dissabte, 25 d’agost de 2018

La Terra Prohibida II: La paraula dels botxins

El narrador d’aquest segon volum, és el Mateu, el cap de la patrulla 11. Comença de nit amb la seva detenció a casa. El porten a la comissaria de Via Laietana.

A la cel·la “els records es precipitaven al seu damunt, com si preparés una recapitulació de la seva vida sencera ... Les imatges s’encadenaven d’una manera capritxosa que el feia saltar anys alegrement. Potser era, que hi havia massa coses dignes de record, perquè a partir de la guerra la seva vida es convertia en un remolí que acabà per devorar-lo tot i que, aparentment, li hagués donat l’impuls indispensable per sortir de la misèria promesa a les persones de la seva classe i fer d’ell un home de posició sòlida. Però també això s’esfondrava, ara ...
El guàrdia obrí la reixa, i sense entrar, preguntà:
-          Mateu Estarell?

Després del primer interrogatori el retornen a la cel·la. De moment ha negat amb fermesa totes les acusacions que li fan. A la cel·la torna a estar amb si mateix “... hi havia els morts, els innúmers morts, els que van fer ells i els que van fer els altres, els que van amuntegar entre tots, morts joves que mai no tingueren ocasió de sentir recança del passat.
S’ensopia, però continuava reflexionant, donant voltes a pensaments ja mig consumits, però no vells, perquè durant molt de temps havia evitat de dir-se totes aquelles coses. Qui sap si perquè les temia, qui sap si perquè se’n sentia massa desinteressat ...”

Però quelcom el minava; el silenci, les mirades, la seva positura, tot es combinava per afeblir-lo, per soscavar la seva voluntat ...”

Segueixen els interrogatoris. Insisteixen en que firmi una declaració sobre els fets de la patrulla 11, però en Mateu es nega en rodó. Ja en una cel·la individual continua amb els seus pensaments.

Era més presoner que mai, més que a la cel·la, perquè tota la seva llibertat es reduïa a dos pams quadrats i a l’espai que abastaven els ulls

Perquè no pensa com nosaltres? Tothom té dret a les seves idees. En el fons, per això lluitem, perquè cadascú sigui lliure de pensar com vulgui

I en el següent interrogatori canvien els policies i comencen els cops, però ho continua negant tot, i no vol signar la declaració que repetides vegades li posen al davant.

Em feia una mica de llàstima. Sabia que era com un residu, una deixalla, allò que restava d’un home que es deia Mateu Estarell, de l’individu lliure que encara ahir podia anar i venir sense que el molestessin, sense veure’s sotmès a tota mena d’humiliacions. L’havien desfet, l’havien convertit en quelcom que odiava i que fins i tot el faria sentir-se disminuït per la seva pròpia victòria, si una victòria era allò de callar obstinadament. Mai no s’havia vist tan petit, tan insignificant, tan poc ell mateix, com sortit de les fronteres de la seva persona o, més que això, reduït a unes fronteres que hi havia dintre seu i que hauria volgut ignorar, perquè eren el reducte mínim que un home podia acceptar

De nou el retornen a la cel·la.

Acabava de penetrar en un univers nou al qual li calia acostumar-se, al qual potser no s’acostumaria mai, perquè si bé la soledat li recordava la dels seus anys jovençans, en el fons no hi havia una mesura comuna entre els sentiments d’antany i la realitat actual.
També aleshores havia sentit l’impacte de la solitud física, però sabia que només d’ell depenia d’arrencar-se’n, que els altres eren a tocar, disposats a acollir-lo només que fes un pas per atansar-s’hi, o potser fins i tot menys que això, ja que al capdavall hi havia encara els companys d’escola, els companys de treball, tots aquells als quals el privava d’unir-se un sentiment secret de fracàs. Eren allí, disponibles, mentre que ara no hi havia ningú. L’havien separat, definitivament potser, com una ovella tarada. L’ovella que fet i debatut sempre va ser sense que ningú acabés d’adonar-se’n, tot i que aquells que el voltaven més de quatre vegades havien de sentir que era una persona diferent, distant. ...”

Per molt que volguessin dissimular-ho, mai no serien res més que un exèrcit d’ocupació que el
país suportava resignat, amb un odi contingut i que ells no ignoraven tot i negar-se a reconèixer-ho, car això, confessar-ho seria llur darrera i definitiva derrota?”

Tornen a insistir i a insistir en que signi la declaració. Segueixen els cops, però en Mateu és obstinat i se segueix negant encara que no sap fins quan aguantarà.

El dolor l’obligà a queixar-se. Però no va cedir. Estava disposat a resistir fins al final. Mai no havia odiat ningú com odiava aquell parell de botxins que el miraven amb els ulls envermellits per la ira

La major part del que hi havia escrit a la declaració era veritat, però en Mateu estava entestat en negar-ho tot. “Gairebé creia que era sincer. Havia negat tan desesperadament, tan obstinadament, que la seva mentida s’havia convertit una mica en veritat, i ara res no l’hauria sorprès tant com haver de confessar que l’altre tenia raó, que tot allò que volia fer-li cantar responia a una realitat viscuda. S’havia instal·lat dintre la pell del seu personatge i discutia honestament la seva mentida, com si fos innocent. Més: era innocent

Tot passa en dos dies, dos dies terribles dins la sinistra comissaria de la Via Laietana, en mans d’uns policies capaços de tot. Els diferents interrogatoris són interminables. Et deixen sense alè. ¿Quantes persones van passar per un tràngol semblant al que ens descriu Pedrolo en aquesta segona novel·la de la tetralogia de La Terra Prohibida, al llarg de la interminable fosca nit del franquisme que avui en dia encara hi ha qui defensa?

També en parlen a: