Des de fa uns dies que estem la
major part del nostre temps tancats al nostre cau protegits de les inclemències
de la meteorologia. Vivim en un lloc on no fa fred, on no ens mullem i on ens
deixa de preocupar si fora plou o neva. Estem en el nostre refugi on podem
reposar amb tranquil·litat. També podem treballar, llegir, escoltar música,
badar, pensar, ...Però hi ha un greu inconvenient que ens té a tots preocupats:
gairebé no podem sortir del nostre cau. Ens hi trobem engabiats i en aquests
espais reduïts hi donem voltes i més voltes.
Des de aquest cau, tal com explica Plató en el seu famós mite de la caverna podem albirar les ombres que projecta la realitat exterior. Però la realitat és molt més del que podem veure des del nostre enclaustrament. Va molt més enllà.
Les nostres cavernes no son totes iguals, i les ombres que s’hi reflecteixen tampoc. Fora existeixen objectes que a hores d’ara no podem percebre en tota la seva plenitud i ens hem de conformar en activar els nostres records, a vegades, amb l’ajuda de tots els mitjans tecnològics al nostre abast i que quedaven molt lluny de la imaginació de Plató.
Sortim de la caverna unes poques estones, gairebé mig d’amagat i hi retornem de seguida per seguir el nostre confinament. A fora la vida continua, els carrers i els paisatges quotidians continuen la seva existència sense nosaltres. Encara que ens sembli mentida segueixen existint sense nosaltres. A hores d’ara només en podem gaudir per breus instants. Sabem que restaran allà a l’espera de que hi tornem. Haurem d’esperar molts dies abans no puguem tornar a circular per aquests espais de realitat sense restriccions i sense aquest sentiments fins i tot de culpabilitat quan ho fem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada