dijous, 31 de desembre del 2009

Missatge

Us pregue que vingueu per favor, i m'auxilieu. Fa molts anys que el gegant m'acaça. Convoqueu gent, acudiu a salvar-me. Seré en algun indret de la costa, no gaire lluny d'aquesta barca on he deixat l'escrit. Quan llegiu açò mireu al voltant: en alguna direcció trobareu l'enorme figura. Per allí hi seré jo, fugint-ne. No m'ha capturat de miracle, gràcies a la seua inèpcia i al meu enginy; però puc fallar en qualsevol moment, i aleshores ..., aleshores potser farà amb mi el que està fent amb un casalot del segle passat, que s'engul amb ànsia. Sí, el condemnat només menja edificis vells, i vegetació, i dunes..., tot allò que conserva sabor i que no l'empatxa. “Açò no té gust de res!”, cridà furiós un dia, havent llepat una construcció recent de quinze altures. No li agraden els cotxes, ni els semàfors ... Ep! Sembla saciat. S'aixeca. He de reprendre la fuga. Busqueu-me us ho suplique! Potser entre molts acabarem reduint-lo.

Espiral (1998)
Manuel Baixauli


dilluns, 28 de desembre del 2009

Han passat 10 anys


Ja ha passat una dècada. Gairebé era ahir de les múltiples celebracions que l'anunciaven per a rebre el nou mil·lenni i en tan sols 10 anys han passat moltes i moltes coses. I com no? Ara és moment de fer balanços. Ahir TV3 va mostrar un dels seus magnífics reportatges als que ja ens té acostumats amb un interessant resum i anàlisi d'aquests 10 anys, marcats per la revolució digital i per un fet que ningú esperava, l'atemptat a les torres bessones. De fet si anem 20 anys enrere, 1989, l'any de la caiguda del mur de Berlín, eren ben pocs els que tenien ordinador a casa i Internet estava restringit a usos militars. Ara tenim les cases envaïdes d'aparells tecnològics nascuts d'aquesta revolució. Un exemple són els vinils que s'han convertit en objectes de culte. Amb tot, els canvis no sé pas si han ajudat massa a millorar els reptes que la humanitat té per endavant. Molta tecnologia, però seguim tenint crisi, gent que pateix misèria i fam. No cal anar a països exòtics i llunyans per veure-ho. Els tenim ben a prop, segurament en la nostra pròpia escala i en el nostre propi barri. 
Com sempre el futur es mostra incert, els alts dirigents no són capaços de posar-se d'acord per resoldre els problemes globals del planeta, segurament no els interessa, no volen. Sempre els interessos personals passen pel davant dels interessos generals. La darrera cimera de Copenhague ha estat un bon exemple. Mil·lions de diners gastats per a res. Com especie actuem com sempre, cadascú procura per ell. Potser és així i no hi ha res a fer. Malgrat que si fóssim capaços d'organitzar-nos d'altra manera, possiblement tots podríem viure millor sense passar tantes angoixes personals. I ara encarem, 10 anys més, mirant endavant. Ja veurem quines són les sorpreses que ens proporcionarà. Com sempre el futur es mostra incert i inquietant, però depèn molt de com el vol veure cadascú. Som-hi que això ja està per començar. 


... You can try the best you can
If you try the best you can
The best you can is good enough
...

dissabte, 26 de desembre del 2009

S'ha acabat, per fi.

S'han acabat les celebracions d'aquests dies. Intento reduir-les a la mínima expressió i ja en tinc prou amb aquests dos dies de reunions i àpats familiars. No accepto allargar-ho fins a Reis. Per mi ja s'han acabat, en tinc ben bé prou!
Com més passa el temps menys m'agraden. Recordo la il·lusió d'aquests dies de quan era petit, les festes i farres de jove (tot era una bona excusa per tractar de passar-ho el millor possible) i gaudir de les sorpreses i novetats de quan els fills eren petits. Però ara ja molt de temps que han perdut tot el sentit, les trobo buides i innecessàries. No deixen de ser uns dies qualsevol, envoltats d'unes tradicions que cada cop trobo més artificials i que més aviat em molesten. Simplement procuro aïllar-me una mica d'aquesta situació i implicar-me el menys possible, encara que en certs moments no és gens fàcil.
Hi ha una base religiosa, encara que també hi ha un rerafons pagà rere la celebració dels solstici d'hivern. Però la major part del que fem ha perdut tot el sentit, i moltes vegades no sabem el per què. Ens rodegem d'estrès i presses, de decoracions artificials, llumetes i músiques nadalenques per tal d'incitar el consum, i els mitjans de comunicació s'omplen de tòpics i de publicitat ensucrada amb la finalitat de sempre.
De cop i volta apareixen desitjos de pau i de felicitat de sotes les pedres, per què precisament ara ? La resta de l'any no ho hem de desitjar ? Es tracta de ser bo aquests dies per continuar com sempre la resta ?


La calle d'Alcalà Nadal 2008

dimarts, 22 de desembre del 2009

Pàginas amarillas

L'altre dia pujant les escales de casa, a cada porta hi havia dos volums ben gruixuts, un de “las páginas amarillas” i l'altre de “las pàginas blancas”, evidentment en castellà. I per què els vull ? Encara tinc a casa els anteriors exemplars ja caducats embolicats en el mateix plàstic.
És una despesa totalment innecessària. Ho reparteixen a tothom sense distinció de sexe, raça, edat, .... I el destí de la major part d'aquests volums és el contenidor de paper sense haver-ne fet cap ús. És un autèntic
malbaratament innecessari. Si la necessito la informació la puc trobar a Internet. El menys que podrien fer és esbrinar qui vol aquests volums i qui no els vol.
I després parlen i parlen de que cal reduir els residus. Potser podrien començar per aquestes volums tan innecessaris.

 
Foto del bloc de Juan Parralejo que també ha escrit sobre el mateix tema.

divendres, 18 de desembre del 2009

Saramago per partida doble

Des que vaig descobrir-lo llegint L'any de la mort de Ricardo Reis que José Saramago ha esdevingut un dels meus escriptors de referència i he anat llegint gairebé tots els seus llibres.
Malgrat la seva avançada edat amb poc temps ha publicat dos petits llibres, en la seva línia habitual.
Són llibres que es llegeixen ràpid.


El primer, el Viatge de l'elefant, narra un fet intranscendent. El rei Joan III de Portugal regala un elefant a l'arxiduc Maximilià d'Àustria. Ens explica el viatge d'aquest elefant i tota la seva comitiva, primer des de Lisboa a Valladolid i després des de Valladolid a Viena, amb un trajecte per mar des de Roses a Gènova i tot travessant els Alps. Els grans protagonistes de la història són l'elefant i el seu cornat i amb gran humor ens narra totes les seves peripècies , reflexions i pensaments al llarg de tot el viatge. És entretingut.





El segon, Caín, amb el seu títol ja és tota una declaració d'intencions. Ja fa temps que vaig llegir un dels pocs llibres de Saramago que no m'ha agradat “L'evangeli segons Jesucrist”, però he volgut tornar a provar amb un llibre amb temàtica bíblica. Fa un viatge per algunes de les històries de l'Antic Testament i posa en evidència lo injust i poc misericordiós que és aquest Déu tan venerat per cristians, jueus i musulmans. Caín castigat per Déu per haver matat a Abel a anar pel món errant i fugitiu apareix en diferents escenes bíbliques i contempla i critica accions de Déu del tot incomprensibles. Com pot demanar a Abraham que mati al seu fill com a prova d'amor ? Com pot matar a tot un poble inclosos innocents ?
La història acabarà de manera sorprenent en el transcurs del famós diluvi.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Les veus del Pamano a la tele

Encert de TV3 en adaptar i emetre la versió televisiva d'aquesta novel·la de Jaume Cabré. M'havia agradat molt quan la vaig llegir (de fet m'agraden gairebé tots els llibres de Jaume Cabré) i al saber que TV3 la faria tenia ganes de veure com s'ho havien fet per adaptar-la. L'obra és extensa i complexa, però han resolt molt bé la seva adaptació a la petita pantalla amb un bon treball d'ambientació i sobre tot d'actors.
Val la pena que la televisió pública esmerci esforços i diners per realitzar aquestes adaptacions que per una banda poden suposar un rellançament de vendes de la novel·la i, al mateix temps posar en coneixement del gran públic una part del nostre passat més immediat, ara que tan interès hi ha sobre la memòria històrica. Com de durs devien ser aquells sòrdids anys un cop acabada la guerra civil en petits pobles amb habitants i famílies que tots es coneixien, on tots sabien el que havia passat i on els odis estaven a flor de pell i en que oblidar no havia de ser gens fàcil per no dir impossible! I encara avui en dia hi ha gent que està interessada en continuar amagant el cap sota l'ala. El que es necessita és escoltar aquestes veus, no oblidar i aprendre del que va passar.
Es pot aprofitar la sèrie per fer llegir aquesta novel·la interessant als nostres nostres alumnes adolescents. A part dels valors literaris de l'obra també, amb la seva lectura també es pot generar a les aules un interessant debat sobre el nostre passat en els petits pobles.
Altres que també comenten aquesta adaptació:

Les veus del Pamano a TV3 de J. Roca

Les veus del Panamo de Xavier Diez

Les Veus del Pamano: franquisme, Highlands i català oriental de Jordi Vazquez



dilluns, 2 de novembre del 2009

Totxo, totxo, totxo


Tants anys de boom immobiliari no podia ser bo, algunes conseqüències havia de tenir. Els Ajuntaments amb els seus problemes pressupostaris tenien un camí fàcil, requalificar terrenys i aconseguir guanys milionaris. Alguns inverteixen aquests guanys en benefici de la població i d'altres en benefici de la seva butxaca. Segur que d'aquests últims n'hi ha una bona colla de la que tan sols s'acabarà descobrint la punta de l'iceberg, la resta quedarà, com sempre, soterrada, però de ben segur que existeix.
La crisi pot servir per reconduir una situació que ens està abocant al desastre, però no està sent així. D'entrada pensava que seria molt més llarga, però amb poc temps ja apareixen símptomes de millora. L'únic que s'ha fet es repetir el model. No s'ha repensat res i aviat tornarem a estar igual com estaven.
  1. S'aconsella per activa i passiva que s'ha de consumir més i es preocupen molt quan no és així. Jo no es diu que s'ha de consumir de forma responsable. L'important és simplement CONSUMIR amb majúscules.
  2.  S'apugen els impostos per tothom i no per les rentes més altes com s'havia promès. La crisi la hem de pagar tots, què ens havíem cregut ?
  3. Els diners del famós plan E, altrament conegut com el pla Zapatero han anat tots o gairebé tots cap el totxo. A qualsevol lloc que vas veus els discrets cartells. Tenen la propietat que no passen desapercebuts, tothom s'assabenta que allò s'està fent amb aquests diners. És una hàbil forma de fer propaganda. Però tot el que es fa amb aquest pla té que veure amb el totxo: remodelació de places, edificis, instal·lacions municipals, .... En alguns casos és molt discutible que aquesta remodelació fos necessària, però la llei del totxo mana.
  4. Uns diners per incentivar la venta de cotxes, per tant consumir i seguir contaminant. Ara bé menys pressupost per investigació, no sigui el cas que acabin inventant el veritable cotxe ecològic i s'acabi el negoci de les multinacionals del cotxe.
  5. I els pobres bancs han congelat la concessió de préstecs, i ja no guanyen els diners que guanyaven, però encara els hi surten els milions per les orelles i nosaltres seguim pagant les comissions que els hi dóna la gana.

I entre els ciutadans de a peu, hi ha una bona colla que s'ha quedat sense feina. Aquests són els únics que estan pagant un preu ben alt per la crisi. Per la resta ha estat un simple entrebanc del que segurament en poc temps tornaran a treure els mateixos beneficis que abans o més i posant més totxos un sobre l'altre i disposats a seguir acumulant diners de forma legal o il·legal sense cap escrúpol i esperant amb tranquil·litat
l'arribada de la propera crisi.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Què és notícia ?

Dijous passat al Telenotícies vespre de TV3 feien un seguiment d'una menor de globus en el que es suposava que viatjava un nen de sis any que estava en perill. Es presentava com una gran notícia. I em pregunto que tenia realment de notícia ?
Simplement es disposaven de les imatges del que podia arribar a ser una mort accidental per una suposada entremaliadura o imprudència del suposat nen en rabiós directe i amb tot un seguiment mediàtic i de les forces de seguretat. Finalment va resultar un fiasco: no hi havia ningú en el globus. Fins i tot, hi ha la sospita que podria haver estar un muntatge de la pròpia família per poder sortir davant de les càmeres.
Era realment una notícia que tenia que ocupar una part dels 30 minuts del telenotícies vespre ? No hi havia fets més importants o més rellevants ? Quins són els criteris pel que notícies d'aquest tipus apareixen en el programa en el lloc d'altres possibles notícies ? Fins a on és determinant disposar d'imatges el més impactants possibles per tal que una notícia sigui considerada com a tal ?

divendres, 28 d’agost del 2009

Dies d'Agost

De sobte una nit d'estiu fan aquesta pel·lícula per la televisió. D'en Marc Recha havia vist L'arbre de les cireres i també Pau i el seu germà. La primera no la recordo massa, però sé que em va agradar. En canvi Pau i el seu germà, malgrat l'actuació d'en David Selvas i el paisatge de Gósol i el Pedraforca se'm va fer avorrida.
Aquest Dies d'Agost ha estat del tot una sorpresa. Evidentment és un títol ideal per aquesta època de l'any. Immediatament em van captivar les seves imatges, la música, el ritme lent, la veu en off. Bàsicament és una pel·lícula d'imatges i sensacions. Un viatge, un viatge d'estiu per paisatges coneguts, les terres de l'Ebre, paisatges dels avantpassats plens d'històries a la recerca de respostes, però sense ni tan sols saber les preguntes.
Un cinema gens convencional, però que m'agrada.


dissabte, 22 d’agost del 2009

La vida, un instant

La vida humana no dura más que un instante. Pasemos pues este instante haciendo lo que más nos complace. En este mundo fugaz como un sueño , es una locura vivir miserablemente, consagrados sólo a las cosas que nos desagradan”

Julia Kristeva
Los samurais


dijous, 20 d’agost del 2009

Societat de consum

Dios está más que escondido, ha sido reabsorbido por la sociedad de consumo y desde allí nos mira, y la vida no es más que un espectáculo de mercancías bajo la mirada de la mercancía divinizada

Julia
Kristeva
Los samurais

Ni tan sols la crisi s'ha utilitzat per replantejar aquest consumisme desenfrenat que ja fa molt de temps que vivim. La gran recepta que les instàncies benpensants no ha parat de donar-nos als mortals, ha estat que hem de consumir.
Segurament ens passem una part important de les nostres vides comprant coses inútils que no necessitem i treballant moltes hores per poder disposar dels diners per comprar-les. Amb menys coses de la nostra propietat també viuríem i tindrem més temps per a nosaltres mateixos.
No seriem tots molt més feliços consumint una mica menys ? Pensem-hi


dilluns, 17 d’agost del 2009

Woodstock tot un mite



Com ens han recordat per tot arreu aquests dies es commemoren els 40 anys del famós festival de  Woodstock, però no vull de deixar de dir la meva.
A principis dels 70 escoltava al Josep Mª Pallardó en el Clan de la Una i en El Mil per Mil, de Radio Joventut i cada dissabte al matí anava al quiosc a comprar Disco Express i em passava el matí  llegint-lo.
Vaig descobrir Woodstock en les pàgines de la història del rock de Jordi Sierra i Fabra, però no  va ser fins el 1976 que vaig poder veure la pel·lícula en una matinal de cinema, quan ja havia vist en directe a alguns dels que allà sortien, com per exemple a The Band i CSN&Y a Wembley i també havia assistit al Reading Festival. No per això va ser menys emocionant.
Passats els anys els que que encara resten vius de tots aquells esbojarrats jovenets que es veuen allà despullats i rebolcant-se pel fang després de la pluja deuen ser venerables avis de més de 60 anys. I què deuen pensar de ser protagonistes d'aquell moment ?
D'entre l'allau de bons moments que hi ha a la pel·lícula per mi n'hi dos de especials: la versió que  fa Joe Cocker del with a little help from my friends i l'espectacular I'm going home the Ten Years After:


dimecres, 12 d’agost del 2009

Leonard Cohen

Leonard Cohen un artista complert que es prodiga poc, i que m'agrada escoltar de tant en tant, la seva veu xiuxiuejant que més que cantar, recita a cau d'orella de la seva audiència. Fa poc vaig poder veure a la televisió la gravació del seu darrer concert a London. Esplèndid com sempre, i mira que ja és gran aquest senyor. I el grup que l'acompanya també magnífic.
Tocarà al Palau Sant Jordi precisament el dia que farà 75 anys, 35 anys després de la seva  primera visita a la ciutat comtal.



Take this Waltz, del disc I'm your Man (1988), és una adaptació del poema Pequeño vals vienés de Federico García Lorca.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Temps de vacances

El rellotge ja no es el que em diu que tinc què fer i a quina hora ho tinc què fer. Simplement  desapareix de la meva vista i queda amagat al fons del calaix.
M'oblido completament del control del temps i em deixo portar per sensacions i per petits plaers quotidians.
Puc sortir a entrenar cada dia sense tenir que estar pensant a quina hora tinc que estar de retorn a casa  per no fer tard a la feina. Simplement he de decidir on vaig i anar fent fins que en tinc prou o fins acabar el circuït que havia previst per aquell dia.
Puc agafar qualsevol dia sense  planificació prèvia i anar a donar un tomb per la muntanya, ja sigui, a prop pel Parc de Sant Llorenç del Munt, ja sigui més lluny a qualsevol altre indret del nostre país. Quants indrets tinc pendents per visitar i altres per repetir visitar!



Prendre el vermut, un petit mos, acompanyat de bon vi i d'unes lectures amb música de fons abans de dinar és un dels petit plaers que més m'agrada i com no una migdiada sense despertador. Tot això i molt més és simplement el meu temps de vacances.

divendres, 7 d’agost del 2009

Set cases a França

Atxaga és des de fa un temps un autor que m'agrada, i quan el vaig escoltar a l'hora del lector i a  Millenium parlant del seu nou llibre em van venir ganes de llegir-lo. Dit i fet.
Acostumat a que sempre ambienta les obres al País Basc se m'ha fet estrany que aquesta passi a l'antic Congo Belga a principis del segle XX, l'època del genocida Leopold II. Comença amb l'arribada a Yangambi d'un nou oficial amb un comportament del tot diferent, Chrysostome. 


En el transcurs de la narració coneixem les relacions viciades en un espai vital tancat i limitat. A mesura que va avançant l'obra anem descobrint les dèries, projectes i intimitats dels personatges principals, tots ells homes. Poc a poc van canviant les vides dels que fa temps que viuen en aquest campament militar, molt marcades per relacions de poder molt consolidades i en les que la corrupció, els desitjos personals, i les ganes de tornar a Europa hi juguen un paper cabdal.
De nou apareix un dels trets característics dels personatges en les obres d'Atxaga. Aquests escolten veuetes en el seu interior: a Donatien són les veus de les diferents personalitats dels seus germans que el van aconsellant en el que té que fer en cada moment, sobre tot, en les situacions més crítiques i, en canvi a Van Thiegel ens el presenta amb el cap dividit en diferents parts, segurament fruit de l'alcohol i d'un procés d'embogiment a causa de la sífilis que va a més a mesura que avança l'acció i que l'impedeix veure clar quines són les millors decisions a prendre.
L'acció és lenta al principi, però a mesura que avança el llibre es va accelerant fins arribar al tràgic final que com a un càstig diví cau sobre gairebé tots.
La història és entretinguda i es deixa llegir bé, però de llarg no és pas el millor llibre de l'autor.

dijous, 6 d’agost del 2009

Definició de turisme

Turisme: corcó d'identitats, munió d'individus amb gorra i càmera que transformen l'urbs en pati d'escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s'assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

L'home manuscrit
Manuel Baixauli



 

El bes de Gustav Klimt

dimecres, 5 d’agost del 2009

L'home manuscrit

Ignore què serà de mi després d'aquesta cita.
Inicie, ara, un memorial, un inventari raonat, descriptiu, analític, dels moments de la meua vida en què Ell ha ficat cullerada”


L'home manuscrit de Manuel Baixauli és un gran llibre de principi a fi. El vaig llegir a les acaballes de curs, però com que no el vaig poder gaudir vaig decidir que per les vacances el llegiria de nou amb pocs dies, temps per endavant i sense interrupcions. Ha estat un plaer la seva re-lectura.
Feia temps que no tenia un llibre d'aquesta categoria entre les mans, una història rodona, enigmàtica que enganxa des del primer moment que fa reflexionar i amb un vocabulari precís. Narrat en primera persona, per un personatge si més no peculiar que des de jove es fa amic del silenci i escriu un Dietari. Hi ha una barreja de realitat, pensaments i ficció. Resulta un llibre inquietant, misteriós, màgic des del primer moment.
Segueix l'evolució del narrador a través de cinc moments, cinc intervencions d'Ell que es produeixen en moments cabdals i de canvi de la seva vida, una vida cada cop més solitària.
Cap al final es troba davant d'Ell, la cinquena i darrera intervenció i aquest li diu: “tu ets el meu somni assenyat. Tu omplis el seu futur i el meu passat alhora”.És el personatge de ficció enfrontat al seu autor, un personatge que ha viscut el que l'autor no s'havia atrevit a viure.
I com es diu en el mateix llibre

- Hi ha lectures que s'esborren aviat.
- Altres lectures, en canvi, queden gravades per molt de temps.
- Què necessita un text ... per a gravar-se en un hipotètic lector ?
- És un misteri. No és una qüestió d'ingredients, ni de proporcions.”

Estic segur que aquesta és un dels llibres que quedarà gravat a la memòria. Els llibres, com els personatges i les persones segueixen existint en el Magatzem polsós de la memòria. Allà entre els difunts, els personatges inventats, les cases enderrocades i existeixen mentre durin en la memòria d'algú. D'altra manera passen a l'oblit, al silenci, .... desapareixen.
I què és l'oblit ?

L'oblit no és cap lloc
L'oblit: un desert d'asfalt, sense ones
L'interior d'un núvol ....”

diumenge, 2 d’agost del 2009

L'oblit

Quant somie, per exemple, que sóca la sala d'espera d'un aeroport, al meu voltant veig persones que no
havia vist mai. Parlen, gesticulen i es comporten amb naturalitat. Tenen una vida, unes preocupacions, una manera de vestir, un idioma, uns propòsits ... Quan desperte, potser al principi, encara recorde imperfectament algú; al cap de poc, però es fonen per sempre. I em pregunte: on van a parar? On van a parar els figurants que ens acompanyen mentre somiem, o mentre llegim una novel·la, o mentre veiem un film?
- Al mateix lloc que els altres personatges. On va tothom, siga viu, mort o imaginari.
- A l'oblit!"

L'home manuscrit
Manuel Baixauli




divendres, 31 de juliol del 2009

Cases deshabitades

M'atrauen les cases deshabitades.
D'infant ja m'atreien. Una casa deshabitada esdevenia, per a mi, casa embruixada. Espectres, veus d'ultratomba, estances secretes. Ara prescindisc, d'elements gòtics, però em fascina imaginar les vides que ha contingut. Microcosmos, hàbits i convivències”

L'home manuscrit
Manuel Baixauli



 
 

diumenge, 12 de juliol del 2009

Cotxe o pilot ?

Els darrers anys de la formula 1, els Ferrari, Mclaren i Renault han estat els dominadors, amb Shumaker, Alonso, Raikonen i Hamilton en primera fila. Però aquest any  hi ha canvi de normes i apareix el famós doble difusor i de cop i volta aquests cotxes i pilots desapareixen de la primera línia  dels grans premis i ara el domini correspon als Brown-GP, primer i als Red Bull després i sorgeixen dos pilots que fins ara no sonaven en les travesses dels possibles guanyadors: Jenson Button i Sebastian Vettel. Sobre tot en Button que fa uns anys era el tercer en discòrdia en els duels Shumaker-Alonso havia desaparegut de la zona dels punts i ara que té un cotxe competitiu és un ferm aspirant a guanyar el mundial.
Em sembla clar que el cotxe és decisiu. Ja pots ser molt bon pilot que si no tens un bon cotxe guanyar és del tot impossible. L'única manera de poder saber qui és el millor pilot seria competir en igualtat de condicions. Ara el que sabem és quin és el millor cotxe de l'any i quin és el pilot que ha tingut la sort de pilotar-lo.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Estadi Olímpic Lluís Companys

Hi ha llocs que hom té a la memòria per alguns moments de la seva vida que guarda en algun raconet i aquest és un d'ells. M'agrada tornar-hi i passejar i deixar passar la pel·lícula d'aquells instants i  recordar les emocions viscudes.



Març de 1991, la meva segona marató, però la primera en que arribava a l'estadi Olímpic: enfilar la pujada a la muntanya màgica que ja es veia a l'horitzó des de la mateixa sortida a Mataró després de passar per tots els pobles del Maresme, tot un repte aquests dos darrers quilometres en pujada, encara avui hi ha restes de la famosa línia blava fins a la porta de marató, i l'entrada a l'estadi per fer els darrers metres. Després vindrien més maratons, i moltes més curses però aquesta sempre ha estat especial.



Octubre de 1992, el darrer dels jocs olímpics d'aquell any, els Specials Olímpics, els més oblidats de tots. Les hores d'espera dins l'estadi i la cerimònia d'inici dels jocs a dins del Sant Jordi, les cares d'emoció d'aquells atletes diferents que per una vegada a la seva vida eren importants i es sentien aplaudits per un pavelló ple de gom a gom i sortien a la televisió en directe. Treballar per ells va ser molt gratificant. Algunes de les cançons que van sonar aquella vesprada encara em posen la pell de gallina.



I com no ? Aquell concert inoblidable dels Stones. Ells, tots uns mites, allà en directe davant meu desgranat la banda sonora de tota una vida, incansables escenari amunt i avall i espectaculars amb tots els seus efectes. It's only rock and roll but I like it. 


dijous, 11 de juny del 2009

I s'estranyen ?

Després d'una campanya electoral deplorable no es poden estranyar de que la majoria de la població s'abstingui. Els polítics han perdut. En termes educatius han suspès o dit d'altra manera han fracassat i haurien de repetir curs. Per quan la norma que estableixi que no arribar al 50 % de participació obligui a repetir les eleccions. 18.500.000 persones han optat per no votar, i el PP s'atreveix a dir que ha guanyat 6.600.000 vots ?
A més a la majoria d'abstencions i hem d'afegir l'augment significatiu de vots en blanc (gairebé el 3% a Catalunya), més de 220.000 a tot Espanya.
Però als polítics els és igual. Seguiran en les seves poltrones de poder, criticant-se els uns als altres però sense aportar elements de millora pels ciutadans. Tants anys d'esperar la democràcia per això és una mica decepcionant.
A més segueixen en la mania d'interpretar els resultats en clau interna, quan el que cal pensar és que cada elecció és diferent. No és el mateix votar en les municipals, autonòmiques, estatals o europees. El ciutadà ho veu diferent, però els polítics ho analitzen sempre en clau estatal i així els hi va.
Ara parlen molt de que els preocupen  l'abstenció, però no fan, ni faran res per evitar-ho: llistes obertes, explicar el que pensen fer en lloc de criticar a l'adversari, fer propostes polítiques engrescadores, donar espais electorals a propostes i idees noves .... Res de tot això, simplement tot seguirà igual fins a les properes i potser els que acostumem a anar a votar acabarem farts d'aquest circ i també ens abstindrem o votarem en blanc (tota una temptació, no cal dir-ho, i més després del llibre de Saramago). On situen el límit els polítics per tal de pensar en un canvi en profunditat del sistema ?


divendres, 29 de maig del 2009

Imaginar o recordar, heus ací el dilema.

- Sens dubte. Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur; l'altra mitja, recordant el passat.
- Imaginar o recordar, heus ací el dilema.
- També el record crea. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les. La imaginació i la memòria filtren, condensen. La realitat, en canvi, és disgressiva, i està plena d'inconvenients superflus: qüestions de mecànica, de comunicació ... Tot acte guanya en la prefiguració o en el record.
- No obstant això, vostè tornaria a començar.
- Ara mateix. Sense experiències, no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur. És que puc, tornar a començar?
- No, no pot.
- De cap manera?
- De cap manera


L'home manuscrit 
Manuel Baixauli


dilluns, 18 de maig del 2009

La gent no accepta les llibertats dels altres.

També jo visc en dissidència dels costums i comportament del veïnat, i alimente fama de misantrop, de maniós, d'esquerp. La gent no accepta les llibertats dels altres, per minses que siguen; no tolera l'individu escindit del ramat.
L'home manuscrit
Manuel Baixauli


diumenge, 10 de maig del 2009

Rory Gallagher Live

Aquest matí he escoltat el doble Irish Tour 74 de Rory Gallagher, un dels guitarristes que sempre m'ha agradat. Vaig tenir la sort de poder-lo veure dues vegades en la decada dels 70, des de les primeres files i en guardo un gran record d'aquelles actuacions plenes d'energia i amb cap concesió a la galeria simplement rhythm and blues i rock del més pur i simple, amb quatre músics i quatre llums sobre l'escenari i res més. Malgrat ser considerat per molts un ilustre secundari, pel meu gust ha estat dels millors, i amb influència amb molts altres guitarristes. Irlanda és terra de grans músics.
Aquí us deixo un mostre d'aquella gira del 1974 que també va passar per Barcelona en un temps en el que la mitjana de concerts era d'un al mes.

Camins ignots

He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.
L'home manuscrit
Manuel Baixauli

dissabte, 2 de maig del 2009

Dylan forever

Influenciat per la lectura del bloc Melòcalia de l'amic Luigi, aquest matí li ha tocat el torn a Bob Dylan. He revisat tres dels seus vinils: Blonde on Blonde (1966), Before the flood (1974) i Desiré (1976).
Entre tots els seus temes he escollit aquest Just like a woman, probablement un dels que he escoltat més vegades. Quantes hauran estat ?


dimarts, 21 d’abril del 2009

Les places de Sabadell

Tenim gairebé totes les places de Sabadell potes enlaire en obres degut al famós pla de Zapatero, fins i tot places que els veïns i veïnes consideraven que estaven bé i que tampoc feia pas tant que s'havien remodelat estan d'obres. La pregunta que ens fem és no es podien aprofitar aquests diners per realitzar altres obres que segurament feien més falta ? Quins són els criteris que s'han seguit per tal de decidir que s'arreglava i que no ?
Ahir parlava d'això mateix el Vicenç Partal en el seu bloc Mails per Hipàtia i comparteix la opinió. Algunes d'aquestes obres són difícils de justificar. Sembla que es tracta simplement de gastar per gastar. Com que sobren els diners.
A tot això cal afegir els grans cartells de propaganda que presideixen totes aquestes obres per tal que tots els ciutadans tinguem coneixement de qui és el nostre gran benefactor. No són aquests cartells un gran malbaratament ? Són necessaris ? Quin cost tenen ?

dimecres, 15 d’abril del 2009

Només 4 de cada 10 espanyols fan exercici

Fa uns dies l'amic Miquel Pucurull conegut entre els corredors populars per Pucu va publicar en un dels fils del fòrum de corredors.cat les conclusions d'un estudi realitzat per La Caixa sobre hàbits dels espanyols en pràctica esportiva:

-
Només  4 de cada 10 espanyols fan exercici físic (36%), i tan sols 2 de cada 10 en fan amb freqüència (3 vegades o més a la setmana). És un dels percentatges més baixos d’Europa.
- La manca de temps, el desinterès, la feina i les càrregues familiars són les raons esgrimides per la meitat dels ciutadans per justificar la inactivitat.
- No tenir feina, ser mestressa de casa o una persona gran, divorciada, separada o vídua, juntament amb no haver practicat esport en la primera etapa de la vida, són factors que contribueixen a una vida sedentària. La  dedicació a l’esport augmenta amb el nivell d’estudis, de qualificació laboral i d’ingressos. Entre els que fan exercici físic, la majoria té estudis de segon grau (57,4%) y uns ingressos superiors als mil euros al mes (51,6%).
-  Els joves són el grup de població que fa més esport, però quan l’educació física deixa de ser obligatòria a les escoles, a partir dels 16 anys i fins als 34, el percentatge es redueix al 52%. Les causes: el foment insuficient d’aquest àmbit, les noves tendències de lleure i la pressió del mercat laboral.
- Els experts reivindiquen la necessitat de fomentar l’esport per frenar la tendència a l’alça dels índexs d’obesitat –que l’última dècada s’han triplicat a Espanya i ja consumeixen el 7% de la inversió del Govern en sanitat– i de les malalties cardiovasculars, que provoquen prop de 130.000 morts l’any.
Les dades són d'alguna forma sorprenents quan diumenge darrera diumenge les curses que es fan arreu del territori estan plenes de participants i de fet en moltes d'elles hom ha d'anar en compte per no quedar-se fora ja que tanquen inscripcions amb molts dies d'antelació.
També darrerament he observat gent que practica més d'un esport. És un multipesportista que tan el pots trobar en curses atlètiques, en algun esport col·lectiu, esquiant, fent triatló, etc. Suposo que el que passa és que per una banda tenim gent molt enganxada a l'esport, en algun cas fins i tot segurament en excés i persones que no fan res de res, ni tan sols pujar les escales o anar a la feina tot caminant i que es passen el dia asseguts al cotxe, a la feina i al sofà de casa.
Està per veure com evolucionaran les noves generacions amb tant d'oci sedentari i de pantalla que tenen a l'abast. Si aquest no s'enganxen a fer alguna mena d'esport, sigui el sigui, i no s'enganxen a l'hàbit de la realització d'un mínim d'activitat física regular acabarem criant una societat de “gruixuts” poc saludables i amb uns alts costos socials.
Dades complertes de l'estudi en aquesta adreça.

dissabte, 7 de març del 2009

L'Òmnibus de la mort: parada Falset

Més d'una vegada he escoltat als meus pares, sobre tot, al meu pare  parlar del cotxe fantasma. Un cotxe negre que cada cop que apareixia pel poble era per agafar a algú, que al dia següent apareixia mort en alguna cuneta o a dalt el famós revolt de la Trona. El meu avi també va estar dins del cotxe fantasma, però
va tenir sort i va salvar la pell. Buscaven a un músic i la casa dels meus avis era coneguda al poble com a Can Music, ningú recorda exactament per quina raó, ja que a la família no hi havia hagut mai cap músic, però aquesta coincidència va estar a punt de ser fatal. Havia estat denunciat per un pagès i el meu avi insistia que no era possible ja que eren amics amb aquest pagès. Va aconseguir que el portessin fins la casa d'aquell pagès i allà es va desfer l'embolic.



Aquest llibre m'ha tornat al cap tot això que jo he escoltat més d'una vegada en boca del meu pare. La por que al poble hi havia cada cop que apareixia el cotxe fantasma, ja que la seva aparició significava sempre la mort d'algú, fruit sempre d'una macabre loteria sense cap tipus de lògica.
La lectura d'aquest llibre m'ha recordat en certa mesura a Soldados de Salamina, també una història de la guerra civil. No és una novel·la com aquell però tampoc és un llibre d'història. És un periodista que ens explica com va esbrinar alguns fets ocorreguts en el seu poble a l'inici de la guerra civil i el paper que hi van jugar alguns dels seus protagonistes.
És llegeix ràpid, s'avança amb ganes de saber quins són els camins que a poc a poc portaran al periodista a descobrir noves dades d'aquest Òmnibus de la mort i el Fresquet l'home que el manava. Després de tants anys i malgrat que la major part del protagonistes d'aquelles històries sanguinàries estan morts encara hi ha por a explicar i a saber el que va passar. I de fet moltes seguiran ocultes, ja que no sembla que hi hagi massa interès per esbrinar realment el que va passar. Llibres com aquest ajuden a descobrir petites parts de aquesta nostra història tan recent.