dimarts, 10 de març de 2015

Visca l'Ovidi Montllor!

Ja fa 20 anys de la mort de l'Ovidi Montllor. Tinc records inesborrables de les seves actuacions, sempre de negre i acompanyat d'un guitarrista de luxe com Toti Soler. Si no recordo malament abans del Toti havia estat acompanyat per un guitarrista xilè. El vaig escoltar a la plaça cívica de la UAB i també a l'amfiteatre dels Jardins de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i a molts altres indrets a finals dels anys 70. Eren èpoques de joventut, música, concerts, recitals, festivals, vi i maria.
Les seves cançons amargues, iròniques i punyents, el seu posat entre tímid i agosarat, la interpretació amb gestos i una gran expressivitat en la seva veu i el seu rostre. Més que cantar recitava, però com recitava! Homenatge a Teresa, Carta a casa, La fera ferotge, Els amants, però sobre tot, tinc a la memòria les dues veus i les dues cares d'una nit a l'òpera, aquella parella de burgesos que es preparava per anar al Liceu.
També la seva aparició a Furtivos. Crec que la primera vegada que el vaig veure a la pantalla gran. De tant en tant també el podíem veure en alguna obra de teatre en el Canal Català a la 2, encara en blanc i negre. Eren els temps del blanc i negre i del gris. I després va desaparèixer de la vida pública, i poc més vaig saber d'ell fins la seva mort sobtada.
Com moltes vegades en aquest país ens recordem de les persones quan moren o quan fa ja un temps que són morts i enterrats. Una veritable llàstima. 
Per la diada de Sant Jordi de 1979 passejant entre llibre i roses per la Rambla em vaig regalar un llibre de Poemes i Cançons de l'Ovidi editat per Galba Edicions, simplement perquè vaig voler. I d'aquest llibre copio el seu primer poema, tota una declaració d'intencions.

LA REVOLUCIÓ

Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució!
Després d'aquestes paraules,
molta gent s'esverarà.
D'altra potser no s'esvere,
d'altra no em coneixerà.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

I qui no estigui d'acord
no li done la raó,
perquè és tan necessària
com per la terra la saó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

Fixeu-vos que no la cante
a crit sec ni amb passió,
la pronuncie amb respecte,
amb tendresa i devoció,
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

No us penseu que vol dir guerres,
ni destroces, ni rancors.
Vol dir coses estimades:
llibertat, justícia i raó.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

No és pas aquest crit de pobres
que amb ella volen ser rics.
Volem un món al dia i just,
almenys per als nostres fills
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

Encara que jo i d'altres
la cridem amb impaciència,
ella vindrà el dia just,
quan maduri la consciència.
Si em permeteu l'expressió:
Visca la revolució! 

Tots volem que vingue de bones,
sense sang, amb comprensió, 
i si els burgesos no ho volen,
llavors serà per collons.
Oh sí.
Si em permeteu com si no,
Visca la revolució! 

Ovidi Montllor 1967

Des de fa ja alguns anys que en el meu passeig diari de la cada a la feina, i de la feina a casa, passo per la plaça Ovidi Montllor. Tot un encert posar-li aquest nom a una nova plaça just al davant d'una biblioteca.

I si em permeteu l'expressió:
Visca l'Ovidi Montllor!