divendres, 7 d’agost de 2009

Set cases a França

Atxaga és des de fa un temps un autor que m'agrada, i quan el vaig escoltar a l'hora del lector i a  Millenium parlant del seu nou llibre em van venir ganes de llegir-lo. Dit i fet.
Acostumat a que sempre ambienta les obres al País Basc se m'ha fet estrany que aquesta passi a l'antic Congo Belga a principis del segle XX, l'època del genocida Leopold II. Comença amb l'arribada a Yangambi d'un nou oficial amb un comportament del tot diferent, Chrysostome. 


En el transcurs de la narració coneixem les relacions viciades en un espai vital tancat i limitat. A mesura que va avançant l'obra anem descobrint les dèries, projectes i intimitats dels personatges principals, tots ells homes. Poc a poc van canviant les vides dels que fa temps que viuen en aquest campament militar, molt marcades per relacions de poder molt consolidades i en les que la corrupció, els desitjos personals, i les ganes de tornar a Europa hi juguen un paper cabdal.
De nou apareix un dels trets característics dels personatges en les obres d'Atxaga. Aquests escolten veuetes en el seu interior: a Donatien són les veus de les diferents personalitats dels seus germans que el van aconsellant en el que té que fer en cada moment, sobre tot, en les situacions més crítiques i, en canvi a Van Thiegel ens el presenta amb el cap dividit en diferents parts, segurament fruit de l'alcohol i d'un procés d'embogiment a causa de la sífilis que va a més a mesura que avança l'acció i que l'impedeix veure clar quines són les millors decisions a prendre.
L'acció és lenta al principi, però a mesura que avança el llibre es va accelerant fins arribar al tràgic final que com a un càstig diví cau sobre gairebé tots.
La història és entretinguda i es deixa llegir bé, però de llarg no és pas el millor llibre de l'autor.