Agradable vetllada diumenge el vespre al Born escoltant els poemes de Joan Margarit embolcallats per la música del seu fill Carles Margarit.
DIGNITAT
M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.
El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.
L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.
El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.
M’allunyo d’un país
on la desesperança té la força
d’una certesa lògica,
i l’enveja un horari tan secret
com un tren militar.
El castellà m’ofega i no l’odio.
No en té la culpa de la seva força:
de la meva feblesa, encara menys.
L’ahir era una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar,
inútilment difícil, que ningú ja no parla:
un subconscient de pèrdua i cobdícia
on ressonen bellíssimes cançons.
El present és la llengua dels carrers,
maltractada i espúria, arrapada
com l’heura a les ruïnes de la història.
Aquesta és la llengua en la que escric.
També és una llengua ben travada
per pensar, per pactar i per somiar.
I les velles cançons es salvaran.
No era lluny ni difícil
Joan Margarit
"Hi ha un dia que el passat demana un ordre i, doncs, una atenció especial a aquest fet misteriós que són els records. Perquè el passat i el demà s'esborren alhora, com si es tractés d'una llei de la física, i cada vegada tinc més la sensació que el que la ment ha guardat no són fragments aleatoris, sinó l'essència del passat. És a dir, que el que es recorda, malgrat que no sigui cert, és, en canvi, la veritat."
Es perd el senyal
Joan Margarit
