“Heu estat mai davant la mort?
Heu vist com es fica dins d’un cos, d’un llit, d’un amor, d’un peix, d’una nit,
i l’esborra i se’n va? I sense poder-hi fer res, ets el testimoni final. I
llavors et preguntes si un final pot ser un inici i busques per tot arreu on és
que comença”
“Agafa aire però se li escapa
de la boca. El meu avi és un moribund. Me’l miro fixament per memoritzar-lo,
perquè sé que demà passat no hi serà... Me’l miro com si pogués arribar a
entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les
seves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu! Tot quedi
interromput... És que tot i que sé que és ell, sembla ben bé que sigui davant
d’un altre”.
El seu avi s’està morint i la
narradora arriba a casa seva per acompanyar-lo en aquest pas gens fàcil per a
ningú. Està sola a la habitació on hi ha l’avi que ja no parla i els seus
pensaments volen.
“Aquesta habitació ampla...
sembla que algú l’hagi buidada i no hagi deixat res més que allò que et fa
pensar en la soledat. Si te’n pots arribar a sentir sol, aquí.”
“Soc al costat d’algú que és
més cadàver que persona”
“El llit on moriràs no el
tries pas, perquè en això ves qui hi pensa... Tampoc hi penses, en qui seurà al
teu costat. En qui serà capaç de suportar el pes de l’espera indeterminada...”
I penso en la mort dels meus pares, ambdues relativament recents i molt
presents en la meva memòria. Ambdós van morir a l’hospital. La del pare va ser
relativament ràpida, la de la mare va ser una agonia lenta des de que va
començar a perdre la memòria, i va ingressar a la residència en un final etern
i sense massa sentit. La mort dels meus avis em queda molt lluny. L’àvia que
vivia amb nosaltres quan jo era un infant va morir a casa, al seu llit, però no
en servo cap record, tret d’alguna imatge borrosa i escadussera.
“No seria millor si acabés ara
mateix. És que segur que ni tu et voldries veure així” Els darrers dies,
les darreres hores quan ets conscient que ja està i que no hi ha res a fer es
fan feixugues.
En aquest llibre més que els
fets, més que la narració, més que tot el que passa, el que importa és la
manera de dir, és la literatura i tots els sentiments i sensacions que afloren
a flor de pell, mot a mot, paràgraf a paràgraf, pàgina a pàgina. Alguns
fragment em porten records de la Rodoreda de “La mort i la primavera”,
d’aquelles fantasies i d’aquell món imaginat.
“Saps que no hi ha cap mort
definitiva? Que a dins hi tenim persones embalsamades que ja pot passar temps
que reapareixen amb el mateix poder?” Hi ha qui diu que mentre conservem
les persones en la nostra memòria aquestes no han mort del tot. No sé si és
així, o és que ens agrada pensar-ho.
El llibre està farcit de frases
que et fan aturar i reflexionar, realment són petites joies:
“El calendari de la memòria no
té res a veure amb el calendari que ara que acaba l’any deuen vendre”... “Diria
que hi ha dos temps: el dels rellotges i el dels records. I si els rellotges ho
ordenen tot, els records van a la seva: no els pots fixar en un calendari, se
n’escapen” El temps és quelcom que no podem acabar mai de dominar. Passa i
s’escapa, a vegades lent, a vegades massa ràpid.
“Encara ets aquí. I penso que
demà seré ves a saber on. I que la vida és això: quedar-te fixat mirant un
moment, parpellejar, i ser en un altre. I això vol dir que, encara que ara
sembli impossible, una nit seré vella i recordaré el dia que et parlava asseguda
al llit i els teus records em contestaven” No pensem mai en quan serem
vells. Fins i tot quan ja tenim una edat, els vells són els altres.
“Al teu patiment no hi puc
entrar. Igual que tu al meu tampoc. És tan estrany saber que tot ens passarà
dintre d’aquest cos que ens ha tocat: que no ens podem escapar, ni de la veu,
ni de les mans, ni de la pell. I que tot i que ens veiem fets, sempre serem a
mig fer, morirem inacabats. I que és cada persona qui ens fa: hi ha qui ens
arrossega cap a l’odi, qui ens enfila cap a l’alegria. I som un tros de fang
ple d’empremtes” Realment gairebé mai arribem a saber qui som, ni què fem
aquí en aquest món, ... i moltes altres preguntes que ens queden sense
resposta.
“Soc jo. I en aquest jo hi ha
milers de jo. Ets tu. I hi ha milions de tu, però: on són? Quin tu és el que
recordo? Quins altres són els que ignoro?”
“Dintre d’aquest cap hi ha el
que saps... De tot això, què se’n farà? I també hi ha els problemes que
callaves...” Tot el que hi ha dins del nostre cap es perdrà. Només restarà
el que puguem deixar escrit, si és que interessa a algú.
“Seria magnífic que existís la
manera d’entrar-te de puntetes i interrompre’t les ganes de marxar i darrere
l’orella xiuxiuejar-te. Queda’t, hi ha algú que t’espera”
“Per què ens atreu una persona
i no una altra és un misteri que mai sabrem”
Es confessa, reflexiona davant el
seu avi que agafa el camí de la mort, fa una mena de repàs desordenat de la
seva vida. Llenguatge poètic i encantador que et fa entrar en els sentiments i
sensacions a voltes desordenades i caòtiques de la protagonista que reviu el
seu passat més remot, però també el més recent.
“Això que visc ho recordaré
tantes vegades que m’he de concentrar bé, he d’arreplegar-ho tot, he d’escurar
cada detall” “... m’alimento de records... m’alimento de detalls
petitíssims que pesco en aquest present que no para de ser nou”. Ens
alimentem de petits detalls, de records que guardem en els racons remots de la
memòria, de petits moments...
“Venim de llocs diferents,
estem junts una estona i acabarem qui sap on coincidint amb qui sap qui. I
vindran altres hiverns, però no hi haurà cap altra nit com aquesta, i sembla
que no pugui ser, ai, que quan has viscut tant, encara hi hagi un demà que et
pugui sorprendre. Que al futur ens esperin moments bonics com aquest i alhora
diferents d’aquest...”
 |
| Coll de Pal, novembre 2019 |
“Això que vivim no tornarà mai
més”
L’avi és mor, i l’enterren, tot
s’ha acabat, però el món i la vida segueixen. I la narradora deixa el poble i
se’n va. “... Amb el xiulet de locomotora, la porta del vagó es tancava i he
saltat a dins, i amb les mans a la finestra entelada, ara miro com el poble es
va fent petit”
GEMMA VENTURA FARRÉ
La llei de l’hivern
Destino, 2023; 165
pàgines
Premi Josep Pla 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada