Escolto música amb nostàlgia

 

“li aguanto la mirada

al vell que em mira recelós

des del mirall.

em fan mal les arrugues del seu rostre.”

Francesc Garriga Barata

 

La música té el poder de transportar-nos a altres moments de la nostra vida. Fa uns dies escoltant aquesta preciosa interpretació de Traffic vaig tornar al març del 1974.

Tenia 16 anys. Era un dissabte de març plujós. El Josep, l’Ernest i jo estàvem a casa de l’Ernest. Teníem les entrades des de feia uns dies.

El concert era a l’antic pavelló del Joventut a Badalona. Hi havíem d’anar amb moto. Dubtaven. Seria el nostre segon gran concert. El primer havia estat Santana en sessió de tarda al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida al desembre del 1973. Són records que no s’esborren de la memòria. Al final decidim anar malgrat la pluja. En una corba a la baixada de La Conreria perdo el control de la moto i vaig per terra. Per sort, tret d’un estrip al pantaló no em passa res. Gaudim del concert i de l’ambient.

A l’agost del mateix any vaig tenir la sort de tornar-los a escoltar al Reading Festival. Tancaven les actuacions del segon dia del festival. La música de Traffic m’ha acompanyat al llarg de tots aquests anys.

A la meva habitació d’adolescència hi tenia penjat entre altres un pòster d’ells.

Poca estona després a la radio va sonar un cançó d’un dels músics catalans que també he escoltat moltes vegades. La música m’ha retornat enrere en el temps amb una certa nostàlgia.

Wembley 1974

 

El passat 3 de gener Albert Puig va dedicar el seu programa Delicatessen a Stephen Stills per celebrar que aquest músic americà complia 80 anys. Escoltant el programa em va venir a la memòria que al setembre del 1974, o sigui, ja fa més de 50 anys, i quan jo tan sols en tenia 17 vaig assistir a un festival al Wembley Stadium on tocava formant part dels mítics CSN&Y.

És un festival que tinc ben viu a la meva memòria. Per allà van desfilar Joni Mitchel, The Band i els ja citats que tancaven el festival. Van ser un bon grapat d’hores de bona música i de bones vibracions al costat del meu amic belga Michael De Decker. Però qui m’havia de dir que més de 50 anys després podria veure el festival gairebé sencer! El so no és massa bo, però poder reviure aquell dia és més que suficient per passar una llarga estona davant de la tele.

Formentera Lady

Formentera Lady és el títol d'un tema de King Crimson inclòs en el seu quart LP Islands publicat el 1971. King Crimson va tocar a Granollers el 1973. Aquest és un concert mític pels que van assistir ja que va significar el primer concert d'una banda internacional de prestigi a Catalunya. Podia haver estat el meu primer gran concert, però no vaig trobar la manera d'arribar a Granollers. Vaig haver d'esperar uns mesos per anar a veure Santana al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida. Era a finals de 1973.

A principis dels 70 Formetera era una illa de destinació per músics. La lletra fa referència a l'illa, al seu paisatge, un lloc diferent on escapar-se. Encara era l'època del hippisme en aquella illa.

Per cert, Formentera Lady també ha estat el títol d'una novel·la de Jordi Cussà. És una mena de continuació de la seva primera novel·la "Cavalls Salvatges". Formentera Lady també és el títol d'una pel·lícula espanyola de 2018 dirigida per Pau Durà i protagonitzada per José Sacristan que interpreta a un vell hippy.

Houses iced in whitewash guard a pale shore-line
Cornered by the cactus and the pine

Here I wander where sweet sage and strange herbs grow
Down a crumpled sun-baked stony road

Dusty wheels leaning rusting in the sun
Snuff brown walls where Spanish lizards run
Here I'm shadowed by a dragon fig tree's fan
Ringed by ants and musing over man

I'll unwind my old strings while the sun shine down
Won't climb any high thing while the sun shine
Formentera Lady, sing your song for me
Formentera Lady, sun lover

Lamplight glows on old guitars the travellers strum
Incense children dance to an Indian drum
Here Odysseus charmed for dark Circe fell
Still her perfume lingers, still her spell

Time's grey hand won't catch me while the stars shine down
Untie and unlatch me while the stars shine
Formentera Lady, dance your dance for me
Formentera Lady, dark lover...

Kozmic Blues

 Janis Joplin pertany al conegut club dels 27, els musics o cantants que van morir quan tenien aquesta edat. La música rock i els seus intèrprets s'han vinculat de sempre a l'ús de drogues de tot tipus, i alguns d'ells es van convertir en les seves víctimes. Ens han deixat la seva música. Janis Joplin tenia una veu especial de la que sabia treure molt partit en els directes. 

Time keeps moving on
Friends they turn away
I keep moving on
But I never found out why
I keep pushing so hard a dream
I keep trying to make it right
Through another lonely day, whoa

Dawn has come at last
Twenty-five years, honey just one night, oh yeah
Well, I'm twenty-five years older now
So I know we can't be right
And I'm no better, baby, and I can't help you no more
Than I did when just a girl

But it don't make no difference, baby, no, no
And I know that I could always try
It don't make no difference, baby, yeah
I better hold it now, I better need it, yeah
I'm gonna use it till the day I die

Don't expect any answers, dear
For I know that they don't come with age, no, no
I'm never going to love you any better, babe
And I'm never going to love you right
So you'd better take it now, right now, oh

But it don't make no difference, baby
And I know that I could always try
There's a fire inside of everyone of us
You better need it now, I get to hold it, yeah
I'm gonna use it till the day I die

Don't make no difference, babe, no, no, no
And it never ever will, ehy
I wanna talk about a little bit of loving, yeah
I get to hold it, baby
I'm gonna need it now
I'm gonna use it, say, ah

Don't make no difference, babe, yeah
Ah honey, I'd hate to be the one
I said you're gonna live your life
And you're better love your life
Or babe, someday you're gonna have to cry
Yes indeed, yes indeed, yes indeed
Ah, baby, yes indeed

I said you, you're always gonna hurt me
I said you're always gonna let me down
I said everywhere, every day, every day
And every way, every way
Ah, honey, won't you hold on to what's gonna move
I said it's gonna disappear when you turn your back
I said you know it ain't gonna be there
When you wanna reach out and grab on

Whoa, babe
Whoa, babe
Whoa, babe
Oh, but keep truckin' on
Whoa, yeah
Whoa, yeah
Whoa, yeah

Whoa
Whoa
Whoa
Whoa
Whoa

Wild horses

Estic llegint el llibre Cavalls Salvatges de Jordi Cussà Balaguer, una novel·la sobre el món dels penjats per l'heroïna els anys 80, anys que l'autor va viure en primera fila. Cada capítol d'aquesta novel·la s'encapçala amb un fragment de la lletra d'un grapat de cançons que són un bon recull de la música que m'ha acompanyat al llarg de tots aquests anys i que no em puc estar de compartir.

La novel·la la comentaré més endavant quan finalitzi la seva lectura. De moment compartiré la seva música.

Comença amb el Wild Horses de The Rolling Stones que dona títol al llibre, publicada el 1971 dins de Sticky Fingers. En aquest disc apareix per primera vegada el logotip de la llengua. A Espanya en plena època de la censura franquista es va publicar amb una portada diferent a l'original i sense el tema "Sister Morphine"

En el vídeo podeu veure uns jovenets Stones en plena forma.

Childhood living is easy to do
The things that you wanted, I bought them for you
Graceless lady, you know how I am
You know I can't let you slide through my hands

'Cause wild horses couldn't drag me away
Wild horses couldn't drag me away

And I watched you suffer a dull aching pain
Now you decided to show me the same
But no sweeping exits or offstage lines
Could make me feel bitter or treat you unkind

'Cause wild horses couldn't drag me away
'Cause wild horses, couldn't drag me away

And I know I've dreamed you a sin and a lie
I got my freedom but I don't have much time
Faith has been broken, tears must be cried
Let's do some living after love dies

'Cause wild horses couldn't drag me away
'Cause wild, wild horses, we'll ride them some day

'Cause wild horses couldn't drag me away
Wild, wild horses, we'll ride them some day

Alors on faire, on va faire un blues, je crois
This is not one that we do usually
In fact we've only done it a couple of times

You got it?
You got it now?
Okay, it's called "Meet Me in the Bottom"

Els temps han canviat, però no tant

Al complir-se 50 anys del maig del 68 vaig regirar entre les revistes de la meva joventut de finals dels anys 70 (El Viejo Topo, Ajoblanco, Ozona, La Bicicleta, …) a la cerca d’alguns especials que es van editar el 1978 per llegir el que es deia aleshores. Tret d’algunes excepcions són articles que han envellit força malament, tant en anàlisi, com en vocabulari i en llenguatge. Però entre ells hi ha aquesta editorial del Ozono que copio a continuació i que m’ha deixat astorat.   

“No es la primera vez que hablamos en OZONO del “desencanto”. La forma peculiar en que se está desarrollando en nuestro país el proceso democrático - ¿hacia qué tipo de democracia, hacia qué tipo de libertad?, eso es otra historia- explica en parte esa desilusión. La concepción de la política como algo que se hace arriba (pasillos, cúpulas, rencillas no sustanciales, trepas, etcétera) hace que la mayoría de la gente se sienta muy lejos de ella. Los unos, agobiados por su propia situación personal, poco propicia para el altruismo -paro, carestía, crisis, agobios urbanos o soledades rurales, etc.-; otros -muchos jóvenes, entre ellos- desengañados de que alguna vez las cosas vayan a ser de otra manera, y sobre todo de que su propia acción pueda inducirlas a cambiar según estos deseos. El resultado es una amplia ventaja para un cierto tipo de poder -democrático sólo en la forma- feliz de gobernar a las amplias mayorías sin las amplias mayorías, es decir sin la participación activa constante, crítica de los oprimidos, de los marginados, del pueblo.

¿Responsabilidades de la izquierda? Obvias e inexcusables. Para qué insistir sobre ello: Reproducción de un mismo tipo de política basada en la división dirigentes/dirigidos; mecanismos de aceptación y discusión -inútil- a posteriori, etcétera.

¿Soluciones? Ahí nos duele.

El simple hecho de encontrarnos centenares de miles de personas en la calle, el pasado Uno de Mayo, por ejemplo, refleja a la vez la impotencias y la fuerza de esa inmensa mayoría: impotencia, porque incluso la participación en manifestaciones es pasiva, obedece a consignas prefijadas y el nivel de asentimiento al discurso de los líderes es muy fuerte; fuerza porque, pese a todo es el arma ante el gobierno y ante las propias direcciones de partidos y sindicatos de que se está ahí, de que hay que contar con esa fuerza que puede apoyar o abandonar, según las circunstancias.

En cualquier caso la tarea estriba en continuar: La contestación a todos los niveles: frente al desorden establecido y frente a los moderados e interesados procesos de cambios; frente al activismo enajenante y acrítico y al apoliticismo passota estéril; en una reivindicación -en absoluto contradictoria- de los valores positivos, individuales, personales, relegados durante mucho tiempo a un segundo plano semivergonzoso y, a la vez, de los valores colectivos únicos que pueden dar sentido a largo plazo a aquéllos.

Huir de respuestas fáciles o de recetas impuestas. Las soluciones no existen sobre el papel y hay que ir haciéndolas cada día. Y hacerlas significa no abandonar.

Esto -retrocesos y avances- no es más que el comienzo. El combate continúa.

Retomemos siempre la consigna de los insurrectos del mayo del 68, rebeldes con causa, cuyo sueño no ha pasado últimamente al libor de la historia.”

OZONO NÚM. 32. MAYO 1978

Què us ha semblat? És cert que en aquests 40 anys que han passat s’han produït canvis, però realment no hem canviat tant com a vegades ens pugui semblar. Encara estem demanant i ens estem queixant del mateix. Gairebé podríem subscriure al cent per cent el que reflexa aquesta editorial.  

Què equivocat que estava el meu admirat Bod Dylan quan cantava allò de que els temps estaven canviant!. Els temps han canviat, però no tant.

