dimecres, 28 de juny de 2017

Us podeu perdre entre l'ordit i la trama



Des de que vaig llegir “L’ombra de l’eunuc” i vaig escoltar al Jaume Cabré en una xerrada en la que explicava com escrivia les seves novel·les que s’ha convertir en una autor de referència. Encara no havia llegit “La teranyina”, una de les seves primeres novel·les.
Com escriu Jaume Closa en el pròleg “La teranyina també és una novel·la sobre la mort, que plana implacable per damunt de tot. La mort com a instrument i la mort com alliberació. Una mort que obre i tanca la novel·la, amb obstinació i en l’entremig, més morts, i el regust d’un món que està abocat a la desaparició. Aquesta presència de la mort tenyeix la novel·la del to de l’inexorable, de l’inevitable. La teranyina està estesa i molts i cauen. I per totes bandes la por, i al final la mort
El tema de la mort és, segons ell mateix ha dit, el tema del seu darrer llibre, el recull de contes, “Quan arriba la penombra” que ja espera pacient el seu torn en el munt de llibre per llegir. La mort on tot comença i on tot acaba.

En “La teranyina” ja s’entreveu la seva manera típica d’escriure: vides que s’entrecreuen, començar gairebé pel final de la pròpia història, barrejar diferents temps, personatges i trama complexa: “us podeu perdre entre l’ordit i la trama”, però resulta molt entenedora i fàcil de seguir.
És fàcil entreveure Terrassa i les seves classes socials en el Feixes que ens presenta. Aquesta distribució i relacions socials es repeteixen en altres ciutats industrials de la mateixa època i també en la d’ara. No hem pas canviat tant com a societat i unes poques famílies, sempre les mateixes, segueixen dominant tota una ciutat i també tot un Estat.
Els rics, els amos de les fàbriques dominen Freixes, però la seva vida està plena d’hipocresia i de rancúnies, i també de misèries, sobre tot, morals Viuen materialment bé, però els angunieja ampliar la seva fortuna. En el fons no són feliços. “Qui paga mana ... Qui paga bé, mana més
En l’alta societat sempre hi ha els trepes, els calculadors, capaços de fer el que sigui i passar per sobre de qui sigui per escalar posicions i arribar a dalt de tot i assolir els seus propòsits fruit de l’ambició més abjecta.
I els treballadors de la fàbrica sempre subjugats pels amos, i amb molta ràbia continguda per no poder-hi fer res malgrat les ganes que en tenen. I així, anys rere anys. Les misèries, la hipocresia i les rancúnies també les trobem entre ells amb persones capaces de tot per assolir els seus objectius. Hi ha un cert paral·lelisme I ambdues capes socials estan ben entrellaçades en una teranyina de difícil comprensió.
... tant de silenci i tanta foscor se’t fiquen a la gola, costen d’empassar i et toquen el nervi de la por” “ ... Corcava els narius que havien d’avesar-se a una nova ferum: la del socarrim i la ràbia
Els fets es van succeint, els sospitosos d’haver ordit la trama, una trama que no s’atura davant de res, van canviant.
“... s’asseia a la butaca ran de la llar i deixava escolar-se el temps mandrós, sol, amb la seva cabòria infinita rondant-li el magí. Tenia obsessions i es plaïa a alimentar-les amb les seves reflexions ...” “Però com totes les coses inesperades, que no havien estat previstes per ell, l’incomodava i el deixava momentàniament desorientat
El cervell de la trama és algú ben inesperat.
“... Estava a punt de cosir-se, definitivament una xarxa atapeïda i empudegada que havia embrutat mitja ciutat de Feixes ... Tot el reguitzell d’assassinats, xantatges i enganyifes que constituïen aquella xarxa de porqueria estava a punt de ser resumit  ... perquè algú ... aclarís que passava, qui tallava el bacallà, qui s’aprofitava de tant mort inútil i que portaria el silenci profund de la mort, que era l’única cosa que anhelaven els qui havien embolicat la troca en aquell afer”.
“ .... I amb el silenci, la tranquil·litat ... com si no passés res, com si no hagués passat res feia unes quantes setmanes”

dimecres, 7 de juny de 2017

Argelagues: dóna menys del que prometia



Havia llegit bones crítiques i em va entrar la curiositat per un llibre ambientat a Sabadell. És un relat en el que es descriu tota una època: el passat d’un ciutat com Sabadell quan aquesta encara era un poble, un lloc per les famílies benestants de sempre i on la resta s’han d’espavilar com puguin. Bé, de fet, encara que en aparença creguem que això ha canviat no és pas així. Les famílies de sempre segueixen dominant i pensant que són superior a la resta.

Sabadell es fa gran amb els que venen de fora, primer amb els que venen de pobles petits de Catalunya com va fer la meva mare després de la guerra civil i després amb els que venen de la resta de pobles d’Espanya a la recerca de feina, i també, com gairebé la única manera de vèncer la fam i la misèria que els envolta. Tot això a canvi de treballar moltes i moltes hores sense cap tipus de condició.

Que el món és partit per dos la Remei ho sap del néixer. Rics i pobres. Amos i terregada. Bonafòs i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats. I que Castellterçol no se n’escapa també ho sap. Una cosa és el poble. L’altra, les masies. Ningú es confon. Ningú es barreja. O ets dels uns, o ets dels altres. I feta queda la ratlla

És un relat des del punt de vista de les dones. M’ha agradat el recorregut que fa per alguns llocs del Sabadell de sempre, algunes de les fàbriques més emblemàtiques, i també alguns dels seus barris.

Però la història podia donar molt més de si. Es llegeix bé, però no m’ha acabat d’agradar. Potser és perquè darrerament he llegit altres novel·les que també descriuen la mateixa època i els mateixos fets i que trobo molt més potents com són el Carrer Bolívia o PaísÍntim.

Recull una expressió que vaig escoltar a manta vegades a casa meva, sobre tot, en la veu del meu pare: “ ... procura no ser ni de les més amunt ni de les de més avall, un entremig”. Quanta por hi havia a destacar i a ser assenyalat. El més important era passa desapercebut. 

M’ha recordat com es traginaven les peces amunt i avall. Moltes dones les repassaven a casa seva. De cop i volta desapareixen. Quan s’acaba aquest negoci? Recordo que a finals dels 70 encara teníem una veïna davant una vaqueria a prop del carrer del Pont que cosia peces a casa.

El franquisme ho converteix tot en blanc i negre. Tot està prohibit: “ ... si en veiessin massa se n’enfitarien, o es tornarien unes disbauxades i la santa mare església aviat ho acaben de seguida mantellines i ciris per totes. D’aquesta comèdia tant com ne vulguis a tot arreu, i tot l’any. I la fantasia? Tancada i barrada dins del teatre fins l’any que ve” Una època gris que convé no oblidar on molta gent ho va passar molt i molt malament.
 

A la xarxa també podem llegir:

diumenge, 4 de juny de 2017

Un nou personatge femení de la Barbal



Les dones interessants s’assemblaven als calidoscopis, una perfecta arquitectura de formes i colors que tot d’un plegat, varien. Amb una sacsejada dels mateixos materials, s’obtenia un dibuix diferent, una altra harmonia

Maria Barbal en la seva darrera novel·la segueix presentant personatges femenins. La protagonista és la Ramona Marquès. Des del primer moment és clar que està disposada a tot i construeix un personatge, el seu propi personatge sobre mentides i falsedats. Un cop es comença a mentir, una mentida porta a la següent en una cursa que no té fi.

Ella tenia el seu objectiu i en la resta no hi pensava”. “A la Isolda, la seva mare li havia dit ben convençuda que, sense algunes mentides, no hauria pogut portar a terme ni la meitat del que havia fet


A vegades volem enterrar el nostre passat i d’alguna manera construir una vida fictícia sense tenir-lo en compte, però el passat sempre està allà amagat, esperant el seu moment i quan menys ho esperem dóna el salt i es planta de nou davant nostre i ens cal plantar-li cara de nou
Encara que vulguem situar-nos en la pell d’un altre diferent al que som o al que hem estat, el nostre passat no desapareix.
Al final tot cau com un fràgil i inestable castell de cartes.
Però la Ramona no és l’únic personatge de la novel·la. Està rodejada, sobre tot, d’altres dones i també alguns homes. Intenta manipular a tothom que la rodeja i treure’n profit del seu personatge fictici. Al llarg de la narració assistim a l’evolució de tots els personatges: el seu pare Jaume Marqués, Mireia Ferrer, una amiga de l’escola i el seus pares Tomás Ferrer i Anna Llopis, la seva filla Isolda, el pare de la seva filla Rosend Garcia i el marit de la Ramona Joan Gómez i Manuel, el marit de la Mireia.

Manuel i Ramona són dos personatges manipuladors i maquinadors. Manuel és una policia de la secreta que amb males arts aconsegueix casar-se amb la Mireia i apartar-la de la seva família: “Estava domant la noia i comptava que al cap de poc aquella tendència d’ella a tenir idees pròpies i dir-les hauria passat de llarg” Resulta ser un maltractador del que és molt difícil desfer-se.

L’Anna, la mare de la Mireia cap el final del relat i ja gran “ ... identificava el seu espai vital amb el laberint ... A la casa, s’hi emboscava, d’alguna manera se li havia fet forastera. El que abans hi feia, ja no tenia sentit. Temps enrere, n’havien  sortit les noies ... totes dues per casar-se. Uns pocs anys més tard, el seu estimat, que mai més no hi tornaria. I, a la fi, els papers, els vells papers amarats de privacions i de dolor, també havien deixat un espai buit que, en altre temps, ella havia emprat per a les coses de casa. Aleshores, ja quasi tot li sobrava” Amb l’edat, l’espai i els objectes acumulats al llarg d’una vida ja comencen a ser sobrers.

Altre opinions: