diumenge, 30 de desembre del 2007

Canciones de amor en Lolita’s Club

No fa massa havia llegit el llibre i em feia gràcia veure la pel·lícula encara que ni el director ni el protagonista de la mateixa em despertaven massa entusiasme, i de fet, d’una història de la que podia sortir una pel·lícula interessant he sortit decebut.

 
Eduardo Noriega està bé com a policia dur i violent i corrupte que vol protegir al seu germà, però deixa molt que desitjar la seva interpretació de Valentí el germà discapacitat. No troba el registre adient per aquesta interpretació.
La relació entre els germans, la part més interessant del llibre, està poc explicada en la pel·lícula. De fet, crec que una persona que no hagi llegit la novel·la pot tenir dificultats per comprendre el que passa en la pantalla. I el final, no té res a veure amb el final del llibre, com gairebé sempre que un director de cinema porta a la pantalla gran la història d’un llibre.
No m’estranya gens que Juan Marsé hagi manifestat que no li ha agradat gens l’adaptació que s’ha fet de la seva obra. Aquesta és la quarta pel·lícula de Vicente Aranda basada en un llibre de Juan Marsé. De fet la major part de les seves novel·les d’una manera o un altre s’han portat al cinema. És un autor molt cinematogràfic, està molt influenciat per les hores i hores que d’infant i adolescent havia passat al cinema del seu barri en les sessions de programa doble i triple. Moltes vegades al llegir-lo ja et ve automàticament al cap la possible pel·lícula i, fins i tot, els possibles protagonistes.
La major part de les pel·lícules d’Aranda són guions fets a partir llibres, i fa molt de temps que no he vist una pel·lícula d’ell que m’hagi agradat. De fet em tinc que remuntar a La muchacha de las bragas de oro, la seva primera pel·lícula basada en un llibre de Marsé, per cert millor pel·lícula que llibre en aquella ocasió, tot i ser Premi Planeta. Però d’això ja en fa molts anys.

dimecres, 26 de desembre del 2007

Un Nadal més

Un Nadal més, el tret de sortida d’aquestes festes s’ha avançat, amb la il·luminació nadalenca dels carrers, tota mena de publicitat, les paradetes al carrer, l’obertura dels comerços tots els dies i a totes hores, i la marea creixent de gent pel carrer comprant al repetitiu so de les nadales.
Un Nadal més, escolto i llegeixo a gent que confessa que li no li agraden aquestes festes i en canvi els carrers segueixen estant plens. A mesura que s’apropa el Nadal, el ritme s’accelera, els carrers es fan impossibles. Està ben vist criticar, dir que no ens agraden, però les continuem celebrant. No podem anar contracorrent, la publicitat ens empeny al consum impulsiu i a voltes inconscient.
Un Nadal més diem que no, però és que sí.
Un Nadal més, no està gens clar que es celebra, ni què és exactament el Nadal per cadascú. Segurament hi ha tants Nadals i tantes celebracions diferents com persones: una festa religiosa, una tradició familiar, un intercanvi de regals, un gran menjar ...
Un Nadal més, arriba el gran dia i tot el que els dies previs era gent pel carrer amunt i avall amb cistells, bosses i paquets de cop i volta desapareix i els carrers resten gairebé deserts. M’agrada aquesta tranquil·litat que es respira.
Un Nadal més tothom es tanca a casa, la seva o la d’algun familiar i allà es passa el dia al voltant d’una taula excessivament farcida.
Un Nadal més s’ha complert la primera etapa d’aquestes festes, però això no s’acaba aquí, encara manquen dues fases més. Per sort ja fa uns anys que en puc prescindir d’aquesta continuïtat i encarar els dies que resten per tornar a la feina com uns simples dies de festa per gaudir-ne al meu aire.

divendres, 14 de desembre del 2007

Dalí i la bogeria

De sempre m’ha agradat la pintura de Dalí, i també de sempre he tingut dubtes sobre la seva salut mental. Després d’una conversa un company de feina em va deixar aquest llibre de Luis-Salvador López Herrero, “La cara oculta de Salvador Dalí”.

 
És un estudi seriós i aprofundit sobre la personalitat del pintor en el que a partir tan de l’anàlisi d’algunes de les seves obres cabdals, així com dels seus escrits, sobre tot, Vida secreta de Salvador Dalí, i de les seves relacions personals deixa molt clara i fonamentada la personalitat psicòtica del personatge.
Té uns capítols molt interessants sobre les relacions entre Dalí i Freud i, sobre tot, entre Dalí i les teories de Lacan. Fa un anàlisi detallat de la importància que té en la seva obra l’Àngelus de Millet i també de l’evolució de la seva personalitat a través de la seva biografia: el seu naixement ocupant el lloc d’un germà mort, la seva infantesa i la seva relació amb la mare, els seus temors i complexes sexuals, l’aparició de Gala com un element equilibrador que ocupa un lloc cabdal per evitar la bogeria del pintor, i com tots aquests fets es reflexen en detalls de les seves pintures: calaixos, crosses, forats, .... 
 

dimarts, 11 de desembre del 2007

A voltes amb els nostres polítics. A qui votar ?

Els nostres polítics estan en campanya electoral de forma permanent, però a mesura que s’apropa el dia de les eleccions aquesta augmenta de forma exponencial. Es preocupen més de realitzar declaracions, gestos, trobades multitudinàries on encabir els seus discursos de cara a la galeria, cercant la frase ocurrent que es reflectirà en tots els mitjans de comunicació. No paren de fer promeses que després un cop són al govern obliden. Això ho fan tots. No se’n salva cap.
Encara tinc el vici de votar, però cada cop m’ho posen més difícil. A tres mesos vista em venen moltes ganes de no anar-hi o de votar en blanc. No hi ha ningú que em convenci ni amb la política que ha fet i amb el que diu que farà. Aleshores què fer ? Anar a votar al menys dolent. És realment lamentable.
A sobre les grans promeses que estan fent fins ara, són les de rebaixar un impost per aquí i rebaixar un altre impost per allà. Ja m’agradaria no pagar impostos, però sé que això no és possible. I realment el que vull saber és què pensen fer amb els meus impostos.
A l’època franquista somiàvem amb la democràcia, però amb una democràcia molt diferent a aquesta. Un acabat del període de la transició que tantes esperances va aixecar fa molt de temps que estem igual o segurament pitjor. No avancem. No s’atreveixen a posar en marxa mesures ben senzilles que augmentarien la sensació de que els de a peu decidim alguna cosa més que anar cada 4 anys a posar la nostra papereta a l’urna, per propostes que cada cop ens entusiasmen menys i menys: llistes obertes, declaracions de renta participatives amb caselles on poder manifestar que volem que facin amb els nostres impostos, revisió d’una constitució caduca en molts dels seus articles, ....
I el dia després de les eleccions siguin quin siguin els resultats tots diran que han guanyat. Sempre troben arguments per demostrar-ho. Amb això si que són creatius. I s’estranyaran que cada vegada vagi menys gent a votar i l’abstenció augmenti. S’esquinçaran les vestidures per aquest fet. Afirmaran que han de fer alguna cosa, però com sempre no faran res i es continuaran sentit legitimats en els escons de poder malgrat haver estat votats per cada cop un més minso percentatge de la població. I el pitjor no es veu cap símptoma de que aquest procés iniciï alguna mena de canvi.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Són útils tants informadors de RENFE ?

Després de molt de temps, el passat dijous vaig agafar la RENFE i vaig passar per l’estació de Sants. Sempre que puc utilitzo els catalans. M’agraden més i el servei és indiscutiblement molt millor.
 
Sants estava molt canviat des de la darrera vegada i tota plena de la gent de groc fosforescent, els famosos informadors que s’han posat de moda darrerament després de dies i dies d’incidències en les línies de RENFE. Em pregunto exactament què fan. Estaven allà palplantats sense fer res. Gairebé ningú sol·licitava els seus serveis. ¿ Voleu dir que fan falta tants informadors en un dia normal quan l’estació està plena de panells informatius que funcionen sense problemes i la megafonia també s’escolta perfectament ? Per cert molt millor que abans de les obres.
En cas de problemes, crec que és més fàcil donar la informació per megafonia i actualitzar els planells informatius que no pas que els usuaris tinguin que anar a preguntar a aquests informadors. Em va semblar una despesa del tot inútil.

dissabte, 8 de desembre del 2007

Leones por corderos: una curiositat

“Leones por corderos” no és una pel·lícula excepcional però em va agradar. Les imatges de guerra són una mera excusa per donar peu als diàlegs constants amb opinions molt diferents sobre les guerres actuals a l’Orient Mitjà i la lluita contra el terrorisme islàmic internacional. De fet la major part de la pel·lícula passa en dos despatxos on per una banda parlen i exposen les seves opinions un senador amb una periodista i professor universitari amb un dels seus alumnes. La realitat és complexa i no es pot reduir a simples estereotips. Hi ha molts factors implicats i és difícil saber exactament que és el que cal fer en cada moment.
Com altres actors que s’ha passat a la direcció, de fet Robert Reford m’agrada més com a director que com actor.  
 
Però el que em va realment cridar l’atenció va ser que els diferents textos que apareixen al llarg de la pel·lícula estan en castellà: els escrits que el senador té penjats a la paret del seu despatx i que en un moment donat la periodista aprofita que el senador la deixa sola i s’apropa a llegir-los; les transperències en les que l’alumne negre i l’hispà es recolzen per fer la seva exposició; les notes que la periodista ha escrit de la seva entrevista amb el senador; i ja a l’escena final la notícia que apareix escrita a la televisió mentre parlen d’altres fets intranscendents de “salsa rosa”.
Normalment aquests textos acostumen a sortir en pantalla en l’idioma original de la pel·lícula i es tradueixen amb subtítols. En aquest cas, ¿ vol dir que hi ha dues versions de la pel·lícula, una amb textos en anglès i un altre amb textos en castellà ? Hi ha més pel·lícules en que es doni això ? Si és així és la primera vegada que en prenc consciència i m’ha resultat sorprenent.

dijous, 22 de novembre del 2007

La felicitat

Avui a La Vanguardia han publicat una interessant entrevista a Peter Sloterdijk on diu:
“En vez de querer alcanzar la felicidad corriendo tras ella, párate un ratito para que la felicidad pueda alcanzarte a ti.”

dimarts, 6 de novembre del 2007

No s’ha d’oblidar

Avui a la contraportada de La Vanguardia s’ha publicat una entrevista a Tàrio Rubio, ex-presoner a les presons de Franco. El que explica no s’ha d’oblidar mai. Sembla mentida que hàgim tingut que esperar tants anys per tal que es comenci a reconèixer públicament el patiment de tanta gent en un període tan llarg i fosc de la nostra història. Sense anar tan lluny diumenge a la tarda vaig parlar de manera fugaç amb un tiet del meu pare que igual que en Tàrio havia estat al front de Teruel al llarg de dos anys. Ara té 95 anys. El seu únic record d’aquells dos anys és la mort de molts dels companys en el camp de batalla sense poder-hi fer res.

dijous, 25 d’octubre del 2007

El bolet i la gènesi de les cultures

En el programa Redes d’Eduard Punset es va parlar d’aquest llibre. Vaig consultar el catàleg de la biblioteca i allà estava. 
La relació de les substàncies al·lucinògenes i la cultura i la relació entre el món racional i el món irracional sempre m’ha interessat. Fa molts anys ja vaig llegir alguns dels llibres mítics de Castaneda. Josep Mª Fericgla escriu sobre l’Amanita Muscaria i els territoris micòfobs i micòfils, sobre tot, Catalunya i el Pais Basc. Segons l’autor s’han desplegat una sèrie de prohibicions interessades sobre el consum d’aquests bolets i altres substàncies que produeixen visions al·lucinògenes degut a que accedir a aquestes visions significava adquirir poder i coneixements prohibits. Amb les prohibicions aquests coneixements només estaven a l’abast d’uns pocs, els elegits, els xamans de la tribu.



L’accés a aquestes experiències en altres móns sempre cal fer-les acompanyades d’algun expert que ens pugui ajudar en cas d’entrar en un sender equivocat. Només els més preparats i equilibrats poden utilitzar aquestes substàncies de coneixement si no es vol prendre mal al llarg del camí. Poden ser perilloses i conduir a la bogeria o a la dependència.

divendres, 5 d’octubre del 2007

Los 70 a destajo

Al final de la passada temporada el programa de TV3 Millenium va presentar un interessant debat sobre la contracultura. Entre els llibres dels que van parlar al final del programa em va cridar l’atenció aquest de José Ribas, “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”.

José Ribas va ser el fundador de la revista Ajoblanco a mitjans de la dècada dels 70 i en aquest llibre rescata les seves anotacions de tota aquella època. El llibre és la memòria de la primavera àcrata que va viure Barcelona en el període de la transició, i com aquesta primavera va morir primer lentament i finalment de cop va desaparèixer el somni d’una generació, i el món va deixar de ser de colors per tornar a ser gris.
És un llibre útil per conèixer fets i personatges del període i que d’una manera o un altre van estar lligats a l’Ajoblanco. En alguns moments, el llibre està massa ple de noms i fins i tot, arriba a resultar una mica pamfletari i egòlatra. També actua com a recordatori d’alguns dels noms que varen marcar aquells temps encara que després han estat oblidats o han canviat molt les seves idees.
M’ha ajudat a rememorar aquells dies, així com els llocs que varen ser comuns per alguns de nosaltres: els carrers de Barcelona, sobre tot, les Rambles, el barri de la Ribera i “el barri xino” i també, Zeleste, Saló Diana, Magic. I també per conèixer fets que fins ara havien estat ocults per mi. He rescatat del calaix de l’oblit alguns dels exemplars de l’Ajo, El Viejo Topo, Ozono, Bicicleta, i altres revistes que encara guardo per casa, i m’ha agradat tornar-les a fullejar.
En la darrera part del llibre fa un anàlisi de la fi de tot aquell moviment, que tan ràpid com va ascendir també es va enfonsar i va desaparèixer. Aquella generació que semblava que s’havia de menjar el món va acabar engolida per una societat ensopida:
1.- El fosc cas Scala, encara no aclarit del tot i del que no es parla mai
2.- La introducció de la heroïna en una capa important de la societat i la caiguda de molta gent en les seves urpes fins a la seva destrucció física.
3.- El PCE(i) i la seva violència diària a les Rambles on cada dia hi acabava havent corredisses.
4.- Els polítics de la transició a la recerca de engrunes de poder al costat de la poltrona dels de sempre.
5.- Les dissensions internes dins del propi moviment cenetista i anarquista que no es van saber superar, en part per la poca experiència de tots plegats, però també per la infiltració de talps en el moviment. El mateix Ajoblanco va passar de ser una revista influent amb una tirada important a deixar-se de publicar, tant per les dissidències, divisions i discussions internes, com per l’evolució personal dels propis editors de la mateixa.
Un llibre segurament només recomanable pels que varen viure l’època,

dissabte, 8 de setembre del 2007

On the road i Cien años de soledad.

Fa 50 anys de la publicació de “On the road”  de Jack Kerouac i 40 de “Cien años de soledad”.
De petit era un mal lector. De fet no llegia pràcticament res, excepte Cavall Fort i llibres de Julio Verne i Mark Twain d’una col·lecció d’Editorial Bruguera, però dels que em limitava a llegir les pàgines on hi havia els dibuixos. A l’escola al llarg del batxiller de lletres m’obligaven a llegir llibres clàssics, recordo Antígona i La Gitanilla. Però mai els llegia, la introducció i la contraportada eren suficients per fer el treball que demanaven i, fins i tot, treure bona nota.
A primer d’Universitat, un any ple de vagues, dos llibres absolutament diferents em van enganxar a la lectura: “Cien Años de Soledad”, i “On the Road” editat en la col·lecció Star Books. Aquest darrer és autobiogràfica i explica els viatges de l’autor i els seus amics de la Beat Generation per Amèrica. Segons explica la llegenda la va escriure d’una sola tirada en un rotllo de paper únic en pocs dies i la va presentar a l’editor.
Aquells viatges per Amèrica es van convertir en mítics en una generació que utilitzàvem l’autoestop i l’inter-rail com a mitjà econòmic per viatjar amb la motxilla a l’esquena. De Kerouac també vaig llegir “Els pòtols del Dharma” traduïda al català per Manuel de Pedrolo, i de la Beat Generation, Howl d’Allen Ginsberg també a Star Books i “El almuerzo desnudo” de William Burroughs.
Amb els anys també he llegit altres libres de Gabriel Garcia Màrquez, però cap se m’ha gravat a la memòria com aquell primer llibre.
De fet, després de tants anys, encara ara recordo aquests dos llibres i els considero dos dels millors llibres que he llegit.

dijous, 30 d’agost del 2007

Caòtica Ana

Feia temps que en Julio Medem ens tenia a dieta. Tenia ganes de tornar a veure que ens oferia. M’agrada el seu cinema. La manera que té d’explicar les seves històries, i malgrat que anava amb prevenció a veure la seva darrera pel·lícula, sobre tot, per la gran propaganda que l’ha rodejat, he de dir que m’ha continuat agradant.
Com sempre presenta una història diferent i explicada de manera molt personal, amb el compte enrere o potser endavant de 10 a 0. Ana la protagonista ha de tornar enrere, i cercar dins seu en el seu passat més remot per poder seguir endavant. Possiblement ell mateix després dels fets colpidors que li han passat els darrers anys també tenia aquesta necessitat de tornar enrere per començar de nou.
La pel·lícula em va atrapar fins que Ana retorna a la illa davant la imminent mort del seu pare, però a partir del viatge a New York la història perd interès i de fet el que podríem considerar fins aquell moment com una història rodona, aleshores ho deixa de ser a la recerca d’un final no gens reeixit.

 
No és la seva millor obra però continua sent interessant i diferent, amb una actriu novella que és una gran descoberta i amb imatges i una utilització de la càmera que com sempre em deixa atrapat dins de la pantalla.
Deixant a banda, l’interessant documental de “La pelota vasca. La piel contra la piedra” les meves favorites són “Tierra” i “Los amantes del círculo polar”. A veure si ara no haurem d’esperar tan per veure la propera. Com m’agradaria que acabés elaborant la promesa “Aitor, La piel contra la piedra” que tenia que ser la continuació en ficció de “La pelota vasca”!

dimecres, 29 d’agost del 2007

DNI de pagament

El DNI no ha estat mai un document que m’hagi agradat, més aviat sempre he pensat que era inútil i innecessari. De fet m’agraden els països que encara es resisteixen a tenir-ne. És una forma d’exercici de control de l’Estat sobre la ciutadania, que encara relaciono amb els temps del franquisme. Però resulta que malgrat tot, és a vegades un document útil.
Em caducava a finals d’agost i tenia que renovar-lo. De passada aprofitaria per catalanitzar-me el nom. Després de gairebé dos anys ho havia aconseguit el passat estiu. Vaig a la comissaria amb tots els papers. L’estona d’espera, primer a fora, fins aconseguir número, i després a dins és considerable (més d’una hora). També haig de dir que el lloc em sorprèn agradablement. Fa 10 anys era un lloc gris, brut i kafkià, ara és un lloc modern i agradable. Tret del policia de la porta, la resta de funcionaris tots parlen català. Ara bé tots els cartells informatius que hi ha a les parets estan en castellà.
Quina sorpresa! Per canviar-me el nom han de demanar-ho prèviament a Madrid. Emplenen un paper i tindré que tornar-hi en una setmana. Quanta dependència de la capital del regne!
Finalment hi he tornat i he acabat els tràmits, no sense tornar a fer una bona cua de més d’una hora un altre cop. I haver de suportar avui una funcionària novella que no sabia que tenia que fer i que a més ha parlat en castellà tota l’estona. D’aquí a un mes ja podré passar a recollir-lo i per fi seré Ricard oficialment.
Em sap greu haver malgastat dos matins de les meves vacances en aquesta gestió tan útil. És lamentable que no s’utilitzin les noves tecnologies per aquests tràmits o si més no per agilitzar-los i evitar les pèrdues de temps de tanta gent. Ningú comptabilitza les hores de feina que es perden ? I per acabar-ho d’adobar cal pagar 6.70 € per un tràmit que tots estem obligats a fer. No entenc (malauradament hi ha massa coses que no entenc) per quina raó tinc que pagar quan tinc l’obligació de fer-ho. Més aviat em sembla indignant. Al menys hauria de ser gratuït.

dilluns, 20 d’agost del 2007

Visca les desigualtats!

Dues notícies aquest matí a La Vanguardia:
  • La Caixa ha guanyat 1.228 milions en el primer semestre, un 50,4% més que l’any passat
  • Els salaris dels treballadors europeus han augmentat un 2.7 % en el 2006.

Comparem un 50.4 % d’augment per la Caixa i un 2.7 % pels treballadors. Una petita diferència, no ?

Fa molts anys que estem sota una política econòmica que imposa la moderació salarial pels treballadors i deixa amplis beneficis a les empreses que any rere any van augmentant de forma espectacular. D’aquesta forma les desigualtats socials cada cop són més grans. I això sota excuses econòmiques diverses disfressades d’importants teories, suposo que continuarà així pels segles dels segles.

dijous, 16 d’agost del 2007

Adéu Xiri

Molt emotiu el comiat del Xiri, els cinc minuts d’aplaudiments m’han colpit extraordinàriament. I la sortida del fèretre amb les despulles sota la pluja, m’ha recordat un altre moment molt emotiu encara que molt diferent: la I cursa memorial Ramon Oliu a Cantonigros. Talment semblava que el cel també plorava en aquests moments. Ha mort tal com va viure amb coratge, valentia i fidelitat al seu poble.
 

divendres, 27 de juliol del 2007

Una altra vegada el Tour

L’estiu passat ja escrivia un post sobre la meva relació al llarg dels anys amb aquest esdeveniment esportiu. Val a dir que també des de sempre el Tour s’ha relacionat amb el dopatge. Recordo el primer cas sonat, la mort d’un ciclista britànic, un tal Simpson (res a veure amb la família Simpson), en plena cursa, en les rampes de l’infernal Mont Ventoux. Eren els anys de Julio Jiménez i Poulidor. Aleshores tot això del doping semblava estrany i incomprensible.
Després del que va passar l’any passat, aquest any el Tour tenia que ser net, però s’han succeït els positius i les sospites sobre els ciclistes. De fet ja no sé que creurem. Fins i tot tinc dubtes que quedi cap ciclista plenament net, malgrat que no és cert, el que alguns diuen, que no es pugui córrer una prova com el Tour sense dopar-se. És un esport dur en el que es necessita estar ben entrenat, però són esportistes professionals, preparats per realitzar aquests esforços sense ajudes suplementàries.

No sé que pensar de tot plegat, però em venen al cap algunes reflexions:

  • Radmunsen ha tingut que deixar del Tour només perquè el seu comportament aixecava sospites, sense que s’hagi demostrat que estigui implicat en el dopatge. La llei diu que hom és innocent fins que es demostra que és culpable. En aquest cas no ha estat així. I de fet sospites n’hi ha sobre molt més ciclistes que de moment estan acabant el Tour.
  • Moltes vegades dóna la impressió que el dopatge és un assumpte exclusiu del ciclisme, i sempre molt lligat al Tour. Ja sé que hi hagut positius gairebé en tots els esports, però en la major part d’ells, tret d’alguns casos del món de l’atletisme (RDA, xinesos, grup de velocistes americans, Ben Johnson), passen desapercebuts i de fet en alguns àmbits molt sospitosos (NBA i altres) no hi ha cap actuació contundent.
  • És curiós en l’esport es castiga a la persona que es dopa, quan en les lleis de la vida normal el que es veritablement perseguit és la persona que en fa negoci, el traficant. ¿No s’hauria de deixar de perseguir a l’esportista i perseguir a tot l’entramat que condueix a l’esportista a dopar-se ?
  • ¿ Voleu dir que val la pena, tota aquesta lluita contra el dopatge, quan segurament és una lluita inútil ? Sempre hi haurà esportistes que es doparan  ¿ Qui posa el límit ?,  i ¿on està aquest límit entre el que és lícit i el que ja és una ajuda extra il·legal ?
  • L’esport professional està massa contaminat d’interessos econòmics i de la cerca del gran heroi on es puguin emmirallar els aficionats i poder-lo utilitzar com a gran reclam publicitari per aconseguir grans guanys econòmics. De fet, encara que no vulguem tots els que practiquem esport i, fins i tot, els que no en practiquen acabem tenint els nostres herois particulars.

Finalment crec que amb totes les notícies sobre el dopatge en el Tour el pensament popular acaba sent que tots els ciclistes utilitzen les drogues per poder practicar el seu esport i és un flac favor a la promoció de la practica sana de l’esport que possiblement hauria de ser un dels objectius de tot aquest gran espectacle.

dimecres, 18 de juliol del 2007

El Cojo de Màlaga

Uns dies a La Cerdanya em van donar la oportunitat de parlar una estona amb un home de 86 anys que recordava amb claredat el que havia viscut al llarg de la guerra civil. Sobre tot, em va parlar del Cojo de Màlaga, un dirigent anarquista de la zona lladregot i sanguinari segons ell, i de qui em va explicar com va poder presenciar el seu assassinat en el pont d’entrada a Bellver de Cerdanya. Tot cercant informació de El Cojo de Màlaga he localitzat una pàgina web molt interessant i que no està de més recordar consultar i llegir en una data tan nefasta per la nostra història com el dia d’avui.

divendres, 25 de maig del 2007

Per fi s’acaba la campanya

Aquesta campanya que acaba avui ha estat la més ensopida de totes les que he viscut i des del retorn de la democràcia les he viscut totes. No sé si ha estat molt llarga o no, però se m’ha fet inacabable. De fet tinc la impressió que darrerament els partits estan en campanya de manera permanent, i al final ens aconsegueixen avorrir.
Crec que es tractaven d’unes eleccions municipals, no ? No he parat d’escoltar a Zapatero i Rajoy i altres líders que si no m’equivoco no es presenten en aquests eleccions. Malgrat això han monopolitzat els mitjans de comunicació amb els seus missatges sobre qüestions que res tenen a veure amb les polítiques de cada poble i ciutat. O potser sí, potser el proper alcalde de la meva ciutat serà el Zapatero i jo encara no me n’havia assabentat.
Com a molt he pogut escoltar i veure als alcaldables per Barcelona, com si Barcelona fos la única ciutat de Catalunya.
M’he preocupat de llegir i escoltar el que diuen els alcaldables per la meva ciutat. Pràcticament tots fan el mateix discurs i les mateixes promeses. Per una banda, parlen de projectes que ja estan en marxa i que no es poden pas tirar enrere, i per tant, no tindran més remei que complir, els hi agradin o no. També fan promeses que no estan al seu abast, ja que no són les seves competències, com la sanitat i la construcció de centres d’atenció primària. I també escolto discursos que fa molt de temps que es repeteixen elecció rere elecció, i que gairebé tots els partits posen en el seu programa, suposo que per quedar bé, però que mai compleixen:

  • policia de barri o de proximitat: no n’he vist mai cap.
  • promoció d’habitatges de lloguer: on ? quan ? per qui ?
  • promoció del transport públic: cada cop estan més plens i el cotxe privat continua sent l’amo i senyor dels carrers
  • promoció de l’estalvi energètic: tret d’alguns exemples propagandístics ben poca cosa efectiva fan
  • supressió de les barreres arquitectòniques: continuen construint edificis nous amb esglaons innecessaris
  • més carrils bicis: però sense pensar si realment es podran utilitzar
  •  ......

Fa molt de temps que m’agradaria un canvi en el model electoral: llistes obertes, candidats per districtes, ..... però cap partit està interessat en plantejar un debat al respecte. Tenen massa por de perdre la seva poltrona de poder. Aquesta democràcia de la que gaudim i patim fa ara una bona colla d’anys necessita un repintat i una reforma a fons, però crec que haurem de continuar suportant-la així per molt de temps.
Malgrat tot, no em vull abstenir i diumenge aniré a votar en blanc. Ja sé que nos servirà per res. Per desgràcia tot indica que l’abstenció serà molt alta, però als nostres polítics no els preocupa. Realment no sé que es pot fer per canviar aquesta dinàmica d’un creixent desinterès per la política i la cosa pública.
Per sort, a partir del dilluns podrem descansar per uns dies d’aquesta campanya interminable. Llàstima que ben aviat tornaran a la carga.

dissabte, 5 de maig del 2007

El fill de l’acordionista

El passat estiu em vaig quedar amb les ganes de llegir aquest llibre. Després del bon gust de boca que m’havien deixat “Obabokoak” i “L’Home Sol”, “El fill de l’acordionista” estava en préstec i a més hi havia llista d’espera. Però finalment l’altre dia els vaig poder aconseguir. I malgrat que estic en període laboral, en el que llegir sempre és més lent, l’he devorat.

Ràpidament he entrat en la història del llibre, un llibre escrit per un basc resident a Califòrnia i que té un amic escriptor, Joseba. D’aquest llibre n’ha escrit tres exemplars, un d’ells per la biblioteca del seu poble, Obaba. L’objectiu del fill de l’acordionista a l’escriure el llibre és que les seves filles Liz i Sara coneguin la història del seu pare, i de la llengua que aquest parla, i els ha ensenyat, i, d’alguna manera, també la història del poble basc. Un cop mort David, Joseba porta el llibre fins a la biblioteca d’Obaba i al cap de tres anys el publica, però reescrit per ell
Es tornen a repetir molts dels temes dels altres llibres, així com alguns dels seus personatges, la adolescència a Obaba un poble rural del país basc, alguns animals (els cavalls, les papallones), els mestres del poble, els estrangers (“el primer americà”) a Obaba, la repressió franquista i el naixement del sentiments de la resistència, el terrorisme, ...  
Amb el seu brillant i precís estil Atxaga et fa entrar ràpidament en una teranyina de fets que vols saber com continua i què anirà passant als diferents personatges que van desfilant al llarg de les pàgines del llibre i a través de les que el món idíl·lic d'un Obaba rural va desapareixent a poc a poc engolit pel propi pas del protagonista al món dels adults. De fet David, a Califòrnia, ha intentat d'alguna manera reproduir la vida rural d'Obaba que tan li agradava.

I al final un dels dubtes amb el que  es queda el lector, és què hi ha  d’autobiografia i de ficció dins d’aquesta història ?

dimecres, 2 de maig del 2007

Falciots

Fa uns dies al bloc de la panxa del bou, per cert un blog altament recomanable, vaig llegir Falciots barcelonins i primaverals i vaig pensar en escriure un post sobre els falciots que des de fa uns anys tinc per casa.
Cada primavera arriba una colònia de falciots que s’instal·la al celobert de la galeria del safareig. Només venen a passar les hores nocturnes. Arriben quan es fa fosc i marxen amb les primeres llums de l'alba. Al llarg d’aquestes hores m'acompanya el seu “xriiii, xriiii” constant. A la nit quan vaig a dormir els puc veure des del llit. Ara només n’hi ha 4 ó 5, però a ple estiu fàcilment n’hi poden haver una cinquantena, uns agafats a la paret i d'altres a sobre d'uns fils d'antena que van d'una banda a l'altra de la galeria. Tinc que vigilar a obrir les finestres doncs més d'una vegada me n'he trobat algun volant per la cuina i, fins i tot, un estiu al tornar a casa després d'uns dies fora, havien començat a fer un niu a la galeria.
Reconec no saber res d’ocells i al principi ni tan sols sabia de quina espècie eren. Tampoc conec les seves costums. A vegades em pregunto que fan al llarg de tot el dia sense aparèixer pel celobert. Suposo que deuen volar pels cels de la ciutat i el seu rodal a la cerca de menjar. Però cada nit tornen puntuals. També desconec si fan els nius a dalt a la teulada. Si és així fins ara no he pogut veure on estan.
Ara mateix ja fa una bona estona que no els escolto, però allà estant silenciosos, dormint. Haig de dir que ara ja m’he avesat a la seva companyia, però que en els primers moments feia basarda posar-se al llit i tots veure’ls allà. Era una imatge inquietant. Em venien al cap algunes escenes de la cèlebre pel·lícula d’Alfred Hitchcok Pàjaros”.

dimecres, 25 d’abril del 2007

Malbaratament

Aquesta és la petita història d’una de les voreres per les que passo cada matí per anar a treballar. Era una vorera amb un paviment molt vell i gastat que necessitava d’una renovació a fons.
Fa un parell d’anys van obrir una rasa per cablejar tota la ciutat i facilitar l’accés a les noves tecnologies. Al cap de poc temps varen tornar a obrir una rasa. Aquest cop el motiu era la necessitat de canviar els tubs del gas. Cada cop que obren canvien les rajoles del lloc per on passa la rasa, però la resta del paviment queda igual.
No acaben aquí les reformes. També instal·len una marquesina per la parada de l’autobús, que els obliga a fer un petita reforma del ferm tan sols al voltant de la mateixa. I darrerament van rebaixar les voreres en les cantonades i en els pas de vianants per facilitar la mobilitat a les persones amb més dificultats. Amb tanta reforma la vorera era un veritable trencaclosques, però encara hi havia fragments que no s’havien renovat.
Finalment ara estan canviant aquests trossos que faltaven. Però em pregunto ¿ no hauria estat més econòmic fer totes aquestes obres i reformes en una sola vegada i no fer-ho per etapes ?

divendres, 6 d’abril del 2007

4 locutoris en un carrer

Els dies de festa i aquesta pluja continuada ha provocat que finalment surti poc de casa. Aprofito el poc temps de treva entre pluja i pluja per passejar alguna estona pel barri. Estic en una població on el fenomen de la immigració va arribar tard i puc afirmar que en el barri malgrat que hi ha immigrants aquests no són un nombre excessiu.
Per aquesta raó l’altre dia al passar per un carrer que no acostuma a ser un dels meus llocs habituals de pas, em va cridar molt l’atenció l’existència de 4 locutoris en un sol carrer. A més no són els únics de barri, n’hi ha algun més en altres indrets.
De fet el meu primer interrogant de ja fa temps és si hi ha tanta necessitat de locutoris. Exactament no acabo de comprendre massa quines són les necessitats que cobreixen. Ofereixen telèfon, internet, fax, fotocòpies i enviament de diners. Suposo que als immigrants quan arriben a un país nou i desconegut els hi agrada ser atesos per persones del seu mateix país i tenen la necessitat de comunicar-se amb les persones que han deixat allà lluny. Els locutoris poden ser un bon mitjà. Però si tots tenen telèfon, al menys mòbil, tan necessari són els locutoris? Entenc el servei d’internet (tenir internet a casa pot ser massa car) i l’enviament de diners (fer-ho a través del banc pot ser molt car per les comissions que cobren), i potser les trucades a través del locutori són més econòmics.
Ara bé, acostumen a ser llocs amb horaris d’obertura molt amplis. Dóna la impressió que no tanquen mai. No sé fins a quin punt això és legal, però és així. En canvi, a vegades en hores que crec que hauria de ser normal veure’ls oberts, en canvi, estan tancats.
4 locutoris en un sol carrer on un barri que no és el Raval i en el que la implantació de la immigració no és massa gran em fa dubtar de si hi ha negoci per tots, i fins i tot, si darrera d’aquests llocs no hi ha altres negocis ocults. Veritablement la seva proliferació em resulta un fenomen estrany i al que no hi trobo una explicació raonable.

dijous, 5 d’abril del 2007

Bodega Malvesi

Quan vaig venir a viure a aquest carrer, aviat farà 8 anys, ja em va cridar l’atenció el nom “Bodega Malvesi”. És una bodega com les d’abans. Està oberta gairebé tots els dies de l’any. A part de vi i licors a granel, tenen una mica de tot.
 
La Sra. Carmen és tota una institució al barri. Ja està en edat de jubilar-se, però si tanqués el seu comerç diu ella que no sabria què fer, i que d’aquesta manera es distreu i li passen les hores volant. La bodega la va muntar amb el seu marit que ja fa anys que és mort. S’ho passa bé atenent als seus clients de sempre i alguns nous. Coneix a tothom en el barri i sap tot el que hi passa. Moltes vegades quant hi vas té alguna notícia o història que explicar-te.
Vivia al camp, eren molts de família i va passar molta gana. Amb penes i treball va aprendre a llegir i a escriure i les 4 regles. Va venir cap a Catalunya i es va posar a servir. Un cop casada van obrir aquesta bodega, i amb molt de sacrifici va aconseguir que els seus fills tinguessin uns bons estudis.
Segons ella ara ja no és negoci. Té molta competència amb els supers que a prop, o no tan a prop, s’han anat obrint. Allà poden oferir millors preus. Fins i tot, algun cop quan t’ha de dir que ha pujat el preu d’algun producte sembla que li sap greu. Malgrat que és més car paga la pena comprar-hi. És un comerç de proximitat d’aquells en vies d’extinció.

dimecres, 4 d’abril del 2007

L'escala

Fa poc més d’una setmana que sóc el president d’escala. Feia més de 7 anys que no es canviava de president. Com a tot arreu ningú vol ser-ho. Des que es va acabar la remodelació de la façana, l’escala va entrar un llarg període d’abandonament. No es fa res per mantenir-la, hi ha conflictes entre alguns veïns (sobre tot, velles històries d’aquelles de tota la vida entre els més antics), molts d’ells no paguen la quota d’escala, la neteja deixa molt que desitjar .... No em fa cap gràcia ser-ho, però algú havia d’agafar el relleu i tractar de posar una mica d’ordre. A la reunió també es va decidir agafar un administrador, i contractar una veïna per tal que faci la neteja. El primer objectiu serà aconseguir que tothom saldi els seus deutes amb la comunitat. Segurament la tasca no serà fàcil. L’edifici és vell (al voltant de 40 anys), sense ascensor i amb un manteniment estructural deficient, excepte la remodelació de la façana realitzada fa uns 5 anys. Ara serà el moment d’afrontar altres reformes i arranjaments necessaris, però ja veurem si els veïns estaran per aquesta tasca.

dimarts, 3 d’abril del 2007

La història interminable d’Endesa

Mai he pogut entendre que és això d'una OPA. Suposo que els mortals que anem a peu no ho podem entendre, és massa difícil pel nostre curt enteniment. Però altres vegades s'ha presentat una OPA i ja està, però en aquest cas s'ha convertit en tota una història interminable de 19 mesos d’ofertes, contraofertes, opinions, declaracions, .....
Fa sospitar que darrera d’Endesa s’amaguen interessos ocults de domini molt importants. De fet les xifres de diners de les que parlen maregen i em resulten inimaginables. Massa pretendents hi ha al darrera. Tan important és Endesa! Tan important és tenir més diners i més poder! Seran més feliços amb això ?
Aquestes empreses tan grans no m’agraden, més aviat em creen neguit. Haurien de ser un servei al ciutadà, però són un gran negoci per uns quants que només cerquen tenir més i més euros en el seu compte bancari.
De nou al PP no li agrada la situació que s’ha creat. Segons ells posar una empresa estratègica en mans de capital públic italià (Entel) podria ser molt perillós. En canvi semblava que estaven molt contents amb la oferta dels alemanys. Els alemanys deuen ser bona gent! Evidentment encara els hi agradava menys que fos Gas Natural qui s’apropiés d’Endesa. És evident que els catalans som uns éssers molt perillosos i podríem deixar sense llum ni energia a tot el regne.
Si el PP no està satisfet amb aquest final, segurament no deu ser tan dolent el que finalment ha passat.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Sabadell a prop

Un cop més el “Sabadell a prop” a la bústia.
 
Es tracta d’una revista que cada mes l’Ajuntament de la ciutat ens fa arribar a tots els ciutadans. Ja porten 52 números. Al principi vaig creure que era interessant que l’Ajuntament informés dels seus plans per la ciutat, però amb el temps ha esdevingut una simple revista de propaganda, a tot color i plena de fotos. Mes rere mes, explica el mateix. És clar que en un mes pocs canvis es poden produir: obres per aquí, projectes per allà, .... Hi ha algun projecte que fa anys i anys que se’n parla i escriu. Fa tant que, fins i tot, hom pot creure que ja està fet, quan encara han de començar. Un cop a l’any podria estar bé informar de l’estat de tots els projectes, però cada mes és excessiu.
De fet darrerament tal com arriba va a parar al contenidor del paper. Trobaria molt bé que la despesa inútil que suposa l’elaboració d’aquesta revista anés a parar a quelcom més productiu.

dimecres, 28 de març del 2007

L’Olimpia: tot pel futbol

L’Olimpia és una zona poliesportiva oberta a tothom tot el dia amb piscina, un camp de futbol, dues pistes poliesportives i altres instal·lacions. És un lloc on van a jugar els nens i nenes del barri. Els cap de setmana és converteix en el nucli d’una intensa activitat poliesportiva: futbol, futbol sala, bàsquet, handbol, bitlles catalanes, etc. També és freqüent veure com algunes escoles aprofiten la polivalència d’aquest espai per celebrar la seva dia de l’esport.
A partir d’ara tot això canviarà radicalment, i passarà a ser una zona dedicada en exclusivitat al futbol amb una inversió molt important de diners. Tret de la piscina, que es mantindrà, la resta serà camps de futbol de gespa artificial: dos de grans i un de futbol-7.
 
És de preveure que aleshores aquest espai es tancarà a l’ús públic i ja no podrà ser un lloc de joc i de practica de molts esports, sinó que tan sols, podran gaudir de l’espai els practicants del futbol degudament enquadrats en algun equip de la ciutat. Ja sabem el futbol és l’esport rei. Tots els equips i escoles que fins ara gaudien d’aquest espai per la seva pràctica esportiva caldrà que cerquin un altre lloc. Amb diners públics és privatitza un espai fins ara públic.
Encara recordo que fa dos anys vaig participar amb els meus alumnes en un programa anomenat els nens tenen la paraula en que l’Ajuntament demanava obrir un debat sobre l’esport a la ciutat. L’activitat va concloure amb una recepció a l’Ajuntament on varem lliurar les nostres conclusions a l’alcalde.
La petició més unànime era disposar de espais públics i oberts per la pràctica de l’esport. Dos anys més tard l’Ajuntament projecta privatitzar un dels espais públics dedicats a l’esport. Està clar l’Ajuntament dóna la paraula als ciutadans, i els escolta, però després no els fa cas.
Aquests alumnes que acostumen a anar a jugar a l’Olimpia en els seus moments de lleure, estaran molt contents quan no hi puguin anar. Tot sigui pel futbol!  

dimecres, 21 de febrer del 2007

Comentari a algunes notícies

  1. La Ministra de Sanitat ha tirat enrere una llei per lluitar contra l’addicció a l’alcohol dels joves per les veus que han aixecat en contra els productors de vins, els bars i alguns comerços. No és la primera vegada que el que es pensa que es bo per la societat xoca amb els interessos consumistes i aleshores evidentment guanyen aquests últims. És més important el consum que els possibles beneficis de salut, i que consti que no crec en lleis prohibicionistes. Suposo que passaria el mateix amb una llei que legalitzés els consum de les drogues. Els traficants li dirien al ministre de torn que perden tot el seu negoci, per tant és millor que continuïn il·legalitzades.
  2. Segueixen els problemes amb RENFE a Catalunya, i per molt que diguin els seus responsables continuarem així per anys. Totes les inversions van a parar a l’AVE mentre els rodalies i els regionals fa molt de temps que no reben un euro en inversions. I després ens demanen que utilitzem el transport públic. Però si algun dia una part important de la població deixés el seu cotxe a casa i utilitzés el transport públic pels seus desplaçaments diaris quedaria tot col·lapsat.
  3. La guerra d’Afganistan moltes vegades oculta per les constants matances a l’Iraq ha sortit avui de nou a la llum. És un país que està lluny de ser pacificat. Els exèrcits occidentals l’hem envaït i segueixen en guerra. Quina mala solució que tenen tots els problemes d’aquella part del planeta! Ho acabarem pagant molt car.
  4. I finalment, el futbol. Sembla que s’han posat de moda dues actituds i dos gestos: dir a l’entrenador que no es vol sortir a jugar i fer botifarres al públic. Proveu de fer alguna de les dues coses a la vostra feina a veure que us passa.

dijous, 8 de febrer del 2007

Comerços nous d’obrir i tancar

Cada cop és més freqüent veure comerços o bars que tanquen i que són substituïts per altres establiments no sense abans passar per un període més o menys perllongat d’obres. Però el veritablement sorprenent és que una part d’aquests nous establiments comercials poden ser de molt curta durada. A vegades menys d’un any!
De cop i volta passes per un carrer i veus que un comerç ha tancat, té les portes avall i hi ha un rètol amb l’anunci d’una propera inauguració. Les obres no deuen ser pas barates. Tots sabem que la construcció no és pas un sector massa econòmic, per tant, aquestes obres de remodelació suposen una despesa important. Suposo que tots els començaments han de ser durs i aconseguir clients que cal “robar” a la competència no ha de ser fàcil. Amb tota seguretat cal estar disposat a aguantar més o menys temps amb pocs guanys o,fins i tot, amb pèrdues. Com diu la saviesa popular, no es pot arribar i moldre.
Igual creuen que serà obrir i començar a tenir una gran clientela, el que suposarà uns bons guanys. Quina poca previsió! O potser hi ha alguna raó oculta que jo no sé veure ? Algú més a observat aquest fenomen d’obrir i tancar comerços, o és una mania meva ?

dimecres, 7 de febrer del 2007

Comerços

A prop de casa hi ha dos comerços, una sastreria i un marbrista que estan sempre buits. Passo a diari per davant, fins i tot, més d’una vegada i mai he vist ningú en el seu interior comprant. I d’això ja fa uns quants anys. És realment estrany, no ? Moltes vegades m’he preguntant de què viuen, però no he estat capaç de trobar una resposta versemblant. L’únic que em passa pel cap és que siguin alguna tapadora d’algun negoci il·legal. Alguna idea ?

Censura

El bloc de Lourdes Domenech "A pie de aula" en el el post "El poder de la voz" ens explica que el govern espanyol porta vuit mesos censurant un spot publicitari de Amnistia Internacional amb unes raons molt poc clares.
¿ Com és possible que un govern democràtic censuri un anunci publicitari que l'únic que fa és dir que tots som lliures, que ningú pot ser torturat ? ¿ Què amaguen ? ¿ De què tenen por ?

dissabte, 13 de gener del 2007

La vida

“Nadie puede decirle a otro como ha de vivir.
Hay una sola vida, pero dentro de esa vida uno vive muchas vidas, todas diferentes, una mejores, otras peores. Ninguna tiene mucho sentido.”

Roma (2004)


divendres, 5 de gener del 2007

La deslocalització és cosa del passat

En el segle XVII “hi havia el paraire-empresari que no feia teixits, sinó que els encomanava a teixidors de llana pròpiament dits. ... Contra els paraires-empresaris barcelonins que, perquè la mà d’obra rural va a més bon preu, deixen de donar feina a teixidors i teixidores de la ciutat, s’alçaran aquests en diferents ocasions: el 1600, el 1614, el 1626 i el 1628, al crit de “Via fora fam” i envaeixen la Casa de la Ciutat, “cridant i queixant-se de que los perayres treien fora ciutat la llana per cardar i filar”. Conflictes, sembla haver-n’hi també entre paraires-empresaris locals i paraires forasters més forts que els prenen la mà d’obra, com a Vic el 1597 i el 1598, d’on Roser Ortiz ens explica que els paraires vigatans no trobaven teixidors, els quals treballaven només per a paraires d’altres llocs. Prou repliquen els teixidors que si treballen per a forasters és pel poc que paguen els de Vic, i que si aquests paguessin millor, “no els faltassen teixidors”: els paraires exigeixen l’aplicació estricta de les ordinacions, segons les quals, “els teixidors no puguessen teixir als parayres forasters ninguna mena de drap, pessa ni sapolons sense llicentia expressa de la major part dels sobreposats paraires ...”

NURIA SALES
Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII)

dilluns, 1 de gener del 2007

Primer dia de l'any

El primer dia de l’any no deixa de ser un dia com un altre. Aquest matí hem sortit a prendre el cafè amb llet. No ha estat gens fàcil trobar un lloc obert al barri. Tots els bars habituals estaven tancats, això que ja era una mica tard. Al final hem trobat un lloc obert.
Mentre nosaltres preníem el cafè amb llet asseguts en una taula, la barra estava plena d’homes solitaris, majorment en silenci amb una copa de conyac o anís al davant. Alguns marxaven, però aviat algú altre prenia el seu lloc.
Al fons del bar un parell d’homes, també en silenci, davant del parell de màquines escurabutxaques. Allà han estat una bona estona provant fortuna sense trobar-la, fins que han estat substituïts per uns altres dos.
Allà a les 11 la barra s’ha buidat per una estona.

 
Ha durat poc la nova situació. Aviat han començat a entrar nous clients, aquest cop en grup. Alguns seguien demanant anís i xupito de whisky, (vindrien d’un altre bar?), d’altres ja demanaven cerveses o gots de vi. La clientela va canviant, fins i tot, entren un parell de dones amb un nen.
Decidim marxar. Ens apropem a la barra amb un bitllet a la mà:
- Dos cafès amb llet.
- Què ? – amb cara de no entendre res i de pocs amics.
- Dos cafès amb llet.
Ha cobrat sense més. Sembla que a la segona vegada ha entès les nostres estranyes paraules.


Passen els dies i els anys, però hi ha coses que no canvien.