divendres, 27 de gener de 2012

Temps líquids

De torno amb un llibre del sociòleg polonès Zygmunt Baumann i la seva modernitat líquida.

Estem vivint en una societat plena de pors i inseguretats, amb un futur desconegut i incert. En societats passades quan hom naixia pràcticament ja estava tot determinat, per bo o per dolent, però avui en dia, tot és molt incert. El nombre d'exclosos (delinqüents, asocials, antisocials, aturats, refugiats...) va en augment. Els refugiats mai retornen al seu estatus de normalitat. Són refugiats de per vida. Viuen en els llimbs, en un no món. Les ciutats no són integradores. Es divideixen per barris i a cada barri s'assigna una etiqueta, un rol i un tipus d'habitants. No hi ha filtració entre els barris, no hi ha barreja. Més aviat hi ha exclusió, diferència, fronteres ...Hi ha els barris de somni i els barris dels malsons. 
En teoria som una societat oberta globalitzada i globalitzadora, sense fronteres, sense murs, sense tanques, però cada cop hi ha més murs i tanques arreu. Hem passat de viure en cases amb les portes obertes a posar portes blindades arreu, i a desconfiar cada cop que obrim la porta a algú que truca. Vol dir que abans el món era més segur o que ara tenim més pors ?
En el món actual de la crisi, ser expulsat fora del sistema ens pot passar a tots quan menys ho esperem. Estem tots a la vora de l'estimball. La por ens ha arribat a tothom.
“Per viure més segurs estem disposats a córrer el risc de ser menys lliures” (Alexander Hamilton).
Estem en una societat amb obsessió per la seguretat, però també en una societat instal·lada en la violència i la injustícia, dos fets que es retroalimenten mútuament.

En una època en què totes les grans idees han perdut credibilitat, la por d'un enemic fantasma és tot el que els queda als polítics per conservar el poder”
(Adam Curtis)

... les ciutats s'han convertit en abocadors per a problemes concebuts i gestats en l'àmbit global ...” i és el poder polític local que ha de cercar solucions locals a uns problemes gestats en els àmbits globals. El poder polític és local, però el poder reals el poder en majúscules és global. Els agents polítics són locals i aquest és el seu àmbit d'actuació per això la seva acció sempre resulta insuficient. En la crisi actual en tenim un bon exemple, des del cim del poder es reparteixen responsabilitats i culpabilitats cap els àmbits de poder inferiors, els Ajuntaments i als ciutadans que han de pagar les errades que ells no han comés, sense eines al seu abast moltes vegades.



" El problema i la terrible tasca que amb tota probabilitat constituirà el màxim repte del nostre segle, és com tornar a unir el poder i la política" .... "El futur de la democràcia i de la llibertat serà garantit en una escala planetària o no ho serà en absolut" . El control del món cada cop s'ha escapat més de les nostres mans i cada cop és més ingovernable. Caminem cap el caos, el caos i l'egoisme dels mercats.


"El capitalisme pot acabar ofegant-se en els seus propis productes de rebuig que no pot ni reassimilar, ni suprimir, ni depurar"

Viure a la ciutat és una experiència d'una ambivalència notòria. Atreu i alhora repel·leix ... La vida urbana és un fenomen ambivalent. ... La vida a la ciutat reclama cohabitació i interacció amb una varietat enorme de persones

La mixofòbia i la mixofília no només coexisteixen a totes les ciutat sinó també a l'interior de cadascun dels residents de les ciutats.”

La seva lectura resulta estimulant. Fan entrar ganes de seguir. El següent serà la modernitat líquida o potser, vida de consum.

temps líquids

dilluns, 9 de gener de 2012

Crisi, crisi, crisi, i més crisi, una mica fart.

La crisi està sent llarga. Ja es veia venir. Fa temps que dura i el que ens queda. Però això no és suficient motiu perquè gairebé no és parli de res més dia rera dia.
S'està convertint en el tema monogràfic dels mitjans de comunicació, dels polítics, dels debats i tertúlies i de gairebé totes les converses. Trobar aquest mot fins i tot en la sopa no ens ajuda gens a superar-la, ans el contrari s'està creant un sentiment de catàstrofe inevitable i de que tard o d'hora ens tocarà el rebre a tots. Tenim por a caure per l'abisme que aquesta crisi està provocant i desconeixem a on està el fons. Realment de seguir així podem acabar prenent molt de mal. Estem fent de funambulistes i trapezistes sense xarxa.
És un perill davant el que restem impotents. No hi podem fer res. Fa uns anys vam arribar al cim de benestar possible del model de la nostra societat i des d'aleshores estem fent marxa enrere i no sabem fins quan. En aquesta caiguda cap a l'abisme no sabem massa on ens podem agafar si és que hi ha quelcom on aferrar-se.
Sentim por a perdre el que tenim, a la incertesa d'un futur que desconeixem, als canvis que intuim però que no sabem on ens condueixen. Tots els canvis ens fan por i ens creen ansietats i angoixes. Aquesta és la nostra situació: por al desconegut, una por atàvica en l'ésser humà.
Però tant repetir aquests mots de moda: prima de risc, deute sobirà, .... que no fa pas tant ni tan sols sabiem de la seva existència i vivíem tan tranquil·lament, de ben segur que no ajuda gens a crear les condicions per superar aquest mal tràngol. La crisi i tot el que l'envolta ven: ven diaris, ven polítics, campanyes electorals, .. Estaria bé potser no parlar-ne tant, encara que quedar-se mut com ha fet el Rajoy tampoc em sembla massa saludable. O potser s'ha quedat mut per l'ensurt que li ha produït el que s'ha torbat quan ha mirat a sota de les catifes de Palau. ?

Supertram 1975, un bon oasi al mig de tanta crisi i tantes "deixalles" que ens envolten.


divendres, 6 de gener de 2012

L'enganyifa del Reis

Un any més han passat els Reis i tota la societat sense excepció (famílies, mitjans, administració pública, ...) ha participat de la gran enganyifa que s'organitza per fer creure als més petits que són uns mags que venen d'Orient i que els porten regals si s'han portat bé. En això no hi ha crisi.
Malgrat que tinc un bon record infantil d'aquest dia no veig que sigui necessari que la societat esmerci tants esforços i tants diners per crear una mentida tan grossa. L'excusa de la innocència i la il·lussió dels infants com a justificació no és suficient. Penso més aviat que és una tradició que ha estat fortament alimentada per les grans industries del consum per tal de fer-nos gastar els diners, encara que sigui en objectes del tot innecessaris i que als pocs dies quedaran arraconats en el fons dels armaris i al cap de més temps passaran a formar part dels quilos de rebuig que com a societat opulenta generem de forma constant.
Fins i tot, puc estar d'acord en que està bé preservar les tradicions, però darrerament d'algunes festes o "festetes" simplement en fem un gra massa, imbuïts, malgrat la crisi, d'aquesta irrefrenable febre del consumisme.
No sóc pas dels que creu que aquesta mentida als infants els hi pugui generar un trauma de greus conseqüències en el futur, però la considero del tot innecessària. Si és que cal continuar fent regals en aquestes dates, aquests es podrien fer d'una forma més natural sense necessitat de tot aquest fals embolcall màgic.

Adoració del Mags de Durero (1504)

dimarts, 3 de gener de 2012

La decisió de Brandes


Sensibilitat, emocions, càncer, records, és el que es troba en aquesta petita meravella, el monòleg de Brandes, els seus pensaments a l'acabament de la vida davant d'un dilema: "Tu tries". Sap que ha de morir, la seva malaltia no té solució, i Hofer, l'assistent artístic de Göring li exigeix amb aquest "tu tries" que li doni un quadre de Lucas Cranach si vol recuperar les seves pintures. 

"El metge afirma que morim abans d'hora quan ja no tenim motius per viure". Una afirmació del tot certa. La mort, la seva proximitat en un mateix o en en les persones conegudes o estimades que ens envolten cadascú la viu i l'afronta d'una manera diferent. De fet cap mort és igual, les circumstàncies i els sentiments que la rodegen són diferents. Potser podem pensar en dos tipologies de morts: la que es produeix de sobte i de forma inesperada i la mort anunciada fa temps per una malaltia inguarible. D'aquesta és de la que ens parla Eduard Márquez en aquesta breu narració:

"Des que m'han confirmat que això s'acaba em trasbalsa pensar en tot el que ja no tornaré a fer mai més ... Potser, si només m'hagués d'ocupar de morir, em seria més planer, però haver de bregar amb la progressiva rendició del cos és esgotador. Tenir-me-les amb mig bol de sopa, rentar-me cada cop que se m'escapa la merda, vestir-me sense esma .... A mesura que s'escolen els dies, em costa més mantenir la serenitat necessària per no abandonar"
Morir o matar-se, on està la diferència quan el final es cert i està a prop. Saber que has de morir i esperar el moment. Dur, molt dur, què és millor ? Tots (la mare, el pare, l'Erika la seva primera parella, l'Alma la seva segona parella, el seu fill Konrad) han mort, ja no li queda ningú, per què ha de continuar lluitant, per què ha de continuar vivint ?

"Què arribem a saber de les persones que estimem ? Només allò que volen compartir amb nosaltres. La resta es perd per sempre" Bona qüestió aquesta. De fet a vegades tampoc és clar el que sabem de nosaltres mateixos, com volem saber com són i què pensen la gent que ens envolta. I quant aquests desapareixen només resta el que han compartit amb nosaltres encara que tot plegat deformat pel mirall de la memòria: " La memòria tendeix a deformar els records per adaptar-los a la imatge que ens hem fet o que volem donar de nosaltres mateixos o de les persones que hem estimat"

"El pare va morir recordant-me l'últim desig de la mare: "no oblidis de ser feliç" Gaudeix ara, no ho deixis de fer ara que pots, és un consell que he escoltat en boca dels meus pares en moltes ocasions. Possiblement aquest és el desig de tots els pares respecte als seus fills, encara que el camí cap a la felicitat en cadascú de nosaltres és ben diferent.

"Però aquest és el problema de les decisions. Costa repassar-les i no haver-se de recriminar res" La vida és un reguitzell de decisions. Estem condemnats a prendre-les i un cop ja hem decidit el millor és no recriminar-nos pel que hem decidit.

En definitiva un llibre breu, però intens, que es llegeix amb ganes i amb molta facilitat. Tot el monòleg és seguit sense interrupcions. Costa de deixar fins el final. Enganxa i fa pensar, i encara més si fa poc que algú ben proper ens ha deixat víctima d'aquesta malaltia i després d'una llarga i fructífera vida.

Vaig descobrir Eduard Márquez amb la seva última obra, L'últim dia abans de demà, i em va agradar i de ben segur que continuaré llegint els seus llibres. Ja tinc cinc dies de febrer, i el silenci dels arbres en cartera.


Es pot llegir a la xarxa:



La Verge, el nen i el raïm, el quadre de Lucas Cranach que Hofer demana a Brandes