra, la de suprimir dràsticament les reminiscències nacionals discrepants

No solament les dretes han estat evidentment espanyolistes: també les presumptes esquerres. Si esquerres son

És curiós d’observar com es mantenen tan obcecades, encara avui, les actituds hostils a qualsevol reivindicació diguem-ne perifèrica, quan algú la planteja en termes una mica clars. I no ho dic precisament pels exabruptes que provenen del costat de sempre”: “aquests senyors es treuen de la mànega l’acusació de “nacionalista” a la voluntat emancipatòria, i hi afegeixen de seguida una sèrie de connotacions oprobioses: “pettiburgesos”, “maniobres de la burgesia” Aquesta és una de les acusacions típiques de sempre de l’esquerra espanyola i també d’una part de l’esquerra catalana als nacionalistes catalans.

Els nacionalismes no emergeixen en el buit. Cada nacionalisme s’articula com a tal en funció d’un altre nacionalisme: conflictiu amb ell” “Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la “nació” com una arma -sentiment o ressentiment-, i denunciéssim el joc o contrajoc de classe que s’hi amaga

I per acabar aquest apartat, un desig de Fuster que faig meu: “I quan ens faran el favor, “ells”, de no forçar-nos a ser “nacionalistes”?

La qüestió de la llengua
Una explicació breu i clara de quin és el problema i de que cal fer: “La solució, si n’hi ha alguna, és el retorn al monolingüisme. Les propostes oficials de bilingüisme són, i sempre seran, una trampa parada contra el català. Un idioma no pot subsistir, viu, dins la societat que li és pròpia, si no és l’idioma de tothom i practicat per tothom tothora. El nostre cas, a banda i banda dels Pirineus, és el de la interferència política d’una altra llengua, hegemònica per raons de classe, de prepotència administrativa i -a escala editorial, per exemple, i en tots els mitjans de comunicació de masses- de “mercat”. Hi ha llengües minoritàries, demogràficament minoritàries que tenen un estat al darrere, i una societat homogènia que les aguanta en els seus usos quotidians. Per nosaltres, la segona llengua obligatòria -l’espanyol o el francès imposada pels estats respectius- no serà mai una segona llengua, sinó la primera. Així queda legislat

L’ofensiva contra el català, en nom de què es fa? En nom d’un nacionalisme imperialista, de dos nacionalismes imperialistes” “Hi ha una llengua invadent, i una llengua resistent

Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l’àrea lingüística ... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants dimitint de parlar en català, el saldo serà tenebrós” Clar i català.

El procés: una mirada cap el futur
Ningú no pensava en els furs medievals, ni en fantasies retroactives: era el dia de demà, amb una proposta inèdita, el que ens mobilitzava: un nou “model de societat” Dit al 1981 referint-se a València també es podria aplicar a la Catalunya d’avui. Pensem en el futur i en establir un nou model de societat que dins d’Espanya és del tot impossible. No anem en contra de ningú, simplement anem a favor nostre i del nostre futur que esperem que sigui molt millor que el moment actual.

Les collonades historicistes són inacabables. I el problema és ara. I és ara i és demà

I per acabar aquestes reflexions ja al març del 1979 Fuster advertia: “Jo només voldria advertir, ara, que, en la història de la Catalunya estricta, i en la de tots els Països Catalans, cada “pacte” ha estat una claudicació, i que tot això del “pactisme” com a mecanisme polític és i serà una burla. “Pactar” és “perdre” sempre. Malgrat els aparents avantatges provisionalsCal anar amb molt de compte al pacte final en que conclogui el procés iniciat el 2010. Fins ara, la història ens ha demostrat que pactar amb l’Estat Espanyol significa perdre pels catalans.

dissabte, 11 d’agost de 2018

La Terra Prohibida I: Les portes del passat


La Terra Prohibida està formada per quatre llibres que Pedrolo va escriure el 1957, però no es van publicar fins 20 anys després, com explica el pròleg i també en una nota al final d’aquest primer volum “Les portes del passat va ser escrita per Manuel de Pedrolo a Barcelona entre el 7 i el 31 de maig del 1957 ... i publicada el novembre de 1977” Em fa gràcia que fos escrit el mateix any del meu naixement, en concret el va començar a escriure quan jo tot just tenia 4 dies.

Tot continuava igual i el temps, semblava, no havia alterat res a desgrat dels tretze anys transcorreguts. Ara manaven uns altres, i feia molt de temps que ocupaven el poder, però el carrer era el mateix de sempre ...”

