Carrers i places sense nens

Fa dues setmanes que van tancar les escoles i tot el sistema educatiu presencial. Des d’aquell dia els nens i nenes estan a casa seva amb els seus familiars. S’han precintat el parcs infantils. Ens hem convertit en una societat en que no es veuen infants pel carrer.

Aquestes senyals han perdut tot el seu sentit. No hi ha perill d’infants que creuin el carrer sense mirar. Simplement no hi són, han desaparegut, estant amagats. Hi ha tota una literatura infantil que ens parla de pobles i ciutats sense nens i dels perjudicis que aquest fet suposa. Potser ara és un bon moment per recuperar aquests relats.

Les ordres son clares no poden sortir al carrer. I la veritat és que no es veuen. Són un bé preuat per les famílies i els volen protegir. Alguns tenen el privilegi de viure en llars amb espais a l’aire lliure i habitacions grans i connexions a internet a dojo, però molts no. Em costa molt d’imaginar el dia a dia d’aquests infants reclosos en espais reduïts i amb poques possibilitats per passar l’estona. I més en una generació que de seguida tenen a la boca allò de “m’avorreixo”. Porten dues setmanes avorrits i amb molt de temps per endavant per continuar amb aquest mode d’avorriment. Alguns d’ells igual s’acabaran convertint en aquells adolescents orientals que algunes vegades han estat protagonistes d’alguns reportatges periodístics autoconfinats a la seva habitació d’on no surten per a res.

Hi ha una certa preocupació per si perden el curs o no, però penso que del que cal preocupar-se és d’altres possibles conseqüències de passar tants dies tancats a casa amb la pèrdua del contacte social amb els seus iguals i que en certes edats és un aspecte clau per assolir la plena maduració personal.