divendres, 27 de desembre de 2013

1Q84, llibres 1 i 2


De Murakami, malgrat ser un autor força popular, només havia llegit Toquio Blues, i d'això ja fa un cert temps. Vaig gaudir de la seva lectura i en va quedar pendent per llegir Kafka a la platja. Simplement és un títol que m'atrau i que vull descobrir que hi ha al darrera. Entre mig també he llegit "De que parlo quan parlo de córrer". Tenia ganes de llegir com un escriptor era capaç de descriure les sensacions que provoca aquesta afició gairebé addictiva i malaltissa al córrer que des de fa una bona colla d'anys em té plenament atrapat.
1Q84 també m'ha atret pel seu títol i la seva lectura no m'ha defraudat. He gaudit de les vides paral·leles d'en Tengo i l'Aomame, fins el seu retrobament al final. Són dos personatges solitaris ben singulars, com també ho és el funcionament de la secta que sembla controlar-ho tot i que a mesura que avança la història va guanyant protagonisme. Estan tots dos marcats per un fet de la seva infantesa al que es van quedar enganxats.

Les coses no són el que sembla. Però que l'enganyin les aparences. De realitat sempre n'hi ha només una.

La sala havia tornat a quedar en silenci i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant.

L'endemà, quan es va despertar, el món continuava existint sense novetat i tot estava en moviment, avançant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia índia.

Les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d'unes persones a unes altres de generació en generació

El futur sempre s'acaba fent realitat, i després es converteix en passat molt de pressa.

Aquesta novel·la té una banda sonora que sorgeix en diferents moments de la història: La Sinfonietta de Leos Janacek 


Però si reescrius el passat, el present també canvia, perquè el present està definit per tots els fets del passat.

- Però això no és cap novel·la. És el món real.
- Qui ho sap això ?

Si t'ho he d'explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs.

Al capdavall, pensant-hi bé, ¿no era una mena de pis de mostra gegant, el món? Hi entràvem, sèiem, preníem el te, miràvem el paisatge a través de la finestra i, quan arribava l'hora, donàvem les gràcies i en sortíem. Tots els mobles que hi havia no eren res més que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra també era un element del decorat, i estava feta de paper.

El que creiem viure és la realitat o potser existeix un altre món més real que aquest que nosaltres vivim ? És una pregunta que m'he fet moltes vegades i que sempre queda sense resposta. El llibre la posa sobre la taula en molts moments de la narració. La nostra vida és somni, realitat, o novel·la ?
Així com tota la qüestió del passat, present i futur. 
M'ha resultat interessant llegir i reflexionar, però malgrat haver una tercera part de la història amb el final d'aquests dos llibres ja queda suficientment tancada i no em cal seguir bussejant en la vida dels seus personatges. 

A la xarxa hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns el titllen de llibre imprescindible, en canvi a d'altres no els ha agradat gens:

diumenge, 22 de desembre de 2013

De compres al forn

Fa uns dies al sortir de la feina vaig passar pel forn anar a comprar pa i vaig contemplar aquesta escena.

Davant meu, hi havia un parell de mosses. Devien ser adolescents d'institut. Suposo que compraven el berenar. Una d'elles "normaleta", l'altra amb sobrepès o potser directament obesa:
  • La "normaleta" va comprar un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, i un biofrutas: preu 4 €
  • La obesa va comprar: un "panini", un croissant de pernil dolç i formatge, un croissant de xocolata i un biofrutas: preu 5.4 € 
5.4 € per berenar són gairebé 1000 pessetes.  D'això no en podem pas dir crisi. Tampoc ho podem pas qualificar d'un berenar massa saludable. Semblava més una rutina que un fet extraordinari. Si és així cada tarda, és tot un pressupost a final de mes, i tampoc podran pas dir que no mengen i que s'engreixen de l'aire.

dijous, 12 de desembre de 2013

La meva pàtria

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre. 

Salvador Espriu


El mot pàtria mai ha estat del meu grat. L'escoltava sovint en veu d'aquells homenots amb el bigotet i no entenia per quina raó s'havia d'estimar. Ho veia escrit en aquells portes que donaven entrada al món gris de les cases quarters de la benemèrita "Todo por la patria". I no m'agradava i encara ara em segueix desagradant.
Però per altra banda, hi havia una senyera, i unes músiques que m'emocionaven. A casa mai es pronunciava aquesta paraula. Però quan sortíem del nostre país i anaven a terres on es parlava d'una altra manera ens sentíem estranys i sempre que podíem ens portàvem les nostres menges.
Ja de jove aquells senyors vestits de caqui que tant s'omplien la boca amb la pàtria, de nou em feien sentir estrany en un món que no era el meu i en una terra que tampoc era la meva. La seva senyera no ha estat mai la meva i mai ho serà. No entenien i segueixen sense entendre-ho que parlem una altra llengua. Més aviat sempre els ha molestat
El mot pàtria vol dir terra dels meus pares. La terra dels meus pares és i ha estat sempre Catalunya. Espanya per ells sempre va ser una terra estranya, la terra de l'altre. És tan estrany que desitgem ser  independents ? Costa tan d'entendre una cosa tan senzilla com aquesta ?.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Sunset Park


Ja fa gairebé un any que es dedica a fer fotos de coses abandonades. Té com a mínim un parell de feines cada dia, a vegades tantes com sis o set, i sempre que ell i els seus companys entren en una altra casa es troben cara a cara amb les coses, amb les innombrables coses velles que hi han deixat les famílies que n'han marxat. Tots els absents han fugit apressats, avergonyits, confosos, i és segur que els llocs on viuen ara (si és que n'han trobat cap i no es passen el dia al carrer) són més petits que les cases que han perdut. Cada casa és una història de fracàs -de fallida i impagament. de deute i execució hipotecària- i ell s'ha proposat documentar els últims rastres que queden d'aquestes vides escampades per tal de demostrar que les famílies desaparegudes van ser aquí, que els fantasmes d'aquesta gent a qui no veurà ni coneixerà mai encara són presents en les coses abandonades i escampades en aquestes cases buides...


El principi del llibre promet molt més del que dóna al llarg de tota la història, però es llegeix bé, i té moments interessants. Passa d'un personatge a l'altre i la narració va avançant.

 ... Només una altra tirada del dau, llavors, un altre número de la loteria tret del bombo, una altra casualitat en un món de casualitats i de caos constant....





La vida és un caos que intentem ordenar però no ho aconseguim. Segurament tot acaba sent un seguit de casualitats que entomem i organitzem com bonament podem. El final malgrat que es precipita amb rapidesa també és brillant.

... mira els immensos edificis de l'altra banda de l'East River pensa en els edificis que falten, en els edificis caiguts i cremats que ja no existeixen, en els edificis que falten i en les mans que falten i es pregunta si val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i a partir d'ara, es diu, deixarà d'esperar res i viurà només per l'ara, per aquests moments, per aquest moment fugaç, per l'ara que és aquí i que ja no hi és, per l'ara que ja ha marxat per sempre. 

Paul Auster, un dels autors que fa temps que tinc pendent. M'ha agradat com escriu. Sens dubte m'ha deixat amb ganes de seguir llegint els seus llibres de l'autor. En poso tres a la llista: Triologia de Nueva York, Leviatan i Bogeries de Brooklin. 

A la xarxa també pots trobar més opinions.