divendres, 27 de desembre de 2013

1Q84, llibres 1 i 2


De Murakami, malgrat ser un autor força popular, només havia llegit Toquio Blues, i d'això ja fa un cert temps. Vaig gaudir de la seva lectura i en va quedar pendent per llegir Kafka a la platja. Simplement és un títol que m'atrau i que vull descobrir que hi ha al darrera. Entre mig també he llegit "De que parlo quan parlo de córrer". Tenia ganes de llegir com un escriptor era capaç de descriure les sensacions que provoca aquesta afició gairebé addictiva i malaltissa al córrer que des de fa una bona colla d'anys em té plenament atrapat.
1Q84 també m'ha atret pel seu títol i la seva lectura no m'ha defraudat. He gaudit de les vides paral·leles d'en Tengo i l'Aomame, fins el seu retrobament al final. Són dos personatges solitaris ben singulars, com també ho és el funcionament de la secta que sembla controlar-ho tot i que a mesura que avança la història va guanyant protagonisme. Estan tots dos marcats per un fet de la seva infantesa al que es van quedar enganxats.

Les coses no són el que sembla. Però que l'enganyin les aparences. De realitat sempre n'hi ha només una.

La sala havia tornat a quedar en silenci i semblaven sentir-se els engranatges del seu cervell funcionant.

L'endemà, quan es va despertar, el món continuava existint sense novetat i tot estava en moviment, avançant i atropellant totes les criatures que trobava al seu pas, com el carro gegant de la mitologia índia.

Les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d'unes persones a unes altres de generació en generació

El futur sempre s'acaba fent realitat, i després es converteix en passat molt de pressa.

Aquesta novel·la té una banda sonora que sorgeix en diferents moments de la història: La Sinfonietta de Leos Janacek 


Però si reescrius el passat, el present també canvia, perquè el present està definit per tots els fets del passat.

- Però això no és cap novel·la. És el món real.
- Qui ho sap això ?

Si t'ho he d'explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs.

Al capdavall, pensant-hi bé, ¿no era una mena de pis de mostra gegant, el món? Hi entràvem, sèiem, preníem el te, miràvem el paisatge a través de la finestra i, quan arribava l'hora, donàvem les gràcies i en sortíem. Tots els mobles que hi havia no eren res més que una enganyifa arranjada per sortir del pas. Potser la lluna que es veia per la finestra també era un element del decorat, i estava feta de paper.

El que creiem viure és la realitat o potser existeix un altre món més real que aquest que nosaltres vivim ? És una pregunta que m'he fet moltes vegades i que sempre queda sense resposta. El llibre la posa sobre la taula en molts moments de la narració. La nostra vida és somni, realitat, o novel·la ?
Així com tota la qüestió del passat, present i futur. 
M'ha resultat interessant llegir i reflexionar, però malgrat haver una tercera part de la història amb el final d'aquests dos llibres ja queda suficientment tancada i no em cal seguir bussejant en la vida dels seus personatges. 

A la xarxa hi ha opinions per a tots els gustos. Alguns el titllen de llibre imprescindible, en canvi a d'altres no els ha agradat gens: