Tenim molt de temps

Aquest matí ha fet una setmana que després d’escoltar i llegir diferents notícies vaig decidir restringir els meus contactes socials abans que arribessin les decisions dels diferents governs. Així començava la meva reclusió que en un principi no em semblava que seria tan severa. Pensava que podria sortir a córrer i caminar per la muntanya i a fer algun passeig. Però ben aviat aquesta possibilitat també va quedar tancada. Diumenge gairebé de matinada i amb dubtes sortia a córrer per darrera vegada per la Serra Galliners que tinc ben a prop de casa. I a mig matí passejava acompanyat pel barri “fantasma” que tinc al costat de casa: Can Gambús. Es tracta d’un barri que només té els carrers, però on no hi viu ningú o gairebé ningú, ja que va agafar l’inici de la crisi. Tot just ara estan en construcció un parell de blocs.

A hores d’ara som majoria els que fem bondat i ens estem a casa. Ens intentem organitzar la jornada el millor possible per no desesperar al llarg del dia. Des d’abans d’ahir a mig matí que vaig sortir a comprar que no he sortit. No és quelcom nou, ja que sempre m’ha agradat estar-me a casa, però tot resulta molt diferent. No hi estic per voluntat pròpia, hi estic per obligació. Hi estic perquè m’ho manen des del Gobierno i des del Govern.

La llibertat ha estat sempre un dels bens més preuats per a mi. Fins i tot m’atreviria a dir que algunes de les decisions personals més importants de la meva vida han estats guiades pel meu afany de ser un home lliure. No m’agrada que em diguin el que haig de fer. En gran manera em disgusta sentir-me controlat. Vull poder sortir i entrar sense donar explicacions.

Però a hores d’ara ens demanen que per responsabilitat personal i per tal d’evitar mals majors evitem en la mesura del possible sortir de casa, i sobretot, que tinguem els menys contactes físics. En el meu cas és ben senzill: visc sol, per tant els contactes socials “reals” son ben minsos. Tan sols es produeixen al moment d’anar a comprar.

Tantes hores a casa donen per molt. Entre altres per badar per la finestra i contemplar les finestres dels altres habitatges. Darrera de cada finestra hi ha una vida o més d’una, cadascú amb els seus pensaments i problemes personals, i que entoma el que estem vivint aquests dies a la seva manera. Aquest pati interior en el que no fa pas massa temps hi havia uns quants arbres de mida important, amb poc temps ha canviat i molt. Primer van ser els alts xiprers que per por a que caiguessin els vam fer tallar i desprès el Gloria que va fer caure tres pins que ja feia dies que s’havien anat inclinant. Ara la visió de les finestres és més nítid i directe.

Aquests dies estem tots recloses al nostre cau, aprofitem-los per a nosaltres mateixos. Ja no ens podem queixar de que no tenim temps.