divendres, 27 de juliol de 2007

Una altra vegada el Tour

L’estiu passat ja escrivia un post sobre la meva relació al llarg dels anys amb aquest esdeveniment esportiu. Val a dir que també des de sempre el Tour s’ha relacionat amb el dopatge. Recordo el primer cas sonat, la mort d’un ciclista britànic, un tal Simpson (res a veure amb la família Simpson), en plena cursa, en les rampes de l’infernal Mont Ventoux. Eren els anys de Julio Jiménez i Poulidor. Aleshores tot això del doping semblava estrany i incomprensible.
Després del que va passar l’any passat, aquest any el Tour tenia que ser net, però s’han succeït els positius i les sospites sobre els ciclistes. De fet ja no sé que creurem. Fins i tot tinc dubtes que quedi cap ciclista plenament net, malgrat que no és cert, el que alguns diuen, que no es pugui córrer una prova com el Tour sense dopar-se. És un esport dur en el que es necessita estar ben entrenat, però són esportistes professionals, preparats per realitzar aquests esforços sense ajudes suplementàries.

No sé que pensar de tot plegat, però em venen al cap algunes reflexions:

  • Radmunsen ha tingut que deixar del Tour només perquè el seu comportament aixecava sospites, sense que s’hagi demostrat que estigui implicat en el dopatge. La llei diu que hom és innocent fins que es demostra que és culpable. En aquest cas no ha estat així. I de fet sospites n’hi ha sobre molt més ciclistes que de moment estan acabant el Tour.
  • Moltes vegades dóna la impressió que el dopatge és un assumpte exclusiu del ciclisme, i sempre molt lligat al Tour. Ja sé que hi hagut positius gairebé en tots els esports, però en la major part d’ells, tret d’alguns casos del món de l’atletisme (RDA, xinesos, grup de velocistes americans, Ben Johnson), passen desapercebuts i de fet en alguns àmbits molt sospitosos (NBA i altres) no hi ha cap actuació contundent.
  • És curiós en l’esport es castiga a la persona que es dopa, quan en les lleis de la vida normal el que es veritablement perseguit és la persona que en fa negoci, el traficant. ¿No s’hauria de deixar de perseguir a l’esportista i perseguir a tot l’entramat que condueix a l’esportista a dopar-se ?
  • ¿ Voleu dir que val la pena, tota aquesta lluita contra el dopatge, quan segurament és una lluita inútil ? Sempre hi haurà esportistes que es doparan  ¿ Qui posa el límit ?,  i ¿on està aquest límit entre el que és lícit i el que ja és una ajuda extra il·legal ?
  • L’esport professional està massa contaminat d’interessos econòmics i de la cerca del gran heroi on es puguin emmirallar els aficionats i poder-lo utilitzar com a gran reclam publicitari per aconseguir grans guanys econòmics. De fet, encara que no vulguem tots els que practiquem esport i, fins i tot, els que no en practiquen acabem tenint els nostres herois particulars.

Finalment crec que amb totes les notícies sobre el dopatge en el Tour el pensament popular acaba sent que tots els ciclistes utilitzen les drogues per poder practicar el seu esport i és un flac favor a la promoció de la practica sana de l’esport que possiblement hauria de ser un dels objectius de tot aquest gran espectacle.