Come gather around people
Wherever you roam
And admit that the waters
Around you have grown
And accept it that soon
You'll be drenched to the bone
If your time to you
Is worth savin'
Then you better start swimming
Or you'll sink like a stone
For the times they are a-changing
Come writers and critics
Who prophesize with your pen
And keep your eyes wide
The chance won't come again
And don't speak too soon
For the wheel's still in spin
And there's no telling who
That it's naming
For the loser now
Will be later to win
For the times they are a-changing
Come senators, congressmen
Please heed the call
Don't stand in the doorway
Don't block up the hall
For he that gets hurt
Will be he who has stalled
There's a battle outside
And it is raging
It'll soon shake your windows
And rattle your walls
For the times they are a-changing
Come mothers and fathers
Throughout the land
And don't criticize
What you can't understand
Your sons and your daughters
Are beyond your command
Your old road is
Rapidly aging
Please get out of the new one
If you can't lend your hand
For the times they are a-changing
The line it is drawn
The curse it is cast
The slow one now
Will later be fast
As the present now
Will later be past
The order is
Rapidly fading
And the first one now
Will later be last
For the times they are a-changing

 Acosteu-vos, bones gents
Vingueu d'on vingueu
Vosaltres que us adoneu
De l'aigua que va pujant
Sabeu ben bé que aviat
Us podeu ofegar
Si creieu que val la pena
La vida, i us voleu salvar
Apreneu a nadar aviat
O us ofegareu
Perquè els temps estan canviant

Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant

Veniu, ministres, diputats
Escolteu-me de grat
Deixeu lliures les portes
No detureu pas ningú
Atenció! els endarrerits
Són els que ho perdran tot
Deixeu el vostre vell camí
Ja no serveix; no sentiu
Aquest vent que us trenca els vidres
I fa trontollar les parets?
És que els temps estan canviant

Veniu pares i assenyats
De tot arreu del món
No critiqueu abans mireu
Si porteu una bena als ulls
Els vostres fills i les vostres filles
Ja parlen diferent
No poseu més obstacles
Als nostres camins nous
Pel sol fet que vosaltres
No podeu seguir el nostre pas
Perquè els temps estan canviant

El camí ja és marat
I els daus ja són tirats
Mireu que el que avui és lent
Serà ràpid demà
L'ordre s'ha capgirat
Per la mateixa eterna llei
Per la qual el present d'avui
Serà el passat demà
I el que avui és el primer
Serà l'últim d'arribar
Perquè els temps estan canviant

The frontiers are my prison

Oh, the wind, the wind is blowing
Through the graves the wind is blowing
Freedom soon will come
Then we'll come from the shadows

The Partisan

Leonard Cohen

Tots els referents de la nostra generació van caient un a un. Els arriba l'hora; coses de l'edat. Avui recent aixecat del llit, he esmorzat amb la notícia de la mort de Leonard Cohen. El vagi escoltar per primera vegada a principis dels anys 70. Arrel d'un recital seu al Palau, el Pallardó va omplir els seus programes (Clan de la 1 i al 1000 x 1000) amb la seva música. I després vaig poder llegir la crònica de Jordi Sierra i Fabra del seu concert al Disco Express, revista que devorava cada dissabte.

Sense arribar a ser un número 1, s'ha convertit en un referent i les seves cançons formen part de la banda sonora de la nostra vida: Suzanne, Hallelujah, Dance me to the end of love, Lover, lover, lover, Tha Stranger, So long Marianne, Take this waltz, ...

Ja vaig escriure d'ell en el blog fa uns anys, poc abans del seu concert al Sant Jordi el mateix dia feia 75 anys. Mai l'he vist en directe. Ja no podrà ser, però ens quedaran la seva música i els seus poemes.

No és això CUP, no és això.

Ahir vaig rebre un correu de la CUP convocant a una concentració a la Plaça de l'Ajuntament amb el lema "Quan la injustícia es fa llei DESOBEIR és una obligació". No sóc militant però si que simpatitzo amb les seves idees i, de fet, els vaig votar a les municipals. Fa temps que rebo els seus correus, així com els d'ERC de la meva ciutat.

Donada la situació que estem vivim aquests dies vaig pensar que estaria bé aprofitar el correu per fer arribar la meva opinió que vaig expressar en els següents termes:

"Per desobeir com a poble necessitem un govern que posi en marxa el que s'ha decidit en la resolució pactada pel Parlament. Ja tenim un principi de programa i de full de ruta cap a la república catalana. Deixeu de posar pals a les rodes del procés. També vau dir a la campanya que empenyeríeu el procés endavant i ara el tenim en un bon aturador. 

Convoqueu d'una vegada una assemblea oberta de militants, poseu sobre la taula l'estat de les negociacions i deixeu que l'assemblea decideixi. I després actueu segons la proporció de les votacions en l'assemblea. Si ens volem governar com deia el vostre lema electoral necessitem tenir un govern. A hores d'ara estem sense govern i el "gobierno del imperio" s'està fregant les mans amb tot el que està passant.
  Primer ens cal assolir la independència i com diu un altre dels vostres lemes tinc pressa. Després ja decidirem entre nosaltres qui ens governa que espero que no sigui ningú de Convergència. Perdoneu però us esteu equivocant d'estratègia."

Penso que de cap de les maneres és un correu ofensiu. Simplement em limitava a expressar la meva opinió. I quina ha estat la sorpresa a mig matí al rebre un correu en el que m'han donat de baixa de la seva llista de correu: "Hem retirat la teva adreça de la nostra llista de distribució" 

Puc estar d'acord en que no els agradi la meva opinió, però d'això a donar-me de baixa de la llista sense haver-ho demanat hi ha un abisme. D'això se'n diu censura. Ho sento, però esperava una altra cosa. És aquesta l'esquerra diferent i nova ? Una esquerra que no accepta rebre una opinió que no els hi agrada ? Com ja deia el Lluís Llach fa molt de temps: 

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

The Band

The Band és molt coneguda per acompanyar un bon grapat d'anys al gran mestre Bob Dylan, però també destaca per si mateixa quan toca sense el mestre. Vaig tenir la sort de poder-los escoltar l'estiu del 1974 al Wembley Stadium en un festival que no oblidaré mai on també van participar Joni Mitchel i els mítics CSNY (Crosby, Stills, Nash and Young). Quins records de joventut!

Catalunya, comtat gran

Bon dia avui per recordar aquest versió dels Segadors Rafael Subirachs a Canet 1976

Margarit & Margarit: dignitat

Agradable vetllada diumenge el vespre al Born escoltant els poemes de Joan Margarit embolcallats per la música del seu fill Carles Margarit.

DIGNITAT

M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.

El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.

L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.

El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.

No era lluny ni difícil

Joan Margarit

"Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records. Perquè el passat i el demà s'esborren alhora, com si es tractés d'una llei de la física, i cada vegada tinc més la sensació que el que la ment ha guardat no són fragments aleatoris, sinó l'essència del passat. És a dir, que el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat."

Es perd el senyal

Joan Margarit

Visca l'Ovidi Montllor!

Ja fa 20 anys de la mort de l'Ovidi Montllor. Tinc records inesborrables de les seves actuacions, sempre de negre i acompanyat d'un guitarrista de luxe com Toti Soler. Si no recordo malament abans del Toti havia estat acompanyat per un guitarrista xilè. El vaig escoltar a la plaça cívica de la UAB i també a l'amfiteatre dels Jardins de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i a molts altres indrets a finals dels anys 70. Eren èpoques de joventut, música, concerts, recitals, festivals, vi i maria.

Les seves cançons amargues, iròniques i punyents, el seu posat entre tímid i agosarat, la interpretació amb gestos i una gran expressivitat en la seva veu i el seu rostre. Més que cantar recitava, però com recitava! Homenatge a Teresa, Carta a casa, La fera ferotge, Els amants, però sobre tot, tinc a la memòria les dues veus i les dues cares d'una nit a l'òpera, aquella parella de burgesos que es preparava per anar al Liceu.

També la seva aparició a Furtivos. Crec que la primera vegada que el vaig veure a la pantalla gran. De tant en tant també el podíem veure en alguna obra de teatre en el Canal Català a la 2, encara en blanc i negre. Eren els temps del blanc i negre i del gris. I després va desaparèixer de la vida pública, i poc més vaig saber d'ell fins la seva mort sobtada.

Com moltes vegades en aquest país ens recordem de les persones quan moren o quan fa ja un temps que són morts i enterrats. Una veritable llàstima. 

Per la diada de Sant Jordi de 1979 passejant entre llibre i roses per la Rambla em vaig regalar un llibre de Poemes i Cançons de l'Ovidi editat per Galba Edicions, simplement perquè vaig voler. I d'aquest llibre copio el seu primer poema, tota una declaració d'intencions.

LA REVOLUCIÓ

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Després d'aquestes paraules,

molta gent s'esverarà.

D'altra potser no s'esvere,

d'altra no em coneixerà.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

I qui no estigui d'acord

no li done la raó,

perquè és tan necessària

com per la terra la saó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Fixeu-vos que no la cante

a crit sec ni amb passió,

la pronuncie amb respecte,

amb tendresa i devoció,

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

No us penseu que vol dir guerres,

ni destroces, ni rancors.

Vol dir coses estimades:

llibertat, justícia i raó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

No és pas aquest crit de pobres

que amb ella volen ser rics.

Volem un món al dia i just,

almenys per als nostres fills

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Encara que jo i d'altres

la cridem amb impaciència,

ella vindrà el dia just,

quan maduri la consciència.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Tots volem que vingue de bones,

sense sang, amb comprensió, 

i si els burgesos no ho volen,

llavors serà per collons.

Oh sí.

Si em permeteu com si no,

Visca la revolució! 

Ovidi Montllor 1967

Des de fa ja alguns anys que en el meu passeig diari de la casa a la feina, i de la feina a casa, passo per la plaça Ovidi Montllor. Tot un encert posar-li aquest nom a una nova plaça just al davant d'una biblioteca.

I si em permeteu l'expressió:

Visca l'Ovidi Montllor!

Joe Cocker "With a little help from my friends"

Anys 70, feia poc de la mort del dictador i després d'una nit boja en un festival de música al Pavelló del Congost i encara amb ressaca mai  oblidaré una freda matinal d'hivern al Cineart Alcàzar on vaig quedar embalit davant de les imatges del Festival de Woodstock i sobre tot amb la força d'aquella veu tan especial que tenia el Joe Cocker.

Thank you Mister Joe Cocker

Torna Pegasus

El supergrup català Pegasus torna als escenaris. Tots ells amb menys cabell i amb la testa grisa. Max Sunyer i Kitflus encara adolescents acompanyaven a Tony Ronald en les seves gires abans de formar el llegendari Iceberg. Tony Ronald sempre explicava l'anècdota que tenia que anar a casa dels pares dels Kitflus a pregar per poder emportar-se al seu fill de gira amb ells. Santi Arisa prové dels no menys llegendaris Fusioon el grup del Bages dels germans Camp. Tots ells uns grans virtuosos dels seus respectius instruments, ha estat sempre un grup considerats dels grans dins del jazz-fusion. Bona notícia aquesta del seu retorn als directes i a més amb un nou disc (perdó, CD) al mercat: Standby ... ON!

Sou molt grans!

It's only rock and roll but I like it, el primer vídeo que recordo haver vist d'ells en aquella televisió encara en blanc i negre, en el programa Beat Club de Ramon Trecet.

Helpless

Invariablement aquests acords, i aquesta harmònica em transporten a l'any 1974 i al vell i mític Wembley Stadium amb un festival de música que després d'escoltar a Joni Mitchell i a The Band acabava a dalt de l'escenari amb els Crosby, Stills, Nash and Young que van oferir un concert de llarga durada fent totes les combinacions possibles entre ells. Han passat els anys però encara figuren a la memòria i de tant en tant afloren de nou a la superfície.

A voltes una cançó se't fica al cap i sona hores i hores. Ha estat el torn d'aquest Helpless de Neil Young que sempre m'emociona per la seva senzillesa. No cal gran cosa per fer música que arribi al fons de l'ànima.

There is a town in north Ontario,
With dream comfort memory to spare,
And in my mind
I still need a place to go,
All my changes were there.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless
Baby can you hear me now?
The chains are locked
and tied across the door,
Baby, sing with me somehow.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless.

Tapiman

Tapiman era per mi un nom mític de la música de principis dels 70 dels que havia sentit parlar, però que mai havia escoltat la seva música. El seu nom ressonava al meu cap. Només sabia que Tapiman venia del mal nom del bateria, "Tapi" que també havia estat bateria dels no menys mítics Màquina i després dels Lone Star.

L'altre dia remenant els CDs de la biblioteca (costum habitual) vaig veure el seu CD i cap a casa. Ha estat una gran descoberta. Música feta a casa fa 40 anys (1972) i amb una qualitat i una força extraordinàries. 

Grup ben senzill com molts altres de l'època, imitant a formacions com Cream, baix, bateria i guitarra. I un altre sorpresa el guitarra de Tapiman, és Max Sunyer a qui he escoltat i he vist moltes vegades en altres grups (Iceberg, Pegasus). No sabia que havia format part d'aquesta aventura.

Com no? He aprofitat per informar-me. Josep Mª Vilaseca era conegut com a Tapi, perquè vivia al carrer Tapioles. I el nom del grup prové d'ajuntar Tapi amb les inicials del primer guitarra del grup, Miguel Angel Núñez, que va abandonar la formació per anar a fer el servei militar.

Escoltant el disc, no tenien res a envejar a d'altres grups de l'època i pel que he llegit el seu directe també era molt bo i contundent. En aquella època començava a escoltar música interessant, però el meu primer concert no va arribar fins a finals de 1973. O sigui, que vaig arribar tard. Tota una llàstima.
Un so d'una guitarra excel·lent com la de Max Sunyer amb una base rítmica de gran potència al fons dóna com a resultat un més que recomanable CD ple de música de rock i blues progressiu amb influències del jazz. Només una objecció, el terrible anglès de les seves lletres. Però com es podia pronunciar bé l'anglès en el llunyà 1972, si 40 anys després aquesta encara és una de les gran assignatures pendents d'aquest país.

El rei ha caigut

Vist a Vilaweb.cat, no em puc estar de publicar-ho: un vídeo i una lletra ben actual

El rei, senyors, ha caigut!
la notícia és ben sonada,
no fa molt que s'ha sabut,
que la ràdio l'ha esbombada.
Si és que res s'aguanta dret,
ni la cosa més preuada.

El rei, senyors, ha caigut!
I ja ho sap tota l'Europa,
tot de guàrdies han vingut
per si cal repartir estopa.
Si és que res s'aguanta dret,
i a tot arreu es retopa.

El rei, senyors, ha caigut!
Ha estat una errada humana,
ha passat a Candanchú
el darrer cap de setmana.
Si és que res s'aguanta dret,
no s'aguanta ni qui mana.

El rei, senyors, ha caigut!
Ha estat una relliscada,
té l'avantbraç fisurat
i alguna altra rebregada.
Si és que res s'aguanta dret,
tot se'n va de revolada.

El rei, senyors, ha caigut!
I ara li retreu la filla
que haurà d'anar escaiolat
al casament de Sevilla.
Si és que res s'aguanta dret,
fins el més sagrat perilla.

El rei, senyors, ha caigut!
Confrares, prenguem candela,
que fins el més saberut
pot clavar-se una gardela.
Si és que res s'aguanta dret,
tothom patina quan gela.

Jaume Arnella

Ja fa 20 anys !

In the Court of the Crimson King

Tot llegint la novel·la d'Eduard Márquez, "L'últim dia abans de demà" apareix una escena típica de la joventut progre dels anys 70 en la que entre porros i descobriment del sexe sono la música de King Crimson i el seu primer LP.

I com no ? He tret el vinil i l'he tornat a fer girar. Quantes vegades l'hauré escoltat ? És una música sublim, barroca en alguns moments, i molt senzilla i etèria en d'altres. He recordat la impressió que em van causar quants el vaig escoltar per primera vegada. Epitaph i I talk to the wind juntament amb el tema que dóna títol a l'àlbum són unes joies que encara m'emocionen.

Van estar tocant a Granollers el novembre de 1973. Amb un amic vaig parlar d'anar-hi però al final no va ser possible. Érem joves i inexperts i no sabíem com podíem arribar a Granollers i menys com tornar a casa. Encara no havia anat mai a un concert d'aquestes característiques. El meu primer va ser poc després, Santana a Barcelona. Evidentment tota una aventura.

King Crimson és un grup diferent. Amb cada un dels seus discs ens sorprenia. La seva formació també anava canviant, sempre liderats per l'imprevisible, a vegades estrany, però sempre genial músic Robert Fripp