Així comença la narració en Jesús Maristany, després del seu retorn a Barcelona passats tretze anys a l’exili. Comença la recerca de la Victòria, un dels fils que es va trencar amb la seva fugida. Aquesta cerca el condueix a saber que la Victòria va tenir una filla d’ell, la Maria Jesús.
Parla amb altres exiliats de com han trobat la ciutat i quins són els seus sentiments en aquest retorn

“- Des de fora ens ho imaginàvem d’una manera, no sé si millor o pitjor ...
Va assentir, però ell no havia pas trobat la ciutat hostil ni, en el fons, massa canviada. Més aviat li semblava que el canvi, si n’hi havia, era en ell, perquè la ciutat, d’una manera o altra, ... havia seguit la seva vida; allò que s’havia interromput, de moment era invisible, com invisibles eren les cicatrius o, més encara que les cicatrius, les ferides que després havia anat descobrint, avui una, demà una altra, potser massa a poc a poc per adonar-se de la seva veritable importància. Però ell, que era un altre, que havia esdevingut un altre a cop d’absència i sofriment, a cop d’enyorança ...
-          -    De vegades, la sento com una terra estrangera. Ja se que és una impressió mentidera....
-      -    Com us deia... Hom s’adona que es troba en terra conquerida. T’hi han deixat tornar, però precisament per això perquè ja és una altra terra i també confien que et conquistaran, que et faran ajupir. I el pitjor de tot és que ho aconsegueixen

És pessimista, la guerra no havia servit per res: “El temps no havia resolt res, sinó que ho va deixar tot en suspens malgrat la derrota i la victòria ... la sang vessada no havia rebrotat ni florit en res, ni en un món nou, com esperaven, ni en una pàtria neta, rentada al preu d’aquella sang, ...

Es fa el ferm propòsit de trobar a la Victòria, però sobretot a la seva filla. Fa tot el que pot per aconseguir-ho i mentrestant pensa com serà aquest retrobament després de tants anys de no saber un de l’altre i també que haurà passat en aquest parèntesi.

La sorprendria després de tretze anys, potser per donar-li una alegria, potser per donar-li un disgust, perquè ara totes dues, mare i filla, devien haver-se acostumat a la seva absència. Un costum vell, de sempre, fins i tot per a la Victòria, perquè mai no havien viscut plegats i aquella mica d’amor que va haver-hi entre tots dos només va ser això, una mica d’amor, encara que fos un amor aleshores gran ...”

En Jesús té 36 anys. Es retroba amb alguns companys del grup 11, una de les patrulles anarquistes, que seguint ordres mataven als contraris a les seves idees.

 Ara ja no seria capaç de matar, ni simplement de morir, com aleshores, quan entre ells i l’enemic s’establia encara quelcom, un vincle que no reconeixen, però que existia, un lligam de generositat a partir d’unes posicions ben delimitades i en nom de les quals estaven disposats a ofrenar-se sense reserves -i això els unia, això els feia generosos, semblants en el refús i en l’acceptació. Ara era una cosa del passat que ni per a ell ni per a cap dels seus ja no retornaria; darrere d’ells havia crescut una altra joventut que no sabia quin gust tenia la sang i, en canvi, acceptava l’odi com un teixit matern on vivien aïllats i ben protegits els botxins

Des que se n’havia anat, tretze anys enrere, vivia sense il·lusions, desinteressat d’ell mateix i dels altres

Ara tot era diferent. La derrota i els llargs anys d’exili l’havien gastat d’una manera que l’edat no justificava. Ben mirat, no era pas tan vell com això. Als trenta-sis anys tot és permès, encara. Però potser ell en tenia molts més que no assenyalava la seva data de naixença. Els fills dels temps de crisi no tenien edat.

Però hom s’ha d’agafar a una cosa o altra, no es pot viure sense lligams. Potser era aquesta l’explicació del seu sobtat interès per la Victòria?

No tot era com es pensava ... “Era tot tan diferent! Només després, a poc a poc, es va anar adonant que hi havia altres coses i va acabar per fer-se a la idea que, en gran mesura, el temps de les brutalitats físiques ja havia passat mentre persistia, potser més inflexible que mai, una actitud que, actuant en un nivell superior i més eficaç controlava i influïa tot allò que és impalpable i invisible i, alhora, essencial; que una veritable xarxa s’estenia d’una banda a l’altra de península i els empresonava tots, dirigents i dirigits, en la mateixa mentida, públicament coneguda però mai no confessada ...”

L’exili, marxar del teu país derrotat i sense saber que trobaràs més enllà havia de ser molt dur, però la tornada a casa després de tants anys per viure sota el govern contra el que havies lluitat tampoc havia de ser gens fàcil, i menys en una ciutat grisa on tothom tenia prou feina per poder sobreviure i sempre amb la por a ser enxampat.

Més opinions a la xarxa: