dilluns, 17 d’agost de 2009

Woodstock tot un mite



Com ens han recordat per tot arreu aquests dies es commemoren els 40 anys del famós festival de  Woodstock, però no vull de deixar de dir la meva.
A principis dels 70 escoltava al Josep Mª Pallardó en el Clan de la Una i en El Mil per Mil, de Radio Joventut i cada dissabte al matí anava al quiosc a comprar Disco Express i em passava el matí  llegint-lo.
Vaig descobrir Woodstock en les pàgines de la història del rock de Jordi Sierra i Fabra, però no  va ser fins el 1976 que vaig poder veure la pel·lícula en una matinal de cinema, quan ja havia vist en directe a alguns dels que allà sortien, com per exemple a The Band i CSN&Y a Wembley i també havia assistit al Reading Festival. No per això va ser menys emocionant.
Passats els anys els que que encara resten vius de tots aquells esbojarrats jovenets que es veuen allà despullats i rebolcant-se pel fang després de la pluja deuen ser venerables avis de més de 60 anys. I què deuen pensar de ser protagonistes d'aquell moment ?
D'entre l'allau de bons moments que hi ha a la pel·lícula per mi n'hi dos de especials: la versió que  fa Joe Cocker del with a little help from my friends i l'espectacular I'm going home the Ten Years After: